Florència

Et faig les meves suggerències dins del teu text, entre parèntesi


El rellotge marcava dos quarts de tres. Feia deu minuts que el cos havia iniciat el descens pel riu Arno.

Recordava que es podia calcular el cabal d'un riu llençant-hi algun objecte de pes conegut i aturant el cronòmetre just quan passés pel davant del punt final d'una distància coneguda.

Però no seria fins al cap de mitja hora que, després de desenganxar-se del fullam de la vegetació de ribera, més densa a l'alçada del Piazzale Michelangelo, lliscaria per sota el Ponte Vecchio on una parella d'enamorats esgotava les darreres hores (hores em sembla excessiu. Suggereixo instants, moments) de passió abans que sortís el sol.

Potser a mans de Dante aquest fet es podria haver recollit com a símbol del descens dels humans a l'avern o, més probablement, esdevindria l'inici de la trama de l'enéssim (l'enèsim) llibre de misteri de l'escriptora famosa de torn, que en època de Savonarola hauria acabat a la foguera.

El crit de la noia en veure el cos podia haver despertat a l'inspector Guido Lucciani, si no fos que encara dormia plàcidament esgotat després d'un dia ensopit a la questura i d'un vespre molt actiu (jo diria "D'una nit frenètica") amb la Pia, una imponent i apassionada pèl-roja italiana (cal dir que és italiana si estan a Florència i tots ho són?) i aficionada a recollir gats desemparats. (pel meu gust, la frase és massa llarga. Jo posaria un punt i la tallaria en dos)

De Leonardo s'havia dit que era homosexual, però a qui li importava aquesta mena de detalls absurds sinó a les persones incapacitades per veure la grandesa dels seus invents? .

A les sis, aproximadament, i amb només un cafè a l'estómac l'inspector Lucciani fixava la seva mirada en aquella mà morada ("lívida" no t'agradaria més?) i intentava trobar la coherència entre dos fets aparentment incomprensibles. Com una noia amb un diamant al dit acabava surant nua al riu que hores després seria fotografiat per milers de turistes? (no entenc quins són aquests dos fets incomprensibles. Que potser els assassins no maten a les noies promeses??)

Els diamants poden ratllar el vidre. La galeria dels Uffizi té 45 sales a les quals s'hi accedeix per un passadís llarg amb moltes finestres.

Se la van endur dins de la típica bossa de plàstic negre amb cremallera, amb molta discreció. Mentrestant la plaça del Duomo s'omplia d'estrangers amb la càmera a la mà.

N'estava fart de treballar allà, vigilant que tota aquella patuleia no toqués cap quadre. Mereixia donar a conèixer a tothom tots els coneixements que havia adquirir després de tants anys d'estudis. En Paolo l'havia traït de nou marxant amb un altre jove pintor que l'havia captivat. Però aquest cop sabia què havia de fer per tornar a cridar la seva atenció i recuperar-lo .

Dins del cotxe patrulla, en Lucciani barrinava sobre si allò podia enquadrar-se dins la definició de crim passional. Aparentment, aquella noia era una de tantes que havia anat a Florència de vacances i havia aconseguit la tant apreciada declaració d'amor etern de la seva parella.

Semblaven molt feliços, no feien més que recórrer les sales amb els ulls esbatanats amb clars símptomes del mal d'Stendhal. Al veure-la a ella, menuda i fràgil, ho va tenir clar.

Van provar de posar-se en contacte amb el company de la noia que havien traslladat a la morgue i que, hores d'ara es trobava reposant dins una càmera freda, en espera de ser esquinçada (no m'agrada la paraula "esquinçada" per definir aquesta acció. Què tal "disseccionada"?) pel joc de bisturís que l'ajudant del forense acabava de deixar sobre el marbre. No el van trobar de seguida perquè feia hores que, desesperat, la buscava per tot arreu. Una patrulla el va localitzar recolzat penosament en un les graons de la Piazza de la Signoria, sota l'estàtua del rapte de les Sabines. Se'l van endur detingut.

No els va perdre de vista i quan va acabar el seu torn, els va seguir durant tota la tarda. Va trobar l'ocasió quan ella es va quedar sola mirant unes postals que hi havia fora de l'estanc on ell havia entrat per comprar tabac .

Des de la questura, en Lucciani va trucar la Pia. Arribaria tard a dinar i no volia que s'enfadés. El telèfon va sonar tres vegades abans de que ell pengés sense haver obtingut resposta. El cridaven perquè baixés a parlar amb els periodistes.

Des d'una cabina de la Santa Crocce va trucar en Paolo i li va dir que engegués el televisor. Mentre el seu infidel amant estirava els calçotets rebregats de sota el cul de l'artista del qual s'havia encapritxat i que encara dormia exhaust, va començar a relatar-li, des de l'altra banda de la línia telefònica i fil per randa, tots els passos que havia fet amb un ampli somriure de satisfacció a la cara. Engrescat li va explicar com mai aconseguirien atrapar-lo gràcies als càlculs temporals que intel·ligentment havia realitzat per proporcionar-se una coartada perfecta i va acabar demanant-li si no considerava allò una prova d'amor més gran que la que qualsevol artista podia haver-li fet mai .


Abans de res, una disculpa. Aquest comentari arriba amb tres setmanes de retard. Ho sento. Et podria dir allò tan socorregut de "no he tingut temps". No seria cert. N'he tingut, però m'han mancat les ganes i, simplement, m'ho he tirat a l'esquena. Com a descàrrec diré que després de la currada del 10x10 he quedat un tant saturat de RC i tot just estic recuperant les ganes. Però això no justifica el meu comportament. Disculpes, doncs, una vegada més.

Bé, els comentaris d'estil ja te'ls he fet dins del mateix relat. Ja veus que són detallets, pinzelladetes. En conjunt, el teu relat em sembla formalment molt i molt correcte. L'estructura de dues veus no és el colmo de l'originalitat, però no ho ha de ser pas. Funciona a la perfecció i tu la fas servir més que correctament.

Les meves pegues són més aviat a nivell d'argument. Tinc dues grans qüestions a fer:

1)No em queda clara una cosa. L'assassí és un homosexual que mata, per despit a una noia com una prova d'amor envers a un amant que l'ha deixat per un altre home, no? I la meva pregunta és... què hi pinta la pobre noia? No entenc la prova d'amor. Vull dir, val que el tio és foll i tot això, però... sincerament, em sembla molt agafat pels pèls. El tio la veu menuda i fràgil i ho té clar. Doncs jo no, la veritat...

2)La coartada del pavo, basada en els càlculs temporals em sembla també molt agafada pels pèls. És més, crec que la poli la desmuntaria en un plis-plas. La seva coartada és "no la conec, no tenia cap motiu per matar-la, ningú m'ha vist fer-ho, no hi ha cap prova que m'incrimini, no he estat jo". Ara, el càlcul temporal del que triga a baixar el cos... Ni el Grissom, vaja!

En un relat tan curt, on tot ha de funcionar amb la precisió d'un rellotge suís, crec que aquest dos elements dissonants són un llastra excessiu. La perfecció formal del conte mereix una equivalència en el seu fons, i, sincerament, crec que no la troba. Ja sé que tots dos retrets són discutibles. Les motivacions dels personatges sempre tenen explicació, però la que em dones, tot i ser possible, no em deixa satisfet. I pel que fa al tema de la coartada... clar el tio creu que és genial i a mi em sembla de fireta. Que no sóc CSI i puc estar ficant la gamba, eh? Però el mateix, no em convenç. I potser en el cas d'un relat curt, més que ser vero, hauria de ser ben trovatto, no creus?

Dues veus que es complementen: narrador i assassí, objectiu i subjectiu, fred i passional... O passional i fred?

Posseït per la gelosia, l'artista crea la seva obra més perfecta i més mortal. El relat és un cabdell esfilagarsat amb un munt de caps solts sense connexió aparent: un artista frustrat, un inspector esgotat, turistes amb càmera de fotos, una trucada a l'amant que no respon, una trucada a l'examant que sí respon,... Un festí per la imaginació del lector que s'ha d'entretenir a omplir els buits i a teixir la història. Dues veus explicant una mateixa històrial, dues narracions sense cap punt en comú.

A nivell formal, només alguna puntuació fora de lloc i algun altre detallet sense importància. Guies amb mà ferma els dos narradors de la història i els impedeixes de desbocar-se: donen detalls, però només els justos; expliquen dues històries, però només perfilen la principal. Col·loques el punt i final en el moment precís: abans, haurien quedat massa caps per lligar; després, la història a dues veus s'hauria convertit en un mirall de dues cares excessivament repetitiu.

Felicitats!

EmmaThessaM

Forma:

Pel que fa a les expressions i a l'ortografia, he trobat molt poques pegues a comentar, i algunes molt discutibles. És un text molt ben escrit:

"Mereixia donar a conèixer a tothom tots els coneixements que havia adquirir després de tants anys d'estudis."
Trobo que es podria haver evitat la repetició de "conèixer" i "coneixements". "adquirir" suposo que volies posar "adquirit"


"Aparentment, aquella noia era una de tantes que havia anat a Florència de vacances i havia aconseguit la tant apreciada declaració d'amor etern de la seva parella."
No m'atreveixo a dir si aquesta frase està bé o no, segurament està bé, però em sona rara, potser perquè és massa larga, potser li caldria un "que" davant "havia aconseguit", i una coma darrere "tantes" però no n'estic segur.
"tant" hauria de ser "tan", d'això si que n'estic segur.

"Van provar de posar-se en contacte amb el company de la noia que havien traslladat a la morgue i que, hores d'ara es trobava reposant dins una càmera freda"
Aquí, o poses una coma darrere "d'ara", o no en poses cap.

"Una patrulla el va localitzar recolzat penosament en un les graons de la Piazza de la Signoria"
Segur que volies dir: "en un dels graons"

"Des de la questura, en Lucciani va trucar la Pia."
Em penso que "trucar" és una de les poques excepcions que fan l'aparent CD amb "a" al davant: "va trucar a la Pia" Si estic equivocat digues-m'ho, si us plau.

"El telèfon va sonar tres vegades abans de que ell pengés sense..."
La forma "de que" no és correcte. Ho seria si "que" fos "què" i es pogués substituir per "el qual" "la qual" "els quals" "les quals"

FONS:

Pel que fa a l'estil, m'ha agradat molt que hagis fet servir un llenguatge gens mastegat. No expliques ni aclares res al lector, i evites fer-lo sentir com un "ruc", com passa en relats on la veu narradora et mastega i remastega el que no cal explicar perquè el lector ho capta dels esdeveniments. Aquesta austeritat d'explicacions fa que el text guanyi en atractiu, i que el lector es converteixi en coautor, en descobridor, en fabricant d'imatges, més que en consumidor de mots emfarfegosos. Amb això no vull dir que no hi hagin d'haver explicacions, n'hi ha, i tu les has posades, però les justes, i les més efectives.
També t'haig de dir, però, que l'austeritat d'explicacions s'ha d'aconseguir sense perjudici de la comprensió del relat, i com a crítica potser et diria que el relat em costa d'entendre, si més no en tots els seus detalls.

Espero haver estat objectiu.
Fins aviat!

Hola, Minerva. Et passo a comentar el que m'ha semblat aquesta FLORÈNCIA:


El relat s'estructura en la superposició de dos punts de vista: El de la narradora que explica un cas d'assassinat i el del propi assassí que exposa tota la seqüència del crim, a part de reflexions personals i filosòfiques. Aquest joc de narracions que s'entrecreuen o es relacionen és el principal punt fort del teu relat. L'he trobat original, pel doble punt de vista que fas servir. També l'he trobat interessant pel tema, per l'escena i l'evocació que fas de la ciutat. Està ben escrit, sens dubte, molt ben estructurat i per la seva llargada es llegeix amb comoditat i interés. Algunes expressions m'han agradat, com aquesta "d'un vespre molt actiu amb la Pia, una imponent i apassionada pèl-roja italiana aficionada a recollir gats desemparats". És un frase fresca, satírica, irreverent, molt italiana. També "Mentre el seu infidel amant estirava els calçotets rebregats de sota el cul de l'artista del qual s'havia encapritxat i que encara dormia exhaust" , Aquest detall dels calçotets rebregats l'he trobat d'un afany descriptiu quasi bé malaltís, encara que a mi m'agraden aquests detalls que et situen encara més en l'escena.
I com diuen en l'anunci "Peeeeeero" : M'ho he hagut de llegir dues vegades per entendre'l. Potser la primera vegada no estava fi. És una opinió personal però crec que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. Espero llegir les opinions dels altres tallerencs per confirmar-ho. Encara no sé per què la mata. Ho fa per demostrar el seu poder al seu amant?. No m'ha quedat gaire clar. M'agradaria que m'ho comentessis en el fòrum. Curiós això de la síndrome d'Stendhal, del qual vaig sentir parlar per primera vegada en veure l'anunci d'un cotxe. Una altra cosa: Això de la "qüestura" ho he hagut de buscar per Internet. Sembla que és una mena de comissaria. Un nom propi en una altra llengua pot ésser hauria quedat millor entre cometes o en cursiva.
Bé, jo crec que és un bon relat però com ja t'he dit no m'ha quedat gaire clar el motiu o el mòbil de l'assassinat. La trama està molt ben portada i amb alguna petita rectificació quedaria un molt bon relat.
Espero que aquest comentari et serveixi per alguna cosa.
Rep una forta abraçada.