La mort de Nicolai Ilitx Sventxeiv

Un relat de: homenot

La mort de Nicolai Ilitx Sventxeiv va agafar per sorpresa tots els seus amics i coneguts, però qui quedà realment sorprès va ser el propi Nicolai Ilitx Sventxeiv, ja que estava convençut que eren les altres persones les que tendien a morir-se. Nicolai Ilitx Sventxeiv era el típic ciutadà moscovita de la Rússia tsarista de finals del segle XIX: bevia un trenta-cinc litres de vodka diaris, un dels veïns de l'escala era un anarquista disposat a morir per a la revolució, tenia un autògraf de Dostoievski i estava plenament convençut que els italians no feien més de vint-i-cinc centímetres i eren de color verd.
Nicolai Ilitx Sventxeiv era un gris funcionari municipal de l'ajuntament de Moscou. Als vint-i-tres anys és casà amb Ilena Naronova, una jove pagesa de Sverdlovsk, a la falda dels Urals. Ilena Naronova era la típica noia del camp rus: alegre, senzilla, treballadora i respectuosa amb les tradicions. Així, Ilena Naranova coneixia molts remeis populars i naturals que havien anat passant de generació en generació i, per exemple, estava convençuda que el millor contra la grip era menjar-se una granota cuinada amb pebre i mantega, i tot seguit, durant tres nits seguides, donar catorze voltes al voltant del poble, despullat i copejant-se el cap amb una botifarra mentre s'exclamava: "Grip, fora d'aquí". D'aquesta manera, durant l'epidèmia de grip de 1883, gràcies a aquest remei impulsat per Ilena Naronova, només van morir el 99 % dels habitants de Sverdlovsk.
Una de les passions de Nicolai Ilitx Sventxeiv era la música, especialment el violí. Tot i no saber tocar el violí, el tocava constantment: pel davant, pel darrera, la caixa, les cordes, l'arquet i les clavilles. El toquetejava constantment i, fins i tot, a vegades se n'anava al llit o a veure alguna execució pública amb ell.
Tanmateix, el dilluns 5 de febrer 1895 arriba la mort per a Nicolai Ilitx Sventxeiv. Es dirigia cap a l'ajuntament i, quan estava travessant l'avinguda Gorki, un carruatge no el veié i li passà per sobre. Segons testimonis presencials, les darreres paraules de Nicolai Ilitx Sventxeiv foren: "Collons, quin mal!". Aquest axioma ha estat el detonant d'una de les controvèrsies més apassionants, analitzades i discutides pels més importants pensadors del segle XX. Mentre que Freud afirmava que aquesta expressió demostrava la presència d'algun trauma sexual reprimit en l'inconscient de Nicolai Ilitx Sventxeiv (The Phsycologial Journal, abril de 1931), Bertrand Russell exposava que aquesta expressió era una mostra evident de la percepció lògico-atomista que Nicolai Ilitx Sventxeiv tenia de la societat (Auto Tunning, juliol 1967). Per la seva banda, Sartre defensava que aquestes darreres paraules de Nicolai Ilitx Sventxeiv eren el preludi de l'existencialisme europeu del segle XX (Hola, nº 173, octubre de 1968), mentre que Carl Jung declinà respondre sobre aquesta qüestió, ja que es trobava passant uns dies de vacances a Marina d'Or, Ciudad de vacaciones.

Comentaris

  • M'ha encantat[Ofensiu]
    olgalvi | 06-05-2017 | Valoració: 10

    M'ha encantat aquest surrealisme i aquesta ironia que fas servir en un relat d'un ciutadà de a peu. Genial!!

  • Molt ocurrent[Ofensiu]
    L'espurna adequada | 20-02-2017 | Valoració: 9

    M'ha encantat aquest humor absurd que has usat.
    Has encertat al clau amb una història que ben bé no diu res però que m'ha fet riure de veritat, cosa ben difícil.
    Enhorabona!

  • Quina sorpresa![Ofensiu]
    pivotatomic | 11-03-2007

    No havia llegit res teu encara i aquest relat ha estat tota una sorpresa.

    M'encanta l'humor absurd i tu el domines de meravella. Hi ha algun passatge una mica confús (la introducció del personatge del vei anarquista em sembla una mica millorable), però el conjunt em sembla molt aconseguit.

    Bravo! Et seguiré llegint.

  • jo també t'anyorava ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 14-08-2005

    només cercava lo meu cavaller, però quan t'he llegit no l'he notat a faltar gens ... vejam si no mos fas patir i mos alegres l'esperit més sovint ..

    Una aferrada

    Conxa

  • benaurat homenot,[Ofensiu]
    Tiamat | 14-08-2005

    feia dies que em passejava insistenment per les seves creacions, i enyorava alguna novetat.

    Avui, fent un cop d'ull als destacats per l'editora, un goig m'ha omplert de dalt a baix, en trobar-me un seu nou text.

    Val a dir que he acabat amb el cap damunt la taula i els braços rodejant-lo, afeblida per l'atac de riure que m'ha agafat (i encara em dura, en rialletes silencioses incontrolabes, estil jijijijiji), ja que no he pogut resistir el deliri dels últims paràgrafs del seu relat.



    Atentament, i moltes gràcies per aquesta delícia


    Tiamat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: