Dia de festa

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Avui fa un dia magnífic.
Sara i Joel han sortit a gaudir amb el seu fill Albert del sol radiant i de l'ambient festiu que envaeix els carrers. En el centre històric, la Plaça de l'Ajuntament és un autèntic formiguer de goig. En una tarima s'alineen els instruments d'un grup de música local que tocarà alguns temes per a animar el matí; el cor de la plaça està ple d'ancians i nens en diversos sectors diferenciats. Els pares d'aquests nens, al seu torn fills d'aquests ancians, els envolten com si formessin un anell protector enmig de la jungla, protegint als exemplars més febles de l'atac d'un depredador desconegut. Globus de colors es retallen contra un cel que sembla pintat per un ànima optimista. Fins i tot n'hi ha un de gegantesc, un globus aerostàtic, que puja i baixa de tant en tant. Està lligat a dues o tres cordes i no per a de rebre visites d'homes, dones i nens que volen volar per uns instants. Albert corre al costat d'altres nens en el centre de la plaça. Només té quatre anys. La granota texana que duu, rematada per una camisa de quadres de llenyataire i una gorra calada del revés, li fa semblar un "rapper" de joguina. De vegades ensopega, cau de cara, s'aixeca reprimint el plor amb una sèrie interminable de sanglotades i després segueix corrents.
Els seus pares el vigilen des de les seves cadires en la terrassa d'un bar. Tenen les mans entrellaçades i se somriuen cada vegada que les seves mirades es creuen.
Què mono!, pensen. Ja han superat els problemes que gairebé els duen a divorciar-se. Han aconseguit reconciliar-se i ara l'Albert els omple d'alegria i els dóna una prova diària del seu encert al seguir junts. Fins i tot estan donant-li voltes a la possibilitat de buscar la parelleta… Es fan un petó i tornen a mirar cap a la plaça.
-¿On és? -Pregunta ella.
-No el veig. Busca la gorra i el trobaràs de seguida -diu ell.
Sara troba ràpidament la gorra. Des del seu lloc a la terrassa la veu llençada en el sòl. -¿On està el meu nen? -Diu, desesperada- ¡Albert! -crida.
A la tarima han començat a fer proves de so i una terrible xiulada inunda la plaça, ofegant el crit de Sara.
-¡L'havies d'estar vigilant! -Protesta Joel.
-No em vinguis amb aquestes! -replica Sara amb el to de veu amarg, tan familiar, tan evocador de mals records.
-UN-DOS… SÍ, Sͅ EH, EH! -a la tarima, en l'aire. El so els copeja el pit, com l'angoixa.
-Allí està -diu de sobte Sara. L'Albert s'està dirigint cap a un dels carrers que donen a la plaça entre les anades i vingudes constants i inconscients d'altres nens majors que juguen despreocupats. Passen corrents o patinant molt prop d'ell.
-Es farà mal -sanglota Sara.
Joel s'ha aixecat i està a mig metre de Sara. Es posa les mans al cap perquè la criatura està massa lluny d'ells i massa a prop de la sortida de l'aparcament subterrani que hi ha en aquest costat de la plaça.
-¡Joel! -Udola Sara. Dues llàgrimes enormes li roden per les galtes. Està bloquejada. Ella és incapaç de fer el que li suplica al seu marit (corre, corre, pel meu nen!) amb els seus ulls amarats. Amb impotència, veu com el seu nin s'allunya d'ells.
-Mira, Sara, aquell senyor l'ha vist -diu Joel. A la seva veu hi ha un raig d'esperança. Un senyor de mitjana edat, amb vestit i corbata ha vist que el nen camina sol.En escoltar els crits de Sara i Joel -que ara comencen a obrir-se pas per sobre dels sís i nos de les proves de la tarima-, gira el cap i els mira; després torna a mirar al nen. Sara i Joel agiten els braços perquè l'home comprengui. Els seus rostres mostren una estranya barreja d'alegria i terror. -Per favor, és el nostre nen és…-murmura Sara com si aquell home estigués al seu costat en el banc d'una església. L'home comença a caminar en direcció a l'Albert quan un cotxe apunta per la sortida de l'aparcament. De sobte, el món es torna multicolor i flonjo. Sara i Joel perden de vista al senyor de la corbata, a l'Albert i al cotxe.
El globus aerostàtic s'ha desinflat i els ha tapat el camp de visió en la seva caiguda. Sara no pot evitar donar un crit histèric.
Quan per fi poden veure què ha succeït, ambdós sospiren, alleujats. El senyor de la corbata té a l'Albert agafat en braços i el cotxe està parat a uns metres d'ells.
-Gràcies a Déu -exclamen Sara i Joel, abraçant-se. Aquesta vegada també ell plora, però d'alegria. Aquell home ha salvat al seu fillet de ser atropellat. Mai tornaran a deixar-lo sol al carrer. Han après bé la lliçó.
-T'estimo -diu Sara.
-Jo també -respon Joel. Està assecant-se les llàgrimes amb el dors de la mà i observa a aquell home com a un autèntic miracle. Li agrairà eternament que li hagi retornat al seu nen.
Però alguna cosa s'ha torçat. La plaça s'enfosqueix momentàniament quan un núvol tapa el sol.
L'home de la corbata es dirigeix corrents al cotxe que ha sortit de l'aparcament. Obre la porta de darrere, fica al nen i tanca en un àgil moviment. Algú li obre la porta de l'acompanyant i l'home salta a l'interior del vehicle. La porta es tanca i el cotxe desapareix carrer baix.
S'ha emportat l'Albert.
Mentre en la tarima comencen a tocar, els nens juguen i corren, i criden.
I riuen

Comentaris

  • Bones![Ofensiu]
    katt_91 | 25-08-2008 | Valoració: 9

    Es el primer comentari que deixo...

    Aquesta història m'ha captivat i m'ha enganxat fins al final, has fet que sentis les emocions com si estigués vivint el moment, has sabut transmetre molt bé les sensacions i sentiments, enhorabona!

  • La pitjor por de les pors[Ofensiu]
    RATUIX | 28-06-2007 | Valoració: 9

    tocada doblement. Quan quasibé respires...
    recomença el malson.
    Molt bé. (O molt malament, pel mal tràngol).
    Ciao!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: