Foto de perfil de EmmaThessaM

EmmaThessaM

Barcelona,

23 Relats, 177 Comentaris
42578 Lectures
Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Si vols descobrir una de les joies més preuades d'RC...
Fes clic aquí: MÉS de 1000 comentaris no poden estar equivocats ;-)



Hi havia una vegada, en un món molt molt proper, una nena sense res especial que no sabia què ser de gran. O si ho sabia...

Però no s'hi atrevia, perquè ningú no volia ser el mateix que ella quan fos gran.

Tenia un somni: escriure una història. No pretenia que fos la millor narració de la humanitat, ni la més llarga, ni tan sols la més curta. No volia fama ni diners. Només volia un lector...

Un lector que volgués llegir-la.

Però la nena va oblidar el somni i es va fer gran. I la noia va anar a la universitat. La noia va entrar en una empresa. La noia va trobar una parella amb qui compartir els problemes. La noia va ascendir a la feina. La noia es va hipotecar. La noia va tenir fills. La noia va patir per les males companyies. La noia va conèixer els fills dels seus fills. La noia va acabar de pagar la hipoteca. La noia es va morir.

I mai va escriure el llibre...

Mai va trobar el lector.

Què hauria passat si s'hi hagués atrevit?

Això, lector... Només ho saps tu.



EmmaThessaM (emmathessam@yahoo.es)



M'he cansat de les màscares. Aquesta sóc jo: la jo real.


www.vullescriure.cat
lallibretavermella.blogspot.com

Últims relats de EmmaThessaM

Últims comentaris de l'autor

  • EmmaThessaM | 05-09-2007

    Així és com m'he quedat: amb la boca oberta de bat a bat i, és clar, amb la boca fent contorsions malabarístiques, és difícil de parlar.
    Amb la boca oberta i sense paraules, tot s'ha de dir: ja voldria més d'una (per exemple, jo) tenir la teva facilitat de paraula.

    Com aquell qui no vol la cosa, amb to de cafè a mitja tarda, ens expliques una història, ens fas venir salivera i ens fas sentir estúpids per no haver sabut descobrir encara una joia perduda a RC com la que tu descrius (si en Biel mai publica la seva novel·la en format paper, li hauràs de deixar publicar el teu text a la contraportada: serà un èxit de vendes segur).

    Només un però, resumit en una pregunta que no té resposta en cap epíleg: on és la crítica?


    EmmaThessaM, intentant encaixar la mandíbula

  • EmmaThessaM | 05-06-2007

    Em quedo amb aquesta frase: un resum excels del viure diari de la major part de persones d'aquest món.

    Les teves reflexions no tenen pèrdua però, des del meu punt de vista (subjectiu i discutible), hi ha alguns paràgrafs excessivament rebuscats i que dificulten la lectura. Per exemple, el tercer paràgraf:

    "Tenir al costat persones que et submergeixen en un conte perfecte, dins uns anys llargs i perfectes, en un entorn perfecte fa que te'n adonis, lentament, que la malversació rutinària del dia a dia, et mostra el camí per arribar al punt on la insatisfacció per trobar la perfecció, acaba essent esgotant comportant, així, al desgast dels sentiments venusts en què vares creure, un dia, mantenir intocables."

    A part d'alguns errors ortogràfics poc importants ("te'n adonis" en lloc de "te n'adonis"...), és necessària una frase tan llarga? "acaba essent esgotant comportant"... Són necessaris tants gerundis seguits? No seria millor redactar la frase d'una forma més directe que evités que la lectora s'hagués de rellegir la frase més de tres vegades per poder-la entendre? Potser dividir la teva idea i expressar-la en dues o tres frases separades per punts? Potser millor reestructurar-la de forma que no fossin necessàries tantes subordinacions?

    "La por és la pitjor amiga del home...
    I de la dona." A nivell literari, aquesta frase també m'ha encantat.

    Una abraçada!

    EmmaThessaM

    PD. Felicitats per avançat!!!

  • EmmaThessaM | 05-06-2007

    Un relat tendre: trist però ple de llum, senzill però elaborat com la vida mateixa.

    La fi del viatge en moto, la fi de la vida il·luminat amb un gener fantasmagòric, l'inici d'una història que sembla capaç d'omplir de vida milions de pàgines pendents d'escriure.

    L'estructura és plana i senzilla, frases curtes i ben estructurades que conviden a una lectura sense sobresalts. L'argument és lineal i permet que la lectora no hagi de fer malabars amb les paraules per tal de trobar significats ocults.

    Clar, senzill i directe: m'ha agradat.

    Una abraçada enorme!

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 01-05-2007

    Dues veus que es complementen: narrador i assassí, objectiu i subjectiu, fred i passional... O passional i fred?

    Posseït per la gelosia, l'artista crea la seva obra més perfecta i més mortal. El relat és un cabdell esfilagarsat amb un munt de caps solts sense connexió aparent: un artista frustrat, un inspector esgotat, turistes amb càmera de fotos, una trucada a l'amant que no respon, una trucada a l'examant que sí respon,... Un festí per la imaginació del lector que s'ha d'entretenir a omplir els buits i a teixir la història. Dues veus explicant una mateixa històrial, dues narracions sense cap punt en comú.

    A nivell formal, només alguna puntuació fora de lloc i algun altre detallet sense importància. Guies amb mà ferma els dos narradors de la història i els impedeixes de desbocar-se: donen detalls, però només els justos; expliquen dues històries, però només perfilen la principal. Col·loques el punt i final en el moment precís: abans, haurien quedat massa caps per lligar; després, la història a dues veus s'hauria convertit en un mirall de dues cares excessivament repetitiu.

    Felicitats!

    EmmaThessaM


  • EmmaThessaM | 01-05-2007


    Preguntes sense resposta. Respostes sense pregunta. Sensacions incomprensibles, desitjos incofessables, sentiments desconeguts que t'aborden a traïció. Sigui a la platja, a la muntanya o a la plana, l'adolescència és una època de canvis que no deixa indiferent a ningú.

    El teu relat busca la complicitat amb el lector presentant un escrit impersonal amb el to d'un documental de mitja tarda. No busca aprovació ni retrets, simplement la descripció d'una època i la narració d'uns jocs pretenciosament innocents. Les reflexions abstractes de l'inici es concreten ràpidament en imatges plenes de vida i records plens de sensacions. El lector sent la sorra entre els dits dels peus, el vent acaronant-li el rostre i el sol cremant-li la pell. Somriu amb l'evocació dels misteris de les noies i de les batusses dels nois. Sense un esforç aparent, el narrador aconsegueix que el lector se submergeixi en l'escena i s'oblidi que a fora hi plou a bots i barrals i encara falten un parell de mesos per l'estiu.

    Des del meu punt de vista (subjectiu, criticable i discutible), només un però: la coherència interna del text a nivell formal.

    Potser inconscientment (potser expressament) el registre del narrador canvia de cop: d'un relat en present escrit en to objectiu i presentat amb unes lleus notes moralitzadores ("Arriba un moment en que te n'adones que, aquells jocs innocents entre infants, aquelles estirades de cabells, aquelles aixecades de faldes escoceses per poder veure les calces de les noies ja no les pots fer sense sentir una gran torbació. Has crescut, noi! I a partir d'ara ja res serà com abans.") es passa a una primera del plural totalment personal i a una narració en passat ("Cal esmentar que en la platja en la que ens banyàvem a pocs metres de la vora ja no feies peu, per tant l'operació s'havia d'efectuar ben a prop de la línia divisòria entre el mar i la terra.")

    A més a més d'aquest canvi de narrador (d'un omnipresent a un de personal), el lector es troba amb un canvi d'estructura. Després d'una llarga introducció, de l'enumeració d'uns jocs i les seves implicacions personals, el text acaba de cop amb una breu conclusió que deixa orfe al text: si es pretenia fer un relat objectiu, no caldria afegir en aquesta conclusió unes línies que la relacionessin amb la introducció i mostressin el significat de la narració? Si es volia escriure unes memòries, no seria millor reduir la introducció i repartir les reflexions personals al llarg de tot el text?

    Per últim, algunes frases són excessivament llargues i un pèl rebuscades, la qual cosa dificulta la lectura i obliga al lector a rellegir-les per entendre'n el significat. Per exemple: "Això quan no se'l porta fins a la vora i se li comença a infligir el suplici de tirar-li una mica d'aigua a la panxa provocant la reacció del noi filaberquí fins al punt de deslliurar-se de la pressió de les mans dels seus torturadors en els seus canells executant una mena de regirament de tot el cos, escapant del momentani captiveri per immediatament llençar, venjatiu, aigua amb les mans als seus amics, ara fugitius i mullant inevitablement a algun altre banyista o observador neutral" Massa gerundis? Massa adjectius? Massa poques comes? Massa poc entenedor?

    En conclusió, un relat fresc que et submergeix sense problemes en el record d'una època difícil d'oblidar. L'únic punt a revisar (des del meu punt de vista subjectiu): la coherència formal del text i la construcció artificiosa d'algunes frases.

    Salutacions,

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 01-05-2007

    Una pugna entre la casualitat i la voluntat, una juguesca amb el destí de qui ningú no pot sortir indemne. Un relat original sobre la incomunicació de les parelles, sobre les mentides i les veritats no dites, sobre els sentiments de culpabilitat capaços de minar qualsevol tipus de relació.

    Déu juga a daus. En la teva història, els daus es converteixen en línies de metro i mirades robades. L'estructura és lineal: les instruccions, les primeres partides, les trampes, els remordiments; el retorn als inicis d'un boig que no pot fugir de les seves obcessions. De botxí a víctima: l'instigador es converteix en esclau de les seves pròpies normes, incapaç de canviar-les, incapaç d'adaptar-les a la nova realitat; incapaç de creure que el destí li pugui somriure després d'haver-lo volgut ridiculitzar. Una història sense una gran força dramàtica, però que sap guanyar-se l'interès del lector i és capaç d'arrossegar-lo a través de les paranoies del protagonista, que el submergeix en la lectura presentar-li la dialèctica d'un amor impossible: un personatge viu (la Verònica) vers un personatge de cartó-pedra incapaç d'evolucionar (el protagonista).

    La història és interessant i el conflicte atraient: la narració, excessivament complicada. Des del meu punt de vista (subjectiu, criticable i discutible), els tres primers paràgrafs es converteixen en una barrera pràcticament infranquejable per un lector ocasional. Contingut excessivament abstracte i sense un objectiu definit (Impossibilitat de llegir en el metro? Pel·lícules americanes? Gustos del protagonista?). Frases complexes i de difícil lectura ("Potser, perquè en el fons ets un somiatruites i no has perdut l'esperança de viure un gran amor al què has conegut per caprici de l'atzar, com els passa als protagonistes de les males pel·lícules americanes, que a tu tant t'entusiasmen").

    Reflexions que es converteixen en absurdes just quan el lector comença a reflexionar, preguntes sense resposta que el lector no sap com interpretar: té sentit continuar llegint quan el primer paràgraf no importa ni al narrador de la història? ("Simplement, ho vas fer. I prou.") Descripcions detallistes que el lector s'empassa i visualitza en la seva ment, descripcions que de sobte es converteixen en paper mullat i defrauden les expectatives del lector: per què tantes paraules per descriure una persona si, amb quatre adjectius mal col·locats, hauríem obtingut el mateix efecte? ("Encara que, per ser sincers, si hagués estat morena, esprimatxada, alta i dotada d'una elegància glacial, t'hauria atret igualment. Tens un ventall de gustos tan ampli!")

    "D'aquell passatemps que creies inofensiu però que t'havia de marcar la vida. Per sempre." No és fins al final del tercer paràgraf que la història agafa volada. Les frases continuen sent un pèl enravessades, però a partir d'aquí la història pren entitat per si sola. Les reflexions deixen pas a l'acció, les descripcions esotèriques s'integren amb la narració; el món interior del protagonista s'enretira el suficient com per descobrir el que interessa al lector: la història.

    Des del meu punt de vista (repeteixo, totalment subjectiu), els tres primers paràgrafs desllueixen la història. Ansioses de protagonisme, les frases inicials eclipsen la història i expulsen al lector dels teus dominis. No seria millor integrar les reflexions en la narració? Presentar-les quan el lector ja s'hagués involucrat en la història i entengués el motiu de les mateixes? Escriure-les, en definitiva, quan el lector estigués disposat a llegir-les?

    En conclusió, la història em sembla interessant i la dialèctica casualitat-voluntat atraient. Tot i així, intentaria resituar en el text les reflexions inicials i reestructurar les frases per agilitzar-ne la lectura.

    Una abraçada!

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 20-03-2007

    M'ha encantat: el somni daurat de qualsevol escriptor (trobar la seva musa) es converteix en el seu pitjor malson (trobar la seva obra publicada amb el nom d'un altre). Genial!

    La trama és una mica lenta al principi, la història pot passar fàcilment desapercebuda si només se'n llegeixen les primeres línies, però és un inactivitat enganyosa que només busca agafar a la lectora completament desprevinguda. De sobte, sense previ avís, la força narrativa del relat es desvetlla i t'atrapa sense compassió: veus el pis amb els teus propis ulls, la catifa, la taca de sang, les lletres que van omplint pàgines i més pàgines... Per un moment, fins i tot arribes a sentir que ets tu qui estàs escrivint la història, que ets tu qui has tingut la sort de ser visitat per les muses. El cuquet de la intriga es va fent un lloc en la ment i t'obliga a continuar llegint, a preguntar-te com acabarà tot plegat, a saber més coses de la protagonista i de la seva vida.

    El gir final és magistral: la nota a l'ordinador, impacable.

    Només un però: el llenguatge. Algunes faltes d'ortografia, alguna frase no del tot ben construïda que encalla una mica la lectura. Si poleixes aquests petits detalls, la història pot arribar a ser perfecta.

    Resumint, des del meu humil punt de vista subjectiu i criticable, i tal i com declara l'última frase de la teva història: genial.

    Una abraçada!

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 19-03-2007

    Et demano disculpes pel meu comentari anterior: et critico les faltes i t'envio un comentari ple d'errors ortogràfics. Em sap greu. No he tingut temps de revisar-lo i ha sortit com havia de sortir: malament; les presses no són mai bones. De totes maneres, espero que et quedis amb l'essència.

    Salutacions,

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 19-03-2007

    Seré sincera. Et podria enganyar, dir-te que el teu text m'ha encantat, que la història transpua originalitat per tots els poros de les seves lletres i que la pròxima vegada que vagi a veure la dentista me la miraré amb una altra cara... Però no seria veritat, i no m'agrada anar amb la mentida.

    Des del meu punt de vista (subjectiu, criticables i fàcil d'obviar), el teu text necessita una revisió a fons.

    En primer lloc, de l'ortografia i la sintaxis. Per exemple, en el quart paràgraf i molt alt per alt:

    "Tot i que podria fer una extensa (millor "àmplia"?) narració sobre les meves visites als especialistes de la salut, i que trànquils ("tranquils", sense accent) algun dia ja l'haureu (hi sobre el pronom "l'": no hi ha cap complement elidit) de patir,(millor entre parèntesis, en lloc d'entre comes, perquè és una reflexió personal que no té res a veure amb el text) avui em vull centrar en una d'aquelles visites que no em fan gaudir (en present? No estàvem relatant una experiència del passat?) a causa d'una mala experiència (aquesta explicació no és una mica redundant? Si dius que no vas gaudir de la visita, no se sobreentén que va ser una mala experiència)."

    Les faltes d'ortografia i la utilització inapropiada dels temps verbals, entre d'altres, dificulten la lectura del text i impedeixen que la lectora es pugui submergir en la història que se li està explicant.

    En segon lloc, de l'ambientació del text. El què en un principi era la narració d'una anècdota divertida, de sobte es converteix en una història de por per obra i gràcia del seu escriptor. La lectora somriu en imaginar-se el nen devorador de medicaments, amplia el somriure en adonar-se que és possible que tota la descripció inicial no fos més que una crítica sarcàstica al col·lectiu farmacèutic; se sent estafada quan es troba amb una dentadura groguenca i una rialla malèfica. No sorpresa, no desprevinguda: estafada. Perquè de sobte s'adona que no era un relat de riure, perquè de sobte descobreix que no hi ha segones lectures, perquè de sobte comprèn que ha estat perdent el temps.

    Resumint. Em sap greu ser tan directa, però crec que no et faria cap favor confegint una crítica de paraules grandiloqüents però buida de contingut. Tot i així, cal que tinguis en compte que aquesta no és més que la meva opinió personal i intransferible, una de tantes: si et serveix per millorar, endavant; si no, tens tot el meu permís per llençar-la a la paperera més pròxima.

    Salutacions,

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 19-03-2007

    Un poema de sensació, una sensació feta poema: els temors que ens atenallen quan es fa fosc, les pors que afloren quan de sobte ja no estem tan segurs de ser corresposts, el dimoni de veu eterna que xiuxiueja pensaments funestos aprofitant el més petit dubte,... L'opressió al pit, la mirada que només veu allò que pot corroborar el desastre... Les mentides, les ferides autoinfligides... Sempre latent, sempre a punt, sempre amatent del més petit indici per aflorar a la superfície...

    I de sobte, en un moment donat, la basarda que ens consumia, deixa de ser un secret.

    Un poema ben construït, seguint un estructura més o menys tradicional amb petites variacions personals. Paraules plenes de força, amb una gran utilització de noms i de verbs en activa.

    Des del meu punt de vista (subjectiu, criticable i fàcil d'obviar), només un però: la puntuació. La finalització abrupta d'alguns versos, les comes forçades allà on la poesia no les demana, les comes inexistents allà a on la musicalitat dels versos les demanen.
    Per exemple: l'última estrofa. No hi ha un excés de comes? No seria millor canviar d'ordre alguna paraula per tal que les pauses vinguessin donades pel propi text? No és massa llarg l'últim vers?

    Ens veiem,

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 19-03-2007

    Des del meu punt de vista, el teu poema pot tenir dues interpretacions.

    Una, la vida feta poema: naixement ple d'il·lusions, pròpies i dels que ens envolten; vida plena de sorpreses, de descobriments, de preguntes sense resposta, de "ximpleries" que ens fan oblidar què és la vida i què ens hi estem jugant; mort sobtada, en plena vida, enganyada per la pròpia vida.

    L'altra, els records de tota una vida: les il·lusions que el temps va esvair, allò que vam dir que faríem i no vam arribar a fer mai, els misteris no resolts, les sorpreses d'última hora, la comprensió del què és la vida... Quan la vida s'ha acabat.

    M'ha semblat un poema treballat i acurat, precís en la constucció dels versos. L'estructura, una mica forçada, t'obliga a deturar-te a cada línia, a entendre-la amb profunditat abans de poder continuar endavant, a llegir-la amb l'atenció que es mereix com integrant d'un poema que porta la reflexió com a sutítol.

    Des del munt punt de vista (subjectiu, criticable i fàcil d'obviar), omés dos apunts. Un, la repetició de paraules en un breu espai de temps. Per exemple, al final:
    "entre els seus braços
    com entre els braços d'un amant"
    Dos, l'utilització repetitiva d'un mateix so que desafina la musicalitat d'alguns versos. Per exemple:
    "i de cants dançaré sen parar per pistes"

    En resum: un poema fet reflexió, profund com les entranyes de la terra, lleuger com la boira del capvespre.

    Ens veiem,

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 13-02-2007

    La veritat, per què dir-te una mentida? Avui no pensava comentar ningú: estava aquí, mig d'incògnit, llegint paràgrafs perduts, intervencions al fòrum passades,... I de sobte: bum! M'he trobat amb el teu títol i no he pogut evitar entrar en el teu relat, m'he adonat que acabaves d'arribar a la web, que no tenies cap comentari i m'he dit... Per què no?

    BENVINGUT! BENVINGUDA! (siguis del gènere que siguis, jeje)

    Anem al tema: el relat. Des del meu punt de vista (subjectiu i discutible), un escrit sincer i optimista, que busca crear empatia amb el lector des del primer moment, fent volar pels aires totes les barreres d'hipocresia hagudes i per haver. El narrador aboca sobre la pantalla tot el que hi ha en el seu interior i, ja des del títol, ens deixa clar que no té cap necessitat de mentir, que aquí ningú no el coneix i pot dir el que li sembli sense por; que som el seu "amic" invisible i que no el podem deixar a l'estacada a mitja lectura.

    Malgrat tot, malgrat aquesta intenció de ser directe i parlar de tu a tu amb el lector, certes frases són una mica enravessades i dificulten la lectura. Per exemple:

    "De la mateixa manera sóc, a veure com ho diria...sóc un tipus de persona que quan parla li agrada que l'entenguin, i per aconseguir-ho, parlo clar. Així doncs el que vull dir és que acostumo a dir les coses tal i com les penso (que no vol di pas que no les pensi abans de dir-les!!)."

    "Així doncs el que vull dir és que..." No dónes massa voltes? No havia quedat clar amb el contundent "parlo clar"? I, paral·lelament, és realment necessari aquest punt que trenca pel mig la reflexió com una espasa de Demòcles?

    A part d'aquests "embarbussaments", el text es mostra ple de força i dibuixa un somriure a la cara del lector: enmig d'aquest món de bojos és bo trobar, de tant en tant, gent que tingui les idees tan clares com el teu protagonista.

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 28-01-2007

    Un relat dolç i ben estructurat, com una cançó cantada a cau d'orella per una veu amiga que et fa companyia les nits de tempesta.

    Un relat escrit en un estil melodiós que s'insinua com un poema sense rima ni mètrica. Paraules ben col·locades, ben redactat, ben puntuat: una delícia pels ulls del lector, que veu passar les paraules com qui sent cantar el vent contra les onades, sense sotracs ni batzegades, sense passos en fals ni punts de tensió.

    Potser, però, aquesta mateixa melodia és el punt feble del relat. La història comença a nodrir-se d'ella mateixa i el lector es perd en certs moments: metàfores a vegades massa rebuscades; històries de personatges secundaris que recarreguen la trama i intenten eclipsar-ne el protagonisme, que potser es mereixerien una història pròpia, independent de la que les ha vist néixer...

    Amb tot, la conclusió no podria ser millor: un relat que es converteix en un plaer pels sentits, una picada d'ullet a tots els escriptors d'incògnit que es mouen pel món "robant" històries de personatges anònims.

    Només un últim però: què li havia passat a la protagonista al genoll?

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 28-01-2007

    Una trama densa com una pedra que t'aixafa sense contemplacions i et deixa en estat de xoc: impossible traduir en paraules el què el cervell és incapaç d'assimilar.

    Una trama feixuga, teixida al mil·límetre per atrapar el lector sense misericòrdia. La presentació dels personatges, la descripció de les localitzacions,... Tot queda relegat a un segon terme a favor d'una trama que brilla amb tota la seva macabre esplendor.

    Com a aspectes millorables, només dos punts (des del meu punt de vista, objectiu i criticable):

    1- La puntuació: "La manera més clara de descriure com em sentia seria, potser, dient que el pitjor moment del dia era quan, sota un cel de lava, l'autobús em deixava a l'entrada del camí de terra." Una frase i quatre comes: massa pauses per una sola idea, que frenen la lectura i impedeixen al lector entrar en la narració des del primer moment.

    2 - Les prediccions del protagonista. El sentiment que ha de passar una escena terrible amb el pare quan finalment el protagonista en serà la mare: l'interrogant d'on és el pare que no es veu tancat, el vessament de sang que avancen els núvols i que finalment no es compleix en el sentit assenyalat. Potser seria millor canviar la metàfora dels núvols de sang per una altra que presagiés la bogeria de la mare?

    En conclusió: una trama claustrofòbica, que es converteix en un cop de puny directe a l'estómac i et deixa sense aire.

    EmmaThessaM

  • EmmaThessaM | 28-01-2007

    Un relat que et transporta en els segles, a la França de les intrigues i els litigis d'honor, a les històries de taverna i als records tancats sota set candaus.

    Una història ben escrita, plena de comparacions enginyoses i descripcions ben trobades, amb un vocabulari ric de filòleg i una ambientació digna del millor quadre renaixentista: l'espelma que s'apaga, el ble que tremola, la llum esmorteïda que intenta vèncer les tenebres.

    Ben escrita, però potser no tan ben narrada.

    La descripció inicial és excel·lent però dificulta la lectura: calen tantes línies perquè el lector entengui que se li volen transmetre unes memòries? "Els records se m'amunteguen. Les paraules pugnen per sortir. No assoleixo de trobar el mot escaient, el concepte precís que descrigui amb claredat tot allò que vull dir" i una llarg etcètera: no són massa frases per una sola idea? ¿No són massa barreres per un lector que ja ha entès el què se li vol explicar i que es comença a cansar de llegir una vegada i una altra la mateixa frase amb diferentes paraules? "Aquesta tarda he anat com faig habitualment a la taverna d'Henry Crochet": el lector ha d'empassar-se mitja pàgina de frases grandiloquents per trobar-se amb la història que realment se li vol explicar.

    A partir d'aquí, però, la història guanya un cent per cent.

    Les descripcions es combinen equilibradament amb la trama i la narració avança amb elegància: la trobada amb Athos, els records de les velles batalles, el retrobament... El lector s'endinsa sense problemes en l'ambient de l'època i es veu atrapat per una història que li sembla fascinant i li resulta prometedora.

    Fins que arriba el cop de destral: "Espero la comprensió del lector si en algun moment nota alguna errada, alguna incoherència espacial o temporal, alguna referència que grinyola. He volgut transcriure les paraules del meu vell amic tal com ell me les va referir. No he inventat res, no he afegit res per fer el discurs coherent. Aquesta és la seva història, la tercera i última part de les aventures del darrer mosqueter al servei del rei de França."

    Punt i final.

    El lector se sent, simplement, estafat. Descobreix que, després de tot, després de les frases inacabables i les paraules grandiloqüents... No hi ha res. Descobreix amb decepció que allò que ha llegit no era una història, només la introducció d'una història que en realitat no existeix.

    "Aquesta és la seva història": quina història?

    El text està ben escrit. És gramaticalment correcte i satisfactòriament ben puntuat, però... On és la història?

    EmmaThessaM

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: