El pobre Tó

Un relat de: Josep Vila Puigvila

Una de les coses que més avorreixo d'aquesta vida és la gent que es pensa que té el dret i a vegades l'obligació i tot de canviar el nom de les persones mitjançant un hipocorístic. Per una estranya raó que encara mai no he entès, aquesta mateixa gent no suporta però que els el canviïn a ells, el nom. El meu cas, per exemple, és ben il·lustratiu del que t'estic explicant. Quan vaig néixer els meus pares ja havien pres la decisió de posar-me Enric. Un nom de pronúncia agradable, ni massa llarg ni massa curt, amb més consonants que vocals i fàcil de recordar. Enric. Tot semblava indicar, doncs, que la manera com la humanitat se m'hauria d'adreçar és amb aquest bonic nom. Els indicis, però, només són això, indicis, i no acostumen a assenyalar amb seguretat cap fet, de manera que a mesura que em vaig anar incorporant al procés adult de socialització les circumstàncies van fer que aviat tingués el primer disgut antroponímic. La meva mare, una dona feliçment divorciada del meu pare i bojament enamorada del bateria de Bon Jovi, va tenir la idea d'allargar-me el nom amb un alarmant diminutiu carinyós, i em va començar a dir Enriquet. Sembla que l'ocurrència lingüística de la mare va fer sort entre la resta de la família, i ja els tens a tots, com si fossin xais, anomenant Enriquet qui fins aleshores havia sigut Enric i prou. No cal dir, és clar, que mai de la vida ningú no va demanar què em semblava la pensada i que, de fet, tothom la va donar per bona, sense parar gaire atenció en els efectes que em podia causar una decisió d'aquesta naturalesa. És així, doncs, com vaig acabar l'EGB. Fet tot un Enriquet.

Els companys de l'època formativa preuniversitària van decidir que Enriquet era de mal articular i que s'havia d'escapçar. Ho van fer per davant, i em vaig quedar amb Riquet. Els dos primers anys d'institut van fer de mi un Riquet alt, relativament ossat, modestament cepat i intel·lectualment organitzat. Tanta concentració de virtuts en una mateixa persona va provocar que les noies es comencessin a interessar per mi, fins que va arribar un dia en què jo també em vaig interessar per elles. Per una d'elles, concretament. Així, la coincidència d'interessos ens va fer xicots, el festeig ens va fer enamorats i l'enamorament ens va fer idiotes. Una de les manifestacions més paleses de la idiotesa d'enamorats és la manera com aquests es rebategen mútuament. Ella va haver de canviar el ja prou humiliant Marioneta per un vergonyós Netona, i jo vaig veure com l'eixut Riquet es convertia com a conseqüència de la follia amorosa en Riquetó, un afegit que, vist ara, m'atreveixo a qualificar com a mínim d'ofensiu. Per sort l'amor se'n va amb la mateixa rapidesa que arriba i ben aviat la parella Netona-Riquetó va passar a ser un record personal de tots dos i prou.

El trencament va coincidir si fa no fa amb l'entrada d'en Riquetó a la universitat. Ja es veu de seguida que amb un nom com aquest un no pot passar pel centre d'instrucció més elevat que hi ha sense que se'n riguin, o sigui que, avançant-me als esdeveniments, vaig decidir reconstruir el nom i adaptar-lo a la nova situació personal. Però tampoc aquesta vegada no la vaig encertar del tot i, abans que me n'adonés, ja em deien Quetó pertot arreu. Els primers dies m'agradava una mica, el nom nou, ho reconec, perquè pensava que em donava un inqüestionable aire de senador romà i alhora em proporcionava una certa aurèola aristocràtica de Pedralbes enllà. Havent acabat el primer cicle universitari, però, vaig veure que amb Quetó no arribaria enlloc i que havia de trobar una solució satisfactòria a la meva personalitat nominal. La Xuxi, una companya d'estudis que es va enamorar de la meva constitució relativament ossada, la meva cepadesa modesta i el meu intel·lecte organitzat, va decidir tota sola que Quetó no feia per a mi, que impostava el meu tarannà marxista, que traïa una condició de persona noble que no s'ajustava a la meva realitat històrica i que, en definitiva, no podia ser que el món universitari em conegués amb un nom tan poc representatiu del meu caràcter. El que passa és que el que la Xuxi va considerar com a representatiu del meu caràcter és una forma lingüísticament miserable que per desgràcia se m'ha acabat imposant com a nom: Tó. Així, amb accent i tot. Si en alguna ocasió vaig poder sentir-me mínimament atret per la Xuxi, el renom que em va encolomar va esvair-me'n per sempre qualsevol mena d'interès físic o de personalitat. Encara més, vaig repel·lir-la en grau extrem, i no tan sols a ella sinó a tot el seu llinatge anterior i, en cas que n'hi hagi hagut, posterior. L'aversió col·lectiva per la seva família va reconvertir-se finalment en l'odi personal inicial, i aquest sentiment va fer que em decidís a escampar la brama entre els companys d'universitat que la Xuxi ja no volia que li diguessin així, sinó que s'estimava més ser coneguda com a Xixu, una determinació que no va fer-li gens ni mica de gràcia i per culpa de la qual encara ara em detesta cordialment.

Vet aquí exemplificada, doncs, la teoria que et comentava fa una estona: hi ha gent que no veu cap raó per què algú s'hagi de molestar per una cosa tan aparentment banal com és canviar el nom d'una altra persona, però que en canvi no admet la més mínima intromissió en el seu aparell antroponímic ni evidentment considera apropiat i banal que siguin ells, els mateixos que es vanten en públic d'una capacitat d'inventiva encomiable, els qui hagin de tornar a passar per la pica baptismal.

Espero no haver-te espantat, Carme, amb aquesta entrada. Quan els de l'agència matrimonial em van dir que havia d'adjuntar al qüestionari de la sol·licitud una carta de presentació, em va caure el món a sobre. No tinc gaire traça a fer redaccions autobiogràfiques que em remarquin les virtuts i m'atenuïn o obviïn els defectes, o sigui que vaig pensar que una bona manera de posar-m'hi era explicant-te sense embuts algun dels aspectes de la meva tortuosa personalitat. En principi, aquest breu comentari ha de justificar els primers paràgrafs de la carta que estàs llegint -en estat de commoció, suposo-, però em faig càrrec que probablement no és així. T'entenc. En tot cas, ara que ja em coneixes una mica em presentaré més o menys segons recomanen els manuals canònics de bons modals.

Em dic Enric, però tothom em coneix per Tó. De moment passo per alt la descripció detallada de la meva geografia corpòria. Em sembla que en el munt de fulls que acompanyen aquesta carta que l'agència matrimonial t'ha fet arribar hi ha una foto prou ampla i llarga de la cara perquè et facis una idea de la fila que faig. En defensa de les prominents entrades que trobaràs si tires front amunt, t'haig de dir que hi són des de fa molt temps i que, pel que m'han assegurat barber i dermatòleg, és difícil que avancin gaire més cap al nord. Les arrugues que em solquen el rostre, en canvi, no les puc justificar de cap manera, si no és reconeixent que són el resultat previsible d'una vida poc relaxada, desordenada i viscuda més de nit que de dia.
De jove, de més jove, en tenia una idea ben diferent que ara, de les relacions afectives. Aleshores havia arribat a considerar completament inútil fer això que en diuen vida de parella. La teoria en què recolzava aquesta afirmació sortia d'un pensament segons el qual l'estat natural humà desitjable era la solitud, i que si ens aparellàvem era sobretot per dos motius: la copulació gratuïta i la por d'envellir abandonats i sols en un racó de casa nostra. Les raons que aleshores em vaig imposar per justificar moralment aquesta suposició eren que la mancança de relacions sexuals la podia resoldre llogant els serveis d'una prostituta -una solució que veia molt més avantatjosa que no pas haver de conviure amb una altra persona i carregar amb el pes de les conseqüències financeres i d'afecte forçat que implica una decisió com aquesta- i que la por d'arribar a l'últim alè de respiració sense ningú al costat me la trauria de sobre a còpia d'escriure, a força d'inventar-me un espai de ficció personal ple d'amics aferrats a la vida, d'amants volcàniques completament desbocades i de platges llargues i tèbies que només coneixeria jo. Amb l'implacable pas dels anys, però, m'he adonat que, en contra de la tossuda i incombustible voluntat jovenívola, la companyia d'una dona era cada cop més necessària per a un envelliment saludable de la constitució anímica i que l'espai de ficció literària de què et parlava fa un moment era tan sols una irreflexiva embranzida de joventut. Ni la prostitució ni l'escriptura, doncs, han sigut per a mi una via satisfactòria cap a l'estabilitat emocional.

T'he mirat d'insinuar, Carme, que sóc escriptor. Si d'una cosa no en puc estar content és justament d'aquest fet, de ser escriptor. Més ben dit: que m'hi considerin. L'ofici d'escriure és molt més seriós del que sembla i no tothom se'n surt amb mèrit. Crec sincerament que m'haig d'incloure en aquest grup. La meva activitat literària, però, no és ni de bon tros convencional, si per convencional entenem la pràctica d'algun dels gèneres narratius tradicionals. Em dedico concretament a redactar esqueles mortuòries. N'he fet per donar i per vendre. L'especialitat en què el meu talent ha sobresortit més ha sigut la creació de poemes per a gent que ha mort d'una manera inesperada, com ara un accident de trànsit, un atac d'asma o fins i tot un crim. Encara que no ho sembli, aquesta feina meva és d'una gran complexitat. Tingues en compte que negociar amb el dol d'una família o d'una persona en estat de xoc no és com fer pujar la paret d'una casa a base de maons i que, per tant, exigeix una gran dosi de tacte i sobretot molta comprensió. No em fa vergonya dir-te que és una activitat ben pagada i que em proporciona uns fixos monetaris mensuals que em permeten sufragar amb prou comoditat les despeses personals de subsistència i també la pensió que inevitablement he de passar cada mes de la vida que em queda a la meva exdona.

El dia de l
a presentació, és a dir, el dia que ens coneguem personalment, vull que tinguis ben clar quina mena d'home sóc jo i quin és el meu passat biogràfic essencial. Per aquest motiu em sembla important que sàpigues que he estat casat. Me'n vaig enamorar com ho faria un adolescent impetuós: més amb el cor que amb el cap. Com és normal, al començament només hi veia, o més ben dit, només hi volia veure les qualitats, perquè era conscient que hi havia aspectes seus que no encaixaven amb la meva manera d'entendre el món. Ella, l'Helena, que així es diu, no en va acabar d'estar mai del tot enamorada, de mi. Suposo que si va avenir-se al casament va ser més per inèrcia i pressions familiars -o potser per llàstima- que no pas perquè n'estigués convençuda. De tota manera, ho va dissimular molt bé. Com a mínim el primer any. Després, a mesura que la sinceritat pesava més que els escrúpols de fer-nos mal amb veritats punyents, la relació es va apagar com un ruixim de març apagaria un tió mig encès i de mica en mica ens vam anar allunyant l'un de l'altre, molt abans del que ho sol fer una parella rutinària. Aquest procés mental de separació es va accelerar amb determinació el dia que, per casualitat, vaig saber que l'Helena estimava un altre home. De fet, no l'havia deixat d'estimar mai, fins i tot -i això és el que més em va doldre- mentre va durar el prometatge. Era un amor que no li convenia de cap manera que el sabés ningú. L'Helena s'entenia amb l'August, un cosí seu, que era casat i tenia tres filles. Encara ara ella no sap que n'estic al corrent. Et deu semblar estrany, però me l'estimava i no volia desgraciar-li la vida; vaig voler que fos la vida mateix qui, si volia fer-ho, s'encarragués de destapar aquell lligam. Li vaig demanar el divorci, però no el va acceptar. Així, no em va quedar una altra alternativa que optar per la via judicial, de la qual, com deus haver deduït pel que t'he comentat fa una estona, no en vaig sortir ben parat.

Els de l'agència matrimonial m'han dit que ens hem de posar d'acord per preparar una trobada. No sóc gaire amant de les vetllades romàntiques en restaurants cars, mig a les fosques i asseguts en taules estratègicament situades perquè les parelles puguin parlar sense haver de patir que la conversa la segueixi també la resta del restaurant. Jo més aviat sóc partidari que quedem a casa meva. Visc a prop del centre, en un edifici alt, pretesament pompós, d'un color tirant a groc, al costat mateix dels jardins municipals. És fàcil d'encertar-lo perquè no n'hi ha cap més. M'estic al replà, entrant a la dreta, a la porta que hi diu Enric Gorgs Fabià. No és casualitat d'un sorteig immobiliari que sigui en un replà on visc. Des de fa dos anys, Carme, sóc paralític i m'haig de moure pel món en una cadira de rodes. Tinc una paràlisi parcial que m'afecta de cintura cap avall. M'hauria agradat veure la cara que has fet en llegir aquestes dues últimes frases. Acostuma a ser força curiós constatar la sensació de llàstima continguda que provoca el meu estat físic en les persones amb qui provo d'establir una nova relació afectiva. Si fins aleshores era el sorprenent i interessant Tó, l'home capaç d'escriure esqueles mortuòries de persones assassinades, llavors passo a ser tan sols el paralític Tó, l'home indefens i solitari a qui s'ha de plànyer cada segon del dia, cada dia de la setmana, cada setmana del mes i cada mes de l'any. Fins i tot la Xixu m'anomena, per referir-se'm en una conversa amb altra gent, el pobre Tó. Faci el que faci, digui el que digui, sempre hi ha algú que, sense mala intenció, sens dubte, m'acaba penjant l'adjectiu pobret. T'asseguro que hi ha poques coses més humiliants que sentir-te compadit nit i dia, perquè t'acaba anul·lant com a persona i fa de tu un animaló sobreprotegit, incapaç de plantar cara a la teva paràlisi amb dignitat. Sincerament, Carme, ja no recordo què se sent quan saps que una dona et desitja.

Suposo que el que t'acabo d'explicar condicionarà força la teva resposta a aquesta carta. Me'n faig càrrec. Si de tota manera tens clar que em vols conèixer i estàs disposada a mirar-me com un home i no com una hortalissa invàlida, podem citar-nos, si et sembla bé, d'aquí a dues setmanes, el dijous abans de Sant Joan, cap allà a les nou del vespre a l'adreça que t'he indicat. Mal m'està dir-ho, però sóc un cuiner de primera, i el meu arròs a la cassola preparat amb una recepta secreta de salsa és conegut gairebé mundialment. M'agradaria molt que el tastessis. Si ho vols, pots dur el vi. Em sembla que un de blanc hi anirà bé.


Comentaris

  • Dos coses[Ofensiu]
    Mitjons | 25-03-2012

    Primer el rimer: sobre que et canviessin el nom tantes vegades, el que em sorprèn és que canviessis de cercles sense tornar al teu nom original. No entenc per què t'has de presentar amb el nom que t'han posat els companys o família a la gent nova. Però bé, els teus motius tindries.

    I també dir que la reflexió final és molt vàlida i molt interressant, però que personalment trobo que sobrava. El text està molt més centrat en la personalitat i vivèncie que no pas en l'efectvitat de les seves cames. És com que em talla el ritme incloure això. Com tu mateix dius, no hauria de ser rellevant.

  • Un relat rodó[Ofensiu]
    EnricMadrona | 03-03-2011 | Valoració: 9

    Rodó

    Certament has escrit alguna cosa més que una esquela! M'ha agradat molt el to d'humor i el gir final, més dur, la llegua que fas servir, el ritme, la idea sobre el tipus d''escrit que redacta el protagonista i el joc de nines russes que esmerces al deixar anar informació i que manté l'interès. Retrata molt bé a un personatge i la seva circumstància. Te fons.

    Per cert, a mi m'agraden més els relats llargs - com el teu- que permeten desenvolupar la idea. Com a lector intento fugir de la mandra, una mica estupiditzant, de l'usuari de la informàtica!

  • A mi normalment em canvien el nom també[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 15-03-2007 | Valoració: 10

    Jo em dic Vicent i me'l canvien per Vicente, hi ha moltes persones que no ho fan però de primeres sempre m'ho fan, i hi ha qui sempre em diu Vicente malgrat constar al meu D.N.I. el nom de Vicent.

  • bon nadal[Ofensiu]
    rosaur | 23-12-2004 | Valoració: 10

    aqest relat no l'habia vist fins ara i mira q es bo, he entrat x casualitat xq m'ha fet gracia el nom q sortia entre els autors a l'atzar
    bon nadal

  • macagunlouuuuuuuuuuuuuu[Ofensiu]
    cel_blau | 30-11-2004 | Valoració: 10

    bu pobre tooooooooooooo buaaaa el maltractes eeeeeeeeeenjajajajajaja im the bes in da wol uooooooooooooooooooooooooooo kat folli 1 pex.jajajajaja vila puigvila¿? 1 mika repetitiu no trobes¿?¿?¿?

  • felicitats[Ofensiu]
    Tiamat | 31-08-2004

    és el primer relat de més de 8 minuts que em llegeixo sencer.
    m'hi he quedat ben embobada.

  • T'aplaudeixo.[Ofensiu]
    Maragda | 31-08-2004 | Valoració: 9

    He gaudit molt llegint el teu relat. L'he trobat original, fresc i molt ben escrit. No has acabat filologia, però, a parer meu, ni falta que et fa.
    I si no ho haguessis de trobar ofensiu, hi afegiria, que potser, el que expliques a la teva biografia que t'ha esdevingut, no hagi estat gratuït. Potser el fat tenia previst que t'esdevingués, precisament, per què aquest, el de l'escriptura, és el teu veritable camí.
    De manera que... continúa delectant-nos!

  • felicitacions[Ofensiu]
    sico fons | 31-08-2004

    Eeei! El meu olfacte de lector empedreït em diu que ací tenim una cosa realment interessant. Felicitacions, Josep.

  • Molt bo![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 25-08-2004 | Valoració: 10

    Realment podem dir "pobre senyor Tó" (espero que no em senti, pobre home!). M'ha agradat el relat, això tenint en compte que les redaccions amb frases gaire llargues normalment m'acaben atabalant. Però aquest està molt bé. Hi he detectat aquella ironia subtil que tant m'agrada i que tant costa de trobar.
    M'agrada aquest teu llançament literari. Espero que segueixis escrivint molt més!

  • Bentrobat, Josep[Ofensiu]
    peres | 25-08-2004 | Valoració: 9

    Hola, Josep, m'ha alegrat trobar-te aquí després de dos anys (ens vam conèixer a la UAB, lligues caps?) i m'ha agradat força el relat. Espero que la biografia, pel que fa als temes de salut, no sigui real i que et trobis bé.

    Peres

  • Un final sorprenent[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 24-08-2004 | Valoració: 9

    M'ha agradat el teu relat, Josep. Capta l'atenció del lector fins al final, que és sorprenent, per cert (i aquest és el millor compliment que es pot donar a un final).

  • Pobret...[Ofensiu]
    pèrdix | 23-08-2004 | Valoració: 8

    Les coses s'ha de dir a poc a poc, per pams, que molta informació de cop pot arribar a atabalar.
    M'ha agradat força el relat.

    Apa Josep, benvingut. Espero que vinguin més relats.

    Ah!, records als extraterrestres del teu poble
    ;-)

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Josep Vila Puigvila

3 Relats

12 Comentaris

7368 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
"Quan en va fer 13 va pegar una estirada tremenda que havia de deixar-li la figura despinguellada de per vida. En pocs mesos, de marrec escanyolit se convertí en un pal de gànguil, però la crescuda el deixà només que amb la pell i l'os, sense una filagarsa de polpa, esllanguit com una saca buida, amb el cap menut, menut, el cabell destenyit i escàs, el pit ensorrat i l'esquena més planera que el palmell de la mà." (V. C.)