Acte de presència

El primer cop que les nostres mirades es van creuar, un dolç calfred em va recórrer tot el cos. En aquells ulls, vaig trobar una escalfor molt agradable, feia molt temps que no sentia una cosa semblant al mirar fixament als ulls d'algú, però amb tu va ser molt diferent. Tot d'una em vaig adonar que darrera aquella mirada, s'hi amagava un món ple de por i tristesa. La vida no t'havia tractat bé i al teu rostre es veia clarament el pas del temps, els problemes, el sofriment, el dolor... Aquella mirada demanava ajuda, silenciosament. Feia massa temps que t'estaves apagant i només un canvi radical en la teva vida...pot ser...t'ajudaria...
Et vaig estirar una mà i tu t'aferrares al meu braç, com un nadó ho fa al de la seva mare. Sols necessitaves una presència, no importaven les paraules. Em vas abraçar, tan fort, que amb prou feines podia respirar i jo et vaig correspondre amb un petó.
Vam estar hores, minuts, segons, caminant, abraçats, sense direcció, guiats només per les paraules i els sentiments. Et vaig dir que estava cansada i decidires seure darrera un matoll, apartats del camí, on ningú ens pogués veure ni sentir. La nit començava a caure, com una silenciosa pluja sobre els nostres caps. Només el renou de les fulles, ballant un trist compàs amb el vent... Passàrem una llarga estona, en silenci, cavil·lant, mirant cap a un punt que només nosaltres dos veiem.
La nit ja s'havia apoderat totalment de nosaltres, no ens veiem, però tampoc ens feia falta, sabíem que els dos érem allà, l'un al costat de l'altre, amb les mans entrecreuades. No vas tardar en adonar-te de que tremolava, havia refrescat i una suau brisa va començar a bufar. Et vas acostar a mi i em posares un braç sobre l'espatlla mentre l'altre em rodejava la cintura. En aquells moments em vaig sentir totalment protegida, no tenia por de res. Sabent que eres al meu costat, què havia de témer?
Una mica maldestres vaig notar com els teus llavis buscaven tremolosos els meus, et vaig ajudar. I es van unir en un petó interminable on les nostres llengües jugaven a recórrer tots els espais i s'entretenien a perseguir-se mútuament. Em vas anar tombant poc a poc, fins que vaig quedar totalment estirada al terra i tu inclinat a sobre meu. Un petó rere l'altre. Una mà juganera, va començar a recórrer amb molta delicadesa el meu cos, anava amunt i avall, com una serp inquieta...ficares aquella mà, calenta, sota la meva samarreta i el joc va continuar mentre amb l'altre mà m'acaronaves la cara suaument. En els mateixos instants, jo t'acariciava els cabells, m'agradava enredar els meus dits entre ells, m'agradava sentir el seu tacte, la seva olor...
El moment cada cop era més especial, sols, al mig del bosc, lluny de qualsevol civilització, la lluna ja havia fet acte de presència i el seu bany de llum en poques feines ens deixava veure els rostres.
Quan eres dintre meu i jo a sobre teu, em vas mirar fixament als ulls, em vas agafar la cara amb les dues mans i em vas dir que ja res era com abans, que mai tornaries a tenir la mateixa perspectiva de la vida que havies tingut durant aquell període de temps que havies estat completament sol. Ara havies trobat una raó per seguir vivint i no pensaves deixar perdre aquesta oportunitat...et vaig posar un dit a sobre els llavis, te'ls vaig acaronar i amb un simple t'estim, et vaig fer callar. En acabar, una mica cansats i amb aquella suor tan agradable que ens recobria el cos, ens quedàrem un al costat de l'altre, abraçats, mirant-nos fixament als ulls i amb un estrany sentiment dintre de nosaltres. Així...una llarga estona, amb la simple presència de l'altre, l'únic que teníem a molts quilòmetres al voltant, fins que la son ens va venir a buscar i els nostres ulls es van tancar, per donar pas a un món de somnis i a un nou dia.