Isabel

Un relat de: Anna Maria Villalonga

Cada matí, després del frenètic ritme de l’esmorzar, estic desitjant que marxin. No puc suportar el soroll que fan, sempre rondinant perquè no volen prendre els cereals o posar-se l’uniforme de la classe de gimnàstica. Quan finalment travessen la porta, la casa esdevé per unes hores un indret silenciós i tranquil, sense els crits de la canalla ni la televisió engegada a un volum insofrible.

La set de calma em domina. Necessito estar sola. M’encanta deambular per les estances, pausadament. Passejo sense rumb, intentant assumir la buidor que em consumeix dia rere dia. M’agrada molt aturar-me davant del gran finestral de la sala d’estar, una habitació àmplia i lluminosa plena de llibres. La flaire dels llibres, barrejada amb l’olor de la pols acumulada entre les pàgines, em fa sentir bé. Amb cura, aparto les cortines i contemplo l’exterior. La vida sembla una bogeria allà fora, embrutida per milers de sorolls que em retrunyen dins del cap. Botzines, sirenes, músiques estentòries que no sé d’on surten. Em fa por l’exterior. L’odio. Tanmateix, alguns colors m’atreuen, com el blau del cel a penes besllumat entre els edificis o el verd intens dels plàtans de la plaça.

M’havia agradat tant la natura! Quan tot era diferent i podia sortir, i córrer, i esclatar a riure com totes les noies. La meva Isabel és molt alegre, solia dir la mare a la tertúlia de les veïnes. Sempre té ganes de xerrar i de fer broma. I era veritat. Ho passàvem molt bé amb les meves amigues. Anàvem a passejar i, si feia bon temps, sortíem d’excursió. Ens banyàvem al riu i preníem el sol sense pressa, murmurant tafaneries i parlant de nois. Ens sentíem invencibles, plenes d’energia.

Fins que va arribar aquell dia. El maleït dia.

Temo el moment que tornin a casa. En el silenci de la tarda, com si tinguessin vida pròpia, sento cruixir els panells de fusta de la llibreria. Hom diria que em criden. Vine, Isabel, acosta’t. Per què no llegeixes una estona? Et distrauràs. Però no puc. No puc tocar aquestes coses, em resulta impossible.

La majoria van desaparèixer aquell dia infaust. Els seus fulls es van enlairar en una voràgine de flames i de fum. Fou un instant molt breu i, alhora, semblà una eternitat. Aquells, eren els meus llibres.

Quan el sol comença a declinar, sempre em troba asseguda al balancí de la sala, que es mou rítmicament amb el meu impuls. Un impuls monòton, constant, que no puc evitar. M’ajuda a controlar els nervis. Els passeigs per la casa ja no em sedueixen i el neguit, que creix de mica en mica al llarg de la jornada, al capvespre es torna més intens. Sempre em passa el mateix. No vull res més que conviure amb els meus pensaments, però sé del cert que són a punt de tornar. I aquesta idea em desestabilitza. Hauré de fer novament el cor fort. Suportar les corredisses del nen darrere de la pilota i els plors de la nena que no es voldrà banyar. I el pare, sempre crispat, que deixa la roba escampada per tota la casa.

Primer no sabia què havia passat, però sentia xiuxiuejar algú. Notava les mirades aterrides damunt del meu rostre. Desfigurada, deien. De pressa, em vaig tancar en aquest refugi.

No em vaig bellugar del balancí quan vaig sentir les claus a la porta. Allò era casa meva, encara que ja no s’hi assemblés gaire després de la visita dels paletes, dels lampistes i dels fusters que la van reconstruir. Va quedar força bé. No puc negar-ho. Sobretot la sala i el finestral.

Sentia la cremor dins meu, com si un alè de foc s’escampés cap a l’exterior quan intentava inútilment parlar, cridar, esclatar en plors. Després, només el buit d’aquella vida reclosa i solitària. La certesa inqüestionable que havia de ser allà on era.

La nena va entrar atropelladament dins la sala, a temps de veure l’empenta del meu moviment en el balancí. Portava la motxilla penjada a l’esquena i es va aturar en sec, la mirada cap a mi. Mare, mare! La veu tremolosa.

Em vaig aixecar lentament i vaig passar pel seu costat sense fer soroll, ignorant-la. La nena era tafanera i malcriada i em va complaure molt que el meu vestit blanc voleiés en creuar la porta. El pare havia obert una finestra i entrava una mica de corrent d’aire.

Com cada dia, em vaig plantejar un lloc on hi hagués silenci. Vaig sortir de l’estança i vaig pujar les escales. Potser a les golfes, sinó se’ls acudia venir a la recerca d’alguna joguina oblidada. Em vaig topar amb el pare en els primers graons. Amb el rostre desconcertat, es va girar cap a mi. El cremava el meu alè o era un alè glaçat?

En silenci, vaig travessar la porta de les golfes i m’hi vaig escolar. Feia dies que no hi anava. M’arraulí damunt del vell sofà ple de nafres. Esperava que no m’arribessin els sons insuportables del pis de baix. A l’altre cantó de l’habitació, sota les bigues de fusta gruixuda reforçades després del desastre, hi havia un enorme mirall escarbotat repenjat a la paret, una cornucòpia antiga amb el daurat gastat. M’hi vaig acostar. Sense poder-la contenir, una incertesa coneguda em sacsejà. Sabia que era absurda i inútil, però inevitable.

Desfigurada, deien.

Muda i opaca, inflexible, la vella cornucòpia de les golfes no va reflectir la meva imatge.

Comentaris

  • Meravellós relat gòtic[Ofensiu]
    bloodymaruja | 23-08-2012 | Valoració: 10

    Has creat un ambient opressiu que angoixa de tan real . M'ha fet posar en la pell de la Isabel, l'esperit condemnat a estar in aeternum a casa seva, ja que és allà on vol ser. Magnífic relat!!

  • I em deixava el principal[Ofensiu]

    Em deixava el principal.
    La importància dels noms i el caràcter de cadascun es veu molt clar a l'hora de fer literatura precisament. Cada nom és adequat per a coses diferents. Vull dir, a mi Isabel no és un nom que, a la vida real, m'entusiasmi. Mai no li posaria a una filla meva.
    En canvi, el trobo brutal per a aquest meu fantasma.

  • Els noms, cabdals[Ofensiu]

    Sergi, estic totalment d'acord amb tu. Per a mi, les noms són cabdals. Però no només en literatura, sinó també en la vida. Quan algú em diu: tal persona ha tingut una criatura, el primer que he preguntat sempre és... i com es diu?
    De vegades, si és algú no massa conegut, m'he hagut de frenar, perquè semblava una tafaneria. Però no és així.
    Posar un nom a un nen, a un personatge, a un animal. Buf. Importantíssim.

    En literatura (i dins dels diferents gèneres i imaginaris) alguns noms, com tu apuntes, configuren l'aura del relat. Berenice... Ofèlia... Desdèmona... jo què sé.
    Un nom esdevé universal, és per a tota una vida. Et marca absolutament.

    Hi estem totalment d'acord.

  • La importància dels noms.[Ofensiu]
    Sergi G. Oset | 30-06-2012

    Repassava els comentaris i m'he aturat en la teva explicació del nom del personatge. M'ha encantat comprovar (suposo que diu ser cosa comuna en els que escrivim relat curt), el raonament del perquè d'escollir el nom d'Isabel. Assaboreixo el moment de posar noms als personatges d'un relat, per a mi és més important que una descripció física del mateix. El nom imbueix al personatge d'un caràcter especial i únic. I en això rumiava mentre et llegia. Em feies pensar en les Morella, Berenice, Eleonora, o Anabelle Lee del gran mestre. La foscor gòtica, (i sobre tot la tristesa) que desprèn el relat és un bàlsam dolorós que es beu degustant-lo amb plaer.
    Felicitats. ^_^

  • Al contrari[Ofensiu]

    Què dius. Al contrari. El que passa és que la meva experiència em diu que així per escrit i no veient-nos les cares, és més difícil entendre'ns tots plegats. Això, asseguts al voltant d'una taula, resulta molt més fàcil.

    De tota manera, ja ho he dit més avall. Quan un autor, sigui quin sigui, fa públic el que escriu, això ja passa a ser també propietat del receptor. I el receptor té dret a fer-ne les lectures que vulgui o li surtin.

    Això no vol dir que, per altra banda, l'autor no pugui explicar-se.

    Una abraçada,

  • Carles Ferran | 16-06-2012

    D’acord, accepto l’explicació. És el que em transmet el relat. És evident que per la teva dilatada carrera literària i sobre tot per la teva formació has te tenir elements definitius de judici. Sento haver-te obligat a tornar a donar explicacions. I gràcies per donar-me-les.
    Molt cordialment.

  • Usos del present[Ofensiu]

    Hola, gràcies pel comentari.
    Només volia puntualitzar que el canvi de temps verbal és plenament correcte i està totalment justificat. El present que tu comentes, no és el "present puntual" (jo menjo, jo dormo ara mateix), sinó un altre ús del present anomenat present "habitual", que indica accions repetitives. És el típic present de "jo faig la migdiada sempre". Podríem dir, un present que expressa els costums de cada dia o allò que algú acostuma a fer davant d'unes circumstàncies concretes (quan em llevo, esmorzo).
    Isabel parla en present mentre expressa aquestes accions recurrents. Quan es refereix a allò que fa concretament el dia que puja a les golfes, es passa al pretèrit. Des que arriba la nena i entra a la sala. Llavors sí que està explicant uns fets concrets i no uns fets repetitius.
    Podia haver maningut el present? sí, però m'agradava més un joc retòric més elaborat, que, en qualsevol cas, no té res d'estrany. És molt habitual i emprat.

    Reitero que el que us despista són les referències als esdeveniments del passat del fantasma. Però amb la cursiva se solucionava molt. En tot cas, no crec que l'hagi de retocar, sincerament. De vegades la lectura requereixmun esforç per part del receptor. Si ho posem tot tan fàcil, menyspreem molts recursos literaris. Era volgudament treballat i críptic. Volgudament.


  • Carles Ferran | 16-06-2012

    Jo havia entès que era un fantasma, ja cap al final, però també m’ha despistat allò de desfigurada. D’altre banda, trobo que hi ha una errada de temps verbal, a partir de “No em vaig bellugar del balancí...” fins el final fas les seves reflexions en passat, quan abans eren en present. Això també despista.
    Però manté en tensió al lector, i es llegeix amb plaer. Crec que amb algunes correccions seria un relat rodó.
    Una abraçada.

  • Cosa de cursives[Ofensiu]

    Hola,
    gràcies pel teu comentari.
    Mira, jo no crec sincerament que el relat sigui massa llarg (en paper ocupa un foli) ni que es desinfli ni que digui massa aviat la cosa de la desfiguració.
    La desfiguració és cabdal. No per la desfiguració en ella mateixa, sinó per justificar que el fantasma segueix a la casa. Havia de ser algú del passat mort traumàticament. Sense l'incendi, no té sentit el tema dels llibres, de la casa reconstruida ni res. Mig relat s'hauria de canviar, amb la qual cosa seria un altre text.

    Jo no volia que fos un relat fàcil. La tècnica usada és volgudament críptica, però reconec que hi ha un problema. Jo en l'original havia escrit uns fragments en cursiva (els dels pensaments del passat) i en rodona el present. Aquí, quan penjo els relats, la cursiva desapareix, amb la qual cosa la diferenciació es perd. De vegades, simplement una marca tipogràfica com aquesta ho omple tot de sentit.
    Jo crec que, mantenint la cursiva, s'entén molt millor.

    D'altra banda, és un relat adreçat bàsicament a la gent amant del gènere. Tothom que el llegeix i forma part del món del terror, la ciència-ficció, el fantàstic, etc. no té cap dubte que és un fantasma quan l'acaba. Perquè el tema del mirall és fonamental. La resta són petites pistes... fins arribar al colofó final. Però, és clar, s'ha de tenir molt present el lloc comú, l'imaginari en el qual el relat s'inscriu. Si no, és més difícil.
    En resum. La meva idea era anar donant pistes que no es cristalitzen fins al final. Un amic meu, bon i reconegut escriptor, em va dir que primer va pensar en una persona agorafòbica, després va anar sospitant i al final, com jo volia, ho va tenir clar amb el detall del mirall. Era la finalitat. Generar espectatives, com tot conte de terror ha de fer, per culminar en el darrer moment.

    Llegir-ho en paper és millor, però. S'entén molt millor.

    Una abraçada i moltes gràcies.

  • Oi tant![Ofensiu]

    La teva interpretació em va semblar genial! Em va encantar i realment és més inquietant, per descomptat! Però jo he volgut ser sincera. Podia haver dissimulat davant del comentari de la Shaudin, però no és el meu estil. No m'agrada mentir.
    Mira, ara us explicaré la gènesi del conte.
    Jo era a classe de francès i, amb dues companyes, havíem d'escriure una història en francés. Una d'elles es diu Isabel i vam començar a comentar que era un nom molt bonic per a una història, un nom com antic i suggerent. Vam escriure un petit relat que no era de fantasmes ni res, però en la conversa va quedar pendent aquesta idea i jo vaig dir-li a la meva companya que li escriuria un relat fantasmagòric amb el seu nom per títol.
    I així va ser.
    Pel que fa a les pistes, jo crec que en dóno unes quantes. Precisament, he intentat usar els tòpics (el vestit que voleia, el balancí que es mou, no poder tocar els objectes i, finalment, el principal, l'imatge que no es reflecteix al mirall). També he jugat amb allò de l'alè (glaçat com a fantasma però potser que crema per la mort que ha tingut). La mare no apareix explícitament, és cert. Només la crida la nena quan s'espanta perquè sent la presència del fantasma.

    Jo crec que la teva interpretació és perfectament vàlida.
    A més, tots sabem que, un cop fem públic allò que escrivim, ja no ens pertany. Pertany al lector i el lector mana en realitat.
    Jo només vaig voler ser sincera en les meves intencions.

    Moltes gràcies.

  • Després de rellegir el relat[Ofensiu]
    Armando Vericat | 13-06-2012

    jo no crec que això del fantasma sigue tan evident. La mare "real" no surt com a personatge en cap moment, només la crida la xiqueta. Potser no agafa els llibres perquè, per algun motiu, li portem mals records. Al final, és cert que no és reflexa a l'espill i aquí sí que pot semblar evident, però jo havia interpretat que no gosava mirar-s'hi, que tenia pànic al mirall per estar desfigurada.
    Ara ja sé que és un fantasma, però jo em quedo, si m'ho permets, amb la meua interpretació inicial. Em sembla més inquietant.
    Salutacions!

  • Jo tampoc no ho sé[Ofensiu]

    si ets l'única, Shaudin, que ha entès el relat.
    Evidentment, Isabel és un fantasma. En dono moltes pistes. Una dona que vivia a la casa, que es va cremar i va morir desfigurada i ara no pot marxar d'allà. Que no pot sortir i hi està atrapada, que defuig els habitants actuals i que vol estar sola.
    El colofó és quan el mirall no li torna la imatge. I no li torna perquè és un espectre. No és un ésser viu.
    Algú ha dit no sé què de la mare. Jo no vaig pensar mai en una mare que no s'estima els fills.
    És una noia que va morir jove i per això ella fa referència als records de la seva joventut, no a d'altres records.

    Tanmateix, he de dir que, llegint el relat seguint la idea d'això de la mare i tal, no és cap bogeria. Podria ser.
    Però quan la nena crida: mare, mare! és perquè crida a la seva mare viva i de veritat (en sentir que hi ha allà una presència sobrenatural).
    En aquella casa hi viuen una mare, un pare i dos fills.

    En fi. QUe la recepció obre noves vies d'interpretació és absoluament cert.

  • No sé[Ofensiu]
    Shaudin Melgar-Foraster | 11-06-2012 | Valoració: 10

    si sóc l’única que ha copsat el que s’esdevé en aquest relat (pel que he llegit als comentaris), o sóc l’única que s’ha embullat. Jo he entès que es tracta d’un fantasma, n’hi ha molts indicis i el final sembla aclarir-ho. Tant se val, aquesta és la meva interpretació. I sigui com sigui subscric tots els elogis que s’han comentat sobre el relat. Un relat colpidor i inquietant. Enhorabona Potatito!!!

  • Besllum de veritat[Ofensiu]
    franz appa | 08-06-2012

    Es poden reconstruir les cases cremades, fins i tot substituir els llibres. I ara. a l'era digital, més fàcilment. Però... i les vides desfigurades?
    Et seguim precisament per aquest relat amb empremtes digitals, i així anem reconstruint també una tragèdia, lentament assistint als seus petits vestigis, a tots els ecos físic que en delaten encara la seva presència.
    La memòria s'aferra al que va ser el testimoni de la vida quan va ser viscuda. I és aquí descrita amb exquisita polidesa, amb savi administració del ritme. A mesura que avança el dia, avança el relat, i ens envaeix el mateix neguit que a la narradora. Intuïm, sospitem, que amb la llum declinant, ens abalancem a un besllum de la veritat d'aquesta vida destrossada, anorreada, desfigurada.
    Gosem mirar el mirall, però ja sentim el dolor i el crit contingut en un xiuxiueig.
    He de dir-te que ja havia llegit alguns relats teus, i crec que per molestos problemes tècnics meus no els havia comentat, però he remarcat l'excel·lent qualitat de la teva obra.
    Salutacions.

  • amb quatre paraules[Ofensiu]
    L'Home Fosc | 05-06-2012

    ens fiques dins del relat i ja ens tens atrapats dins d'una història que de cent històries que comencin com aquesta, noranta cops la deixo, però amb la teva no puc, tu saps com engrescar a seguir llegint, i per acabar dient que hem fet bé de seguir llegint, cosa que no em sorprèn gens. Paga la pena seguir el fil del relat, i llegir-lo un segon cop, o dos cops més, sempre copses alguna cosa nova, lligues un detall més.
    Un plaer llegir-te!

    Quina gran narradora que tenim a relats!
    I fora també!

    Ferran

  • Agraïda[Ofensiu]

    al màxim pels vostres comentaris. Em fa molt feliç que algú li agradin les coses que escric!
    Gràcies.

  • Corpresa[Ofensiu]
    Alamanda | 04-06-2012 | Valoració: 10

    Anna, quina meravella. M'ha agradat com no imagines. Transmets tan i amb tanta bellesa. A més m'ha arribat molt a dins perquè conec un cas real com aquesta història. La protagonista, la Marta, va endinsar-se en el dolorós i alliberador procés d'explicar-ho en un llibre. La teva màgia m'ha transmès el mateix que aquell llibre em va transmetre. El relat l'has fet real. Ets una gran escriptora.

    La teva fan Tere Huguet...àlies...Alamanda ;-)

  • Inquietant.[Ofensiu]
    Armando Vericat | 04-06-2012

    Una mare que no desitja veure els seus fills.., malaltís a més no poder. Per una estranya connexió mental, el teu relat m'ha recordat una cançó que fa anys no escolto. El grup es deia Surfin'Bichos i la cançó em penso que era "en otoño".
    Els teus relats són el milloret que he trobat per aquestos calaixos de RC. Continua imaginant...

  • M'ha fascinat[Ofensiu]
    allan lee | 04-06-2012

    i em sento desolada. La teva polidesa, imaginació i sensibilitat fan que aquest relat esdevingui una obra de gran nivell. Em trec el barret, Anna Maria.
    Admiradora,

    a

  • Fascinant i dessolat[Ofensiu]
    Pilar Alegret | 04-06-2012

    Anna, mil gàcies! L´he llegit devorant-lo aques relat.

    Quina solitud! Com arriba a aïllar-nos la pèrdua d´allò que identifiquem com la nostra imatge, i com de sol pots trobar-te en determinades circumstàcies envoltat dels "teus".

    I la Isabel, a més, amb una part de l´ànima convertida en el fum dels seus llibres cremats.

    I aquest saber que és allà on ha d´estar....però quina manera més trista de ser-hi!

    M´ha arribat al fons de l´ànima la dessolació de la Isabel instal.lada sobre les cendres fredes de la seva alegria juvenil.

    Què bonic aquest instant de complaença en el voleiar del propi vestic blanc. Un sentiment de plaer estètic i reivindicació d´ella mateixa. Fantàstic!!

    Un personatge femeni amb la força dramàtica i la rebel.lia d´una heroïna de la Rodoreda.

    Felicitats, Anna Mº!!



Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Anna Maria Villalonga

Anna Maria Villalonga

20 Relats

163 Comentaris

16144 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Llicenciada en FIlologia Hispànica i Catalana.
Professora i investigadora (Departament de Filologia Catalana, Secció Literatura, Universitat de Barcelona).
També escric i faig crítica de cinema.
Tinc una columna setmanal al Diari CatalunyaPress, Secció d'Opinió cultural. El seu títol: "Compulsió crònica": http://www.catalunyapress.cat/
Secció fixa mensual a "La lluna en un cove". Títol: "Fora de cartellera".
Tinc alguns contes publicats a "La lluna en un cove"
Col·laboro com a crítica de cinema a la publicació cultural "D'un roig encès":
També havia publicat crítiques a la desapareguda revista Barcelona Review.
El meu relat "Llocs comuns" va ser nominat pel premi Ictineu 2011 i el meu relat "Qüestió d'olors" va quedar tercer.

Els meus blocs:

http://alombradelcrim.blogspot.com/ (novel·la negra, misteri)

http://elfilariadna.blogspot.com/ (llengua i literatura, ressenyes, articles, opinió, cròniques)

http://elracodelanna.blogspot.com/ (cinema i molt més)