No ens en sabíem avenir

Hi havia molta gent, molta.
El grupet que havia llençat la convocatòria a les xarxes no va preveure l'èxit que tindrien.
La notícia es va fer viral. Els uns ho deien a d'altres. Tothom té amics i coneguts i familiars que poden avisar i, fins i tot, es va donar el cas que alguns vam ser advertits pels nostres nets els quals sabien de la poca utilització d'Internet dels seus avis.
Arribada aquí la introducció ja teniu una pista de què va tot plegat, oi? Doncs sí tot aquell munt de gent, després es va saber que la sala tenia una capacitat per més de cinc-centes persones i era plena de gom a gom, doncs deia que tots els assistents hi érem al reclam de la nota que, inicialment, havien redactat i penjat al Facebook aquell grupet de companys que jugaven a la petanca al parc del seu poble.
És clar que a la difusió també hi va ajudar el fet que a la ràdio/TV local a una estudiant en pràctiques li arribés via familiar. Va demanar permís a qui li feia la tutoria per explicar-ho i tot va precipitar-se. Diversos mitjans audiovisuals se'n van fer ressò i la notícia va travessar algunes fronteres.
Potser, a hores d'ara, ja us pregunteu què coi deia la convocatòria? Era una nota senzilla que feia així: "Animem a totes les persones de qualsevol sexe majors de vuitanta anys a assistir a una reunió que es farà a les cinc de la tarda del dia… a… El motiu de la reunió no és més que parlar de les nostres coses compartint experiències i un bon berenar. Tots els interessats us poseu en contacte amb… a l'email… per tal de ser anotats com assistents. El preu del berenar se us comunicarà més endavant. Vinga! Animeu-vos!"
I tant que ens hi vam animar. Ja ho heu llegit més amunt.
Quan les inscripcions van anar creixent i creixent van veure que necessitaven ajuda per a l'organització i la van demanar a una colla de jovent que feien tasques diverses de voluntariat.
Aquests van aconseguir que el lloguer d'aquell gran local fos gratuït i que una entitat d'abast molt important subvencionés el càtering del berenar.
I allà estàvem. Contents i expectants. La majoria vestits amb roba que feia temps que era a l'armari per "un cas", cabells de perruqueria i alguna joia que no ens posàvem habitualment.
Una persona de les que havia iniciat tot aquell enrenou va prendre la paraula i va començar dient: "No ens en sabem avenir de la resposta que hem tingut…"
Ara que d'allò que tots parlàvem mentre berenàvem, a la sobretaula i als grups a peu dret que, conversant ben enriolats es van anar allargant i allargant, era: "Com pot ser que hagin passat tants anys i tan de pressa? Sembla ahir que… no em puc avenir que ja tingui aquests anys, si jo em sento jove… com pot ser que hagi arribat fins aquí tan bé?..." I un munt de comentaris més.Tots amb el denominador de NO ENS EN SABEM AVENIR!


Versió completa del relat presentat al RepteClàssic 756