Tallar (situacions extremes requereixen solucions definitives)

Un relat de: EmmaThessaM

_ Ah! Per cert, en Foster és a la piscina.

I aquí han començat tots els problemes. Exactament tres minuts i quaranta-dos segons després de creuar la porta d'entrada de la casa d'en Ferran. Exactament vint-i-set segons després d'un petó digne del millor dia dels enamorats en ple mes de juliol. Exactament en el mateix instant en què començava a creure que me'n sortiria.

_ Piscina?_ m'he atrevit a preguntar amb un fil de veu des del menjador, mentre sentia com en Ferran feinejava a la cuina.

_ Sí, tu vaig dir ahir quan et vaig venir a veure a la consulta del teu pare, recordes? Em sembla que estàveu capant un gat..._ m'han replicat els ulls esmaragda del meu xicot mentre els seus rínxols de caoba apareixien de sobte pel marc de la porta_. T'has descuidat el biquini?

_ No, i ara_ he respost amb un somriure forçat mentre les neurones m'escridassaven perquè digués que sí, que sí i que sí_. No, no me l'he descuidat: el porto a la bossa.

_ Perfecte! Et pots canviar a l'habitació dels meus pares: avui estem sols..._ m'ha deixat anar picant-me l'ullet.

Perfecte, perfecte, perfecte... Perfecte, és clar que sí! Sols... Absolutament sols... Totalment sols si no fos per en Foster que, en aquests moments, està estirat sobre l'hamaca del costat de la piscina... Si no fos pels seus ulls felins que em devoren amb la mirada quan sap que en Ferran no ens veu... Si no fos per les urpes que s'aferren a la meva pell tan aviat com en Ferran gira al cap... Si no fos per la seva boca de bèstia salvatge que, aprofitant que en Ferran havia anat a comprar postres, em va deixar una marca vermella a la base del coll... Una marca vermella que encara no ha marxat dos dies més tard... Una marca vermella que el maquillatge amb prou feines dissimula... Una marca vermella que es veuria des de trenta quilòmetres de distància i que en Ferran veurà tan aviat com em posi el biquini...

_ Emma, tens algun problema per portar a en Foster això que he preparat?_ crida en Ferran des de la cuina_. El pobre es deu estar morint de gana: gairebé és hora de dinar!

_ No, cap problema_ responc despertant del trànsit hipnòtic amb què m'estava mirant el biquini_. Ara vinc.

Problema? Quin problema puc tenir per portar un aperitiu a en Foster? La meva silueta es reflexa en el mirall dels pares d'en Ferran. La cabellera pèl-roja que m'arriba fins a mitja esquena. La pell daurada com la sorra del desert beduí. Els ulls de mel que en Ferran sempre diu que em brillen plens de picardia. Els llavis rojos com la sang. El somriure fals que es desdibuixa ple de temor. A qui vull enganyar?

És que no ho veu, potser?!

Realment no s'adona del què està passant entre en Foster i jo? Com li puc dir a en Ferran que el seu millor amic...? Com li puc dir que...? Com fer-li entendre que...?

Li he de dir?

_ Emma, m'acabo d'adonar que no hi ha res per beure a la nevera i... Encara no t'has posat el biquini?_ em pregunta tan bon punt reapareix de les entranyes de la nevera a on havia amagat el cap.

_ No he tingut temps.

_ Temps? Però si..._ respon mirant el rellotge de la cuina. Fa més de vint minuts que m'he tancat a l'habitació dels seus pares_. Bé, tan és_ conclou mirant-me amb un somriure_. Surto un moment per comprar un parell de llaunes al súper de la cantonada. Li portes això a en Foster, si us plau?_ em demana per segona vegada, col·locant una safata entre les meves mans_. Porteu-vos bé..._ m'avisa en pla de broma picant-me l'ullet des de la porta.

I la porta es tanca al seu darrere amb un cop definitiu.

Glups.

Ara sí. Ara he begut oli de frens. Inspirem. Exxxxxxxxxpirem. Tranquil·la, Emma. No passa res. Tranquil·la. Inssssssssssssssspirem. Només has de sortir al jardí. Només has de fer tres passes fins a l'hamaca. Exxxxxxxxpirem. Només has de deixar la safata al costat de l'aigua... I tornar corrents. Amb una mica de sort, en Foster s'haurà quedat adormit prenent el sol i ni tan sols s'adonarà de la teva presència. Amb una mica de sort...

Els ulls daurats d'en Foster se'm claven a la base del coll tan bon punt poso un peu al jardí.

S'estira els bigotis amb posat provocador mentre els meus passos s'acosten insegurs a la seva hamaca. La seva llengua es perfila els llavis en golafreria en adonar-se de la marca vermella que no he aconseguit esborrar del meu cos. La seva mirada em crema la pell que la roba no aconsegueix amagar: els dits dels peus que descobreixen les sandàlies, els turmells tatuats amb henna seguint formes sinuoses, les cames tornejades pel sol durant els llargs capvespres d'estiu, els braços tremolosos que la brusa de tires deixa al descobert, les mans de pianista que tan bon pols acostumen a tenir amb el bisturí, les ungles pintades de vermell pujat, l'escot de sobte massa pronunciat, el coll bronzejat, les orelles ben dibuixades, el nas de pinyó, els llavis...

_ Fo-fo-foster_ tartamudegen els meus llavis mentre m'agenollo al seu costat per deixar-li la safata amb el menjar_. Po-po-po-porta't bé, sí? Jo-jo-jo-jo... Quieeeeeeeeeeet!!!!!!!!!!!!!!!!

Abans que me'n pugui adonar, en Foster se'm llença a sobre amb les urpes afilades i els ulls clavats en el meu escot. Veig els seus ullals esmolats, la seva mirada plena de malícia. Dues mil·lèsimes de segon abans del contacte, quan tot ja sembla perdut, el meu braç dret reacciona amb un acte reflex i el seu intent d'assalt queda frustrat en l'aire, el seu cos perd l'equilibri aerodinàmic i el seu pelatge d'angora fa patatxap contra la superfície de l'aigua de la piscina que l'engoleix sense commiseració possible.

_ Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!_ xiscla la seva boca quan els seus pulmons aconsegueixen retrobar-se amb l'aire que necessiten per sobreviure_. Marrrameeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeuuuuuuuuuu!!!_ repeteix mentre les seves potes malden per escapar-se d'aquella trampa aquosa que l'ha engarjolat a traïció.

Je... Je... Jeje...Jejeje... Els meus llavis dibuixen un somriure de triomf diabòlic mentre les neurones criden eureka amb tots els idiomes possibles i inventats. Els meus passos tornen decidits a la casa. En Ferran ha anat a comprar begudes. En Ferran tardarà una booooooooooooooona estona a tornar. En Ferran m'ha ensenyat a on guarden TOTS els utensilis de la casa.

JAJAJAJAJA!!!

S'han acabat les esgarrapades i les queixalades.

S'han acabat els "excessos de calor" d'aquest gat.

A on guarden els ganivets en aquesta casa?

Comentaris

  • agraida i corretgida ^^[Ofensiu]
    xiuxiueig | 19-08-2006

    Hola, soc una noia que fa un temps ja li vas comentar un relat, vas ferme una bona critica d'un text subjectiu k havia fet, bé doncs em va sembla k tenies mlta rao, i wnu, feia mlt k no entrava x aki, i k no publiku res x motius diversus, pero me decidit a publika la correcio del text k em vas comentar, si en tens ganes quan es publiki pots pasa a veurel a veure si t'agrada mes :)
    Un peto mlt gran!

  • rectificació [Ofensiu]
    foster | 26-07-2006

    "passos" és correcte, ho acabo de mirar.

  • Bon relat, amb alguns peròs...[Ofensiu]
    foster | 26-07-2006

    Ehem, la cosa no ha anat com havíem quedat: m'havies de DEDICAR un relat eròtic, no fer servir el meu sobrenom en un relat pseudo-eròtic, però vaja. Sí, m'ha fet gràcia. Així, doncs, abans de tot, gràcies EmmaThessaM. (la intenció és el que val, no? hehehe).
    És un bon relat, sobretot per a aquells que els agrada l'humor amb un to un pèl grotesc i els girs finals que capgiren tot l'argument desvirtuant-lo, fonent-lo en un no-res a canvi d'un desenllaç ocurrent. Ironia estructural, diria. A mi, però, com en el cas des relats que al final, quan es desperta el prota, descobrim que tot plegat no era sinó un somni, em molesta que un text no es pugui rellegir, que no guanyi i creixi amb les relectures.
    I aquí, per exemple, un cop descobert el joc, ja és impossible sosprendre-se de nou.
    Però sí, la primera vegada cola, i molt. A més, el relat té ritme, és intens i està ben estructurat. Et pilla.
    No m'agrada el títol: massa llarg, diu molt i poc alhora. I, a més, un parèntesi en el títol? Més cosetes: foster o fost, però sempre amb minúscula, si et plau (encara que no et refereixis a mi, em fa mal als ulls, ho sento. I, de fet, sí jugues amb el personatge d'un foster-home, o sigui que...).
    I el guió baix aquest...molesta l'hòstia! I fa difícil de distingir on comença i on acaba el diàleg.


    El 1er paràgraf...A què duu aquesta precisió dels minuts, segons, etc...s'obren unes expectatives que no es veuen acomplides i, a més, et distancia de la verossimilitut narrativa, que per a mi és imprescindible. Res innnecessari, res gratuït, tot ah d'estar justificat, és una meva obsessió.
    Després...la consulta, el gat capat...és una picada d'ullet al lector, un indicador premonitori? Una brometa de l'autor?...mmm....nosé.
    " si TU vaig dir...>t'ho vaig dir"...a part l'error, la cosa confon: el referent més immediat i conegut, és "en foster és a la piscina", mentre que tu et refereixes a que té piscina, simplement.
    Bonic això dels ulls esmeragda, però personalitzar-los per tal que repliquin…no em convenç.
    Ella pensa a dir que s'ha oblidat el bikini, i un no entén si és per defugir l'encontre amb en foster o perquè vol banyar-se en pilotes i provocar el col.lega.
    Brutal el paràgraf de si no fos per en foster...hehe
    Genial la delicadesa per descriure el temps mort de la noia que s'ho està pensant: "_ No, cap problema_ responc despertant del trànsit hipnòtic amb què m'estava mirant el biquini_. Ara vinc."
    Un trosset encantador, tal i com hagués volgut tot el relat, afegint-hi intriga i història, és clar.
    "La meva silueta es reflexa en el mirall dels pares d'en Ferran. La cabellera pèl-roja que m'arriba fins a mitja esquena. La pell daurada com la sorra del desert beduí. Els ulls de mel que en Ferran sempre diu que em brillen plens de picardia. Els llavis rojos com la sang. El somriure fals que es desdibuixa ple de temor. A qui vull enganyar?"
    (Aix...en aquest paràgraf, aquí, és on definitivament m'he enamorat de tu..hehee.) I l'última frase, retòrica, de les que m'agraden i molt ben preparada i enllaçada amb la descripció física prèvia: empenyent el relat endavant, mantenit-lo entre dues aigües...dos nivells diferents però interdependents.

    Hàbil paràgraf que manté i accentua l'ambigüitat sense relliscar ni mica: "Realment no s'adona del què està passant entre en Foster i jo? Com li puc dir a en Ferran que el seu millor amic...? Com li puc dir que...? Com fer-li entendre que...? ". No dius en quin sentit està passant alguna cosa, no forces la insinuació. Molt bé. I la pregunta retòrica, bona puntilla: "Li he de dir?"...apelant a la consciència, fent entrar la trama en una pretesa dimensió psicològica que, per tant, l'allunya ara de la possibilitat del gir que es produirà.
    El següent, en canvi, es innecessari i repetitiu sobre el biquini, i explícitament quant a la nevera (surt dues vegades quasi seguides). Per què no se'n va un moment i ja està, perquè afegir situacions supèrflues que distreuen?
    Bona l'ambigüitat que aconsegueixes mantenir més enllà de l'habitual amb mestria. El toc aquest de l'home..." Porteu-vos bé..._ m'avisa en pla de broma picant-me l'ullet des de la porta."
    Aquest tipus de detalls són els que m'agraden, perquè obren el relat, possibiliten lectures prèvies al cap que precedeixen i esperen el següent paràgraf. Creen expectatives..certes, falses? Una mica en el sentit de "A qui vulll enagnyar?" Això és el bo, les expectatives.
    Bona la combinació de narració-reflexió de la prota i diàlegs.

    Seguim: "I la porta es tanca al seu darrere amb un cop definitiu." Per què "definitiu"? Sona estrany, forçat, amb intenció. Et referies simpement a un cop sec, rotund...o li donaves un toc metàforic,de premonició novament?

    El moment previ a sortir al jardí, després del glups, era per a mi ja el clímax previ al desenllaç. M'encanta.

    I, a partir d'aquí, quan en foster es rellepa els bigotis i descobrim explícitament el joc...ja no m'interessa. Sí, arriba el moment del ohhhhhhhhh era un gat! Hahaa...o bé, en l'altre cas que he esmentat abans...ahhhhhh només era un somni! Buf quina tranquil.litat, un somni!, i, llavors, és quan jo em destrempo (metafòricament parlant, és clar!).
    No sé què i com faria, no sé quin desenllaç hi escauria, però...

    En tot cas, el que tinc clar és que al relat li sobra el final.

    "Els meus passos (seria... les meves passes) tornen decidits a la casa."
    Aquest seria el fina per a mi. Punt. La resta em sobra. Em sembla un excès, fora de lloc, trenca la subtilesa de la prèvia.

    Una abraçada, bonica

    (Per cert, veig que feia uns sis mesos que no publicaves res...hehee...si la meva provocació ha servit per "reincorporar-te" a la feina, ja m'està molt i molt bé).

    foster

  • ambre | 26-07-2006

    Un relat molt divertit, amb aquest canvi d'orientació final tan ben portat i inesperat ( vaja jo esperava que fos un FosterRier ).

  • pobret foster, jeje[Ofensiu]
    gypsy | 25-07-2006 | Valoració: 10


    com has pogut fer-li això?
    i ara, quins ulls se't clavaràn al damunt amb aquella intensitat insuperable?


    molt bo!.

    gypsy

  • Una sorpresa efectiva!!!![Ofensiu]
    Arbequina | 25-07-2006 | Valoració: 10

    La clau de l'art!
    La veritat, m'entusiasma llegir-te. Trobo el teu estil enganxifós (en el bon sentit, que vicia) i molt divertit. A més, guarda bones sorpreses. En fi, un plaer llegir els teus relats.
    Una abraçada.

    Arbequina.

    PD: S'ha apagat lo de encadena? L'altre dia en volia fer dos més i no vaig trobar, al forum, cap link...

    Adéu.

l´Autor

Foto de perfil de EmmaThessaM

EmmaThessaM

23 Relats

177 Comentaris

57307 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Si vols descobrir una de les joies més preuades d'RC...
Fes clic aquí: MÉS de 1000 comentaris no poden estar equivocats ;-)



Hi havia una vegada, en un món molt molt proper, una nena sense res especial que no sabia què ser de gran. O si ho sabia...

Però no s'hi atrevia, perquè ningú no volia ser el mateix que ella quan fos gran.

Tenia un somni: escriure una història. No pretenia que fos la millor narració de la humanitat, ni la més llarga, ni tan sols la més curta. No volia fama ni diners. Només volia un lector...

Un lector que volgués llegir-la.

Però la nena va oblidar el somni i es va fer gran. I la noia va anar a la universitat. La noia va entrar en una empresa. La noia va trobar una parella amb qui compartir els problemes. La noia va ascendir a la feina. La noia es va hipotecar. La noia va tenir fills. La noia va patir per les males companyies. La noia va conèixer els fills dels seus fills. La noia va acabar de pagar la hipoteca. La noia es va morir.

I mai va escriure el llibre...

Mai va trobar el lector.

Què hauria passat si s'hi hagués atrevit?

Això, lector... Només ho saps tu.



EmmaThessaM



M'he cansat de les màscares. Aquesta sóc jo: la jo real.


Vullescriure.cat
LaLlibretaVermella.cat
TeresaSaborit.cat