Dones del meu poble (I): La Nita

Un relat de: Montseblanc
Fa vint anys, quan em vaig casar, vam anar a viure a un segon pis d’un bloc de recent construcció. El balcó tenia molt bona vista, només hi havia una filera de cases al davant i després terres cultivades. Per sobre de les taulades veia camps verds de blat esquitxats de vermell a la primavera, espigats i grocs al juny, aterrossats a la tardor.

Hi havia un camí que, tot passant pel costat del bloc de pisos, reptava polsinós i amanit de pedres fins a una casa de pagès. La casa era coneguda com a "Can Gàbia". En aquella casa hi vivien des d'abans que jo naixés la Nita i el Cinto. No tenien fills. Ell feia de pagès i la Nita de modista a la mateixa casa.

Recordo una vegada, quan jo tenia cinc anys, que la meva mare em va portar a aquella casa per a que la Nita em fes un vestit. La roba que em va emprovar feia olor de vaca, molt forta. Se'm va quedar gravat. Encara la sento.

Tota la meva vida doncs que havia conegut la Nita. De vegades sentia dir a casa que ma mare havia vist la Nita amb un blau a la cara, o a un braç. Ho deia com d'amagat, com donant a entendre que era una cosa lletja. Jo primer no ho entenia. Després, amb el pas del temps, vaig captar que el Cinto picava a la Nita. I en aquells temps la cosa es veia encara com si fos culpa de la Nita. Si el seu home l'havia apallissat seria que alguna cosa havia fet ella. Pobra Nita.

Després vaig saber també que la Nita era de Vic, que s'havia casat amb el Cinto quan ella ja tenia els quaranta. Per això no havien tingut fills. Ell era una mica més jove.

De vegades, quan jo ja casada sortia al balcó del meu pis, veia a la Nita caminant a poc a poc pel camí de pols entre el blat, amb el cistell carregat tornant a casa després de comprar. No tenien cotxe. Ell anava amb una moto (o amb el carro) i ella a peu.

Com que era modista sempre anava molt ben vestida. Les robes li queien molt bé i tenia una figura de model.

Alguna vegada jo l'havia portat amb el cotxe. Quan jo sortia de casa la pujava i la portava a la zona de les botigues. Ella pel camí m'explicava que aniria a un bar a fer un cafè amb llet i em deia "no és pas res dolent oi?" i jo li deia "no Nita, fas molt bé". La mirava i la trobava guapa. Els ulls blaus, la pell de la cara molt fina, el nas petit, els llavis molsuts, els cabells grisos arrissats i recollits en un monyo minúscul i una figura espectacular tot i ser ja una “dona vella”.

Un dia li vaig dir a ma mare, "la Nita quan era jove devia ser molt guapa, no?" i la meva mare es va posar a riure i va dir que no, que la Nita quan era jove era considerada lletja (encara que tothom reconeixia que tenia molt bona figura) i que per això s'havia casat amb el brètol del Cinto, perquè no li va sortir cap més pretendent.

Deu fer sis anys que va morir. Unes embòlies... Una rere l’altra...

Jo tanco els ulls i la veig. Dissabte. Juliol. Migdia. El sol vomitant escalfor i el cel destenyint blau.

D'esquena, caminant cap a la masia pel sender de terra bordejat d'herba assedegada. Amb un vestidet d'estiu blanc, cenyit i sense mànigues, estampat de flors liles. El coll llarg i fràgil rodejat per un fil de perles. Els braços fins i tornejats, pàl•lids i delicats sota la llum enlluernadora. La cintura estreta i cenyida per un cinturó lila. Les sabates blanques de taló prim i alt tot i que ella ja anava una mica coixa degut al deteriorament del maluc. El cistell ple de queviures que li pesava i li feia fer una torcedissa de tant en tant. Els gossos que la sortien a rebre saltant alegrement...

Semblava un retall que acabés de sortir d’una revista de moda. Si no fos perquè ella caminava cap al seu particular infern...

Comentaris

  • Montseblanc | 28-10-2016

    És real, sí, però també és cert que jo he escrit només el que jo sé de la Nita, que tampoc és gaire. Ni vaig fer una feina d’investigació ni vaig preguntar a ningú. Simplement, dins del meu cap, a l’arxiu “Nita” hi ha això. Ves a saber si la Nita, malgrat viure amb el feréstec del seu home, potser s’entenia amb un veí llunyà i les nits de lluna plena es trobaven pels camps de blat granat, o potser no tenia un amant però ella sabia trobar la seva felicitat en les petites coses i de vegades ballava sota la pluja, o cantava baixet a la vora del foc, o podia viatjar dins del seu cap i anar lluny, lluny, on ella cosia vestits meravellosos que estrenava per anar a balls que duraven fins l’albada. Tant de bo fos així...

  • Vaja, ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 19-10-2016 | Valoració: 10

    ... quina història tan trista. No m'agrada creure que és real, però vivim en un món... ah! i, per cert, és mentida el que dius, t'expresses més que bé.


    Sergi : )

  • Ostres...[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-10-2016

    ...són més macos els comentaris que em deixeu que el meu senzill relat.
    Gràcies, mil gràcies.

  • Ella caminava cap al seu particular infern[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 19-10-2016 | Valoració: 10

    Hola Montseblanc. He triat per comentar-te aquest relat, és l'últim que et vaig llegir i amb ell has construït un retrat tendre i molt bell: a plein air, desprèn una llum molt dolça i té un deix de tristor que commou. Ha estat com avocar-me jo mateixa al balcó i resseguir la Nita d'esquenes; o mirar-la de més a prop, quan et fa la pregunta tan innocent ja a dintre del cotxe; com mirar un quadre en moviment i rebre un missatge immediat i fresc, de pinzellades precises que desvetllen la olor del record, el compromís i l'empatia envers la dona menyspreada que no per això deixa de caminar amb dignitat i coratge; la seua posterior fragilitat; colors i gestos molt ben observats i la delicadesa amb que tractes cada detall del pas del temps pel paisatge i, sobretot, per la persona que coneixes de sempre: una mirada verdadera, intimista i molt entranyable. Meravellosament escrit.

    Quant al meu poema, has copsat perfectament el que jo intentava transmetre: què bonic és compartir, no? Rebuscar en una bossa de mà i a veure què trobes, en aquest cas un petit objecte
    que un xiquet acollia amb una alegria que no m'esperava i que ell em va encomanar.
    Em dónes les gràcies. Estic ací per aprendre. Gràcies a tu per comentar i per penjar el teu relat. Per cert, jo també espere el següent lliurament. Salutacions des de València.

  • Immortalitzar-la és amor i és donar-li dignitat[Ofensiu]
    Mena Guiga | 05-10-2016

    M'ha agradat moltíssim, Montse!!

    Ai, els personatges de poble. I de no poble. Cadascú és peculiar. Però ens 'toquen' unes persones per algun ignot i savi motiu -un pèl i dos crec, vull creure- potser perquè fem com has fet tu, com fem els que necessitem expressar-nos escrivint: per retratar-los, per mostrar-los amb tota la seva llum.

    M'ha fet pensar en un relat que no sé si tinc penjant o el vaig treure per arranjar per a algun concurs o no sé. I de fa temps. Es deia 'La modista soltera pocasolta'. Mira! També modista! A veure si el trobo...(i, també, fet pràcticament real).

    L'he trobat al repte clàssic del fòrum. És del 21012. Si ha plogut!

    LA MODISTA SOLTERA POCASOLTA
    Coneguda com la Narci, la Narcisa l'han trobada morta al pati estret del darrere de la casa deixada, com ella mateixa. Algú n'ha sentit l'olor fètida i, quan han pogut entrar, el cos de la modista exànime no era quasi visible, atapeït de formigues i vironeres i amb mostres de mossegades de rates.
    No es va casar mai. Havia anat a les monges i era un cap boig, sempre rient a classe, enfontent-se del mort i del qui el vetlla. Ovella negra, castigada eterna, còpies infinites.
    No es va casar mai. La Narci es va estrenar amb l'Ovidi a la vinya de l'oncle sense cap recança. I ja no va poder parar. Els homes es succeïen i ella, estèril, que ho aprofitava. Treballava en una fàbrica tèxtil on s'hi confeccionaven pijames i roba interior (els primers bòxers van ser un boom!), però va tenir-hi problemes, pel caràcter, per les faldilles. Així que va aprendre de modista i, instal·lada en una cambra just entrant a casa seva, rebia la clientela. Passaves i se sentia la màquina de cosir i ella com cantava les cançons de la ràdio. Es guanyava uns calerons. I tenia les pensions dels pares xacrosos, també. Es permetia caps de setmana amb 'amigos' i tornava cada vegada més tocada. Sense parella i sense fills i amb tots els fils i els pilons de roba aliena per arreglar i els vells es van morir molt seguit i la Narci cada vegada es cuidava menys, i, canosa, amb pèls a la barbeta, semidesdentada i semidesnatada, reia i cosia cada cop menys i tot ple de gats de les teulades van fer vida en aquella casa polsegosa, greixosa, fosca, humida.
    La gent no volia pèls de gat ni mirades desviades ni babaies penjant.

    La Narci l'han trobada al pati salvatge. Entre l'herbam, la capsa de pastilles que s'ha fotu,t àvida de mort, no es veu.

  • Retrat impressionista[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 03-10-2016 | Valoració: 10

    Montse, un retrat impressionista, en el sentit de descriure les impressions. Subjectives i objectives a la vegada, has dibuixat una Nita amb precisió i sentiment. Una forta abraçada i a veure quan llegim el segon capítol!

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: