Sota el cel del capvespre

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Primer he de dir que no et podré fer un comentari detallat per dos motius: un, perquè he estat molt més liat de feia del que esperava, i després perquè el teu relat és molt llarg (si, molt llarg!) i no puc traspassar totes les notes a mà que tinc sobre el teu relat (m'hi passaria tres hores!).

Comencem pel tema. A mi personalment el tema m'ha semblat una mica massa vist, i tampoc ens donés una visió diferent. Clar, potser el que tu vols fer és ser capaç d'escriure un tema habitual com els "bons escriptors", o sigui un pur exercici d'escriptura. Però jo crec que si un no té res nou a dir d'un tema, o no vol dir-ho d'una manera completament diferent, perquè dir-ho? Clar que així mai escriuríem res de res....

La història em sembla com si fos ambientada als USA, i això no em convenç. Clar que no ho dius (em sembla), però té una ambientació massa de peli americana. Em sembla que massa gent té un imaginari massa peliculero a l'americana, massa pel·lícules americanes que ens han omplert el cervell d'unes imatges que no es corresponen amb el nostre país. Però és sols una impressió.

Sobre l'estil, no m'acaba de convèncer l'ús de la primera persona. Cert que aquesta elecció és fonamental en tot el relat, però el problema és que si un no s'identifica amb el protagonista perd bastant força. Però aquest ús ha de comportar una visió més personalista de la història, que sí que dónes una mica però que em sembla que en algun moment dius alguna cosa que el protagonista no tinc clar que pugui saber.

Sobre el llenguatge que utilitzes, aquí seré molt més crític. Hi ha coses que fas que no m'agraden gens, i d'altres que no m'agraden gaire (i d'altres que m'agraden, clar!). Intentaré posar alguns exemples, alguns més importants que d'altres.


Coses generals. A mi personalment no m'agrada gens (en el dialecte central que tu i jo utilitzem) fer servir: "en Brau, en Damià", i en canvi "l'Albert". O tots amb el o tots amb en (i jo voto per el). Tampoc m'agrada "mon germà", "ma mare". Ni jo (ni tu, i rectifiquem sinó és així) diem mai això, diem "el meu germa", "la meva mare". Tampoc diem "fou", diem "va ser" (passat perifràstic). O per exemple "seguí" per "va seure", "fallà" per "va fallar", etc. Em sembla que o bé fas una cosa (que sonaria molt malament tota l'estona) o fas com el llenguatge parlat, o bé fas poesia (en que per motius formals sovint pots haver d'utilitzar altres formes).

Sobre el principi. La idea la entenc, però la primera frase del conte no té ni cap ni peus i per mi la primera frase d'un relat és MOLT important. Anem a veure-la:
"La manera més clara de descriure com em sentia seria, potser, dient que el pitjor moment del dia era quan, sota un cel de lava, l'autobús em deixava a l'entrada del camí de terra. "
Primera cosa: dius que ens vols descriure com "ets senties" però no ho dius. No dius em sentia així o aixà, ni res de res. I a més dius que és la manera més clara? No ho és gens, de clara! L'únic que es salva de la frase és el "cel de lava". Perquè no dir:
"El pitjor moment del dia era quan l'autobús em deixava a l'entrada del camí de terra sota un cel de lava."
Seria una mica millor (o bastant millor), crec jo. A més no entenc perquè trenques l'ordre normal de la frase tantes vegades (amb comes). La frase que jo he posat s'hauria de millorar per a fer-la més impactant, segurament. Però començar amb una frase tant trencada, que primer diu que farà una cosa i després no ho fa, no ajuda gens el relat (et puc dir ara que el primer cop que el vaig llegir, abans del taller, vaig llegir la primera frase i em va predisposar molt en contra de seguir, i després de quatre paràgrafs el vaig abandonar). En canvi la frase següent m'agrada molt. Potser fins i tot podries començar amb ella (modificant-la una miqueta) i seria molt millor.

Una crítica general: t'agrada massa posar adjectius inútils que no calen i que dificulten la lectura. Això ja ho veuràs quan descrigui certes coses. Per exemple, en el segon paràgraf dius:
"La casa, diria jo, havia estat allí des de sempre, una eternitat en la que res que succeís més enllà suposava cap canvi. Era immutable, perenne. "
Primer, perquè "diria jo"? O bé el que escrius es subjectiu (i ho és tota l'estona) i no cal, o bé no ho és i no pots dir el que no és clarament cert (sempre és mooooooooolt de temps!). Després, això que "en la que res que succeís més enllà" (més enllà de què? millor "fora", o "a l'exterior") "suposava" (qui suposa? no vols dir potser "comportava"?, "produïa"?) "cap canvi". I després dius: "era immutable" (la casa?), perenne (una casa?). De fet no vols dir que la casa era perenne, oi? Vols dir que el protagonista té la sensació de viure en una situació sense escapatòria, no? Jo crec que un nen, o un noi, no té la sensació que les coses siguin perennes doncs tot canvia, i ell mateix, al seu voltant. Potser és un pensament d'algú gran, però d'un nen? En tot cas jo trauria el immutable i el perenne, no calen i a mi em sobren.

Després dius: tinc la percepció, quan jo crec que vols dir tinc la sensació. Percepció és "percebre una cosa de fora" però tu (o el prota) té la sensació interna que bla, bla, bla. Després descrius el cel, una descripció prou angoixant i que està bé, fora d'això de "a mig sacrifici" que jo diria "a mig sacrificar". Després dius "despullant els pares" que jo diria amb un "meus" i a més no m'agrada aquest "despullant".

Anem al següent paràgraf: dius "un congelador que fou caprici malaguanyat." Jo diria "que va ser UN caprici desaprofitat de la mare", per exemple (has de dir caprici de qui, no?). Tot i que amb l'ús que després es fa, no era pas desaprofitat (=malaguanyat), no? O és que volies dir que hauria estat millor no haver-lo tingut?

Una mica més endavant, i referint-me al canvi d'ordre de paraules que em sembla ets tant aficionat, hi ha un moment que dius: "El meu germà Albert tenia 11 anys aleshores". No seria millor posar aleshores al davant? Després dius "El pare el feia servir per desfogar-se aquells temps," falta un "en" (aquells temps), tot i que jo diria que "En aquell temps, el meu pare..." (observa el meu davant de pare).

Un comentari sobre això darrer: estic d'acord que es pot dir "el pare", o bé "El Damià", i entenc que després dius que no vols dir-li pare. Però em sembla que hauries de ser coherent tota l'estona. I potser dir al principi alguna cosa així com "El Damià, el meu pare, a qui ja fa molt temps que no anomeno així" (o similar), doncs al principi un es despista una mica per culpa d'això.

Una altra: "Però no tot surt com un preveu enlluernat per la pròpia joventut". Això de enlluernat per la pròpia joventut no em quadra. La joventut enlluerna?

"Tot es va disparar aquell estiu dels meus 18 anys, però iniciant-se a la primavera." Jo diria "però es va iniciar".

"fibrat" no existeix, i a més no m'agrada. Perquè no musculós, fort, etc. Sí, fibrat no m'agrada gens.

"En Damià retreia a la Margarida" El que ja he dit. No entenc perquè utilitzar en Damià, enlloc del Damià. I en canvi utilitzes la Margarida, ja que na Margarida et sona massa estrany (a mi em sonen els dos igual d'estranys).

"Feia just un mes, des que vaig muntar l'escena del pastís d'aniversari" Hauria de ser "havia muntat", a part que això de "muntar una escena" no em sona gens correcte (és una castellanada, crec).

"Evidentment, se'm va fotre," No sé que vol dir se'm va fotre. Vols dir que se'n va riure?

A més dius: "dient alguna cosa com ara: "qui ets tu, adolescent de merda?" o semblant, no té importància." Si no té importància, millor no dir-ho, oi?

"Agafant el ganivet de tallar el pastís vaig donar un pas endavant " Vas fer un pas endavant agafant un ganivet? O vas agafar un ganivet i fas fer un pas endavant?

"que no ho deixaria d'aquella forma, que" Millor manera enlloc de forma.

"que no es va atrevir a comunicar fins estar" hauria de ser "que no es va atrevir a comunicar-NOS fins QUE VA estar", i després "crec que era A inicis". Després dius "A les visites al metge se'ls informà que el fetus" una construcció bastant rara: Millor "El metge els va informar que".

Ja més endavant dius: "amb tant mala fortuna que em donà al front, deixant-me". A mi m'agrada més mala sort que mala fortuna. I donà al front és una castellanada ("me dio en la frente"). Digues picar, per exemple. Donar té moltes accepcions, però no la que tu li dónes (:-)).

"La Sara va sortir corrent de casa, desconec on s'havia amagat fins ara," no pots dir ara quan vols dir aleshores (ara és ara, i estàs parlant en passat).

I molt més endavant "Deuria haver-hi la dona del" que hauria de ser "Devia" (deuria condicional, devia imperfet).

Bé, ja n'hi ha prou, que no acabaria mai. Sols diré tres paraules que o no són correctes o bé no estan ben utilitzades en la meva (modesta) opinió: acanonar (=Conduir (l'aigua) per canonades), maltracte (que hauria de ser maltractament) i fallà (que no és el terme legal que vols dir, hauria de ser resoldre, no si estic equivocat).

El resum de tot el que he dit fins ara és que em sembla que escrius massa a raig, que no repasses prou el que escrius (fixat que no parlo de faltes d'ortografia, sinó de problemes estructurals i sintàctics). Tens una tendència a pervertir l'ordre natural de les frases, i a més sense cap sentit aparent, no fa la sensació que sigui fet expressament, i sí és així a mi personalment no em convenç.


Resum final: Sí, ja sé que no he dit gaire cosa del argument (però si algunes coses), dels personatges (no em semblen malament, potser massa estereotipats), de les descripcions (que pel meus gust fas sovint massa carregoses), ni del títol (que no em fa ni fu ni fa), ni del final (que m'ha agradat, sobretot la frase final, però que no m'ha convençut que el Damià desaparegui sense més ni més, puf! i s'ha acabat). Però diré en resum que:
1. Em fa la sensació que tens ganes d'escriure molt, però que no ho fas amb la cura que hauries de fer-ho. Potser tens massa pressa per escriure, sobretot en els relats llargs. Els curts en general estan molt millor (però tens un estil sovint recaragolat).
2. Que tens bones idees, però que potser les hauries de treballar més. Fa la sensació que "t'enamores" d'un escenari, que t'hi poses, i et penses que el lector hi entrarà amb tu, però jo no hi acabo d'entrar.

Clar, per millorar la forma de l'escriptura jo et recomanaria llegir poesia o contes de gent realment bona amb detall, observant com els autors fan les construccions. Jo no ser construir bones frases, potser, però m'agrada llegir en veu alta certes frases d'altres assaborint paraula a paraula el que diuen fins que interioritzo la forma.

Vaja, ara que ho he rellegit em sembla que he estat bastant dur. Però he estat dur perquè crec realment que escrius molt bé, que tens moltes possibilitats i que hauries de treballar més la forma d'escriure per arribar a ser un molt bon escriptor.

Una trama densa com una pedra que t'aixafa sense contemplacions i et deixa en estat de xoc: impossible traduir en paraules el què el cervell és incapaç d'assimilar.

Una trama feixuga, teixida al mil·límetre per atrapar el lector sense misericòrdia. La presentació dels personatges, la descripció de les localitzacions,... Tot queda relegat a un segon terme a favor d'una trama que brilla amb tota la seva macabre esplendor.

Com a aspectes millorables, només dos punts (des del meu punt de vista, objectiu i criticable):

1- La puntuació: "La manera més clara de descriure com em sentia seria, potser, dient que el pitjor moment del dia era quan, sota un cel de lava, l'autobús em deixava a l'entrada del camí de terra." Una frase i quatre comes: massa pauses per una sola idea, que frenen la lectura i impedeixen al lector entrar en la narració des del primer moment.

2 - Les prediccions del protagonista. El sentiment que ha de passar una escena terrible amb el pare quan finalment el protagonista en serà la mare: l'interrogant d'on és el pare que no es veu tancat, el vessament de sang que avancen els núvols i que finalment no es compleix en el sentit assenyalat. Potser seria millor canviar la metàfora dels núvols de sang per una altra que presagiés la bogeria de la mare?

En conclusió: una trama claustrofòbica, que es converteix en un cop de puny directe a l'estómac i et deixa sense aire.

EmmaThessaM

D'entrada, t'he de dir que ets un dels personatges d'aquesta pàgina que més capacitat té per a crear històries. La majoria de gent es limita a donar forma literària a petites escenes, tretes de la vida real o imaginades a més o menys traça. Tu no et limites a això sinó que basteixes una història, amb la seva ambientació, els seus personatges, la seva trama i el seu desenllaç. Qualsevol dels que escriu aquí et dirà com n'és de difícil dotar de tots aquests ingredients a una història (i que aquests ingredients siguin de qualitat). Dit això, entrem en matèria.

El títol del relat m'agrada. Té un regust poètic, crida l'atenció i a més està perfectament integrat dins el conte. És un dels elements més significatius de la història. Un petit però: els cels que descrius, aquestes postes de sol espectaculars, fan pensar més aviat en un lloc pla, molt pla, mentre que en un moment donat ens situes la casa al fons d'una vall... crec que no acaba d'encaixar.

L'argument: una història dura, molt dura. Ens pot sonar, potser massa a pel.lícula americana. De fet, tota l'ambientació sembla portar-nos a un d'aquells pobles de l'amèrica profunda, sobretot pel concepte de les distàncies. Un s'imagina que, com que Catalunya és un país petit, no hi ha res que estigui tan lluny o tan aïllat. Quan els protagonistes es diuen Margarida i Damià m'he sentit una mica descolocat.

A l'inici la història no sembla excessivament original, però a mesura que avança la vas portant cap al teu terreny, fins que finalment arriba el toc personal que acaba de girar la truita. El desenllaç, no diré que no me l'esperés, més o menys, ens has donat suficients pistes per saber que alguna cosa passa amb el congelador. Això trobo que és un punt a favor, has sigut legal. A més la duresa de l'escena impacta amb molta força. La reacció del protagonista, així com tota l'evolució dels familiars, em sembla molt ben trobada. Potser es fa una mica repetitiu el comentari sobre l'estat etílic dels pares. M'explico: en molts punts dius si van o no van borratxos explícitament. Potser no caldria i es podria deixar entreveure.

Sobre el desenvolupament de la història, l'he trobat molt àgil. Unit amb la manera com escrius fa que el relat enganxi i que es llegeixi d'una tirada, malgrat sigui llarg. Potser l'única pega és que quan fas el parèntesis per explicar l'incident del pastís, el flashback, des del meu modest punt de vista, no queda ben encaixat en la resta del text i quan tornem al punt on ens havies deixat no acaba de lligar la narració. El final l'he trobat particularment ben lograt. Dur, amb una escletxa per l'esperança i lligant-lo amb aquest cel del capvespre present durant tota la història.

Sobre l'estil: doncs com sempre, dinàmic, àgil, amb algunes frases brillants. Els teus contes es fan molt amens de llegir. Hi ha algunes errades puntuals, lògiques en un text tan llarg. Les que jo he vist: (t'ho dic per pàgines, tal com m'ha quedat al passar-ho al word)

Al segon paràgraf "en que, acabat l'institut" el que aniria accentuat
Al següent, crec que quan descrius la casa manquen algunes comes i sobra una "a" davant d'"un congelador".
Més endavant: "per desfogar-se aquells temps" seria millor: "en aquell temps" (crec)
A la segona pàgina "Evidentment, se'm va fotre," seria "se'n va fotre" o "enfotre" no ho sé segur.
La frase : "qui ets tu, adolescent de merda?" definitivament està fora del registre que toca.
A la mateixa pàgina: "Si no hagués anat tant borratxo com anava m'hauria pres el ganivet i ventat a hòsties, però es va acollonir que algú s'atrevís a plantar-li cara": El tant és sense t, hòsties, diria que és l'objecte directe i al pare "el va acollonir" el noi.
Al primer paràgraf de la pàgina 3, el comentari sobre la mare, no queda gaire ben explicat. S'entén el que vols dir, però no encaixa com ho dius.
Al següent paràgraf repeteixes "enfrontar". Després apareix "nanes" no seria millor "cançons de bressol" (igual és normatiu nanes, no ho sé)
Al final de la pàgina 5 hi ha dos vàrems sense accent.
A la pàgina 7: "El que si va fer fou" el sí duria accent. Al mateix paràgraf dius "es va adormir, fent, a mitja, un vestit per nadó" això del vestit per nadó... no m'acaba de fer el pes.
Més endavant hi ha un inclós, que hauria de ser un fins i tot.
A l'inici de la pàgina 8, hi ha un fàstig, que hauria de ser fàstic i més endavant un referia, que hauria de ser refaria i un abnegats que hauria de ser anegats

I un comentari més genèric i potser una mica tiquimiquis: els números, fins a dues xifres, crec que queden millor en lletres q en números

Bé, i com opinió general: francament, una bona història i sobretot, una història, que com et deia al principi, costa molt que un relat es pugui anomenar així.

Hola, Biel! En lloc de seguir una plantilla determinada, aniré fent al meu aire... així que començaré per les

Impressions inicials: Un títol bell, atractiu pel meu gust. També una durada que potser tira enrere algun lector... però si a tu no t'interessa especialment atreure els lectors de textos molt més curts, això no és cap problema!
Sobre la primera: La preposició "sota" ja indica que llegirem alguna història vinculada al terreny, en el sentit de "tocant de peus a terra"... però que l'espai a sobre ( l'hora o els colors, que són les primeres imatges que evoquen, conjuntament, les paraules "cel" i "capvespre" ) serà tingut en compte d'alguna manera... Una dualitat que m'obre la gana de llegir!

Text:
Fas un bon començament! Amb les dues primeres frases col·loques a la lectora directament davant del protagonista i en temps passat, per tant de seguida disposem de materials per situar-nos adequadament davant la lectura que vindrà... això ho considero positiu.
Aquell cel del títol és important: sempre planejant, des del començament fins la tanca, per damunt del relat... un relat que de seguida es pot definir com dramàtic, de contingut social i realista. Més endavant, tot aprofundint, se li pot afegir dur i tens, fort però lleuger de seguir.

En el segon paràgraf, una frase entre d'altres destaca i marca pauta: "com nosaltres eren víctimes d'una quotidianitat aberrant."
Deixa clar que tracta d'una biografia col·lectiva i gens romàntica o fantasiosa, retrat d'uns essers que pateixen, que sobreviuen però que van quedant coberts de cicatrius i de recels...
Aquest és un altre encert: tot i presentar escenes i continguts dramàtics, no t'hi ensenyes, no t'hi recrees innecessariament, fet que llastraria el ritme aconseguit.
El nus narratiu resulta, doncs, àgil, feréstec pel tema que tracta però no per les paraules que utilitza.
Les diverses escenes i successos que en ell es descriuen semblen gairebé inevitables, fruit d'una tasca de sembra que fa anys que es porta a terme, inexorablement... cap un destí que també es pot pressentir.
Tot i que l'embaràs sembla tenir prou poder sobre la mare com per originar canvis, la lectora ja endevina que el cúmul de circumstàncies que rodegen als protagonistes no poden esvair-se tan fàcilment per deixar entrar un raig d'esperança... De fet, ja estava anunciat amb la frase "se'ls informà que el fetus no es desenvolupava correctament i si en Damià no hagués decidit evitar noves consultes, potser s'hauria solucionat": així doncs, aquella esperança de la mare en la futura criatura crea una espècia d'angúnia afegida a qui llegeix i sap.

El final, amb un aire molt cinematogràfic! Des que es pot intuir que la història s'apropa a algun tipus de desenllaç, les escenes es fan més i més plàstiques, sense trencar l'estil que ja havies marcat com a propi del relat.
Tot i que potser no és el final ideal, sembla el més lògic, adequat a la inexorabilitat d'unes vides abocades al desastre. Al menys, resulta perfectament conseqüent.

Recursos:
Un parell de cosetes a comentar: En certa manera, reconec que utilitzar els noms propis per anomenar els adults serveix per marcar distàncies, que és el que en Carles pretén... però no acaba de resultar natural en un noi que està patint, per excessiva frededat : si no li volia dir pare, abans dir "mala bèstia" o quelcom de semblant, com un àlies o un insult, que anomenar-ho Damià. En el cas de la mare encara menys, ja que sembla que està en el seu equip, el de les víctimes, fins que el fill decideix que tampoc...
I allò del gos... a veure si em sé explicar... Sembla que la mare ho havia congelat ( "Fa temps que estan fetes i esperava el moment per treure-les," ) a l'espera de tornar-li el cop, però... no dius abans que l'havien enterrat els joves? ( "Els tres germans enterràrem en Brau on començava el camp, prop del cobert on havia mort." ) No s'acaba d'entendre... És un bon cop d'efecte ( "ampliant el somriure postís: T'estàs menjant el gos." ), però grinyola quan a coherència, em sembla. Potser se m'ha escapat algun detall al respecte... o potser calia dir quelcom com: " Et vaig reservar el fetge o ... un tros... per a un dia especial".

Forma:
Molt correcta! En un text tan llarg, només he trobat algun detallet, falta suposo de mecanografia més que d'una altra cosa, imagino, per l'extrema correcció general:
"en que, acabat..." ->en què,
"fets des que era ben petit" -> des què
"ningú dels que sospitaven" -> dels què, d'aquells que
passariem-> passaríem
En algun cas, utilitzes alguna paraula que no em sembla la més adient, però amb això ja entraríem en gustos i manies:
"hi havia un cobert ... JUNTAMENT a un rebost empolsinat i a un congelador que fou caprici malaguanyat." Jo hauria escrit ->hi havia un cobert al costat d' un rebost empolsinat i d'un congelador. o -> hi havia un cobert (tot) just al costat d'un rebost i d'un congelador.
En la frase següent, la diferència entre persones al·ludides crea un efecte estrany: "Sap" = vostè i "et "= a tu, per tant sembla que l'interlocutor no sigui el mateix o s'hagi canviat de referent en dos mots gairebé contigus. "Sap? La distància et permet" Jo hauria dit ->Saps? La distància et permet o Sap? La distància ens permet o Sap? La distància m'ha permès...
Aquesta altra em xoca: "aquell estiu dels meus 18 anys, però iniciant-se a la primavera", jo hagués posat -> Iniciant-se la primavera, a prop de l'estiu...
I aquesta: " però es va acollonir que algú" -> però el va acollonir que... o però es va acollonir quan algú... o però es va acollonir en veure que algú...
Aquesta altra: "És des d'aquell dia doncs, que s'ho pensava" utilitza dos temps verbals diferents en la mateixa frase-> Des d'aquell dia s'ho pensava... o És des d'aquell dia que s'ho pensa...
Són coses meves, ja saps, no sempre s'ha de fer cas dels comentaris, només llegir-los per si en un altre moment serveixen per a alguna cosa de profit!

A mi el taller en general i en particular el teu comentari al meu text m'ha servit força: per reflexionar sobre el meu relat, per conèixer-te una mica millor, per tornar a obrir-me les ganes de llegir més coses teves, ...
Si vols quelcom més, pots deixar un missatge al Fòrum o escriure'm ( adreça sota la biografia) i en qualsevol moment, pots comentar un altre escrit: serà una alegria saber de tu en la forma que sigui!

Confio que l'Any Nou ens proporcioni noves coincidències! Feliç 2007, Biel!!
Unaquimera

Hola, Biel. Tu seràs el conillet d'índies dels meus comentaris. Espero que em perdonis la falta de pràctica en els anàlisis. No faré servir cap plantilla. Em deixaré portar per les idees que em vinguin al cap, sense estructura predeterminada.
1er: El títol: Líric, aquesta seria la paraula, recurrent però efectiu. Amb un títol així jo clicaria en qualsevol de les categories a on veiés el teu relat. Enganyós també com es descobreix al cap de poc d'haver començat a llegir però de moment has aconseguit l'objectiu d'encuriosir al lector.
2ón: L'arrancada: Recordant fets passats. Totalment efectiva i subjugant. Importantíssim atrapar al lector amb les primeres cinc línies. Ho aconsegueixes clarament. Lirisme , molt lirisme, Buscant l'eufonia de les paraules, evocant imatges de capvespres que es repeteixen al llarg del text.
3er: El nus: Llarg, però no es fa pesat. La lectura s'encavalca. Cada paràgraf invita al següent. Així, entre referències al tema recurrent (les postes de sol com a tema i com a metàfora de la tragèdia) i descripcions clares i precises de les situacions vas muntant la pel.lícula i les imatges et vénen a la ment amb facilitat com a resposta a la força de la narrativa.
4t: El desenllaç: Encara que es comença a gestar en els anteriors paràgrafs, el darrer queda una mica curt. Pot ésser amb unes tres o quatre línies més hagués deixat aquell regust de boca que deixen uns bons postres. És difícil trobar un bon final, millor dit embolcallar-lo de tal manera que llisqui en un pendent suau fins a la frase lapidària.
5è: L'estil: clar, senzill, sense floritures a part de les descripcions dels capvespres, dur, directe, sense circunloquis.
Impressió personal: Un gran relat , evocador, dur, potent, creador d'imatges , generador de sensacions i emocions. M'ha dut a un paisatge del Mig Oest americà, no sé per què.
En fi, no sé si és això el que es pretenia del taller. Espero que em perdonis al haver-te escollit com a conillet d'índies. Si vols fer-me algun comentari pots utilitzar el fòrum, si no tens inconvenient. Rep una forta abraçada.

1) Positiu:

- Es nota un talent, és indubtable que l'autor té un talent (aprofitat o aprofitable).

- L'estructura no està malament: té trossos bons.

2) Criticable:

- No sé perquè, igual tinc mal gust jo, però no m'acaba de fer el pes. Em desagrada una mica.

- Li falta una mica més de tensió. No té el que se li podria trobar a Tintin: una tensió constant.

- L'estructura té punts febles. No tant en els trossos com en el conjunt. S'hauria d'estructurar més el conjunt, malgrat, repeteixo, té trossos bons per separat.

3) Resum: m'agrada prou, has de millorar però ho podràs fer amb facilitat. Endavant. Veig que la gent, a diferència de mi, et comenta molt; doncs felicitats i continua endavant.

...que estes a l'alçada...però no me'n veig en cor. Genial...potser sigui el que s'hi acosti més.

Avisa'm si decideixes enviar-lo a algun concurs, perquè ja no em prendré la molèstia de participar-hi jo (clar que ara mateix tampoc tinc res per a participar-hi, dit sigui de pas)

És un dels millors relats teus que he llegit. Les úniques observacions que et feia en altres relats (qüestions d'estil, de poliment del text, etc.) aquí no te les puc fer. No vull dir que sigui perfecte, òbviament: no hi ha res, perfecte, però la redacció i el resultat final són sincerament envejables (enveja sana, per descomptat).

Hi ha una constant molt ben repartida al llarg de tot el relat: el cel rogent dels capvespres. Construït partint d'aquest element, el relat descriu una història més que gore (no et diré que no, però tampoc és cap excés, en aquest sentit), trista. El dramatisme és el just, i està perfectament integrat en el text.

Una qüestió a ressaltar és que crec que has cuidat molt bé els detalls, i això és d'agrair. No només et limites a descriure la trama, sinó que li dónes vida, versatilitat. No tenim una descripció física que ens permeti afigurar-nos els personatges (potser resultaria sobrera). Tenim alguns comentaris puntals sobre el seu físic, però no més. Això sí: els podem "conèixer" perquè sabem com són. Ens expliques suficientment la seva personalitat, el seu temperament, la seva vida.

I jugues amb un final obert. Un final, potser, massa obert. Perquè la història no degué acabar aquí. La trama va haver d'anar més enllà. I això suggereix una segona part.

La trama (excepció feta dels detalls més "macabres" [no sé si m'havia d'haver pres la llicència d'emprar aquesta expressió però ho faig perquè m'entengui's]) m'ha recordat una novel·la juvenil que vaig llegir ja fa moooolts anys (quan havia de fer comentaris de text i totes aquestes coses). És "Dos cavalls", de la Gemma Lienas. Dos germans menors d'edat s'havien de buscar la vida i vivien dins un Dos cavalls abandonat. De fet, la història que narres la recorda ara el protagonista a molts anys vista (crec recordar que vint-i-cinc), però quan va partir amb els seus germans valent-se de la furgoneta no tenia ni 18 anys o els tenia de poc.

Aquest és el final, sí, però és també l'inici d'una nova història. Una història que cadascú es pot imaginar pel seu compte si tu mateix no la redactes.

De la trama en si només em queda comentar-te que l'afer del congelador resulta en certa manera previsible (jo m'ho he imaginat en el moment en què el pare deia al protagonista que no fes servir el congelador, que estava podrit). Però el més remarcable és que aquest cert grau de previsibilitat NO fa desmerèixer o no desvirtua la trama: el redactat ja t'ha absorbit i l'única cosa que pots fer és deixar-te portar.

Pel que fa a la redacció, ja t'he comentat abans que és molt més elaborada que en altres relats que has penjat a RC. L'única cosa que et puc comentar és que el protagonista, que és també el narrador, en ocasions sembla "perdre" un xic el seu rol de protagonista (és a dir, de personatge de l'obra) en benefici del seu rol de narrador. M'explico: se m'ha fet un xic sobtat veure que no sempre es referia a la Margarida com a la seva mare, i tres quarts del mateix respecte del pare. Sembla més comú, més habitual, que el fill s'adreci al pare i a la mare no pel nom de pila d'ambdós, sinó pels substantius "pare" i "mare". Clar que això no és ni una observació que et faig, és simplement una impressió meva.

En resum (que ja tocava!): Martí, és un dels millors relats que has publicat aquí. No diré res més.

Salutacions i fins la propera!!!

Vicenç

...que sembla separen la clara llum diàfana de la negror profunda clouen perfectament aquesta història que, com sempre en tu, denota un coneixement profund de les tècniques narratives. Imagine que els llocs comuns on caus de vegades són "a posta". Molta salut i molta rebolica, xicon!

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

Tal i com han dit per aquí sota, jo tampoc no he pogut parar de llegir fins arribar al final. Realment m'ha entrat aquesta història. Dramàticament real, i ni tan sols aquests punts gore que hi has posat m'han pres ni una mica d'aquesta sensació, ans al contrari.
La vida té un punt cruel, un punt gros com tota Oceania, i és per això que el teu relat no deixa de transmetre la trista realitat.

D'altra banda, està escrit molt clarament i elegant a la vegada. La història es trasllada d'un fet a l'altre a gran velocitat i sense aturador.

Salut i sort!

Dan

Puc dir-te que no vaig poder deixar de llegir el relat fins acabar-lo. Em va enganxar, tot i que mentre llegia alguna cosa se m'anava encongint a dins, alguna cosa que em feia mal. M'agraden les lectures que no em deixen indiferent i aquesta n'és una.
La infantesa no hauria d'ésser això, està clar. Tampoc la vida d'un home que sembla voler abocar totes les seves frustracions fent mal a tots aquells que l'envolten, tots aquells que d'una manera o altra depenen d'ell. Tampoc la d'una dona anul·lada totalment i que no té eines, ni voluntat per a poder-se'n sortir. Tots, crec, són fruit d'unes circumstàncies que tristament es repeteixen massa vegades en la història de la humanitat. No hi ha dubte que tots hi surten tocats, fins i tot aquest home, aquest pare, que segurament de petit va viure una situació similar i que el porta a una vida de total destrucció.
M'agradat molt, felicitats i gràcies.

Una història dura i versemblant, de les que quan acabes la lectura sents la necessitat de respirar fondo.

M'ha agradat l'ambientació, la construcció dels personatges i els diàlegs.

En el cel del capvespre de l'últim paràgraf m'ha semblat llegir -he volgut llegir- l'existència d'un forat per a l'esperança.

Una abraçada

No em sembla que les actuacions dels personatges siguin inversemblants, ni que se'n pugui culpar l'autor dels seus actes. Crec que t'has mogut raonablement bé en la caracterització dels personatges que participen d'aquest ambient hostil. Tots amb seqüeles dels tons vermellosos del cel a les seves personalitats.

Com que sé que t'agraden les crítiques, tirant a hostils, no et diré que em sembla un bon relat i treuré el matxet, una mica rovellat, de les crítiques maldestres.

En alguns moments els diàlegs estan ben aconseguits, tenen força. En canvi hi ha frases com ara "qui ets tu, adolescent de merda?" o "Qui t'assegura que no és del maleït gos?" que em recorden a les traduccions que fan a TV3 de les pelis de tipus durs, amb diàlegs pressumptament grollers però que traduits queden absurdament còmics.

Cap al final, el tema de les croquetes i el congelador es fa una mica previsible. No sé si resulta creïble que les croquetes tinguin bon gust després de tant de temps.

El desenllaç, malgrat la temàtica, m'ha semblat molt maco. Molt road movie, molt poètic, molt cinematogràfic, molt rodó.

ja saps que jo per fer comentaris som molt dolenta, vaig fer-te el comentari acabat de llegir el relat i sense haver-lo paït massa. Si volies trobar una situació "gore" està relament aconseguida, quan et deia que el major no se cuidava prou del germà, em referia quan el nin va a escola fent pudor ect ...

Ja et dic que l'acabava de llegir i només em quedava l'imatge de la mare abandonada a la seva sort. Coses de mares supòs.

no ho acab d'entendre, molt ben escrit, però no entenc la reacció del fill major, quan la mare era forta i còmplice de les bestieses del pare, el nin ho aguanta tot, fins i tot consent que a l'escola el seu germà siga un desgraciat i no mou un dit per ajudar-lo amb la seva falta d'higiene i davant les agressions del pare, en canvi quan s'han alliberat de la mala bèstia i la mare està bén clar que ha perdut el cap, l'al.lot l'abandona a la seva sort. Si va poder aguantar tot lo que el pare els va fer, el fet de que la mare guardi el cos del fill mort només és un símptoma de que ella està malalta, no sé no ho acab de veure clar.

Quantes infanteses trencades i quantes ferides obertes de bat a bat que ja mai més cicatritzaran del tot.
Les situacions, les images descrites, les sensacions es poden tallar amb un ganivet.
Les paraules pare i mare no volen ser pronunciades; tots sent víctimes de la seva miserable vida, aboquen als demés a la degradació i la pèrdua de tots els valors humans.
Abús de poder com a cap de família, negligència, demostracions de qui mana en tot moment utilitzant les paraules, el despreci i els cops. La mare somiant truites, agafant-se a una nau corcada que s'enfonsa. Tot plegat una pèrdua total de coherència, un pou sense sortida.

Crec que has obert una escletxa per deixar entrar i sortir una realitat que massa gent fa veure que no existeix més que a les pel·lícules.
La visió i els canvis que es van desenvolupant en el fill gran són gairebé palpables. El cel és teulat, turment i aixopluc per aquells sentiments desbocats que lluiten per trobar sentit a tot plegat, més enllà del que és evident.
Mutant i sangonós, ple de formes abstractes el
capvespre crema un nou dia d'esperança.
Un destí que s'obre des de la por, l'odi, la valentia i el desconcert...

Crec que podria passar-me molta estona intentant explicar tot allò que has sabut trasmetre. El dolor travessa les línies i s'escampa per tot arreu. Malgrat les marques
irreversibles i lacerants en cadascú dels germans, l'horitzó sembla vist des de la confiança de trobar (malgrat tot) un nou camí per començar a recórrer...

Felicitats pel ritme àgil i molt ben trobat, però sobretot per tocar un tema molt delicat on fa por enganxar-s'hi els dits. Ho fas des de la vulnerabilitat de l'ésser humà i la lluita amb les seves pròpies frustracions que trenquen tot el que toquen...

Petonets!

Buff... encara tinc el regust dels nuvols vermells als llavis. La història és genial, com es desenvolupa durant tota la narració. Les descripcions també fan molt de goig.

Mentre el llegia m'ha semblat estar llegint un dels relats de Annie Proulux, aquests que va escriure juntament amb el de Brokeback mountain. L'ambientació de la narració no estava clara, pobles petits encara lluny de les lleis de les grans ciutats que clarament podien ser els pobles del farwest america on les lleis les posava cadascú.

Li dones un parell de girs a la trama amb el nen mort i quan la mare planta cara al pare. I un final que deixes veure en el moment que el pare prohibeix a en Carles anar a mirar qui hi ha al congelador.

I el final totalment obert. S'en van. Marxen, sense un pare borratxo i sense una mare tocada pels cops.

en resum,

Genial.

Equinozio