Records

Un relat de: Ricard M. Aldea
El senyor Poblet no és massa poeta. Mai no llegeix poesia perquè diu que no li agrada. Però ell sap que, en el fons, no és tant que no li agradi com que se sent incapaç d’escriure ni un sol vers. És un negat per la rima, diu, com ho és pel ball; i fa broma i diu que ha nascut sense ritme i sense rima. I probablement té raó i és així; si més no, ell està ben convençut i per això mai ha provat d’escriure ni un sol vers.
Amb la prosa és diferent. Al senyor Poblet li agrada llegir i déu n’hi do les novel·les que llegeix. El que li agrada és la ficció. I també escriu i, amb el que escriu, nodreix un blog que va començar ja fa uns anys com si es tractés d’un diari. Són entrades més aviat curtes que va incorporant amb certa regularitat. Hi ha temporades més prolífiques que altres, setmanes que hi penja una entrada cada dia i altres que no en penja cap. Dies que es troba més animat i s’inspira amb més facilitat i altres que li sembla que se li ha assecat el cervell. En els últims temps ha deixat de banda els temes de denúncia i actualitat i se centra més en la seva pròpia producció, per dir-ho així, ja que la seva il·lusió secreta és publicar algun dia un recull de relats.
El senyor Poblet passa de la seixantena i viu sol. Ara es troba a l’escriptori, davant de l’ordinador. Ha acabat les primeres rutines del dia i, vestit i esmorzat, es disposa a treballar una estona, fins a l’hora de fer-se el dinar. Li agrada sentir música suau mentre treballa. De sobte, els dits del senyor Poblet han deixat de saltar sobre les tecles i ara té les mans sobre la taula, quietes. A través dels altaveus se sent:
“Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta”.
La cançó li evoca molts records. Records d’infantesa, de quan conservava intacta la innocència i tenia tota la vida al davant, records de quan tots tres eren més o menys feliços a casa i de quan el pare no havia mort i ell podia preguntar-li coses que no sabia perquè era massa petit per saber-les, però que el pare les sabia totes, perquè era el pare i perquè era el seu millor amic, també.
“Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón”.
Records d’adolescència, quan el pare ja havia mort i no podia demanar-li consells encara que li calien, records de quan, malgrat tot, era feliç perquè era jove i ja treballava i tenia la primera colla, i hi havia noies que li agradaven i cantava, aleshores encara cantava, aquesta i totes les altres cançons del disc, que acabava de sortir. Se’l sabia de memòria i pensava que l’autor era un gran poeta.
“Como un ladrón
te acechan detrás de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas
que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve”.
El senyor Poblet està sol a casa. No el veu ningú i plora.

Comentaris

  • Evocacions[Ofensiu]
    SrGarcia | 05-07-2017

    Molt bona manera de desciure com pot ser d'evocadora una cançó. Trist el resultat de les evocacions.

  • Evocacions[Ofensiu]
    SrGarcia | 05-07-2017

    Molt bona manera de desciure com pot ser d'evocadora una cançó. Trist el resultat de les evocacions.

  • Evocacions[Ofensiu]
    SrGarcia | 05-07-2017

    Molt bona manera de desciure com pot ser d'evocadora una cançó. Trist el resultat de les evocacions.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard M. Aldea

Ricard M. Aldea

9 Relats

12 Comentaris

461 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?
I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el meu diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.
Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a...

https://ricardaldea.com/