Tonight Is the Night

Des de petit, en Pol era un fervent defensor de l'estadística.

L'experiència empírica li permetia afirmar, sense por a equivocar-se, que, posat a evaluar qualsevol situació, els números, sempre freís i imparcials, acabaven resultant uns aliats insuperables. Si s'escollia els paràmeteres adequats, s'elaborava científicament i es procedia amb tota rigurositat, en Pol es veia en condicions d'assegurar que una estadística era la millor ajuda posible a l'hora de prendre sempre la decissió correcta.

Les estadístiques, sostenia, tenien l'aventatja de poder-se aplicar a gairebé tots els aspectos de la vida cotidiana. Eren fredes, imparcials i, ben interpretades, no enganyaven gairebé mai. Si s'ho proposova, en Pol estava segur de poder-les utilitzar per resoldre qualsevol dels problemas domèstics que tants maldecaps li donen al ciutadà corrent. La primera vegada que ell n'havia fet servir una va ser als dotze anys, quan amb l'ajut d'un àbac, un bloc i un bolígraf havia calculat el percentatje de les seves malifetes que acabaven comportant-li un càstic. El resultat el va deixar encantat i aquella tarda mateix va poder fer més entremaliadures que mai amb la tranquilitat que li donava el ser conscient de que només una de cada quatre acabariem amb la temuda represalia paterna. Des d'aquell dia, en Pol creia cegament amb el seu mètode i l'aplicava a gairebé tots els problemas que se li presentaven, des de guantes vegades se li cremaven les torrades si s'encantava més del compte a la cambra de bany al matí, fins a quantes vegades podia aparcar en zona blava sense ticket sense trobar-se a la tornada la maleada papereta groga al vidre.

Havent descobert la sol.lució universal, ara s'estranyava de que hagués trigat tant en aplicar-la al problema que, sens dubte, més el preocupava i menys entenia de tot l'univers conegut: les dones. Si l'estadística servia per tot, raonava amb solemnitat pitagòrica en la soledat del seu dormitori, per força havia d'ajudar-lo en aquell tràngol en el que sempre tenia la sensació d'anar venut. Tot es reduia a trobar la manera d'optimitzar al màxim els seus esforços sentimentals, tantes vegades malbaratats inútilment en acostaments infructuosos a objectius poc a gens dispsats, i aconseguir d'aquesta manera un índez d'encerts mínimamament decent.

Després de dedicar una llarga reflexió sobre quins paràmetres havien de centrar el seu estudi (que va fer amb l'ajut de tres canutos de primera, dels que li havia portat el seu amic Pere com a souvenir d'un recent viatge a Algeciras), havia decidit utilitzar una relació directament proporcional entre el nom de la noia i els seus èxits amb ella. Després, envoltat encara d'una agrable boira baixa amb efluvis de cannabis, va introduir les dades en el seu ordinador Superpentium-Megabyte-CDROM-pantalla-plana-Internet-i-a-sobre-repel-la-pols que li havia costat el sou de tres mesos i, després d'un curtissim intèrval d'espera (com havian canviat les coses des dels temps de l'abac, xaval!), la impressora va escopir uns resultats que en Pol esperava que tinguessin per la seva vida sexual el mateix efecte que la roda havia tingut per la historia de la humanitat.

Amb mans tremoloses d'emoció, en Pol va comprovar amb satisfacció que era una iman per les Nurias (100% d'encerts, xato). Per contra, els números el prevenien que les Mònicas eren gairebé un sinònim d'hecatombe sentimental. Amb les Marias i els seu derivats, la cosa es situava en un acceptable 50% d'efectivitat, mentre que el col.lectiu d'Eulalias, Lalis i Laias baixava fins un 33% més aviat mediocre. Les Teresas eren, estadísticament, tant poc recomanables com les Mònicas, però es situaven un graó per sota en l'escala de catàstrofes perque hi havia menys intents registrats. Amb Lídias, Margas i Olgas, els números deien sense embuts que endavant les hatxes. En canvi, el prevenien seriosament contre Annas, Gemmas i Claras, a qui adjudicaven la categoria de cataclismes emocionals. L'estudi també revelava que Lauras, Isabels i Danielas eren, en principi, prometedores, però si es llegien les dades correctament, s'acabava descobrint que la relació dificultat-satisfacció tendia a desaconsellar qualsevol apropament. I pel que feia a Martas i Evas, si no es tenia una nit kamikaze, millor oblidar-se'n. A canvi, les conclusions eren definitives en el fet que les Montses podien ser un bàlsam miraculós per a qualsevol ferida. Tot un consol. Després de considerar-ho molt, va decidir obviar les dades referents a les Flavias. En aquell apartat, els seus números eren modèlics, però hi havia el handicap de la distancia. I és que, per molt que els números ho acosellessin, el pragmatisme de'n Pol li deia que trigaria a tornar a estar en disposició de viatjar 16.000 kilòmetres sobre l'Atlàntic per passar un Nadal a Brasil...

Amb l'ajut inapreciable de totes aquelles dades, a en Pol només li quedava demostrar-li una vegada més al món la infalibilitat del seu sistema. Aquell mateix divendres, es va dir, sortiria armat només amb les seves irrefutables elucubracions matemàtiques i no tornaria a casa sense haver posat darrera l'última dada l'acrònim que era pels matemàtics l'equivalent a un triple al darrer segon pels jugadors de bàsquet: C.V.D. (Com Volia Demostrar). Mentre el rostre se li il.luminava amb un somriure d'autocomplaença es va fer creus de que hagués trigat tant en adonar-se de que la sol.lució a tots els seus problemes era allà, davant del seu nas. Gairebé no podia esperar al divendres nit!


El matí del divendres es va fer inacabable per en Pol. No veia el moment de sortir de la botiga d'informàtica on treballava com a dependent i començar la liturgia dels preparatius d'una nit que, ara sí, s'augurava triomfal. Però des del primer moment, el destí va semblar emperrat en posar-li pals a les rodes. La cosa va començar de bon matí, quan al posar-se davant el mirall de la cambra de bany, aquest li va tornar una imatge que recordava molt més al ninot de la Michelin que al George Clooney. Això el va fer sortir de casa sense esmorzar (encara podia cremar unes quantes calories abans de la nit) i amb una incòmoda sensació d'inseguretat al damunt. Tot i que, molt aviat, allò va passar a un tercer plà. Exactament en el moment en que una avaria a la línea 5 del metro el va obligar a compartir mig metre quadrat de la plataforma d'un vagó amb uns altres 400 individus tan suats i emprenayts com ell mateix per com de tardíssim s'estava fent. Finalment, amb mitja hora de retard, la corbata torçada i la camisa xopa de suor, va aconseguir travessar la porta de la botiga, bufant per l'esforç.

Només va ser el pròleg d'un matí que semblava dissenyat pel seu pitjor enemic. D'entrada, va tenir tres clients de la categoria miro-i-pregunto-com-si-anés-a-comprar-però-en-realitat-només-ho-faig-per-tocar-els-collons. Als dos primers els va torejar amb l'elegancia d'un Manolete i una paciència que hagués fet enveja al Sant Job, però el tercer va ser més hàbil que ell i el va saber dur a l'avantsala del suïcidi. I per rematar la feina, quan les manetes del rellotge (sí, les mateixes que s'havien passat el dia arrossegant-se per l'esfera en comptes d'anar a la velocitat normal) estaven a punt d'arribar a la meta, l'Alfons, l'encarregat, va regalar-li el seu pitjor somriure de gilipolles mentre li demanava que si es podia quedar un parell d'horetes per ajudar-lo a desempaquetar un material que havia arribat aquella tarda. Horetes! Ningú li havia ensenyat a aquell imbècil que els diminutius només es feien servir per coses petites o curtes i no pas per un període de temps que per ell seria més llarg que per un nen de sis anys la nit de reis? Es clar, com que ell no tenia vida privada, se li'n fotia la dels demés! Amb tot, i malgrat que el realment hagués volgut fer hagués estat utilitzar la calva de l'Alfons per jugar a Guillem Tell amb un net de Floquet de Neu com a ballester, en Pol va aconseguir d'alguna manera dibuixar un somriure fastigosament fals i contestar que i tant que no li feia res quedar-se dues horetes. Total, tampoc havia pensat fer res d'especial aquell vespre!

Com sempre passava en aquells casos, les dues horetes es van convertir en tres i mitja i van deixar a en Pol sense pràcticament temps per dur a terme tots els preparatius que havia imaginat meticulosament durant tota la setmana. Aquests incloien siesta reparadora, dutxa netejadora, posada de vint-i-un botons i una revisió exhaustiva del clàssic cinematogràfic Orgia Zulú al convent de clausura, més que res per extraure'n idees de cara a la matinada. Gràcies a l'Alfons, el programa d'actes es va veure dràsticament alterat. Ni parlar-ne de siesta, dutxa ràpida amb una ma mentre amb l'altre treia de la calaixera els seus calçotets Calvin Klein nous (avantatges de viure en un pis de 35 metres quadrats, tu!) i el visionat d'Orgia... que va quedar reduit a la famosa escena de la violació de la mare superiora pel rei dels zulús mentre es posava els pantalons i decidia quina colonia es posava, tot al mateix temps.

Va sortir al carrer dues hores més tard del que havia previst i sense ni haver pogut donar una repassada als seus mocasins italians, boníssims segons el bala-perduda del seu cunyat, que li havia deixat a meitat de preu després que unes quantes caixes haguessin caigut accidentalment de la seva furgoneta mentre en feia el repartiment. Sembla mentida com de fàcilment s'obren les portes de les furgonetes avuí en dia, li havia dit amb un somriure picaresc, tot fent-li l'ullet mentre, això sí, contava un a un els 10 bitllets de deu euros que li havia costat la broma (la familia és la familia, però la pela es la pela, nen). Però havia valgut la pena. Aquells mocasins eren la cirereta del seu look a lo Don Johnson, rematat amb un aroma, perceptible però no excessiu, d'Andros, la seva colonia preferida des que, de petit, havia vist a la tele l'anunci aquell en que un catxes pecholobo ballava el sirtaki amb una top-model a la posta del Sol, amb el seu iot
retallat contra la línea de l'horitzó. Com que el seu Clio mai podria competir amb el Testarrossa d'en Don, per molt que acabés de sortir del tren de rentat, en Pol va decidir que aparcaria una mica lluny i que només tornaria al cotxe quan la cosa ja estigués tant assegurada que el detall de la locomoció fos només una anécdota. Era la seva conversa i no el seu cotxe el que havia d'enlluernar-la...

Com a teatre d'operacions, va escollir una de les zones més de moda de la ciutat, i va conduir sense pressa cap allà. Uns minuts més ja no importaven i tampoc era cosa de tenir un accident que li fotès la nit enlaire definitivament. Va aparcar, efectivament, bastant lluny (no per pròpia elecció, sino perque no va trobar lloc en tres kilòmetres a la rodona) i, per fí, va plantar-se davant un local prou fosc, sorollós i abarrotat com per que qualsevol predador nocturn com ell el considerés, senzillament, perfecte. Va voler entrar-hi amb la mateixa contundencia amb la que Clint Eastwood irromp al saloon del poble, però només va aconseguir-ne una pàlida imitació. La seva sort va ser que, com que ningú es va fixar en ell, allò no va tenir la menor importància. Amb penes i treballs (res a veure amb Clint), va obrir-se pas fins a la barra, on, miraculosament, va aconseguir un metre quadrat per ell solet. Des d'allà, va poder llençar una mirada escrutadora al seu voltant. Com deia el poeta, mucha niña mona, pero ninguna sola. Uns metres més enllà, varies parelles festejaven els seus amors recents intentant tocar amb la llengua la campaneta de l'altre. En altres circumstàncies, en Pol hagués sentit una punxada d'enveja, però aquesta vegada el va consolar la certesa de que no passaria gaire estona abans de que ell també estigués convertint la seva sense-os en tota una exploradora d'epiglotis femenines.

Abans de llençar-se, però, va decidir treure's els darrers rastres de la seva timidesa secular saludant el seu bon amic, Jack Daniel's. Saber-se amo de l'arma definitiva l'animava, es clar, però en Pol era un tio realista i savia que sense la influencia desinhibidora de l'alcohol de malta no arribaria massa lluny. Va fer un gest còmplice al barman, va aconseguir la seva dosis de valentia (amb dos glassons) i va decidir examinar millor el terreny, mentre bevia amb glopets curts. La seva tàctica tenia la sensillesa dels plans infalibles. Es fixaria en un objectiu assequible (tampoc era cosa de sortir de bracet d'una top-model,ara), li preguntaria el nom com qui no vol la cosa i actuaria en conseqüència. Si la noia formava part del grup de les impossibles, no malgastaria municions. Si formava part del grup de risc, evaluaria la situació sobre la marxa. El millor, es clar, seria trobar una noia maca i que formés part del col.letiu més favorable. Llavor la convidaria a una copa, es posaria el seu vestit de Mr. Wonderful i l'enlluernaria com només ell savia fer-ho. Bufar i fer ampolles, nen.

Es va pulir el primer whisky sense adonar-se'n, mentre construia castells a l'aire en la millor tradició d'Alberto Cortez, i va arribar a la conclusió de que necessitava una dosis més gran de valor, perque, tot i que el got era buit, ell contibuava ancorat en aquell raconet per alguna força invisible. ¡Xato, un altre! Tampoc era cosa de deixar-se vencer per la timidesa ara, no? I mentre l'alcohol li lliscava per la gola i anava a caure allà on més mal feia, en Pol va començar a notar-ne els seus efectes benèfics. La suor va desaparèixer del seu front i les cames ja no li tremolaven. La idea d'un possible (pero improbable!) fracàs va començar a semblar-li menys terrible i, fins i tot, es va permetre una rialleta estúpida mentre ponderava el fet que tot pla, per brillant que sigui, està subjecte a un marge d'error. Poc a poc, entre el tercer i el quart whisky, el cap va començar a donar-li voltes, mentre la música, les llums, el fum i el rau-rau de mil converses inconexes es barrajeven en el seu cervell en un cóctel indescriptible.

Eren gairebé dos quarts de tres de la matinada quan el darrer rastre de timidesa va abandonar-lo. Sorprés per aquell estat de Nirvana emocional, en Pol va ser per fi capaç d'abandonar el seu raconet (només un quart d'hora abans s'havia plantejat seriosament la possibilitat de quedar-s'hi a viure) i començar la cacera. La seva primera víctima va ser una rossa, baixeta però amb un cos sense un sol angle recte, que es movia, sinuosa, per la pista de ball. En Pol ja anava a saltar sobre ella quan va apareixer un negre amb pinta de jugar de pívot a la NBA i li va agafar les natges amb una sola ma, igual que devia agafar la pilota per fer una esmatxada. Davant aquella exhibició de potencial, es va convencer de la conveniencia de buscar nous horitzonts. La següent hora se la va passar escollint i descartant. A la barra hi havia tres nenes pijes amb un look que semblava cridar a qui volgués escoltar-ho: Qué esperes per menjar-se'm tota?! Va voler demostrar-los les seves dots de gourmet, però quan ja es lligava el tovalló al coll, va sentir com una d'elles li deia Teresa (0%) a la seva amiga i, de sobte, li va passar la gana. Hi ha plats que estan enverinats i ell no havia sortit aquella nit per morir d'indigestió, oi?
No.

Pero tampoc per morir-se de gana.

L'ombra del dubte li va começar a recòrrer l'espinada, deixant una estela gelada al seu pas. Eren gairebé les quatre i tot el que havia aconseguit era un forat a la cartera que li hagués fet enveja al mateix Javier de la Rosa i un pet de dimensions, acceptem-ho, descomunals. En Pol começava a dubtar de l'existència de Déu, de que hi hagués justicia al món i del teorema de Pitagores i tot, quan la va veure.

Era una noia bruna. No gaire alta. No més de 25. Duia un vestit negre amb un escot que queia vertiginosament per la seva esquena per quedar-se a dos milímetres escassos de l'escàndol. Mitges negres, sabates del mateix color i una fina cadeneta d'or que brillava gairebé tant com els seus ulls. Una deessa negra. I el millor de tot... sola.

Allò era massa bó per ser veritat. Va fer un esforç pr avantposar la prudencia a l'entusiasme etílic que sentia i va fer servir els darrers grams de conciencia que li quedaven per analitzar la situació. Potser en qualsevol moment arribava el germà bessó del pívot de feia una estona i començava a fer amb ella un ‘remake' d'Orgia zulú en el convento de clausura, dedicat especialment a tius insignificants com ell.

Però van passar els minuts i la noia va continuar sola. Ves a saber! Potser el teorema de Pitàgores no estava tan equivocat com li havia semblat feia una estona. Ataca!, li va xiuxiuejar en Jack Daniel's a l'orella. I ell es va disposar a fer-li cas, conscient de que aquella meravella bruna era l'única cosa que separava el seu somni eròtic llargament acaronat de convertir-se en Malson a Elm Street 9. Però quan va donar la primera passa, es va quedar gelat. Havia esperat massa, i el seu pet made in Kentucky havia començat a moure's de l'estat d'entusiasme cap al de depressió. En Pol coneixia les seves borratxeres millor que als seus germans i savia que tenien quatre fases: alegria, entuasiasme, depressió i vòmit. La fase tres estava a punt de començar, just en el pitjor dels moments. En aquell moment, en Pol va ser conscient de que començava a ser urgent una llarga conversa amb els guionistes de la seva vida. Però hauria de ser en un altre moment. La bruna meravellosa no seguiria meravellosament sola massa estona més. Era ara o mai!

I llavors se'n va recordar.

Contava amb l'arma definitiva. Es va palpar la jaqueta i va sentir el tranqulitzador tacte dels fulls de les estadístiques, doblebats a la butxaca interior. La fase tres va quedar inmediatament aplaçada i en Pol va saber que devia sentir l'Astèrix quan es pren la poción màgica. Només havia de donar quatre passes, averiguar el nom de la deessa bruna... i els números farien la resta. La va mirar una altra vegada i li va seguir semblant la germana bruna de l'Anna Kournikova. Ataca, collons!, li va tornar a dir en Jack ara molt més fort. I ell va obligar a les seves cames a guanyar-se el sou i a avançar cap a la deessa. Si tan sols el seu cervell pogués deixar de jugar a cavall fort dins del crani una estoneta!

-Hola. Estàs sola?

Havia sigut ell qui havia deixat caure aquella perla, extreta d'un clàssic de la cinematografia espanyola? Ho dubtava. Però allà no hi havia ningú més, oi? La noia va aixecar els ulls del seu got i se'l va quedar mirant un moment, com evaluant-lo. Després d'uns segons que a en Pol li van semblar un equivalent vàlid del Cretaci Superior, li va dedicar un somriure.

-Doncs mira, es veu que sí. Havia quedat amb el Brad Pitt, però sembla que m'ha deixat plantada.

Es clar. Ja savia en Pol que hi havia d'haver una explicació lògica. Quin cabronàs el Brad Pitt. Poder permetre's deixar plantada una noia com aquella! Amb tot, però, li havia d'estar agraït, perque la seva absencia li deixava a ell, Pol Cot, la porta oberta a l'Olimp. Només quedava averiguar el nom de la noia, i ...

-Com... Jo em dic Pol. Tu com te dius? - va balbucejar.
-Mònica (0%!!!). Vens a salvar-me la nit, Pol?

Gairebé ni va sentir la segona part de la frase. Les sis primeres lletres, diabòlicament disposades en un nom maleït li van caure al damunt con una làpida que enterrava totes les seves esperances. Si, val, ni tan sols una Nuria (100%) li havia semblat mai tan ben disposada a deixar que li demostrés que, si s'ho proposava, en Brad Pitt era un mindundi al seu costat. Però els números no mentien. Fes el que fes, el resultat seria catastròfic per ell. Arrossegant els peus, en Pol es va girar i va sortir del local sense dir res ni mirar enrera. Gràcies a això, es va perdre la mirada incrèdula de la noia que, sense acabar d'entendre, va decidir que cada vegada hi ha més mariques i imbècils papallonejant pels bars. Es va acabar la copa d'un glop mentre decidia a quin dels dos colectius devia pertànyer en Pol i va fer una última ullada a en
DerMarr, el nou fitxatge de la Penya amb qui havia arrivat al local una estona abans i que l'havia deixat plantada per una puteta rossa que semblava la germana petita de la Pamela Anderson. Tots els tios son una merda, va pensar mentre sortia del local.

Al carrer, va estar a punt de trobar-se en Pol. La fase 3 havia deixat pas sense sol.lució de continuitat a la 4 i acabava d'expulsar sorollosament una barreja marronosa de Whisky (maleït Jack!), frustració i restes de l'entrepà que s'ha menjat mentre ajudava al cabron de l'Alfons a desempaquetar ordinadors. Però com que estava inclinat sobre ell mateix, intentant fer cau i net, involuntàriament en Pol es va poder estalviar aquesta darrera humiliació. La sortida del sol el va sorprendre recolzat al capó del seu Clio, amb els pantalons arremangats i intentant treure les taques de vòmit dels seus preciosos mocasins italians amb els papers de les estadístiques.