Sala de desespera

Un relat de: joandemataro
I van caient els minuts
i s’acumula el retard.
Comença l’avorriment:
badalls, canvis de postura,
converses vanals,
llargs silencis…

I els minuts que van caient
i comença el ball de tics:
copets rítmics amb els peus,
corda i descorda el rellotge,
mira el mòbil, que no sona…

I cauen i cauen minuts
cada vegada més lents
se’n riuen de la gravetat.
I comença la impaciència:
suspirs, mirades, ganyotes…
La paciència que s’esgota.

I els ulls, que ja han repassat,
cada racó de la sala:
els quadres, plantes i seients,
la sanefa a la rajola,
les cares dels altres, pacients,
que ja són vells coneguts…

I es barregen a l’estança:
xiuxiuejos i converses,
nens que no paren quiets,
mares desesperades…
Així és la sala d’espera,
on tota la gent desespera.

Comentaris

  • "Qui espera, desespera"[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-01-2011

    Efectivament, algunes sales “d’espera” esdevenen espais “de desesperació”:
    bon joc de paraules, jajaja!
    I bon recull de detalls, el que conté el teu poema.

    Jo també et desitjo per a l’Any Nou molta alegria... i si en aquest 2011 has d’anar de metges, molta paciència ;-)))

    T’envio una abraçada tranquil•la, de primer dia de rutina sense nervis... encara,
    Unaquimera

  • Observador i detallista[Ofensiu]
    joanalvol | 04-01-2011 | Valoració: 10

    Ben cert, real i complet. Jo m'hi enduc un llibre i aprofito el temps.
    A llegir-nos
    Joanalvol

  • sospirs mirades i ganyotes[Ofensiu]
    panxample | 04-01-2011

    Efectivament qui espera desespera.
    Molt ben narrat, amb tots els detalls.
    Aprofito per desitjar-te un bon any.
    Avant

  • Perfecte!!!![Ofensiu]
    free sound | 03-01-2011 | Valoració: 10

    Perfecte!!!!
    Real, crític, imaginatiu i astut.
    Segueix així!!!!!
    Moltes gràcies pels teus comentaris. Són com amables abraçades.

  • Rodó[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 03-01-2011 | Valoració: 10

    Un Relat rodó i molt real.
    A mi en les sales d'espera -desespera- em fot les històries negatives.... històries de desgràcies que la gent comparteix i sobretot engrandeix.
    Donant la volta, Joan, és un espai que cal anar preparat... potser caldrà fer i dissenyar uns Cursos.... ja,ja,ja,ja,,,,, amb respecte !!!!

  • Tens més raó que un sant.[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 03-01-2011 | Valoració: 10

    Malauradament, jo he hagut de patir la síndrome que expliques molt sovint i, per acabar-ho d'adobar, m'he hagut de passar llargues temporades de la meva vida fent d'acompanyant a l'hospital.

    M'ha fet gràcia perquè ho has contat amb pèls i senyals i no t'has deixat cap detall. L'avantatge que tenim els que escrivim és que després ho podem posar en solfa i construir un poema o un relat.

    Bons Reis!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de joandemataro

joandemataro

421 Relats

2089 Comentaris

322040 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
EL MEU PERFIL AGAFA UNA NOVA IMATGE : LA PORTADA DEL MEU PRIMER LLIBRE EN SOLITARI.
SI ALGÚ EL VOLGUÉS TENIR A LES MANS ( senzill: un mail a jabellan@xtec.cat i en parlem )

i SI VOLEU SABER MÉS SOBRE EL LLIBRE : BLOG DEL MIRALL : " POEMES PER SOBREVIURE "

EM TROBAREU TAMBÉ A...

PORTAL BINIBOOK : EL FINAL NO TÉ RELAT I ALTRES...

LO CANTICH : SECCIÓ EROTISME

EL MEU BLOG : 2012 ESQUITXOS



Si algú em vol fer algun comentari de forma més PERSONAL la meva adreça SEMPRE ESTÀ OBERTA . És :
jabellan@xtec.cat

un petonet

© joan abellaneda i fernández


BIOGRAFIA:

Vaig néixer a Teià, com ja he explicat en un dels meus poemes, on vaig tenir una infantesa meravellosa, quan hi penso només que sento alegria i satisfacció, allà jugàvem als carrers, que eren de sorra, corríem entre les pinedes, les vinyes... Pujàvem als garrofers, als ametllers, a les figueres... Anàvem amb bicicleta per camins de muntanya... En fi, va ser tot un privilegi.

Després tot va anar cada vegada més ràpid: l'adolescència, l'institut, la universitat, les novietes, el casament, els fills, la feina... I aquí estem amb 40 i tants, espero que a meitat de la vida perquè vull gaudir de tantes coses...
Ara visc a Mataró, tinc una dóna que no em mereixo i un fill i una filla meravellosos... I, a part de la família, una pila d'amics que em fan sentir molt estimat.
Fa uns mesos vaig passar una davallada anímica important, bé ja us imagineu,per més que tenim la vida actual ens empeny molt i els que som més sensibles acabem patint i patint fins que el cos diu prou... Però ara ja estic molt millor, a més he aprofitat aquest temps per fer una cosa que feia molt tenia ganes de fer, que era escriure poemes o petits relats i vaig descobrir aquesta web... I la veritat. estic encantat i espero fer molts amics i amigues per aquí.
Espero ser digne de poder compartir els meus pensaments amb vosaltres i d'estar a l'alçada.

Si preferiu la meva biografia , molt més curta i en format poema, us convido a llegir-la: EL BELL VELER, que com ja podeu intuir. sóc jo...

De moment per a tots i totes que acabeu de llegir aquesta petita introducció us vull enviar
PETONASSOS A CABASSOS.
joan