MARILYN

Un relat de: DJG
Marilyn tenia tretze anys i vuit mesos quan el cotxe en què anaven ella i els seus pares va descarrilar per una carretera i es va endinsar en el gran riu Mílvio de Roma. El cotxe es va començar a submergir dins les grans aigües fins quedar completament cobert, ja no sé si per les algues o bé per la multitud de claus que residien en aquell majestuós riu. Marilyn va sobreviure. Va despertar-se minuts després de la gran col·lisió i va nedar fins a unes grans pedres flotants al lateral del riu. Mentrestant s'hi subjectava amb els braços, cansada, fent glopades d'aigua una i altra vegada i amb el cos completament tremolós de l'espant, els braços i cames immòbils i les robes extremadament xopes, Mariyn contemplava el vell Citroën dels seus pares enfonsar-se en les profundes aigües del riu Italià. No sabia què fer. Estava completament atemorida. No tenia suficient força per a posar-se a cridar. El seu pare, en Mike, estava amb el cap estintolat al volant, els braços sense força i la mirada perduda, la cara plena de sang que li regalimava fins al coll de la camiseta. La seva mare, la Susan, havia quedat tombada i el cap li jeia ara, a la zona de les marxes. Amb prou feines era visible. Marilyn sentia una enorme impotència davant d'aquell naufragi i mentrestant veia com aquell riu engolia el que quedava d'aquella gent que, en realitat, no li eren res de res. Aquesta, amb la mirada perduda i debilitada, a punt de caure de les roques, començava a perdre el coneixement.

[...]

Es despertà al llit blanc d'un hospital. El sèrum corria per les seves venes i era capaç de sentir la seva respiració a tot volum dins seu. Mirà al seu voltant: parets blanques, una pantalla negra que no parava d'emetre fletxes verdes i vermelles que augmentaven i disminuïen en una línia contínua, dos sofàs color caqui i una finestra amb la persiana mig abaixada. Estava a l'hospital. Marilyn, recordava perfectament la conversa que els seus pares havien tingut a casa seva, recordava l'accident i recordava perfectament que ella, ja no pertanyia a aquella familia, mai més.
Ni tant sols es preocupà de preguntar com estaven aquells dos individus que no coneixia de res. S'estirà de costat i tancà els ulls. Algunes llàgrimes baixaren per accident i se les eixugà. Va prémer fort els llavis i es va adormir.



Dolors Jou Gironès

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer