Matinades

Un relat de: Naninant
Estenc la roba quan està a punt de caure una pedregada perquè diuen que li va molt bé pels plecs. De casa surto sense paraigua quan es veu un cel negre negre perquè així segur que no me'l deixaré descuidat en algun lloc. O em faig una cafetera a les cinc de la tarda encara que després em costi dormir perquè m'agrada molt arribar a escoltar els ocells que té el veí de davant cantar a les sis de la matinada. En deu tenir una dotzena. Periquitos, caderneres, canaris, verderols. A estones els hi venen pardalets de fora a picar a la menjadora. Ara la veritat és que les que primer s'escolten són les gavines, a dos quarts de sis més o menys les sents que van volant per sobre els edificis, ho fan minuts abans que el sol surti, baten les ales com si saltessin per sobre l'aire i van així mirant molt vives de costat a costat, quan la nit encara és fosca, que sembla més obscura, quan la Lluna minva i les estrelles van apagant-se lentament com el ble de les espelmes. Després baixo la persiana de la finestra perquè no m'entri la claror. De fet la deixo quasi tancada del tot. I comencen a sentir-se els vehicles engegar-se de gent que surt molt aviat a treballar. També els primers sorolls, portes, aixetes, les escales. Mentre passo estones llargues reflexionant que què difícil és avui trobar una feina, que quan les dificultats generades per la crisi cessin i suposadament hi hagi la possibilitat de gairabé d'una plaça per a tothom, provaré de llogar una caseta que ara veig com mig abandonada adjacent a les hortes. Encara que sembla complicat concebre que per totes i cada una de les persones que anem pel carrer hi hagi la probabilitat de tenir una nòmina suficient per tirar endavant. La situació als països que sempre han estat subrogats més intensament a les pressions que exerceixen els interessos econòmics globals ha anat empitjorant notablement les darreres dècades i l'emigració dels seus habitants cada cop ens resulta més important, molt més nombrosa. Si surts i hi ha gent per tot arreu. És que sembla impossible creure que de la manera que està fet tot en pugui resultar una ocupació força general, si el rol del progrés sustentat en barrils de petroli mai ha tingut la consideració per arreglar les injustícies en territoris descontrolats per tirans i corruptes, ara seguim cecs i coixos i no proposa cap solució a aquest present de col·lapse, col·lapsat perquè no garanteix cap sortida, només la d'anar-nos amuntegant, ajuntant, convivint pels mateixos carrers realitats tan extremes entre si com la de la persona que condueix un cotxe caríssim a un metre escàs d'emigrants que han vingut arrossegats des d'Àfrica central. Segueixen sense contemplar a les persones excloses del seu propi mercat, no en tenen cap guany i els importa realment un rave el que facin. Però està clar que d'aquesta manera no hi ha qui dormi. L'última possibilitat és imaginar-se com anant a treballar i que de cop i volta trobes un fotut sobre ple de diners a terra i que no fas la bajanada d'anar amb el lliri a la mà a la Policia Municipal a tornar-lo, sinó que ten vas directe al Wok de la Devesa a fer-te un bufet lliure i després vas a negociar el lloguer de la caseta de les hortes. Així finalment si agafo el son. I en acabat sempre la pedregada. Però sort de la roba estesa.

Comentaris

  • De conte i de somni, la caseta a les hortes[Ofensiu]
    Mena Guiga | 13-05-2018

    Em fa pensar en el paisatge que només he vist un cop i no massa temps del Delta de l'Ebre. Serenor i extenisió natural, repòs anímic i visual. I mosquits a dojo. Ara, sembla ser, n'hi ha uns de 'nous' de trinca aquí que ataquen i els metges més 'preparats' detecten que no és un virus sinó que la seva picada afecta ara un òrgan ara l'altre, com si fos un joc dut a terme arran dies i hores de llit.
    Dos cops repetit, al relat: la caseta a les hortes.
    En aquesta vida, el que hagi de ser, serà. Això sí, si es creu, demanar-ho ben fermament hi ajuda, si es creu. Tocs budistes o no sé. Si fan efecte placebo, benvingut. Jo aniria repetint el mantra. O el reclam de l'ànima. Una espelmeta amb olor vainilla o canyella i un ram de floretes del comí negre, per exemple, en una tauleta. I mai no se sap si el destí confabula elements per tal que s'esdevingui...ni esperança ni caritat: fe.


    Bon desig, no s'ha de bufar l'espelma. Flama, llumeneta.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: