No podia dormir

Un relat de: pivotatomic

No podia dormir.
Des de feia mesos, al president Kropilak el perseguia el mateix malson. I havia arribat a turmentar-lo de tal forma que ara ja gairebé ni s'atrevia a tancar els ulls. Es passava les nits senceres despert, intentant no deixar-se vèncer pel cansament fins que, finalment, les parpelles acabaven per tancar-se i el somni tornava a començar.
En essencia, l'acció era sempre la mateixa. Ell, estirat al llit, amarat de suor. L'habitació, a les fosques i amb la infranquejable porta blindada que ell mateix havia ordenat instal.lar per a la seva protecció, sòlidament allotjada sobre les seves frontisses. El control remot -la única manera de obrir-la- era al seu costat, a la tauleta, junt amb una pesant pistola automàtica, i ningú, absolutament ningú, podia violar la seguretat i entrar allà sense el seu consentimient.
I, malgrat tot, entraven.
Eren dos. Alts, esquelètics, amb el cabell gris i la mirada ártica. Sortien de la foscor mateixa i es movien per l'habitació sense gairebé ni aixecar l'aire al seu voltant. S'aproximaven a ell envoltats en un sil.lenci espectral, fins quedar-se parats als peus del llit, perforant-lo amb els seus ulls glacials. Sense haber-los vist mai, Kropilak els coneixia. Una veu sense timbre, que ressonava dins el seu cap sense trencar el sil.lenci, li deia que eren dues de les seves víctimes. Dos dels molts homes que havia matat o fet matar des que va encapçalar el sagnant cop d'estat que l'havia dut al palau presidencial. I la mateixa veu li deia que ara venien a buscar-lo.
Amb les mans tremoloses, el dictador intentava arribar a la pistola o el comandament a distancia que obria la porta per demanar ajut. Però abans d'aconseguir-ho, els espectres de mirada de gel aixecaven els seus dits de blancor casi transparent i s'atançaven implacablement cap ell per, en Kropilak ho savia, arrossegar-lo cap a la foscor de la que havien vingut.

A en Kropilak el despertava el terror mateix. Amb el rostre desencaixat, manipulava maldestre el control remot i bordava ordres als seus guardies per que registrèssin l'habitació. Els soldats no deixaven ni un racó sense revisar, però el resultat era sempre idèntic. Allà només hi eren el president i, potser, els seus dimonis. Però a aquests no se'ls podia matar amb una ràfaga de les seves armes semiautomàtiques.
Després del darrer malson, en el que els dos espectres havien acostat més que mai els seus dits gelats a la seva cara, en Kropilak va saber que havia de fer alguna cosa per evitar que el somni acabés, no només amb la seva cordura, sino amb la seva vida.

El professor Kovacek seia al seu balancí, deixant que la seva mirada es perdés en les muntanyes properes, quan va veure la polseguera que aixecava el Mercedes negre, acostant-se pel camí sense asfaltar. Mai rebia visites i, per això, una barreja de curiositat i vaga inquietud va fer que aturés el seu rítmic anar i venir. Malgrat tot, no es va aixecar, ni quan l'automòvil es va aturar davant el seu porxo i d'ell va baixar una figura que va fer que un calfred li recorregués l'espinada. Una figura que el feia retornar a uns dies que havia intentat oblidar amb totes les seves forces però que feia temps que s'havia ressignat a aceptar que l'acompanyarien fins la seva mort i, potser, més enllà i tot.
El capità Marek es mantenia exactament com el recordava. Ni un cabell blanc, ni una arruga, ni un gram de greix havien gosat enlletgir el seu físic d'atleta. Seguia portant el cabell ros molt curt i pentinat cap enrera. Continuava torçant cap a l'esquerra un somriure de llop dolent que deixava endevinar la classe d'home que s'amagava al seu darrere i, fins i tot, encara desprenia el mateix aroma dolç del mateix afteshave. Curiosament, va ser aquesta olor el que més va afectar al vell psiquiatra. La portava incrustada a les fosses nassals i encara li semblava sentir-la en l'aire quan es despertava algunes nits, cridant de por, mentre tots els racons del seu cos palpitaven al recordar el dolor infinit de la tortura. Tornar-la a olorar una altra vegada, plenament despert, li va provocar un calfred que amb prou feines va ser capaç d'ocultar.


-¡Professor! - va exclamar Marek amb la mirada burlona i torçant el seu somriure de llop dolent- Ja li vaig dir el darrer cop que ens tornariem a veure. Se'n recorda?
En Kovacek va passejar lentament el ulls pel vestit impecablement tallat del seu visitant. El seu rostre va romandre inmutable, darrere la barba blanca, i només un destell a les pupil.les va delatar el fàstig que li feia aquell home. Si hagués estat una mica més jove, més fort o més valent, segurament hauria fet cas de la veu que li exigia matar en Marek allà mateix, amb la pistola que guardava sempre carregada al caláix de dalt del seu escriptori. Però era massa vell, estava massa gras i li tenia massa por al capità per fer una altra cosa que no no fos procurar que és notés tot el séu menyspreu quan li va dir:.
-Has vingut a acabar la feina, carnisser?
La dentadura perfecta d'en Marek va brillar rere el somriure caní.
-No sap com me n'alegro de veure que els anys no han canviat aquest llamp de carácter seu! No, professor. No s'espanti. No he vingut pas a matar-lo. Ni tan sols a fer-li una miqueta de mal - i va fer un gest imperceptible amb el puny dret en dir això-. Au contraire. He vingut per fer-li una proposta que no podrà rebutjar.
I el somriure amb sed de sang del capità va fer que un altre calfred li recorregués l'espinada al profesor.

El Sol s'ocultava darrere les muntanyes quan el Mercedes negre va posar en marxa el motor i es va allunyar de la caseta de dos pisos, amb la promesa de tornar l'endemà de bon matí per recollir-lo. En Kovacek es va aixecar pesadament del balancí i es va passar els dits pels seus abundants cabells blancs. Arrossegant els peus, va entrar a la casa mentre buscava un motiu, només un, per no anar a buscar la pistola i engegar-se un tret que posés punt i final a tot allò. Qualsevol cosa seria millor que acceptar ajudar en Kropilak.
Kropilak.
La sola evocació del nom del dictador li provocar una arcada de fàstig i odi. Desitjava la pitjor de les tortures pel general que va traïr al govern al que ell s'havia deixat arrossegar. I, per vergonya seva, no ho feia perque encarnés un dels règims més brutals i vergonyosos del segle. No. L'odiava, per sobre de tot, per ser el responsable de la mort de la Hannah.

Hannah.
Malgrat els anys transcorreguts, en Kovacek conserbava intacte el record de la seva esposa. Els seus dits no havien oblidat la suau textura de la pell nua de l'esquena d'ella. El seu nas olorava encara l'olor de blat que li feien els cabells. El seu riure seguia alegrant el seu timpà. I el seu cervell encara podia recrear fins el darrer detall de la petita però formosa figura de la Hannah. La mateixa Hannah que havia fet front a la creixent ambició d'en Kropilak només amb les seves inagotables dosis d'ironia i la indomable força del seu carácter, per acabar com una nina trencada entre els seus braços, mentre ell plorava sota la pluja i li suplicava que no el deixés sol en aquell món de merda.
Llavors no havia tingut valor per matar-se. I, després de tants anys, seguia sense tenir-lo. Aquí tenia el seu motiu. Tot aquell temps, i aquell dolor, i aquella buidor que a vegades se li feia insoportable… i ell seguia sent un covard que s'aferrava a la vida com un alpinista s'aferra a la pared quan l'abisme s'obre sota els seus peus. Tant de bo l'haguessin matat a ell i no a la Hannah.
Va brandar el cap. Una cosa que sí havia aprés amb el temps era a no deixar-se atrapar per l'autocompassió. A més, hi havia altres coses en les que pensar. Per exemple, l'amenaça llençada per en Marek abans de pujar al Mercedes. Si en Kovacek, el psiquiatra més eminent d'Europa, encara que inactiu des de feia temps, es negava a tornar al seu país per tractar en Kropilak, per cada nit d'insomi presidencial s'executaria a un innocent triat a l'atzar. En Kovacek ni tan sols sabria el seu nom. Però cada matí, quan sortís al seu porxo, buscant la tebia carícia del Sol a la cara, sabria que algú acabava de morir a causa de la seva negativa. Aquesta sería la darrera vengança del dictador por deixar-lo a mercè dels seus malsons.
En Kovacek va pujar cansadament les escales i va posar una mica de roba i quatre llibres dins una bossa de viatge. Després, va baixar a la cuina i va buscar una ampolla de vi molt bò, que guardava per una ocassió especial. No era aquella la que havia imaginat, es clar, però tenint en compte que seria incapaç de dormir fins que el capità tornés a buscar-lo, va pensar que no li quedava més remei que intentar passar les hores el millor possible. Mentre bevia en sil.lenci, va mirar al seu voltant i es va sorprendre de l'afecte que, sense adonar-se'n, havia desenvolupat cap aquella caseta i aquelles muntanyes a les que era més que probable que no pogués tornar mai més. No es feia il.lusions pel que feia a la validesa de les promeses d'inmunitat d'en Kropilak i savia el que l'esperava si no aconseguia resultats. Per això, no va ser fins que va abocar el cul de l'ampolla a la copa, amb el cap ben tèrbol i les primeres llums de l'alba entrant per la finestra, que va poder aixecar la copa i fer un solitari brindis amb la veu més irònica de la que va ser capaç:
-Per la tornada.

Durant els mesos que van seguir, en Kovacek va haver de vèncer la seva repugnància i passar llargues sessions de teràpia amb el president. El van allotjar en una luxosa suite del palau i el van sotmetre a una constant però discreta vigilància que, a efectes pràctics, li deixava prou llibertat de movimients en les seves estones lliures. Fins i tot se li va concedir permís per sortir del palau -seguit sempre per una escorta- i passejar per una ciutat que, el va sorprendre, seguia prácticament igual de com ell l'havia conservat en el record.
Kropilak, a qui va trobar envellit, encara que no tant com ell mateix, el tractava amb cortesia y col.laborava de forma entusias
ta en tot en el que li demanava. Malgrat tot, el malson va continuar totes les nits i en Kovacek va gaudir del plaer secret de ser despertat en plena nit en varies ocasions pel guirigai que s'organitzava quan el dictador alertava als seus guàrdies de corps per que persseguíssin als fantasmes que vivien en la seva ment. El psiquiatra va escoltar les detallades explicacions d'en Kropilak sobre els homes del seu somni, de la seva intenció d'emportar-se'l i de cóm de reals li semblaven. Va considerar varies possibles teràpies i, fins i tot, va tenir la temptació de seguir un camí que d'antuvi ell sapigués Heron, només per perllongar la tortura del general -per ell, mai seria més que un general-. Però va descartar dessseguida aquesta possibilitat perque savia que hi havia vides innocents que depenien d'ell i si havia tornat era, en bona mida, per evitar una sola mort més.

Aviat, el problema va ser exactament el contrari. Encara que va trobar antecedents similars en alguns llibres, la seva llarga experiència com psiquiatra no coneixia un cas equiparable al d'en Kropilak. I Kovacek es va veure abocat a un carreró sense sortida. Perquè, encara que al començament havia cregut que es tractava d'un problema de conciència mal assumida, ben aviat les seves converses amb el general li van deixar clar que no era així. En Kropilak no es penedia de res del que havia fet i això a ell el deixava, senzillament, sense sortides. Era un cas tan complexe que fins i tot va demanar permís per consultar amb altres col.legues, però li va ser inmediatament denegat. En Kropilak no estava disposat a que la història del seu problema corregués més del que ja ho estava fent debilitant així cada día la base mateixa del seu poder. La questió va començar a angoixar-lo quan es va adonar de que el pacient començava a perde la paciència davant la falta de resultats. No tenia por del que li pogués passar. Ell havia mort la mateixa nit que la sang de la Hannah es va barrejar amb el fang del camp de presoners del que ambdós havien intentat fugar-se. Però el turmentava pensar que la seva impotència per curar els malsons d'en Kropilak podien pagar-la altres persones. Altres Hannahs.

En Kovacek va trobar el camí una tarda en que la tardor començava a anunciar la seva arribada sembrant els senders de fulles marronoses. Passejava per un bosquet a la vorera del riu i, sense adonar-se'n, va arribar al pont on, molts anys enrere, havia conegut a una estudiant de dret plena d'idealisme que li havia robat inmediatament el cor. En aquell mateix pont, en Kovacek havia lliutat contra el seu temor a confessar-li els seus sentimients a la Hannah i ella, que des que l'havia conegut no se n'havia separat més que el necessari, li va dir una cosa que el va fer decidir-se. El psiquiatra va travessar el pont molt a poc a poc, jugant amb els records d'aquell moment i repetint-se la frase que la Hannah li havia dit a cau d'orella, abans de que ell la besés per primer cop, i quan va arribar a l'altre cantó ja havia pres una decissió sobre el que anava a fer.


Convèncer en Kropilak de que es deixés hipnotizar per ell va ser una mica més difícil del que havia imaginat en un principi. Malgrat el seu convencimient de que en Kovacek era l'únic que podia curar-lo, el president no confiava en el seu vell enemic i veia que l'ancià psiquiatra l'odiava encara més que abans. Però estava desesperat per l' estrés, la falta de son i el convenciment de que la seva situació començava a ser un secret a veus entre alguns dels seus col.laboradors més ambiciosos, que no dubtarien un moment en aprofitar una eventual situació de debilitat per desbancar-lo. A més, en Kovacek tampoc li va deixar massa opcions.
-General, si no està disposat a deixar-me fer la meva feina -li va engegar amb tota la calma- serà millor que em faci matar aquí mateix i deixem de perdre el temps vostè i jo. Ja sap que a mi no m'importa massa ni una cosa ni l'altra.
En Kropilak el va fulminar amb una mirada carregada de son i còlera. Però va acabar cedint.
-Per a la seva segona opció, estimat doctor, sempre tindrem temps. No ho dubti... Malgrat tot, abans provarem amb la hipnosi.

La sessió d'hipnosi va quedar fixada per aquella mateixa nit, a l'habitació del president. L'impecable Marek va ser la única persona a qui es va permetre assistir-hi, per vetllar per la seguretat personal d'en Kropilak, encara que en Kovacek va insistir en que el capità es mantingués en un segon plà, el més lluny possible d'ells. Era indispensable, va assegurar, per que la teràpia tingués èxit. La sessió no va durar massa, menys d'una hora. Al final, en Kropilak va quedar ajegut al llit, profundament adormit i en Kovacek va sortir sil.lenciosament, escortat per en Marek i el seu somriure de llop.

La nit va transcòrrer amb una tranquilitat que ja ni es recordava al palau presidencial. En Kropilak solia despertar-se, aterrit, abans de la matinada. Però aquella nit les alarmes van restar mudes i pels passadissos no van ressonar les habituals corredisses dels guàrdies ni el sò metàlic de les seves armes al ser muntades. Va passar l'alba, el matí i el migdia i la porta va continuar tancada. En Kovacek no va ser autoritzat a sortir de la seva habitació, i es va quedar assegut al costat del finestral, deixant-se acaronar pel timid Sol d'octubre. A mitja tarda, es va obrir la porta per deixar entrar al capità Marek.
-No li sembla que el president porta massa temps dormit?
-La meva feina era fer-lo dormir. Ara no em culparà també de si dorm massa, oi? - li va escupir el psiquiatra.
En Marek va aguantar sense dificultat la desafiant mirada del vell i va torçar la boca.
-No, es clar - Es va girar per sortir, i va afegir d'esquena a ell- Sap, doctor? Vostè sempre m'ha agradat. Fins i tot quan el feia cridar de dolor sobre aquella taula de marbre, no podía evitar un molest sentimient de simpatia per vostè.
I, sense esperar resposta, va abandonar l'habitació.

No van decidir obrir la porta fins l'endemà al migdia, quan el president ja duia més de 40 horas dormint. El propi Marek va assumir la responsabilitat i ell mateix va dirigir la delicada operació. No va tenir més remei que fer saltar el pany amb una petita càrrega explossiva. Des que els malsons havien començat, en Kropilak s'havia assegurat que només ell tindria la possibilitat d'obrir la seva porta i, per això, va caldre tirar-la a baix. Quan, finalment, van aconseguir entrar van trobar el llit desfet, amb els llençols encara amarats de suor i tacats d'alguna cosa que ningú es va atrevir a identificar com orina. Però ni rastre d'en Kropilak.
-Es impossible -es va justificar nerviós un dels homes que havien fet guàrdia- Ningú ha pogut entrar ni sortir de l'habitació. Les parets son sólides y ja heu vist el que ens ha costat obrir la porta.
Tothom va callar fins que un dels seus companys va dir en veu baixa.
-No podía dormir, perquè tenía por de que se l'enduguessin... Cada nit venien a buscar-lo i ell es despertava. Potser aquesta vegada no s'ha despertat... i se l'han endut.

El Mercedes negre es va aturar davant la caseta de dos pisos d'en Kovacek i el professor va impulsar amb dificultat el seu cos fora del vehícle. La desaparició d'en Kropilak, anunciada al món com una mort per aturada cardíaca, havia obert un buit de poder que va ser ràpidament ocupat per un dels seus ministres. En Marek havia estat un altre dels grans beneficiats amb la nova situació, escalant hàbilment fins l'anhelat càrrec de director dels serveis secrets del país. Així que quan es va plantejar la questió de què fer amb l'ancià psiquiatra, no li va costar massa moure els fils necessaris per que se li autoritzés a tornar a casa discretament. En realitat, en Kovacek era un personatje que ja no li importava massa a ningú i això el va salvar.

El corpulent doctor no es va ni molestar en obrir la porta. Va deixar caure la seva bossa al porxo i pràcticament es va derrumbar al seu balancí, aixecant un petit núvol de pols. En Marek va netejar la barana amb el mocador per no tacar-se els seus elegants pantalons italians i s'hi va arrepenjar.
-Com veu, he complert la meva paraula. El torno a casa sa i estalvi.
En Kovacek no va contestar. Amb la elegància d'un ballarí, el seu antic torturador va donar unes passes pel porxo, sense decidir exactament què fer. Finalment, el va obsequiar amb el seu somriure malvat.
-Vostè ho savia, oi? Savia el que passaria si el deixava dormir.
En Kovacek va mantenir obstinadament el seu sil.lenci. En Marek va esperar-se uns instants i, finalment, es va donar per vençut.
-Ha tingut sort de que amb la seva jugadeta jo hagi sortit beneficiat, doctor. D'això i de la meva molesta debilitat per vostè -Va anar decididament cap a les escales- Adéu, doctor. No ens tornarem a veure - i va a afegir amb un darrer i perillós somriure- Crec que comprendrà que no el cridi si alguna vegada em fa falta un metge.

En Kovacek es va quedar inmòvil al seu balancí fins que el Mercedes negre es va perdre a l'horitzó, darrera una polseguera gris. Després, va començar a moure's rítmicament endavant i endarrere. Va recordar la resposta de la Hannah la tarda en que ell dubtava si confesar-li el seu amor perquè no estava segur de la resposta d'ella. De vegades, les coses son exactament el que semblen, li havia dit ella abans de fer-li el primer d'un milió de petons. Encara va trigar una estona a esclafir a riure. Primer amb petits sanglots que li feien saltar el pit i, després, ja de forma oberta i cada vegada més estentòrea, amb unes riallades que li va sortir de molt endins. Va riure com no ho havia fet mai en la seva vida i les seves riallades van seguir sonant molt, molt temps després de la posta de Sol.


Comentaris

  • Està molt bé!!![Ofensiu]
    copernic | 17-11-2007

    Pot ésser el millor és el guió, que vas desenvolupant amb molta fluïdesa. La història es llegeix sense dificultats. Mantens l'interés sense problemes. I en fi, que ja saps que escrius molt bé, cony!
    Una abraçada!

  • Un plat que es serveix fred[Ofensiu]
    iong txon | 21-08-2005 | Valoració: 9

    Això diuen de la venjança. Encara que sempre és una cosa poc caritativa, des d'un punt de vista cristià...
    Utilitzes un llenguatge molt ric, amb moltes imatges i malgrat tot també m'ha cridat l'atenció alguna falta d'ortografia i alguna expressió que sona com traduida del castellà -ara mateix, jo tampoc no sabria com traduir rítmic "vaivén". Però són aspectes menors que no entelen el resultat final.
    Especialment m'ha agradat la trama i la manera tan literària de presentar el desenllaç, sense desvelar fins al paràgraf final el contingut de la resposta de la Hannah, la qual sembla donar-li al doctor, des del més enllà, la clau de la jugada d'escac i mat perfecta. Enhorabona!
    Quim

  • felicitats[Ofensiu]
    foster | 12-07-2005 | Valoració: 9

    M'ha agradat l'entorn abstarcte i indefinit. No sóc massa de llegir fantasia o com vulguis anomenar-ho, però en aquest cas els personatges són molt de carn i ossos i la trama és quasi policíaca. Ben escrit i desenvolupat, però m'han sobtat algunes faltes d'ortografia greus que no encaixen amb l'estil global del relat. Miraré més coses teves.
    foster

  • Si que hi ha alguna cosa de tu, una forma de mirar [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 03-06-2005

    El món que m'agrada. La circustàmcia orteguiana.

    Tots estem massa sostrets a la nostra mirada, pero la teva que es pot veure en els teus relats es viva, irònica i crítica i que sempre es planteja ambdòs costats de la fòrmula i m'agrada.

    Aquest text és increible, et fa possar la pell de gallina, i desitjar el mal més horrorós per aquella béstia, i al hora ens fa tèmer per la cordura i la bondat del nostre protagonista. M'agrada, m'agrada molt, i ho torno a dir. I així contribuexo a la teva fama de cometat...jejeje

  • Venjança[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 08-02-2005 | Valoració: 9

    Ho sé, tu vols estil i jo vaig a pel tema! Puc reiterar altres comentaris que ja t'han fet de repeticions, més que de paraules a vegades d'estructures sintàctiques i narratives, que si bé de vegades tenen una finalitat narrativa, no sempre són del tot necessàries.

    Excel·lents les expressions que uses per no recórrer a formules ja masegades, com somriure de llop o ulls àrtics, ho trobo encertat i a demés original.

    Hi ha conceptes que repeteixes en els teus relats , que sempre apareixen reflectits d'una manera o una altra, el temor, el dolor, el plaer, el record, però sempre ho fas amb un llenguatge planer i sorneguer, sarcàstic, plagat d'ironies amb que fas tocs als referents de tots plegats contínuament, i fins i tot en aquest relat es present el recurs del somriure socarró que podem veure per sota del nas.

    Tanmateix i ara que he complert, deixa'm anar pel tema...je!

    Hom pot pensar que el remordiment porta un just càstig, la venjança dels morts, dels torturats. Tanmateix el relat que no ens permet deixar de llegir, ens mostra com el personatge lluny del remordiment i del penediment, només té por, sols és un covard. en els teus relats acostumes a fer un gir a canviar els papers, i aquí sembla que el torturat podrà tenir la opció de convertir-se en torturador. El tirà no ho creu, pensa que té ben lligat al seu antic enemic, però aviat descobrirà que la venjança es pot servir freda, i que no tot es el que sembla.

    Barreges la realitat més freda d'una situació quotidiana a desgrat nostre, del tirà, del torturador, que hom pot veure a les noticies ( et recomano llegir Pallassos i Monstres on la realitat es converteix en un cruel relat ) amb la ficció del final. Perquè lamentablement , no hi han psiquiatres que aconsegueixin que els dimonis s'emportin als tirans al més profund de l'infern!


    El somriure final, però es una bona picada de l'ullet!


  • Sent que tenss fusta d'escriptor[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 08-02-2005 | Valoració: 10

    El relat m'ha agradat molt. Ben estructurat. Frases no massa llargues (com a vegades em passa a mí), un ritme acurat, ni massa lent ni massa ràpit. Tallat per a començar, una altra part, que ajuda a seguir-lo llegint interessat. Me costa llegir relats molt llargs i malgrat tot el teu l'he llegit d'una estirada. Enhorabona. Estic content d'haver-te descobert. Seguiré llegint els teus relats. Més endavant, en aquesta setmana que et toca a tu el comentar-te ho faré.
    Una aferrada pel coll i endavant.
    Josep

  • Sent que ties fusta d'escriptor[Ofensiu]

    El relat m'ha agradat molt. Ben estructurat. Frases no massa llargues (com a vegades em passa a mí), un ritme acurat, ni massa lent ni massa ràpit. Tallat per a començar, una altra part, que ajuda a seguir-lo llegint interessat. Me costa llegir relats molt llargs i malgrat tot el teu l'he llegit d'una estirada. Enhorabona. Estic content d'haver-te descobert. Seguiré llegint els teus relats. Més endavant, en aquesta setmana que et toca a tu el comentar-te ho faré.
    Una aferrada pel coll i endavant.
    Josep

  • m'has deixat astorada ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 30-12-2004 | Valoració: 10

    No havia llegit res teu, poques vegades puc llegir un relat llarg d'una tirada, estic a la feina, però el teu no l'he pogut deixar ...

    una aferrada i bon any

    Conxa

  • Molt bó![Ofensiu]
    Ilargi betea | 02-12-2004 | Valoració: 9

    He buscat aquest relat perque sóc molt xafardera i he vist que el comentaveu al fòrum.
    En principi m'he embolicat amb això que el nom del president/dictador i el del psiquiatra s'assemblessin, però al cap de poc ja m'he aclarit millor :P
    M'ha agradat molt; com diuen els meus companys, està molt treballat i saps fer arribar perfectament el que sent cada personatge.
    Moltes felicitats!

    Em sembla que encara no t'havia llegit res, després em passejaré una estona entre els teus altres relats.

    Una abraçada i molta màgia!

  • Chapeau ![Ofensiu]
    brideshead | 02-12-2004 | Valoració: 10

    De debò. Vaig començar a llegir i és ben veritat, com diu en Perdix, que no es pot deixar. Sense dir-ho amb paraules, ho dius amb la brutalitat de l'odi que comparteixen els personatges: deixar-lo dormir significava deixar-lo morir presa d'un atac, no de cor, sinó del seu terrible mal de consciència.
    A més, m'he trobat amb una agradable riquesa de vocabulari, una perfecte posada en escena, unes expressions salvatgement ben trobades per definir la repugnància que inspiren els personatges. De veritat que m'ha agradat. Un 10!

  • A veure si li donem el cop de gràcia[Ofensiu]
    pèrdix | 25-11-2004

    a la literatura catalana ;-)

    He gaudit amb el teu relat. M'ha cridat a continuar llegint per anar descobrint els enigmes que plantejaves. Personalment també m'agrada aquesta "estrategia" d'anar deixant el relat a mitges per a intentar mantenir l'interés. Molt bé.
    Sense voler ser repel·lent i accedint als precs de la teva divertida biografia, he vist alguna falta ortogràfica que es solucionaria amb un corrector. Sobretot alguna falta que sembla importada del castellà (algun accent tancat a la a i alguna y) i algun embolic amb les b i v (ara recordo el verb "saber" amb v... a mi em passava amb l'"arribar", val a dir).`

    Un plaer pivotatòmic. A per la literatura catalana!

Valoració mitja: 9.43

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

587 Comentaris

102664 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")