Defensar la llengua no és cap delicte

Avui, quan tenim la ciutadania més instruïda de la història de la humanitat, quan podria semblar que estem més a prop d’aconseguir entendre el concepte de llibertat, tot i així, cada dia que passa veig més clar que la dificultat per comprendre’n el sentit és més profunda que mai.

Avui, quan podríem tenir el sistema polític més “lliure” de la història de la humanitat, quan podria semblar que estem més a prop de la “llibertat” i més lluny de qualsevol mena d’opressió, cada dia que passa veig més clar que alguns polítics, aprofitant-se d’aquesta incapacitat comprensiva de la ciutadania, s’han apropiat del sistema democràtic i usen les lleis i la “justícia” com una arma tirànica. D’una manera o d’una altra, aquests tirans han anat manipulant la llibertat de tal forma que han arribat a fer-ne una matèria sense cap mena de consistència ni consciència. Per a aquests tirans, la llibertat és una matèria mal•leable la qual pot prendre, de manera egoista, qualsevol forma d’opressió. I si bé és cert que d’entrada la llibertat pot tenir milions de maneres d’entendre-la, anirem molt malament si l’exercici d’aquesta per uns s’usa en contra de la llibertat d’altres.

Avui, la llengua catalana és una llengua minoritzada. I per què l’etiquetem de minoritzada? Podríem dir que és una llengua minoritària. On resideix la diferència entre una llengua minoritària i una llengua minoritzada? L’explicació és ben senzilla: La diferència resideix en la llibertat dels parlants. Si una comunitat fa ús lliure d’una llengua pròpia dins d’un territori i aquest ús es redueix de manera natural per manca de parlants, en aquest cas direm que és una llengua parlada per una minoria, una llengua minoritària. Però en el cas que una comunitat faci ús d’una llengua pròpia dins d’un territori i aquest ús es vegi reduït a conseqüència de prohibicions externes a la seva comunitat, afegint-hi a més a més alguns intents frustrats per fer-la desaparèixer del mapa, tot amanit amb la força i violència d’un exèrcit forà i d’unes lleis injustes i igual de foranes, en aquest cas direm que és una llengua minoritzada.
La llengua catalana no ha pogut viure en plena llibertat des de fa més o menys tres-cents anys. Si per un moment deixéssim de veure la llengua catalana com un munt de paraules amb significat i fent un exercici d’imaginació la projectéssim com un ésser humà, sensible i amb sentiments, veuríem que aquest ésser humà i molts dels seus descendents han hagut de viure dins del seu territori i de la seva comunitat sense poder gaudir del dret natural a comunicar-se amb els seus iguals, durant molt de temps han hagut de viure sense poder gaudir del dret natural a viure en plena llibertat amb els seus iguals. Aquest ésser humà i els seus descendents han hagut de viure dins del seu territori entre prohibicions i intents frustrats per fer-los desaparèixer del mapa. Perquè quan algú persegueix una llengua amb la finalitat d’extingir-la, no persegueix les paraules sinó els parlants.

Avui, quan tenim la ciutadania més instruïda de la història de la humanitat, quan podríem tenir el sistema polític més “lliure” de la història de la humanitat, quan podria semblar que estem més a prop d’aconseguir entendre el concepte de llibertat, encara ara hi ha qui li molesta profundament que els catalans i les catalanes puguem viure lliurement en català dins de la nostra comunitat. Aquests negats, sense dir noms de partits polítics, de polítics, d’associacions ni de plataformes, entre altres coses perquè tots sabem qui són, no fan una altra cosa que demostrar clarament la incapacitat congènita que tenen algunes persones per respectar la voluntat i el projecte de vida dels altres. No tenen cap excusa, perquè tothom qui vol saber-ho sap que amb l’actual sistema d’ensenyament català tots els escolars surten de les aules sabent la llengua catalana i l’espanyola (la primera perquè és la pròpia i la segona per imperatiu dels conqueridors), i fins i tot alguns l’anglesa. I qui negui aquesta evidència és molt possible que la negui perquè sigui un alienígena vingut d’una altra galàxia.

De la mateixa manera, tothom qui vol adonar-se’n se n’adona que davant d’aquesta nova ofensiva del Nacionalsocialisme Espanyol, l’objectiu de la qual és reduir encara més la presència de la nostra llengua en els Països Catalans fins al punt d’aconseguir fer-ne una llengua de gueto, cal una resposta contundent fent ple ús de la nostra llibertat: Desobediència, sense cap mena de dubte.
Mahatma Gandhi va tenir el valor de posar en evidència davant del món la injustícia de les lleis angleses a l’Índia i la brutalitat amb què els anglesos les defensaven. I amb les armes pacífiques de la Desobediència civil i de la Resistència no violenta, fent ús de la llibertat, va aconseguir la Llibertat. Nosaltres no podem fer el mateix?

Avui, qui pensi que el silenci és un refugi, s’equivoca. Qui pensi que les coses s’arreglaran no fent res, s’equivoca. Qui pensi que hem d’obeir lleis injustes pel simple fet de ser obedients, s’equivoca. Qui cregui que el present i el futur no és a les nostres mans, s’equivoca i s’equivoca del tot.

Defensar la nostra llengua no és cap delicte. No ho dubteu, només fent ús de manera ferma de la nostra llibertat aconseguirem la Llibertat. Desobediència civil i Resistència no violenta, aquest és el camí (però no pas l’únic).