El càstig dels justiciers

En el nom d`un Déu
són tantes
les hores llanguint
els dies... el càstig
dels justiciers, dels
qui volen també a
l`ànima l`escut oficial.
Un silenci i una soledat
assoladora i estèril
el segell del patiment vulgar
... si jo vaig patir-lo
qui t`has cregut tu
viure amb tanta alegria
quina lleugeresa!...
Closques amargades en
el nom d`un déu inventat
... caps fumats de
boira i dolor gratuït
sabeu... no sou
cap fita ni heu assolit
cap categoria en
el patiment, quina classe
mes roïna la dels arrossegadors
de la condemna.
Penseu un Déu
tan ximple que
perd les hores
contant totes les llàgrimes
una a una i numera i
cataloga els goigs.
Perdoneu-me, dic,
senyors que mesureu
la qualitat de la culpa
[size=24]i calibreu la por,
atorgant després
quina dosis de plaer
compensatori,
quin acudit (!).
Jo el que sento és
malgrat la vostra còlera
la rauxa de la llibertat.
No m`encaparro massa
si constitueix el gran pecat
satisfer i viure amb els
sentits amatents i nets.[/size]
la meva culpa és perfecta
senyor, jo m`esllangia
fins per cada fulla tremolant
com descendia morta a la tardor
i vaig vessar exactes
trenta dos mil llàgrimes
-selectes del millor sibarita
i em retornes escas i tan pobre
un senzill llapis per dibuixar[/size]