Tonight Is the Night

Un relat de: pivotatomic

Des de petit, en Pol era un fervent defensor de l'estadística.

L'experiència empírica li permetia afirmar, sense por a equivocar-se, que, posat a evaluar qualsevol situació, els números, sempre freís i imparcials, acabaven resultant uns aliats insuperables. Si s'escollia els paràmeteres adequats, s'elaborava científicament i es procedia amb tota rigurositat, en Pol es veia en condicions d'assegurar que una estadística era la millor ajuda posible a l'hora de prendre sempre la decissió correcta.

Les estadístiques, sostenia, tenien l'aventatja de poder-se aplicar a gairebé tots els aspectos de la vida cotidiana. Eren fredes, imparcials i, ben interpretades, no enganyaven gairebé mai. Si s'ho proposova, en Pol estava segur de poder-les utilitzar per resoldre qualsevol dels problemas domèstics que tants maldecaps li donen al ciutadà corrent. La primera vegada que ell n'havia fet servir una va ser als dotze anys, quan amb l'ajut d'un àbac, un bloc i un bolígraf havia calculat el percentatje de les seves malifetes que acabaven comportant-li un càstic. El resultat el va deixar encantat i aquella tarda mateix va poder fer més entremaliadures que mai amb la tranquilitat que li donava el ser conscient de que només una de cada quatre acabariem amb la temuda represalia paterna. Des d'aquell dia, en Pol creia cegament amb el seu mètode i l'aplicava a gairebé tots els problemas que se li presentaven, des de guantes vegades se li cremaven les torrades si s'encantava més del compte a la cambra de bany al matí, fins a quantes vegades podia aparcar en zona blava sense ticket sense trobar-se a la tornada la maleada papereta groga al vidre.

Havent descobert la sol.lució universal, ara s'estranyava de que hagués trigat tant en aplicar-la al problema que, sens dubte, més el preocupava i menys entenia de tot l'univers conegut: les dones. Si l'estadística servia per tot, raonava amb solemnitat pitagòrica en la soledat del seu dormitori, per força havia d'ajudar-lo en aquell tràngol en el que sempre tenia la sensació d'anar venut. Tot es reduia a trobar la manera d'optimitzar al màxim els seus esforços sentimentals, tantes vegades malbaratats inútilment en acostaments infructuosos a objectius poc a gens dispsats, i aconseguir d'aquesta manera un índez d'encerts mínimamament decent.

Després de dedicar una llarga reflexió sobre quins paràmetres havien de centrar el seu estudi (que va fer amb l'ajut de tres canutos de primera, dels que li havia portat el seu amic Pere com a souvenir d'un recent viatge a Algeciras), havia decidit utilitzar una relació directament proporcional entre el nom de la noia i els seus èxits amb ella. Després, envoltat encara d'una agrable boira baixa amb efluvis de cannabis, va introduir les dades en el seu ordinador Superpentium-Megabyte-CDROM-pantalla-plana-Internet-i-a-sobre-repel-la-pols que li havia costat el sou de tres mesos i, després d'un curtissim intèrval d'espera (com havian canviat les coses des dels temps de l'abac, xaval!), la impressora va escopir uns resultats que en Pol esperava que tinguessin per la seva vida sexual el mateix efecte que la roda havia tingut per la historia de la humanitat.

Amb mans tremoloses d'emoció, en Pol va comprovar amb satisfacció que era una iman per les Nurias (100% d'encerts, xato). Per contra, els números el prevenien que les Mònicas eren gairebé un sinònim d'hecatombe sentimental. Amb les Marias i els seu derivats, la cosa es situava en un acceptable 50% d'efectivitat, mentre que el col.lectiu d'Eulalias, Lalis i Laias baixava fins un 33% més aviat mediocre. Les Teresas eren, estadísticament, tant poc recomanables com les Mònicas, però es situaven un graó per sota en l'escala de catàstrofes perque hi havia menys intents registrats. Amb Lídias, Margas i Olgas, els números deien sense embuts que endavant les hatxes. En canvi, el prevenien seriosament contre Annas, Gemmas i Claras, a qui adjudicaven la categoria de cataclismes emocionals. L'estudi també revelava que Lauras, Isabels i Danielas eren, en principi, prometedores, però si es llegien les dades correctament, s'acabava descobrint que la relació dificultat-satisfacció tendia a desaconsellar qualsevol apropament. I pel que feia a Martas i Evas, si no es tenia una nit kamikaze, millor oblidar-se'n. A canvi, les conclusions eren definitives en el fet que les Montses podien ser un bàlsam miraculós per a qualsevol ferida. Tot un consol. Després de considerar-ho molt, va decidir obviar les dades referents a les Flavias. En aquell apartat, els seus números eren modèlics, però hi havia el handicap de la distancia. I és que, per molt que els números ho acosellessin, el pragmatisme de'n Pol li deia que trigaria a tornar a estar en disposició de viatjar 16.000 kilòmetres sobre l'Atlàntic per passar un Nadal a Brasil...

Amb l'ajut inapreciable de totes aquelles dades, a en Pol només li quedava demostrar-li una vegada més al món la infalibilitat del seu sistema. Aquell mateix divendres, es va dir, sortiria armat només amb les seves irrefutables elucubracions matemàtiques i no tornaria a casa sense haver posat darrera l'última dada l'acrònim que era pels matemàtics l'equivalent a un triple al darrer segon pels jugadors de bàsquet: C.V.D. (Com Volia Demostrar). Mentre el rostre se li il.luminava amb un somriure d'autocomplaença es va fer creus de que hagués trigat tant en adonar-se de que la sol.lució a tots els seus problemes era allà, davant del seu nas. Gairebé no podia esperar al divendres nit!


El matí del divendres es va fer inacabable per en Pol. No veia el moment de sortir de la botiga d'informàtica on treballava com a dependent i començar la liturgia dels preparatius d'una nit que, ara sí, s'augurava triomfal. Però des del primer moment, el destí va semblar emperrat en posar-li pals a les rodes. La cosa va començar de bon matí, quan al posar-se davant el mirall de la cambra de bany, aquest li va tornar una imatge que recordava molt més al ninot de la Michelin que al George Clooney. Això el va fer sortir de casa sense esmorzar (encara podia cremar unes quantes calories abans de la nit) i amb una incòmoda sensació d'inseguretat al damunt. Tot i que, molt aviat, allò va passar a un tercer plà. Exactament en el moment en que una avaria a la línea 5 del metro el va obligar a compartir mig metre quadrat de la plataforma d'un vagó amb uns altres 400 individus tan suats i emprenayts com ell mateix per com de tardíssim s'estava fent. Finalment, amb mitja hora de retard, la corbata torçada i la camisa xopa de suor, va aconseguir travessar la porta de la botiga, bufant per l'esforç.

Només va ser el pròleg d'un matí que semblava dissenyat pel seu pitjor enemic. D'entrada, va tenir tres clients de la categoria miro-i-pregunto-com-si-anés-a-comprar-però-en-realitat-només-ho-faig-per-tocar-els-collons. Als dos primers els va torejar amb l'elegancia d'un Manolete i una paciència que hagués fet enveja al Sant Job, però el tercer va ser més hàbil que ell i el va saber dur a l'avantsala del suïcidi. I per rematar la feina, quan les manetes del rellotge (sí, les mateixes que s'havien passat el dia arrossegant-se per l'esfera en comptes d'anar a la velocitat normal) estaven a punt d'arribar a la meta, l'Alfons, l'encarregat, va regalar-li el seu pitjor somriure de gilipolles mentre li demanava que si es podia quedar un parell d'horetes per ajudar-lo a desempaquetar un material que havia arribat aquella tarda. Horetes! Ningú li havia ensenyat a aquell imbècil que els diminutius només es feien servir per coses petites o curtes i no pas per un període de temps que per ell seria més llarg que per un nen de sis anys la nit de reis? Es clar, com que ell no tenia vida privada, se li'n fotia la dels demés! Amb tot, i malgrat que el realment hagués volgut fer hagués estat utilitzar la calva de l'Alfons per jugar a Guillem Tell amb un net de Floquet de Neu com a ballester, en Pol va aconseguir d'alguna manera dibuixar un somriure fastigosament fals i contestar que i tant que no li feia res quedar-se dues horetes. Total, tampoc havia pensat fer res d'especial aquell vespre!

Com sempre passava en aquells casos, les dues horetes es van convertir en tres i mitja i van deixar a en Pol sense pràcticament temps per dur a terme tots els preparatius que havia imaginat meticulosament durant tota la setmana. Aquests incloien siesta reparadora, dutxa netejadora, posada de vint-i-un botons i una revisió exhaustiva del clàssic cinematogràfic Orgia Zulú al convent de clausura, més que res per extraure'n idees de cara a la matinada. Gràcies a l'Alfons, el programa d'actes es va veure dràsticament alterat. Ni parlar-ne de siesta, dutxa ràpida amb una ma mentre amb l'altre treia de la calaixera els seus calçotets Calvin Klein nous (avantatges de viure en un pis de 35 metres quadrats, tu!) i el visionat d'Orgia... que va quedar reduit a la famosa escena de la violació de la mare superiora pel rei dels zulús mentre es posava els pantalons i decidia quina colonia es posava, tot al mateix temps.

Va sortir al carrer dues hores més tard del que havia previst i sense ni haver pogut donar una repassada als seus mocasins italians, boníssims segons el bala-perduda del seu cunyat, que li havia deixat a meitat de preu després que unes quantes caixes haguessin caigut accidentalment de la seva furgoneta mentre en feia el repartiment. Sembla mentida com de fàcilment s'obren les portes de les furgonetes avuí en dia, li havia dit amb un somriure picaresc, tot fent-li l'ullet mentre, això sí, contava un a un els 10 bitllets de deu euros que li havia costat la broma (la familia és la familia, però la pela es la pela, nen). Però havia valgut la pena. Aquells mocasins eren la cirereta del seu look a lo Don Johnson, rematat amb un aroma, perceptible però no excessiu, d'Andros, la seva colonia preferida des que, de petit, havia vist a la tele l'anunci aquell en que un catxes pecholobo ballava el sirtaki amb una top-model a la posta del Sol, amb el seu iot
retallat contra la línea de l'horitzó. Com que el seu Clio mai podria competir amb el Testarrossa d'en Don, per molt que acabés de sortir del tren de rentat, en Pol va decidir que aparcaria una mica lluny i que només tornaria al cotxe quan la cosa ja estigués tant assegurada que el detall de la locomoció fos només una anécdota. Era la seva conversa i no el seu cotxe el que havia d'enlluernar-la...

Com a teatre d'operacions, va escollir una de les zones més de moda de la ciutat, i va conduir sense pressa cap allà. Uns minuts més ja no importaven i tampoc era cosa de tenir un accident que li fotès la nit enlaire definitivament. Va aparcar, efectivament, bastant lluny (no per pròpia elecció, sino perque no va trobar lloc en tres kilòmetres a la rodona) i, per fí, va plantar-se davant un local prou fosc, sorollós i abarrotat com per que qualsevol predador nocturn com ell el considerés, senzillament, perfecte. Va voler entrar-hi amb la mateixa contundencia amb la que Clint Eastwood irromp al saloon del poble, però només va aconseguir-ne una pàlida imitació. La seva sort va ser que, com que ningú es va fixar en ell, allò no va tenir la menor importància. Amb penes i treballs (res a veure amb Clint), va obrir-se pas fins a la barra, on, miraculosament, va aconseguir un metre quadrat per ell solet. Des d'allà, va poder llençar una mirada escrutadora al seu voltant. Com deia el poeta, mucha niña mona, pero ninguna sola. Uns metres més enllà, varies parelles festejaven els seus amors recents intentant tocar amb la llengua la campaneta de l'altre. En altres circumstàncies, en Pol hagués sentit una punxada d'enveja, però aquesta vegada el va consolar la certesa de que no passaria gaire estona abans de que ell també estigués convertint la seva sense-os en tota una exploradora d'epiglotis femenines.

Abans de llençar-se, però, va decidir treure's els darrers rastres de la seva timidesa secular saludant el seu bon amic, Jack Daniel's. Saber-se amo de l'arma definitiva l'animava, es clar, però en Pol era un tio realista i savia que sense la influencia desinhibidora de l'alcohol de malta no arribaria massa lluny. Va fer un gest còmplice al barman, va aconseguir la seva dosis de valentia (amb dos glassons) i va decidir examinar millor el terreny, mentre bevia amb glopets curts. La seva tàctica tenia la sensillesa dels plans infalibles. Es fixaria en un objectiu assequible (tampoc era cosa de sortir de bracet d'una top-model,ara), li preguntaria el nom com qui no vol la cosa i actuaria en conseqüència. Si la noia formava part del grup de les impossibles, no malgastaria municions. Si formava part del grup de risc, evaluaria la situació sobre la marxa. El millor, es clar, seria trobar una noia maca i que formés part del col.letiu més favorable. Llavor la convidaria a una copa, es posaria el seu vestit de Mr. Wonderful i l'enlluernaria com només ell savia fer-ho. Bufar i fer ampolles, nen.

Es va pulir el primer whisky sense adonar-se'n, mentre construia castells a l'aire en la millor tradició d'Alberto Cortez, i va arribar a la conclusió de que necessitava una dosis més gran de valor, perque, tot i que el got era buit, ell contibuava ancorat en aquell raconet per alguna força invisible. ¡Xato, un altre! Tampoc era cosa de deixar-se vencer per la timidesa ara, no? I mentre l'alcohol li lliscava per la gola i anava a caure allà on més mal feia, en Pol va començar a notar-ne els seus efectes benèfics. La suor va desaparèixer del seu front i les cames ja no li tremolaven. La idea d'un possible (pero improbable!) fracàs va començar a semblar-li menys terrible i, fins i tot, es va permetre una rialleta estúpida mentre ponderava el fet que tot pla, per brillant que sigui, està subjecte a un marge d'error. Poc a poc, entre el tercer i el quart whisky, el cap va començar a donar-li voltes, mentre la música, les llums, el fum i el rau-rau de mil converses inconexes es barrajeven en el seu cervell en un cóctel indescriptible.

Eren gairebé dos quarts de tres de la matinada quan el darrer rastre de timidesa va abandonar-lo. Sorprés per aquell estat de Nirvana emocional, en Pol va ser per fi capaç d'abandonar el seu raconet (només un quart d'hora abans s'havia plantejat seriosament la possibilitat de quedar-s'hi a viure) i començar la cacera. La seva primera víctima va ser una rossa, baixeta però amb un cos sense un sol angle recte, que es movia, sinuosa, per la pista de ball. En Pol ja anava a saltar sobre ella quan va apareixer un negre amb pinta de jugar de pívot a la NBA i li va agafar les natges amb una sola ma, igual que devia agafar la pilota per fer una esmatxada. Davant aquella exhibició de potencial, es va convencer de la conveniencia de buscar nous horitzonts. La següent hora se la va passar escollint i descartant. A la barra hi havia tres nenes pijes amb un look que semblava cridar a qui volgués escoltar-ho: Qué esperes per menjar-se'm tota?! Va voler demostrar-los les seves dots de gourmet, però quan ja es lligava el tovalló al coll, va sentir com una d'elles li deia Teresa (0%) a la seva amiga i, de sobte, li va passar la gana. Hi ha plats que estan enverinats i ell no havia sortit aquella nit per morir d'indigestió, oi?
No.

Pero tampoc per morir-se de gana.

L'ombra del dubte li va começar a recòrrer l'espinada, deixant una estela gelada al seu pas. Eren gairebé les quatre i tot el que havia aconseguit era un forat a la cartera que li hagués fet enveja al mateix Javier de la Rosa i un pet de dimensions, acceptem-ho, descomunals. En Pol começava a dubtar de l'existència de Déu, de que hi hagués justicia al món i del teorema de Pitagores i tot, quan la va veure.

Era una noia bruna. No gaire alta. No més de 25. Duia un vestit negre amb un escot que queia vertiginosament per la seva esquena per quedar-se a dos milímetres escassos de l'escàndol. Mitges negres, sabates del mateix color i una fina cadeneta d'or que brillava gairebé tant com els seus ulls. Una deessa negra. I el millor de tot... sola.

Allò era massa bó per ser veritat. Va fer un esforç pr avantposar la prudencia a l'entusiasme etílic que sentia i va fer servir els darrers grams de conciencia que li quedaven per analitzar la situació. Potser en qualsevol moment arribava el germà bessó del pívot de feia una estona i començava a fer amb ella un ‘remake' d'Orgia zulú en el convento de clausura, dedicat especialment a tius insignificants com ell.

Però van passar els minuts i la noia va continuar sola. Ves a saber! Potser el teorema de Pitàgores no estava tan equivocat com li havia semblat feia una estona. Ataca!, li va xiuxiuejar en Jack Daniel's a l'orella. I ell es va disposar a fer-li cas, conscient de que aquella meravella bruna era l'única cosa que separava el seu somni eròtic llargament acaronat de convertir-se en Malson a Elm Street 9. Però quan va donar la primera passa, es va quedar gelat. Havia esperat massa, i el seu pet made in Kentucky havia començat a moure's de l'estat d'entusiasme cap al de depressió. En Pol coneixia les seves borratxeres millor que als seus germans i savia que tenien quatre fases: alegria, entuasiasme, depressió i vòmit. La fase tres estava a punt de començar, just en el pitjor dels moments. En aquell moment, en Pol va ser conscient de que començava a ser urgent una llarga conversa amb els guionistes de la seva vida. Però hauria de ser en un altre moment. La bruna meravellosa no seguiria meravellosament sola massa estona més. Era ara o mai!

I llavors se'n va recordar.

Contava amb l'arma definitiva. Es va palpar la jaqueta i va sentir el tranqulitzador tacte dels fulls de les estadístiques, doblebats a la butxaca interior. La fase tres va quedar inmediatament aplaçada i en Pol va saber que devia sentir l'Astèrix quan es pren la poción màgica. Només havia de donar quatre passes, averiguar el nom de la deessa bruna... i els números farien la resta. La va mirar una altra vegada i li va seguir semblant la germana bruna de l'Anna Kournikova. Ataca, collons!, li va tornar a dir en Jack ara molt més fort. I ell va obligar a les seves cames a guanyar-se el sou i a avançar cap a la deessa. Si tan sols el seu cervell pogués deixar de jugar a cavall fort dins del crani una estoneta!

-Hola. Estàs sola?

Havia sigut ell qui havia deixat caure aquella perla, extreta d'un clàssic de la cinematografia espanyola? Ho dubtava. Però allà no hi havia ningú més, oi? La noia va aixecar els ulls del seu got i se'l va quedar mirant un moment, com evaluant-lo. Després d'uns segons que a en Pol li van semblar un equivalent vàlid del Cretaci Superior, li va dedicar un somriure.

-Doncs mira, es veu que sí. Havia quedat amb el Brad Pitt, però sembla que m'ha deixat plantada.

Es clar. Ja savia en Pol que hi havia d'haver una explicació lògica. Quin cabronàs el Brad Pitt. Poder permetre's deixar plantada una noia com aquella! Amb tot, però, li havia d'estar agraït, perque la seva absencia li deixava a ell, Pol Cot, la porta oberta a l'Olimp. Només quedava averiguar el nom de la noia, i ...

-Com... Jo em dic Pol. Tu com te dius? - va balbucejar.
-Mònica (0%!!!). Vens a salvar-me la nit, Pol?

Gairebé ni va sentir la segona part de la frase. Les sis primeres lletres, diabòlicament disposades en un nom maleït li van caure al damunt con una làpida que enterrava totes les seves esperances. Si, val, ni tan sols una Nuria (100%) li havia semblat mai tan ben disposada a deixar que li demostrés que, si s'ho proposava, en Brad Pitt era un mindundi al seu costat. Però els números no mentien. Fes el que fes, el resultat seria catastròfic per ell. Arrossegant els peus, en Pol es va girar i va sortir del local sense dir res ni mirar enrera. Gràcies a això, es va perdre la mirada incrèdula de la noia que, sense acabar d'entendre, va decidir que cada vegada hi ha més mariques i imbècils papallonejant pels bars. Es va acabar la copa d'un glop mentre decidia a quin dels dos colectius devia pertànyer en Pol i va fer una última ullada a en
DerMarr, el nou fitxatge de la Penya amb qui havia arrivat al local una estona abans i que l'havia deixat plantada per una puteta rossa que semblava la germana petita de la Pamela Anderson. Tots els tios son una merda, va pensar mentre sortia del local.

Al carrer, va estar a punt de trobar-se en Pol. La fase 3 havia deixat pas sense sol.lució de continuitat a la 4 i acabava d'expulsar sorollosament una barreja marronosa de Whisky (maleït Jack!), frustració i restes de l'entrepà que s'ha menjat mentre ajudava al cabron de l'Alfons a desempaquetar ordinadors. Però com que estava inclinat sobre ell mateix, intentant fer cau i net, involuntàriament en Pol es va poder estalviar aquesta darrera humiliació. La sortida del sol el va sorprendre recolzat al capó del seu Clio, amb els pantalons arremangats i intentant treure les taques de vòmit dels seus preciosos mocasins italians amb els papers de les estadístiques.

Comentaris

  • avui fa 3 anys...[Ofensiu]
    Nina Abril | 15-11-2007 | Valoració: 10

    que un dia com avui 15 de novembre vas penjar aquest primer relat.

    FELICITATS!!

  • Ei pivot!!![Ofensiu]
    afrodita | 14-01-2007 | Valoració: 9

    Rares són les vegades que llegeixo sencer un relat llarg (comparat amb els que acostumo a llegir) però aquesta ha estat una d'elles.

    Les estadístiques...les matemàtiques són un tema que em toca prou d'aprop tot i que per mi siguin completes desconegudes. Un relat molt ben aconseguit que m'ha fet riure i recordar situacions paral·leles viscudes...si ja ho dic jo, tants calculs no poden ser bons, els millors moments són sempre els inesperats.

    Molt bon dia i molt bon relat ;)

    BoDitA

  • Reminiscències[Ofensiu]
    kundry | 16-10-2006

    És curiós però el plantejament inicial del relat em recorda molt el d'un conte del Martin Amis. També hi surt un home que es refugia en les estadístiques, i enfoca totes les facetes de la seva vida amb aquesta òptica.

  • Reminiscències[Ofensiu]
    kundry | 16-10-2006

    És curiós però el plantejament inicial del relat em recorda molt el d'un conte del Martin Amis. També hi surt un home que es refugia en les estadístiques, i enfoca totes les facetes de la seva vida amb aquesta òptica.

  • Reminiscències[Ofensiu]
    kundry | 16-10-2006

    És curiós però el plantejament inicial del relat em recorda molt el d'un conte del Martin Amis. També hi surt un home que es refugia en les estadístiques, i enfoca totes les facetes de la seva vida amb aquesta òptica.

  • Airbec | 12-04-2006

  • rbbarau | 15-12-2005

    A mi m'ha agradat molt... m'ha fet molta gràcia.
    Un petó

  • Només un breu comentari[Ofensiu]
    Bruixot | 28-07-2005


    Els teus relats estan ben estructurats, enganxen des del principi i mantens la tensió tota l'estona prou bé.

    Jo a aquest li he trobat a faltar una miqueta més de suc. Està bé que te'n riguis de els sonadets aquests que volen aplicar les "matemàtiques" a tot... Això els matemàtics reals no ho fem (t'ho ben asseguro). Però potser podries haver expremut més la idea.

    Un altre comentari respecte això és que l'estadística no es ben bé una branca de les matemàtiques, no és gens exacte, i jo la veritat no en tinc ni idea (de la de veritat...).

    Ah, i una tonteria. Els matemàtics "professionals" posem QED al final de les demostracions (Quod era demostratum...que com deus reconeixer és llatí). Així encara quedaria més "pedant"...

  • M'ha semblat..[Ofensiu]
    pseudo | 16-02-2005

    Que intentés riuret del personatge constantment, vas per bon camí, però crec que et falta un toc d'agresivitat contra ell.
    Ho has escrit de tal manera que al principi creia que estaves d'acord amb les seves estadístiques...

    Té tocs bons, com el fet que havia de parlar amb els guionistes de la seva vida.

    salut

  • ok...[Ofensiu]
    Thalassa | 15-02-2005

    fent a poc a poc... com et vaig dir. Bé, l'he llegit, en paper, que sino creia que m'agafava alguna cosa i no precisament perquè el relat no m'agradés...

    Està molt bé, de debò, tot i que hi ha massa marques, crec que en excés, ja t'ho han dit, oi? Crce que el fet que en posis fa que el relat sigui més creïble, però, tantes... Està ben escrit i es fàcil de llegir, mantens l'interès i crec que el personatge està molt aconseguit, és tangible... me l'he cregut.

    Fas moltes faltes d'ortografia...

    Doncs això, que sincerament m'ha agradat i que m'ha fet gràcia el gir del final i l'obsessió del personatge.

    Felicitats!

    Thalassa

  • mai sé que posar en els títols dels comentaris[Ofensiu]
    Shu Hua | 12-02-2005 | Valoració: 8

    Bé, com et vaig prometre, ja m'he llegit dos relats més teus i te'lscomentaré un a un. El tema d'aquest és original i queda bé. Potser hi trobo moltes referències al cinema ianqui i poques al d'aquí o almenys, l'europeu, però això és una mania personal que poca gent comparteix. Posats a criticar, també trobo que les frases fetes són, quasi totes, traduccions literals de les castellanes. Això sí, són poques les persones que usen frases fetes, ja siguin catalanes o castellanes.
    Ara, el ritme, la història, el persoantge, m'ha encantat. El Pol és real, inclós diria que te l'ha inspirat algú. I el que li passa és també, real. Cadáscú s'amaga darrere del que pot i el Pol utilitza les estadístiques per trobar una bona excusa per no lligar. Sí, sí, ja sé qu ell vol lligar, però crec que també li fa por patir o quedar malament. La idea de l'estadística és original i graciosa. I sàbia: les Montses i les Nuris van al capdavant. També és mala sort que no se n'hagi trobat cap, si quasi la meitat de les dones catalanes duen aquests noms.
    Apa, avaig per l'altre

  • aquesta nit, aquesta nit...[Ofensiu]
    neret | 12-02-2005

    que cantaven els calypsso... doncs deu n'hi do la nit del pol! Realment no ha fet cas al tòpic més tòpic de totes les retransmissions esportives: les estadístiques estan per trencar-les!! Mira q deixar escapar la mònica!!!

    Et diria que de tots els teus relats que he llegit fins ara és el que m'ha agradat més. Potser es podria alleugerir una mica de comparacions i metàfores (m'encanta la del poeta mecano), potser hi ha un punt just entre aquest i el del telèfon, no ho sé, i també es nota que és precorrector, però de tota manera, el final m'ha semblat el més ben lligat. I que utilitzi les estadístiques per netejar-se les sabates... és per sortir a ombros de la plaça (seria a les espatlles, però com a que no hi queda bé)

    felicitats!

  • Alícia Gataxica | 11-02-2005 | Valoració: 9

    Repetim paràmetres d'en Blau, tipus que busca deessa per nit d'insomni, però amb molta inseguretat personal a sobre.

    Els referents al bàsquet, tant nombrosos com els cinèfils.. crec que haurien de ser dos punts a considerar per part del Pol al hora de buscar la noia ideal, es clar que si sols es tracta de cardar, que sigui una deessa ja hi ha prou, encara que el Pol semblava disposat a conformar-se en menys.

    Tanmateix per la llista que fa d'èxits passats amb les seves estadístiques jo diria que no li anava pas tan malament.

    Els teus personatges comencen a tenir una personalitat pròpia molt acurada. Els homes obsessius, una mica insegurs i bastant covards que volen ser més del que creuen tenir. Les dones més fortes, més contundents (m'encanta aquesta paraula i m'ha fet gràcia que tu també l'usis sovint) M'agrada't la descripció del procés de lligar com la caça i captura de l'altre ( caçar, depredador, atacar.... )

    L'estructura dels teus relats també es repeteix, i em sembla fantàstic perquè ho fas genial, amb una progressió que convida a arribar fins al final. Ens presentes l'historia i els personatges i a mig relat dones un gir: aquí l'aparició de la deessa bruna, i desprès ens portes fins un final sorprenen.

    Ja he dit que m'agraden les expressions poc habituals que uses en les descripcions de persones i situacions ( la mirada àrtica te la robaré... perquè em té el cor robat!!!!) entusiasme etílic, estat de nirvana emocional o saludant el seu bon amic.... són algunes d'aquestes expressions.

    Trobava a faltar la visió de l'altra costat, i tot just al final me la fas aparèixer. Fantàstic. Crec haver llegit algun lloc que és dels teus primers relats, doncs noi, molt bé. Ja se't descobria el llenguatge irònic, els plantejaments sorprenents i les obsessions cinèfiles i esportives.

    I el final genial! Ara que si les deesses brunes no lliguen ja ni amb l'estadística, les terrenals val més que ho deixem córrer.

    Un cop hem vas dir al teu comentari que si fossis entrenador em tindries al teu equip... a mi m'agrada el bàsquet, encara que ho faig fatal, així que no et desitjaré estar al meu equip... però crec que tens fusta de guanyador...

    Em queden tres relats per comentar-te que espero poder fer-ho diumenge. Però si no arribo no t'amoïnis segur que dilluns acabo el teu coment.

  • "Ande"...[Ofensiu]
    rnbonet | 08-02-2005

    ..."se deduse que"... "Considerando que"...
    el relat és primerenc, la passió primera de l'escriptor és el bàsquet... i que aquesta és una pàgina de "no professionals"... es pot meréixer una puntuació alta... de l'equip de casa.
    Que vol dir:
    * cistelles relat base: 10
    * id de tres per desenvolupament: 9
    * errors en atac presentació: 7

    Cal afegir que tota valoració és subjectiva. I que en aquestos moments -diuen- estic de mala llet.

  • Mira...[Ofensiu]
    rnbonet | 08-02-2005

    ..t'he fet cas! És la teu setmana! (Què bort que sóc).
    I com a les pe·lícules -o cal dir "films"?- americanes... caldrà donar-te dues notícies: una bona i una dolenta... Comencem per la dolenta: història plagada d'errors ortogràfics, tipogràfics("freís", avantatja", cotidiana", etc. etc. ... "colectius", "son", "cabron", etc. -per citar només els del principi i del final-), conceptuals.. (home! dir "poeta", quan amb "cantant" va que xuta!... que diuen al meu poble... I potser massa referències a marques, persones, .. concretes. Amb el pas del temps, el relat potser es desvirtue...
    I ara, anem als bons: una història basada en l'estadística, ja és l'òstia! ( No passa amb el temps). I si trascorre, la part principal, en poques hores... I si, a més, és actual i "possible"... I si, a més a més, juga amb la subtilesa i la ironia, com ho fas paràgraf darrere l'altre, millor que millor...!

  • Alessandro | 15-11-2004

    Aquest relat sembla la conseqüència directa de haver passat una tarda amb els col·legues en un bar criticant a les dones i dient: es que no les entén ningú.
    El tema esta molt ben trobat, de fet segur que molt de nosaltres hem passat moltes hores pensant en una tàctica brutal per lligar i desprès o bé la timidesa o bé en jack i els seus amics ens l'han tirat enlaire.
    Només dir que, per sort, el comportament humà es summament aleatori i dubto que es pugui parametritzar i aconseguir un patró de comportament que li serveixi a en Pol per lligar.

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

587 Comentaris

86474 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")