...és un diumenge de juliol...

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

La platja Llarga és un diumenge de juliol de fa molt anys, un castell de sorra humida i les trenes desfetes de la cosina Amanda.
Sempre arribàvem d'hora. Esteníem les tovalloles ben a prop de l'aigua i col·locàvem el para-sol amb els colors del vell parxís que també dúiem. Un cop situats, el pare, la cosina i jo fèiem un castell a la vora del mar. El pare decidia les proporcions exactes de sorra i aigua que calia per construir una bona fortalesa: sorra mullada, sorra eixuta i una mica d'aigua que la cosina agafava del mar, tot fent uns crits aguts i estridents quan l'aigua li mullava els peus; a mi em feia riure. El pare remenava la sorra i picava les galledes amb seguretat; nosaltres apreníem també a remenar i a picar seguint el seu exemple. Seguidament, abocava les galledes segons un pla establert que crec que només ell coneixia i, davant els nostres ulls il·luminats, apareixien quatre torres amb merlets. Poc després, coronàvem les torres amb pals de polo que la cosina i jo buscàvem entre la sorra, cremant-nos els peus i rient perquè trepitjàvem tovalloles i la gent ens renyava amb crits ofegats per les nostres rialles. Mentre fèiem el castell, i en especial quan finalment omplíem d'aigua el fossat, ens anaven encerclant els peus plens de sorra d'altres nens de la platja que s'afegien a la construcció i en victorejaven els avenços acostant-se tant a nosaltres que, sovint, el pare els havia de fer enrera. Entre tots ens ajudaven a concloure aquella obra. Però el castell era nostre, de la cosina, i meu, i la cara d'enveja dels nens em feien sentir important.
Aquell dia de juliol, la cosina Amanda va omplir només una galleda d'aigua i vaig pensar que s'allunyava de mi, com si de cop li fes vergonya participar del joc de sempre. I quan va ser el moment de recollir els pals de polo, em va dir que anés jo sol. Vaig deixar-la desfent-se les trenes i mirant l'horitzó i aquella mena de boirina que s'estenia entre el cel i el mar, difuminant els contorns i la distància. Mentre jo m'ajupia a terra per trobar els pals, sentia la veu penetrant de la tieta que, des de la tovallola, escridassava la cosina tot dient-li, Amanda, deixa't les trenes! Una veu, la de la tieta, que sobresortia entre la gernació que ens havia rodejat amb tovalloles i flotadors de caps d'ànecs i granotes i crits i entrepans amb gust de sorra. I jo mirava les trenes desfetes de la cosina sota aquell sol tan imponent i em va passar pel cap que m'hagués agradat desfer-li de mica en mica.
El diumenge següent vam tornar-hi. La cosina Amanda s'havia tallat les trenes. Em mirava molt seriosa, com molesta. Es va asseure, visiblement fastiguejada, al costat de la seva mare, i no va voler participar del castell, tot i que jo vaig animar-la a fer-ho. Aquell diumenge va recaure en mi tota la responsabilitat d'omplir galledes de sorra i aigua, en les proporcions que el pare em deia, i de recollir pals de polo per la sorra plena de gent i de cremor. La cosina Amanda no es va banyar aquell dia. Ella, la mare i la tieta van jugar juntes al parxís. De tant en tant, les mirava i veia que, sense les trenes, la cosina s'assemblava molt a les nostres mares.
Quan aquell dia vam marxar, vaig regalar el castell a una nena de llargues trenes i somriure burleta que ens havia mirat tot el matí. Mai no vaig saber-ne el nom. Em va prometre que en tindria cura com si fos seu i li vaig preguntar, encara ho recordo, si ella es pensava treure mai les trenes.

Comentaris

  • que bo Victoria[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 11-07-2013

    L'he llegit d'un glop, i amb la teva prosa tan poètica l'he gaudit, un relat que no per ser costumista retrata cap fet costumista, vas més enllà de les paraules, més enllà dels sentiments. L'he trobat preciós i mot ben narrat, amb un final que demana ser escoltat amb atenció, un final senzill però únic!

    Ja fa temps que el vas penjar, però ja aleshores dominaves aquella màgia literària que de mica en mica vas explicant en els teus llibres.

    Abraçades!

    Ferran

  • Ben explicat el que no menciones[Ofensiu]
    T. Cargol | 05-10-2005

    Vas vorejant el tema i perfilant-lo fins que queda ben patent però no t'hi has referit dire a la qüestió del canvi físic de la nena i el que significa de trencament i de cosa desconeguda i amagada; o sigui que ens ho has explicat molt bé.

  • Felicitats![Ofensiu]
    Xitus | 05-10-2005 | Valoració: 10

    M'ha fet sentir. Molt! L'he visualitzat i m'ha dut records molt agradables.

  • suau, delicat, a frec de pell[Ofensiu]
    estrangera | 20-07-2005 | Valoració: 10

    En un llenguatge clar i senzill vas parlant-nos d'un lloc, d'uns moments, d'un paisatge ben dibuixats. Amb delicada tendresa focalitzes el fet de les trenes tallades com sens donar-ne importància, com de passada i tot queda en sospès. Com cada moment de la vida, esclar. Felicitats!!

    Jo també escric, necessito fer-ho URGENTMENT

  • És un honor llegir-te, Victòria.[Ofensiu]
    Jofre | 30-06-2005 | Valoració: 10

    Arribo, potser tard, a un relat que es mereix els més encomiables comentaris...

    És com aquest jardí de les delícies que tens la gratitud d'oferir-nos mentre et llegim. Tot un goig.

    Senyoreges amb les paraules amb una tenacitat exquisida. No escrius a la babalà.

    Però, sobretot, és extraordinària la teva capacitat per trobar les metàfores més encertades sense ferir cap sensibilitat; amb una elegància genuïna d'una persona realment versada en l'ús de la paraula.

    Els teus relats ens eduquen, i no pas instrueixen, en aquest difícil art de tractar-nos amb respecte. Això, és, senzillament magnífic.

    No vull ni pensar el que els teus calaixos atresoren. Lídice, Victòria...quan els besés la llum, romandríem esbalaïts.

    Escriu, ara, Victòria, que et volem llegir, que volem seguir aprenent.

    Enhorabona.
    Salutacions.

    PS: Em permets una gosadia?
    Celebro el mètode, és excel·lent! Em sembla que ja has arribat al 18 nivell de concreció.
    Jo crec que sempre t'has pres seriosament el fet d'escriure, els teus relats són alguna cosa més que castells de sorra.


  • S'acaba l'edat infantil[Ofensiu]
    Biel Martí | 15-06-2005 | Valoració: 9

    S'acaba l'edat infantil, si mal no ho entès, reflexada en l'erotisme innocent de les trenes que es van desfent lentament, sota el sol de juliol, mentre ella la mira, a la cosina. Un relat molt maco i que, com és habitual en tu, està molt ben escrit. Tot ell m'ha suposat una imatge recordant les meves èpoques de platja infantil (que fent, auto-proaganda, es poden veure a "Memòries d'en Yago") i el que va suposar créixer. Es guanya molt en fer-se gran, però i el que es perd... on va?

    Biel.

  • GariKoitz | 10-06-2005 | Valoració: 10

    molt tendre...el teu relat m'ha fet recordar un dia quan era xiquet que la meva iaia m'explicava el disgust que es va endur quan es va haver de tallar les trenes per vendre-les per quatre quartos...

  • les trenes...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 10-06-2005 | Valoració: 10

    Soc una mala fan numero u. No perque no estigui convençuda de la meva posicio numerica otorgada irracionalment pel meu bon gust i per la teva bona, bonissima i excel.lent manera d'escriure, sino perque soc una indisciplinada i no t'he comentat els altres darrers relats, que tambe m'han fascinat.

    Dura, la feina de ser fan, pero no per aixo menys recompensant!

    M.Victoria, aquest relat que talla d'arrel l'infancia de la cosina, es sublim. I tu, genial.

    Prometo comentaris constructius i plens de seguida que atrapi el temps. De moment aquest, un vot i un 10.

    Felicitats, moltes. I una abraçadassa!!

    m

  • Dolç i impecable[Ofensiu]
    Carme Cabús | 09-06-2005

    Un relat molt bonic, molt ben escrit, prometedor, amb la cadència d'un dia de platja d'estiu, amb la indolència del sol. Però m'he quedat preguntant-me quina significació té, al final. Potser sóc jo, que no l'he llegit com calia. De tota manera, felicitats. M'has portat imatges vives, relacions càlides, la il·usió de viure, despreocupada, dels infants. M'encanta com escrius.

  • com sempre[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 09-06-2005

    un plaer començar el dia amb un relat teu, em recordava la platja de quan jo era petita i el dia que també li vaig dir al meu germà més petit que jugàs sol, potser si haguesim pogut endevinar el futur hauriem allargat més el temps de seguir jugant a fer castells d'arena ... aquests almanco si caien és podien tornar renconstruir tot d'una només amb una mica més de sorra i aigua ...

    Una aferrada

    Conxa

  • verge[Ofensiu]
    SenyorTu | 09-06-2005 | Valoració: 9

    He trobat el teu relat verge. Aquest cop sóc el primer. El primer en llegir-te. I en votar-te, que veig que vas de concurs.
    M'ha agradat, tembé.

Valoració mitja: 9.71

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

125517 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com