25 albades

Un relat de: David d'Argent
—Pare, però no ho entenc… per què no tenim ales en lloc de cames, les persones?
A través dels finestrals que embolcallaven el gran saló de palau, la princesa Venècia contemplava l’oceà serè d’espessos núvols groguencs estès als seus peus, mentre les seves donzelles la pentinaven. Sostinguda per divuit globus gegantins plens d’heli, la ciutat errant de Roscosmos surava mansament a la deriva, a 68000 metres d’alçada.
—Ja saps el que conten les històries, estimada —va dir el rei, tot solemne—. Fa molt els nostres avantpassats vingueren d’un món increïble fet d’aigua i terra ferma…
La princesa va assentir, pensarosa. Tractava d’imaginar-se com podia haver estat la vida en aquell indret llegendari, estrany. Acabava de fer 25 albades, i tot just en feia 5 que sagnava; el proper cop que el Sol emergís per sobre la línia vaporosa de l’horitzó, probablement, ja hauria donat a llum la criatura destinada a governar els cels venusians. Les exigències de l’alta política l’havien emparellat amb el príncep Everest, hereu del tron del regne Canaveral. Si els càlculs dels savis resultaven correctes i els vents de component nord-est es mantenien el temps suficient, les dues ciutats es trobarien en breu. I llavors se celebraria el casori que segellaria la seva unió: una aliança dinàstica dissenyada per sotmetre la resta d’illes aèries i ciutadelles flotants.
Venècia es va aixecar de la cadira, i va fer unes passes descalça sobre el vidre gruixut que la separava del buit absolut. Al seu dessota, el mantell etern de gasos d’àcid sulfúric que cobria el món la seduïa, encisador com un coixí esponjós. Deien els més vells que més enllà s’hi estenia l’Infern; que al fons de tot, s’hi torraven i s’hi esmicolaven les ànimes dels malvats. Però a ella aquella superstició no l’espantava…
Per un moment va tancar els ulls, i va fantasiejar amb deixar-s’hi caure…
Tocar roca amb la punta dels dits i caminar sobre la terra, lliure de les cadenes d’èter que la lligaven allí dalt.

Comentaris

  • Fabulós![Ofensiu]
    Fremen | 22-05-2017 | Valoració: 10

    Un món fantàstic i versemblant que ens fa pensar que la realitat podria ser diferent.

  • Genial[Ofensiu]
    Jaume Dargó | 05-04-2017

    ritme, imaginació, subtilesa narrativa. Un somni fet conte, l'eterna lluita per sobreviure i l'intent d'anar més enllà, malgrat els perills. Hi ha bona literatura en aquesta narració.

  • espurnes de colors[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-03-2017 | Valoració: 10

    Un relat farcit d'espurnes de colors, coets i piules, creativitat i fantasia de crispetes. Tot ben barrejat creant un còctel boníssim, sense alcohol, però boníssim! Una forta abraçada.

    Aleix

  • Imaginatiu i fantàstic[Ofensiu]
    Ibeth | 13-03-2017 | Valoració: 10

    Que bó, m'hi imaginat mil móns per habitar, però Venus en ciutats flotans??? Bonissim. Gracies ens regales imatges precioses.
    Felicitats

  • Fantasia[Ofensiu]
    Magdala | 13-03-2017 | Valoració: 10

    M'agrada. Quan escriure o llegir ens transllada a altres realitats es produeix la màgia. I aquest relat ho aconsegueix. Felicitats per la idea i la narrativa

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 13-03-2017 | Valoració: 10

    Molt bonic un conte encantador

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: