Innocents culpables

Un relat de: nuriagau
Un home assassina la seva parella a València

L'agressor s'ha intentat autolesionar després d'apunyalar la víctima, però ha deixat amb vida dos menors

Divendres, 8 de juliol del 2011

Un home va matar la seva parella ahir, dijous, al seu pis del carrer Rosselló núm. 25 de la ciutat de València, i s'ha autolesionat greument amb el mateix ganivet, presumptament per intentar suïcidar-se. Els fets han passat cap a les 23.00 hores, quan l'agressor, de 41 anys i nacionalitat espanyola, ha apunyalat la víctima, de 29. Els dos nens que convivien amb la parella han resultat il•lesos.

La dona presentava múltiples ferides d'arma blanca i els sanitaris no han pogut salvar-li la vida. El presumpte responsable de l’homicidi ha estat traslladat, en estat molt greu, a l'hospital, on està custodiat per la policia. Els dos infants ara es troben en mans del servei de protecció de menors.

Sembla que ha estat l'agressor qui ha telefonat per avisar de la seva acció abans d'autolesionar-se amb el ganivet.

Una testimoni ha assegurat que la parella tenia fortes i freqüents discussions i que, al barri, es comentava que ella patia maltractaments.


———o0o———


      Després de llegir aquestes paraules al diari, vaig córrer cap a la capsa on guardo les felicitacions nadalenques. Estem familiaritzats amb aquest tipus de notícies, però aquesta m’ha trasbalsat. Tenia la sensació que no eren unes persones anònimes. Efectivament, l’adreça coincidia amb la d’una antiga ex-alumna: l’Esther.

      La recordo a classe, grassa, malgirbada, ingènua i sense amigues. Sovint feia pudor i a vegades anava marcada amb cops i esgarrapades. Ella no ho va reconèixer mai, només em va explicar que convivia amb el pare i l’àvia perquè la mare havia fugit de casa. Se m’apropava cercant un xic de caliu.

      Un migdia, quan sortia de l’escola, l’Esther anava per l’altra vorera i em va cridar. Em vaig esperar per tal que ella, i l’home que l’acompanyava, travessessin el carrer. Desitjava presentar-me el seu pare, un home d’aspecte malaltís, amb la pell esgrogueïda i els ulls enfonsats. Vaig fer-li dos petons mentre m’arribava la ferum d'alcohol que l’embolcallava. Anant cap a casa m’acompanyava l’interrogant: si fos el meu pare, hauria tingut cap mena d’interès a donar-lo a conèixer?

      Quan va acabar l’EGB, sense el graduat, va marxar de l’escola. Crec recordar que se’n va anar a fer FP. No va tenir sort ni en els estudis ni amb les feines. Coincidíem, de tant en tant, pel carrer, i sempre parlàvem uns minuts. Una vegada, em va demanar la meva adreça particular i, per Nadal, vaig rebre la seva primera felicitació. Des d’aleshores, no ha fallat cap any, visqués on visqués.

      Vaig rellegir la felicitació que em va enviar des d’una adreça de Rubí. M’escrivia que, feia uns mesos, el pare havia mort de cirrosi i que ella malvivia amb un noi, que tenia problema de drogues, i que tenia un nen. M’anunciava que, ben aviat, se n’aniria a viure amb l’àvia i que volia veure’m.

      L'Esther i jo ens vam trobar i em va presentar la seva criatura. Ella encara estava més grassa i el nen, en canvi, era ben esquifit. Em fitava amb uns ulls molt grossos que expressaven temor.

      Vam anar coincidint més d ies. L’Esther em va dir que la seva àvia estava molt malalta i que l’estava cuidant. Que havia conegut un home i que se n’havia enamorat, però que l’àvia no li permetia que anés a viure amb elles.

      Un matí, a la consulta del ginecòleg, van aparèixer l’Esther i un home d’aspecte malaltís, amb la pell esgrogueïda i els ulls enfonsats. Ella, molt contenta, em va presentar la seva parella que, sens dubte, li portava uns quants anys i era alcohòlic. Vaig entendre que a l’àvia no li agradés. Per què escollia el mateix tipus d’home? Potser perquè és el model que havia tingut a casa i ningú li ha dit que no és el més recomanable. Però, ella, aliena als meus pensament, em va anunciar amb una ingènua alegria que estava embarassada. Tenien en projecte, després del naixement, anar-se’n a viure a València. Estaven intentant vendre el pis de l’àvia que feia un temps que havia mort i, amb aquells diners, la parella volia muntar un petit negoci a la capital valenciana.

      I ara que sé que aquest any no rebré cap felicitació de Nadal, penso que hi ha gent que, com els nobles de les tragèdies gregues, neixen i ja tenen un destí marcat contra el qual no poden lluitar. I aquests dos nens? Què en serà, d’ells? Són dues ànimes càndides que han malviscut una infantesa sense punts de referència adients. Si algun dia són alcohòlics, drogoaddictes, maltractadors..., se’ls podrà considerar culpables? I des d’aquesta perspectiva, si desconeixem la vida de l’homicida, podem jutjar-lo? I jo? Potser sóc culpable d’omissió.

Comentaris

  • Determinisme estúpid[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 10-03-2012 | Valoració: 10

    Aquest relat m'ha fet rememorar l'any en què vaig treballar com a voluntari ajudant a xiquets de famílies desestructurades en un barri conflictiu de València. La societat ja pensa d'antuvi que aquests nens ja tenen el camí trillat cap a la marginació, i aquest prejudici col·lectiu és un dels més tòxics. Vaig descobrir aquell any que a través de tallers ells començaven a descobrir que eren capaços de triar altres alternatives en la vida que ningú en el seu entorn els havia pogut mostrar. D'aquesta forma, en només un any van recórrer una evolució impensable que els va fer créixer la confiança en ells mateixos i eixir de la nefasta dinàmica a la qual la societat els empenyia.
    Ja veus, amb gestos molt fàcils de portar a terme vam obrar miracles. El problema és que no tot aquest tipus de gent té la sort que se'ls creue pel camí algú que els mostre aquest altre camí. I així esdevenen coses com en aquest relat...

  • Esgarrifós i dur[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 31-12-2011

    Sembla ser que hi ha una certa predisposició a seguir els patrons viscuts amb els ulls de la infantesa. Sembla força lògic, també, que si no es tenen altres referents, s'utilitzin els que coneixem. Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat d'escoltar unes cintes gravades amb testimonis de dones maltractades, i no cal que et digui que em van impressionar molt. La majoria havien viscut maltractaments a casa quan eren petites, directament o en la figura de la seva mare. Era una forma de vida habitual que les havia dut a justificar que la història es repetís amb la seva parella. Una realitat que esgarrifa i ens mostra la duresa de la vida de moltes persones anònimes que deixen de ser-ho només pel fet que un maltractador, aquell dia, hagi anat més enllà del que és habitual.

    M'agrada molt com has explicat la història, començant pel recull de la notícia, i explicant la relació a través del record. També, i sobre tot, la reflexió que fas al final, que ens apropa encara més a la realitat, no només al de la víctima, sinó també al de dues criatures innocents que probablement han viscut un infern.

    Com molts dels relats que t'he llegit, impactant i profund. Enhorabona, un cop més.

    Una abraçada, Núria, i un Bon Any 2012

  • Sang que recordem[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-11-2011 | Valoració: 10

    La sang calenta que recordem i reconeixem. Quina experiència més bèstia ha de ser reconèixer la protagonista d'una notiícia així. Gran realisme i gran pell de gallina llegint. Malgrat tota la bestialitat dl que descrius m'ha agradat la transmissió d'aquest bestialisme. Som tan petits! Ah, ja t'ha dit ton pare que l'altre dia em va venir a visitar a la gàbia? Va ser un immens plaer conèixer'l. Una abraçada Núria i trobo a faltar els teus escrits.

    aleix

  • Carai[Ofensiu]
    jos monts | 15-11-2011

    Un bon relat, real malgrat la tragèdia, un plaer, llegir-te.

  • IMPRESSIONANT[Ofensiu]
    Materile | 26-10-2011 | Valoració: 10


    Hola, Núria! Estic contenta que hagis aparegut per aquests racó i ens tornis a obsequiar amb nous relats.

    La vida està plena de sorpreses, en aquest cas, i de fets que semblen el que en diuen "de novel·la".

    Vaig llegir aquesta trista notícia al diari. La meva sorpresa ha estat el que tu has explicat i com ho has narrat: INCREÍBLE. D'una notícia n'has fet un bon relat i una bona anàlisi.

    És cert que podem canviar el rumb de les nostres vides, però a vegades hom es troba presonera d'uns fets, maneres de ser de la família, que condicionen fins arribar a situacions com en aquest cas. Aquest estiu vaig aficionar-me a escriure minirelats, no sé si ho vaig fer bé o no, però m'ho vaig passar molt bé. Vaig presentar un minirelat al concurs del fòrum titulat EL FAR i que m'ha fet pensar que a vegades sembla que estiguem sentenciats a continuar la nissaga.

    Una abraçada i fins aviat,

    Materile






  • Increïble [Ofensiu]
    Eva Fabrés | 09-10-2011 | Valoració: 10

    Nuria!, feia temps que no entrava a relats en català, i he pensat en llegir-te, i he fet bé!, m'ha agradat molt aquest relat encara que es trist perque tots sabem que es donen molts casos de dones mortes pels seus marits, en fi.. et seguiré llegint!, fins un altre:D
    un petó, Eva.

  • Simplement perfecte[Ofensiu]
    Marteta | 03-10-2011 | Valoració: 10

    Mai havia llegit un relat parescut a n'aquest... de veritat. M'ha encantat.
    Una besaada guapa!

  • Tríptic trasbalsador[Ofensiu]
    franz appa | 24-09-2011

    Trasbalsador: la primera part, mera transcripció de notícia periodísitca, amb el llenguatge concís i objectiu que li és propi. La segona, la redacció dels elements biogràfics de la vícitma de la notícia luctuosa, a tarvés de la memòria servada d'ella per la narradora. Sense ascendir gaire del nivell més neutre i objectiu, la narració delimita amb precisió la crònica d'una vida desgraciada que sembla ser la d'una tragèdia anunciada -de la qual ja se'ns ha informat prèviament-.
    I queda la tercera part, on subtilment hem estat conduïts, un paràgraf a penes on la veu esdevé subjectiva i s'interroga sobre profunds aspectes socials, fins i tot morals en la pregunta final que ens acara abruptament a una qüestió que, de fet, ens afecta a tot. I que és la clau, tal vegada, que els fets ens hagin trasbalsat com si toquessin una qüestió personal.
    I la toquen.
    Salutacions,
    franz

  • Magnífic, com tot el que escrius[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 17-09-2011 | Valoració: 10

    No sé si és un recurs literari o si realment coneixies la víctima, però sigui com sigui, és un relat que fa pensar en els interrogants que ens planteges. He conegut noies que busquen (o troben) el mateix tipus d'home. Que són vulnerables i no saben dir que NO al primer signe de maltractament, que acabaria amb una relació abans de que fos massa tard. Són el que en diem "carn de canó", perquè no han tingut una mà que les guiés cap a saber valorar allò que és important en un home. De vegades són dones amb baixa autoestima que creuen que no mereixen res millor.
    És una llàstima, però, com dius tu. Què serà dels fills? Seran també maltractadors per manca d'un model de vida normal?

    M'ha encantat llegir-te. Una abraçada ben calorosa

  • Una relat colpidor[Ofensiu]
    Naiade | 08-09-2011 | Valoració: 10

    ...sobretot sabent que és real i coneixies les persones.
    Massa sovint sentim explicar histories com aquesta. Fas unes sabies reflexions.
    Potser la societat deixa massa de banda les famílies destrossades per desgracies com aquestes, potser no és fàcil seguir de prop qui ha patit tanta tragèdia... potser no som qui per jutjar, ni per entendre el que els ha fet així.
    Una forta abraçada

  • COMENTARIS i VEREDICTE FINAL D’UNA JUTGESSA DE “POCA MONTA”[Ofensiu]
    Englantina | 10-07-2011


    La teva experiència com a educadora et fa plantejar preguntes molt interessants, que potser algun cop han passat per la ment de tots. Sentir que uns veïns es barallen amb gran violència verbal i sentir trencadisses d’objectes al terra: no és un signe inequívoc de que potser una dona té problemes de maltractament, i que hi hem de fer alguna cosa?
    I què passa quan actuem, però aquesta dona refusa ajuda i encobreix el maltractament? No és “lògic” pensar: ja t’ho faràs, noia!! ?? I si passa una desgràcia, no ens sentiríem culpables per no haver-hi fet alguna cosa més?
    És semblant al que li passa a la protagonista de la teva història: una mestra reconeix, a les noticies, que la protagonista del drama és una antiga alumna, que va passar de ser maltractada per un pare alcoholitzat a rebre els maltractes d’un company sentimental de les mateixes característiques. I aquesta mestra no pot evitar pensar: “jo hi podria haver fet alguna cosa?”...
    Estem ja habituats a les noticies que obren els butlletins i que sonen exactament igual a la que tu has reproduït en la primera part del relat, amb un vocabulari clarament periodístic .
    M’ha agradat especialment amb quina senzillesa has fet l’esbós de les característiques de la Esther: una noia acomplexada, sense massa èxit ni amb els estudis ni amb les feines, completament depenent d’una figura masculina absolutament autodestructiva i destructora. I personalment m’ha fet encongir el cor el fet de que aquesta noia, malgrat la seva vida de penúries, troba temps per escriure una felicitació de Nadal cada any a una figura que per a ella deu ser el més semblant a una mare.
    El teu relat ha estat el més llarg: amb 797 paraules, només te n’han faltat tres per arribar al màxim. I, de fet, per si no t’hi has fixat, has repetit una de les paraules claus (en aquest cas “ingènua”).
    Fabuloses i colpidores les teves preguntes finals, que tan de bo no ens haguéssim de fer mai, per saber si, amb la nostra actuació, podríem haver arribat mai a evitar una desgràcia.
    Felicitats, nuriagau

  • Les notícies...[Ofensiu]
    AVERROIS | 10-07-2011 | Valoració: 10

    ...amagen vides que no coneixem, vides anònimes que tenen una història. Nosaltres moltes vegades jutgem sense posar cares a les persones jutjades. Com bé dius l'entorn pot dirigir la vida d'una persona i que sigui molt difícil adressar-la.
    Un bon relat, real, massa cotidià en les notícies de cada dia.
    Una abraçada.

  • Aquest relat té[Ofensiu]
    allan lee | 10-07-2011 | Valoració: 10

    grans bondats: una escritura impecable, que es fa llegir amg ganes, i un raonament que crec molts ja ens estem fent massa sovnt. Veig que és biogràfic. Una vivència dura doncs. L'has escrita amb art i sentiment. Puntuo poc, ja saps, però aquest relat es val una pluja de "notes" altes. S'ho val. Un plaer, llegir-te,

    a

  • Ostres, Núria ![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 10-07-2011 | Valoració: 10

    Vaja un relat colpidor ! Tens raó. Hi ha vides que , des que neixen , semblen marcades per la tragèdia. No és estrany que t'afectés moltíssim. Aquí els que fan més llàstima són aquestes dues criaturetes que paguen les conseqüències sense tenir cap culpa.
    Una carinyosa abraçada i BON ESTIU a tu i família !

    Nonna

Valoració mitja: 10