Tres senyores

Segur que no t'ho creuràs, però jo t'asseguro que és cert. En tinc bones referències : estic segur que qui m'ho ha explicat no m'ha volgut enredar de cap manera. Ho he sentit contar a un que porta els seus nebots al pavelló a jugar a handbol els dissabtes al matí i , mentre dura el partit, aprofita per anar a esmorzar a un bar d'allí a la vora. Havent-se desdejunat, pren un carajillo i fa tertúlia amb altres parroquians i tu diràs, anant pel món, si se'n senten a explicar de coses !

¿Has trobat mai, a la bústia, uns fulletons de propaganda que anuncien excursions i viatges, a un preu molt econòmic i que com a ganxo ofereixen regals ? Ni se t'acudeixi apuntar-t'hi ! Primer, que no t'hi voldran. Diu que hi ha un rigorós filtre d'edat : si no tens seixanta-cinc anys, res. No t'hi admeten. No ho diu enlloc, però que si les places estan totes reservades, que si la sortida s'ha suspès, que si naps o que si cols, però el cas és que no aconseguiràs pujar a l'autocar. I dels que sí que se'n surten, tampoc en treuràs l'aigua clara.

Em van explicar que tres senyores del poble, grans però que encara fan goig, que tot el dia van juntes a l'esplai dels jubilats, van decidir en una ocasió trucar-hi per reservar plaça. Era una sortida d'un sol dia, el preu era molt baratet i la proposta feia bona cara : es tractava d'anar a passar el dia a l'altre costat de la frontera, visitant les poblacions costaneres del Rosselló. S'hi incloïa l'esmorzar i un bon dinar (entremesos, arròs a la cassola, segon plat amb guarnició, postres, pa i vi, i cafè amb "gotes"). A més, per acabar-ho d'arrodonir i com a present-record de l'excursió, la publicitat presentava una garrafa de cinc litres d'oli d'oliva, un pernil salat i una cafetera elèctrica de regal per a cadascun dels participants. Un autocar les havia de recollir a punta de clar, per poder aprofitar bé la jornada. A mig camí, pararien a esmorzar a base de pa amb tomàquet i embotits i llet i cafè, en un restaurant de ruta. Abans d'arribar a destinació, es faria una aturada on se'ls oferiria una demostració d'articles per a la salut i la llar, d'importació exclusiva. Posteriorment (ja seria migdia), es faria parada i fonda : es visitaria un poblet de la costa amb interès turístic i, en un nou restaurant s'hi serviria el dinar. Es veu que aquestes excursions organitzades ja es porten un músic d'aquells que van amb un teclat que toca de tot, i havent dinat s'arracona alguna taula del menjador i fins i tot fan ball : quatre pas-dobles i els inevitables ballables horteres de moda. La tornada preveia arribar al mateix punt de sortida, ja ben entrada la tarda.

A les cases de les tres senyores s'ho miraven, escèptics, amb estranyesa . Elles, que des de que van enviudar no havíen fet més que anar a l'esplai dels jubilats, ¿ ja s'hi trobarien bé en una excursió així, sense conèixer-hi ningú més ? ¿Com podia ser que per quatre rals els prometéssin tot allò que deia aquell fulletó de coloraines ? A més, si una tenia artrosi, l'altra tenia artritis, i totes tres havien de mirar molt prim amb el que menjaven. L'infermera del CAP les vigilava de prop. Aquella noia, que les coneixia prou bé a totes, tenia la rara habilitat de descobrir si havien estirat més el braç que la màniga a l'hora de l'àpat, només de posar-les l'aparell de mirar la pressió. Si de debò es cruspien tot allò que la publicitat anunciava, encara tindrien un tropell. Tot i això, elles tenien la il·lusió i el ferm propòsit d'anar-hi i res no les va poder fer retrocedir.

El dia anunciat, a l'hora prevista, a la parada hi va arribar, puntual, un autocar dels anomenats "de Gran Turisme". Va baixar-ne una hostessa joveneta, guarnida amb una mena de vestit jaqueta d'uniforme, blau turquesa amb les solapes i el cinturó vermellosos. Duia una plaqueta de plàstic enganxada amb una agulla imperdible a la pitrera, al costat esquerre, on hi lluïa l'anagrama de la companyia de viatges, -el mateix que sortia, imprès, al prospecte- i el nom de l'hostessa. Senyoreta Juani. Semblava simpàtica. El vidre de les finestres de l'autocar era tintat i no es podia veure massa bé l'interior del vehicle, però semblava que anava carregat; i que el passatge era, si fa no fa, de l'edat de les tres senyores del poble. Mentre l'autocar arrencava, la jove d'una d'elles, que les havia acompanyat amb el cotxe fins a la parada, feia adéu-siau amb la mà.

El que va esdevenir-se durant aquella excursió, segurament no ho sabrem mai del cert. El cas és que les senyores van tornar a l'hora convinguda. L'autocar de Gran Turisme va arribar amb puntualitat i la senyoreta Juani, simpàtica i servicial, les va ajudar a baixar i a recollir del maleter la garrafa d'oli, el pernil salat i la cafetera elèctrica, que l'organització havia regalat a cadascuna. Un dels gendres, que les havia d'anar a recollir a la parada, va fer cinc minuts tard i les va trobar una mica nervioses, per l'espera. Feien prou bona cara i semblava que havien pres color, potser pel sol i la tramuntana, que en aquella part de la costa sempre bufa. Li van fer saber, d'entrada, que s'ho havien passat molt bé, i que ja s'havien apuntat a la propera sortida, que tindria lloc d'aquí a tres setmanes i que es tractava d'una calçotada, cap a Valls. No era pas qüestió de deixar-s'ho perdre. Sembla que algú els havia dit que, a les excursions-calçotada de l'any passat els regals encara havien estat més esplèndids : cinc quilos de sucre, un formatge manxego i un trepant elèctric. Amb accessoris.

Ni filles, ni gendres, ni joves, ni fills, ni néts van poder-ne treure l'entrellat. No acabaven d'entendre què era aquell continu arribar de paquets que missatgers i transportistes anaven portant a domicili : que si mantes, que si cassoles, que si bateries de cuina, que si butaques que fan massatges, … que les tres àvies rebien a casa periòdicament i que semblava que s'havien llançat a comprar compulsivament. Tampoc entenien què representaven aquells càrrecs, en forma de rebuts domiciliats a la llibreta de la caixa que xuclaven les migrades pensions de viduïtat i els estalvis de tota una vida. Sospitaven que tot allò tenia molt a veure amb les misterioses excursions que les tres senyores havien començat a freqüentar, també compulsivament, amb aquella sortida a la costa rossellonesa. D'altra banda, a les respectives cases mai se sabia com havia anat el viatge. Era impossible extreure'n algun detall : si havien fet alguna coneixença, si el dinar havia estat bo, quines peces havien tocat durant el ball de la tarda, si la visita turística havia valgut la pena… Res de res.

Només hi havia un punt comú, que sorprenentment coincidia en totes tres. Els familiars havien notat que, d'ençà d'aquella primera excursió, quan les àvies estaven en algun moment relaxat o que no exigia excessiva concentració ( pelant patates o passant el drap de la pols …), taral·lejaven una cançoneta que ningú, a cap d'elles, havia sentit cantar mai de la vida. El gendre d'una, que en l'època d'estudiant s'havia dedicat a les llengües romàniques, deia que era una antiga corranda que es cantava en zones de parla catalana del sud de França a primers de segle i, més o menys, feia així :

A Port-Vendres piquen pebre
a Banyuls piquen la sal.
S'alegria de ses dones
és a sota es davantal.