Jaume Cabré

Jaume Cabré

Al capítol 37, pàgines 608, 609 i 614 del “Jo confesso” l’autor, Jaume Cabré, declara allò que seria el seu punt de vista sobre la literatura, a través del protagonista, que reflexiona sobre la passió per l’escriptura del seu amic gran violinista, però que, en realitat voldria ser escriptor. Diu

“Que en Plensa [l’amic] encara no havia assolit el poder de comunicar emocions”

“… no em crec els personatges o tan se me’n dona el que els pugui passar.”

“… i llavors et dic no tens talent per fer personatges: són noms. Tots parlen igual; tots tenen poques ganes de captar el meu interès. Cap d’aquests personatges no és necessari.”

“No em vols entendre. És el conte el que no és necessari. No m’ha transformat, no m’ha enriquit, no m’ha res.”

Posa el llistó molt alt el mestre. L’home es va estar del 2003 al 2011 ideant-lo a Matadepera, i va fer 998 pàgines, però comptant les cinc addicionals de personatges, passen de les mil.

A veure, a mi m’agrada el llibre i me’l vaig estudiant. El prota em fa pena (m’ha transmès aquesta emoció) Ara, els personatges que més m’agraden, ves per on, són Àguila Negra” el valerós cabdill Arapaho, i el “Xèrif Carson” de Rockland. Juntament amb la “Lola Xica”. Problema: quan me’l miro? Els dies que el cervell, preocupat pel seu compte per alguna cosa, em desperta amoïnat de 2 a 3. Té pinta d’acabar malament (el llibre). Però això és cosa de les següents 400 pàgines.
M'està costant, confesso, d'acabar-me'l "Jo confesso". És el primer llibre que li llegeixo. Em sembla que sap bastant de música. Deu haver tocat el violí.

He arribat ja a la pàgina 650 i següents, l’aterridor capítol de metge del camp de concentració. Allà també desplega teoria artística-literària: sobre el sentit i origen de l'art (deu n'hi do! Com Freud gairebé) “…la veritat de l’experiència viscuda…Només es pot transmetre a través de l’art; de l’artifici literari que és el més proper a l’experiència viscuda….La poesia cal més que mai després d’Auschwitz…penso que [transmetre la veritat de l’experiència viscuda] és una de les raons de la persistència de la voluntat estètica de la humanitat.