Esquitxos

Un relat de: copernic

ESQUITXOS


En la primavera de la vida, els jocs d'estiu tenen una importància cabdal i la platja és l'escenari ideal per aquest desplegament d'exhibicionisme que comporta l'adolescència, un exhibicionisme d'altra banda que amaga en molts casos un excés de timidesa. Arriba un moment en que te n'adones que aquells jocs innocents entre infants, aquelles estirades de cabells, aquelles aixecades de faldes escoceses per poder veure les calces de les noies ja no les pots fer sense sentir una gran torbació. Has crescut, noi! I a partir d'ara ja res serà com abans. El despertar sexual t'allunya definitivament de la infància i per primer cop comences a tenir records. Descobreixes que aquella noia plana de l'any passat ara té dues protuberàncies que t'incomoden, que la teva cosineta ha fet l'estirada i gairebé és més alta que tu, que les noies en bikini et provoquen unes oscil·lacions fins ara desconegudes. A la platja us col·loqueu en dos grups. Els nois fan gresca, un xivarri desaforat, forassenyat, és la vida que es manifesta pels porus de la pell. Jugant a ésser dones, les noies desen amb coqueteria la roba en els seus cabassos, es treuen el cabell de davant la cara en un gest encisador o se'l recullen en una cua mostrant un coll adorable. Sempre n'hi ha alguna que no ha vingut "perque no es trobava bé" però després resulta que te l'has trobat a la botiga i no feia pas cara d'estar malalta. Llavors, del grup del nois arriba una cridòria in-crescendo. Un d'ells (normalment el més prim, per raons òbvies) és gairebé arrossegat fins a l'aigua en mig del rebombori general, passant per sobre de les tovalloles dels banyistes sense cap mirament i llençant-lo despreocupadament a l'aigua que rebenta al seu voltant. Això quan no se'l porta fins a la vora i se li comença a infligir el suplici de tirar-li una mica d'aigua a la panxa provocant la reacció del noi filaberquí fins al punt de deslliurar-se de la pressió de les mans dels seus torturadors en els seus canells executant una mena de regirament de tot el cos, escapant del momentani captiveri per immediatament llençar, venjatiu, aigua amb les mans als seus amics, ara fugitius i mullant inevitablement a algun altre banyista o observador neutral.
Un altre joc de platja consistia en una mena de lluita de cavallers. Un cop escollits els cavalls i els genets, aquests últims pujaven sobre les espatlles dels improvisats equins que per facilitar la muntura s'ajupien i es col·locaven a la gatzoneta amb el cap a sota l'aigua. Cal esmentar que en la platja en la que ens banyàvem a pocs metres de la vora ja no feies peu, per tant l'operació s'havia d'efectuar ben a prop de la línia divisòria entre el mar i la terra. Els genets s'asseien a sobre el coll de les muntures, aquestes els agafaven els turmells amb les mans i ....cap amunt. Llavors s'escoltava una remor de regalim considerable i els aspirants a cavalls emulaven als Beatles de la primera època en el pentinat. Encara groggys per la ràpida immersió arribava la primera embranzida. Les cames buscaven el centre de gravetat amb desesperació mentre poc a poc anaves veient per entre metxes de cabell com el genet rival entortolligava els braços amb el sapastra que portaves a sobre mentre intentaves assegurar les cames en mig de les pedres. Quan malgrat tot queies amb la teva cavalcadura els perdedors quedaven sota l'aigua mig embolicats. Ràpidament es deslliuraven d'aquell enllaç perillós i emergien una altre cop just a temps de sentir la cridòria d'alegria dels guanyadors que eixordava tota la platja. Però quan hi havia amazones en lloc de genets tothom volia ésser cavall. No era el mateix agafar amb les mans uns turmells suaus i trencadissos que veure aquelles cames peludes i aquells peus grans i angulosos. No hi havia color entre sentir en el teu coll la tendra pressió d'un pubis adolescent o la incipient humanitat del teu company disposada a executar-te a garrot vil. Les noies per no caure pressionaven amb les seves cames el teu coll i aquesta enllaçada tan íntima et provocava una sensació embriagadora. Quan es deslligaven, estranys magnetismes creuaven el poc espai que els separava, mirades, baixades d'ulls. El silenci que es feia i deixava sentir finalment la remor de la platja, innocència que s'esmunyia com l'aigua que volies retenir entre les mans.

A vegades lluitàvem per aconseguir que una pilota (la grandària i pes de la qual havia d'ésser la adequada) no caigués a l'aigua passant per les mans de tots els jugadors i tocant-la sense retenir-la. És a dir, com en l'esport del volley-ball, encara que es podia tocar també la bola amb el cap o qualsevol part del cos. L'època de l'any en la que es podia jugar era aquella en la que l'aigua és menys freda, no cal dir-ho, doncs per efecte del ràpid i sobtat desnivell del fons de la platja , la meitat dels participants havien de quedar amb l'aigua al pit, cosa que inevitablement els impedia jugar la pilota amb els peus. La gràcia, com explicava, estava en que la bola no caigués a l'aigua, cosa que després de set o vuit tocs seguits, els darrers dels quals en postures gairebé acrobàtiques esdevenia gairebé impossible. Els integrants del grup quedàvem totalment xops, doncs els valerosos jugadors no dubtaven en llançar-se i caure a l'aigua per poder tocar la pilota en espera que un altre company pogués redreçar la situació. La majoria de les vegades però a un capbussó desesperat li seguia una tombarella extrema que desembocava en una inútil estirada que no aconseguia controlar la devolució de la pilota . Quan jugaven les noies les acrobàcies s'incrementaven, fins al punt de executar-les fins i tot en tocs fàcils, una mica com fan els porters que busquen la fotografia fins i tot en pilotes que el davanter rival no ha col.locat gaire bé. Quan una noia queia a l'aigua per mirar d'atrapar l'esfèrica i sortia xopa, la roba del bikini de la inesperada Afrodita descobria transparències insospitades i lleus ereccions rosades coronaven els somnis dels nostres ulls esbatanats.

Els jocs de platja palesaven la nostra heroica resistència davant la inevitable entrada en el món dels adults, una hàbil finta per evitar la pesada llosa de les responsabilitats de la vida, un desesperat intent d'allargar una mica més la dolça i càlida inconsciència de la infància.


Comentaris

  • Clar de lluna | 25-02-2008

    ...Jo crec que el pas d'infant a adolescent i d'adolescent a adult, ja sigui a la platja, a la muntanya, als anys 60 o avui, és un pas similar, amb unes sensacions similars i un despertar similar. Ho has descrit molt bé. Text de fàcil lectura, detallat i acurat. Tots ens hi podem sentir identificats en part, doncs tots hem passat per aquí! Els teus records ens porten inevitablement als nostres records, i això és molt bo.

    Doncs res, ja saps què et toca, recomana, recomana...

    Un petó!

  • Trenquem el malefici [Ofensiu]
    Siset Devesa | 23-07-2007 | Valoració: 9

    Trenquem el malefici, doncs, Copèrnic.
    Felicitats per la publicació al diari. Em sembla
    que és dels més extensos que t'hi he pogut llegir.
    Jo sóc una mica més jove, però molts d'aquests records també els hauria pogut viure personalment.
    Molt adequat per a aquesta època, molt refrescant i, com sempre, molt emotiu. En la línia dels teus millors repertoris de records, costums i pàgines viscudes.
    Enhorabona !

  • No us en queixeu[Ofensiu]
    voltor | 19-05-2007

    La vostra adolescència va ser infintament més agradable que la dels de la inmediata postguerra.
    Felicitats, molt ben explicat
    Voltor

  • Taller d'escriptura (ronda 3) - Reflexió... Impersonal?[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 01-05-2007


    Preguntes sense resposta. Respostes sense pregunta. Sensacions incomprensibles, desitjos incofessables, sentiments desconeguts que t'aborden a traïció. Sigui a la platja, a la muntanya o a la plana, l'adolescència és una època de canvis que no deixa indiferent a ningú.

    El teu relat busca la complicitat amb el lector presentant un escrit impersonal amb el to d'un documental de mitja tarda. No busca aprovació ni retrets, simplement la descripció d'una època i la narració d'uns jocs pretenciosament innocents. Les reflexions abstractes de l'inici es concreten ràpidament en imatges plenes de vida i records plens de sensacions. El lector sent la sorra entre els dits dels peus, el vent acaronant-li el rostre i el sol cremant-li la pell. Somriu amb l'evocació dels misteris de les noies i de les batusses dels nois. Sense un esforç aparent, el narrador aconsegueix que el lector se submergeixi en l'escena i s'oblidi que a fora hi plou a bots i barrals i encara falten un parell de mesos per l'estiu.

    Des del meu punt de vista (subjectiu, criticable i discutible), només un però: la coherència interna del text a nivell formal.

    Potser inconscientment (potser expressament) el registre del narrador canvia de cop: d'un relat en present escrit en to objectiu i presentat amb unes lleus notes moralitzadores ("Arriba un moment en que te n'adones que, aquells jocs innocents entre infants, aquelles estirades de cabells, aquelles aixecades de faldes escoceses per poder veure les calces de les noies ja no les pots fer sense sentir una gran torbació. Has crescut, noi! I a partir d'ara ja res serà com abans.") es passa a una primera del plural totalment personal i a una narració en passat ("Cal esmentar que en la platja en la que ens banyàvem a pocs metres de la vora ja no feies peu, per tant l'operació s'havia d'efectuar ben a prop de la línia divisòria entre el mar i la terra.")

    A més a més d'aquest canvi de narrador (d'un omnipresent a un de personal), el lector es troba amb un canvi d'estructura. Després d'una llarga introducció, de l'enumeració d'uns jocs i les seves implicacions personals, el text acaba de cop amb una breu conclusió que deixa orfe al text: si es pretenia fer un relat objectiu, no caldria afegir en aquesta conclusió unes línies que la relacionessin amb la introducció i mostressin el significat de la narració? Si es volia escriure unes memòries, no seria millor reduir la introducció i repartir les reflexions personals al llarg de tot el text?

    Per últim, algunes frases són excessivament llargues i un pèl rebuscades, la qual cosa dificulta la lectura i obliga al lector a rellegir-les per entendre'n el significat. Per exemple: "Això quan no se'l porta fins a la vora i se li comença a infligir el suplici de tirar-li una mica d'aigua a la panxa provocant la reacció del noi filaberquí fins al punt de deslliurar-se de la pressió de les mans dels seus torturadors en els seus canells executant una mena de regirament de tot el cos, escapant del momentani captiveri per immediatament llençar, venjatiu, aigua amb les mans als seus amics, ara fugitius i mullant inevitablement a algun altre banyista o observador neutral" Massa gerundis? Massa adjectius? Massa poques comes? Massa poc entenedor?

    En conclusió, un relat fresc que et submergeix sense problemes en el record d'una època difícil d'oblidar. L'únic punt a revisar (des del meu punt de vista subjectiu): la coherència formal del text i la construcció artificiosa d'algunes frases.

    Salutacions,

    EmmaThessaM

  • Taller d'escriptura. Ronda 3 (o és la 2) [Ofensiu]
    Jere Soler G | 22-04-2007

    FORMA:

    Des del punt de vista ortogràfic i expressiu, està molt i molt ben escrit, ho dic de debò. Tot i així hi he trobat algunes cosetes, molt poques, que jo no faria igual; però que realment no són gaire importants i gairebé les he hagut de buscar, perquè no es noten. Te les dic:


    Arriba un moment en que te n'adones que aquells jocs innocents entre infants,
    "Que" darrere "en" s'accentua perquè pot ser substituït per: "el qual" "la qual" "els quals" "les quals". El pronom feble "n'" del verb "adonar" jo no el posaria perquè crec que substitueix "que aquells jocs innocents..." però tampoc no n'estic segur.
    Jo posaria: Arriba un moment en què t'adones que aquells jocs innocents entre infants,

    On diu: "A la platja us col·loqueu en dos grups." Jo ho començaria després d'un punt i a part.

    On diu:
    "les noies desen amb coqueteria la roba en els seus cabassos" jo posaria "als seus cabassos" el "en" es posa més aviat davant els articles indeterminats: "un, uns, una, unes" tot i que aquesta norma no sempre queda bé.

    Aquí:
    "Sempre n'hi ha alguna que no ha vingut "perque no es trobava bé" però després resulta que"
    falta l'accent a "perquè", i jo hi posaria una coma davant de "però"

    Aquí:
    "aquests últims pujaven sobre les espatlles dels improvisats equins que per facilitar la muntura s'ajupien i..."
    També hi posaria una coma darrere "equins", perquè el "que" introdueix una explicació, no pas una selecció dels equins sobre els quals pujaven a les espatlles.

    "Les cames buscaven el centre de gravetat amb desesperació mentre poc a poc anaves veient..."
    Penso que és més correcte "a poc a poc" que "poc a poc".

    Aquí:
    "La majoria de les vegades però a un capbussó desesperat li seguia una tombarella extrema"
    afegiria un parell de comes: una davant i una altra darrere de "però"

    FONS I ESTIL:

    Pel què fa a l'estil, trobo que és molt bo, elegant, correcte, una mica periodístic, de vegades amb les frases un xic massa llargues pel meu gust, però bo.
    Quant al contingut, et diria que m'ha resultat molt interessant, perquè m'ha apropat a la manera com vivia l'estiu un noi d'un poble amb platja, en una època anterior a la meva. Jo m'he criat terra endins, i els estius, i les relacions entre els nois i les noies eren una mica diferents, perquè no teníem el mar a prop. Si bé és cert que a la piscina es feia gairebé el mateix. La meva època em penso que tampoc no ha estat la mateixa que la teva; però per a ser fidels a la veritat, ni que haguéssim coincidit en època, la meva experiència personal tampoc no ha estat la normal dels nois de la meva època, és una de les coses que la vida em deu i que mai no em podrà retornar. El teu escrit, per tant, m'ha ficat en la pell d'un adolescent, i m'hi he vist reflectit en molts sentiments, malauradament no en la part pràctica, car com ja t'he dit jo el mar el tenia lluny, i per ser-te franc, les noies també. Potser per això ara em preocupo tant de l'educació mixta, de la coeducació, de la llibertat de pensament dels joves... Però en fi, és el teu relat el que intento comentar i me n'estic anant anat a la meva filosofia personal.
    Potser una diferència que tinc respecte el fons del relat, és que jo no crec pas que créixer impliqui abandonar la infantesa; ni que la sexualitat vulgui dir perdre la innocència; no obstant això, sí que és cert que durant moltes dècades s'ha inculcat això, i els adolescents, en créixer, pensaven conscient o inconscientment que era així, que les sensacions corporals provocades per la proximitat d'una noia, implicaven perdre alguna cosa.
    Les descripcions d'alguns fragments del relat són molt i molt reals, el lector sembla ben bé que ho estigui veient.
    Bona feina!

  • Taller Ronda 3, Grup 3[Ofensiu]
    minerva | 09-04-2007

    Impressió general. Formalment el teu relat m'ha fet pensar en una mena de crònica o de documental televisiu per a ser narrat per un presentador. El tema que has tractat està molt bé, i ho has fet de manera molt ocurrent i divertida, sense sentimentalismes de la persona gran que recorda la seva joventut, sinó com una persona que se sent jove i rememora, com si fos ahir, els jocs dels primers anys 'conscients' de la seva vida. Ja des de l'inici ens fas una presentació del tema que tractaràs. Ens situes a un escenari en el que, principalment, es desenvoluparà la teva història: la platja. Però no ens parles de la platja concretament sinó de tota una època molt important per a totes les persones, una època que marcarà, d'una manera o altra, la vida posterior.

    Títol i contingut. El primer xoc que he rebut ha estat la comparació entre el títol i la manera en que procedeixes a redactar-ho. Vull dir que, només llegir el títol he pensat en un altre tipus de relat diferent al que m'he trobat després. El títol, al meu parer, és molt suggerent. És fresc i ens proposa una aventura, a més la paraula 'esquitxos' té molta sonoritat i he relacionat el seu significat amb la història que després expliques: esquitxos de la joventut, retalls de records agradables d'un passat fresc. La reflexió que fas inicialment si bé ens situa a l'escenari temporal on es desenvoluparà el relat, trobo que és una mica freda, acadèmica. En concret no m'acaba de fer el pes l'ús que fas de 'la primavera de la vida' de manera tant propera a la paraula 'estiu' que, a continuació utilitzes. 'La primavera de la vida' m'ha semblant massa tòpic i, potser ho has fet expressament, creant una distància entre l'hipotètic narrador i la història que expliques (per això m'ha donat la sensació que era una mena de crònica televisiva o del començament d'un ‘documental'.
    Voldria ressaltar una cosa que m'ha agradat i que és el fet que contraposis l'exhibicionisme com a amagatall per la timidesa. L'adolescència per alguns és una època on s'agreugen els problemes de timidesa i si, potser, exhibir el cos amb el que t'has trobat i que encara no manegues del tot bé, és una cuirassa per poder superar-la. És l'hora del despertar plenament conscient de la sexualitat. Trobo també molt encertat el fet que parlis dels records i que, d'aquesta manera ho lliguis amb el títol (records en esquitxos). M'has fet pensar: realment és llavors quan comencen els records? No sé, potser quan som petits vivim en un estat més enjogassat que no ens 'permet perdre' el temps en records. No sé, només volia dir-te que m'ha semblat una reflexió molt interessant que enllaça perfectament amb el relat en el que el narrador sembla recordar, potser perquè ha passat ja per l'adolescència, tota aquella etapa.

    Ortografia i expressions. He trobat només algun petit error: "perque no es trobava bé", em sembla que li manca l'accent a ‘perquè'. ‘In crescendo' ho hagués posat en cursiva (però això potser és una mania meva). M'ha sobtat groggys, quan pots utilitzar groguis. Em sembla que ' sapastra' és sapastrE. Jo hauria utilitzat la doble negació a 'ja res no serà com abans', però no crec que sigui cap error no fer-ho.

    Forma: (paràgrafs). Respecte la forma del relat, dir-te que jo l'hauria separat en paràgrafs. Per exemple: hauria fet un paràgraf diferent quan comences amb 'El despertar sexual'. Fer això, potser, et permetria donar més èmfasi a la darrera frase del paràgraf anterior 'ja res serà com abans' i llavors passaries a relatar què és el que no serà com abans. Hauria fet un altre paràgraf amb 'A la platja us col·loqueu en grups', per passar a explicar tota l'escena de la platja.

    Intentaré ara, aprofundir més en el comentari:
    A part del que ja t'he comentat respecte 'la primavera de la vida' (que jo hagués deixat simplement amb 'l'adolescència' o 'la primera joventut' o 'els primes anys de la joventut' o 'els primers dies de la incipient maduresa' (això darrer queda una mica pedant :-)); trobo que repeteixes massa seguit 'exhibicionisme', jo ho hauria deixat en:
    A l'adolescència, els jocs d'estiu tenen una importància cabdal i la platja és l'escenari ideal per aquest desplegament d'exhibicionisme que, en molts casos, amaga un excés de timidesa.
    He d'admetre però, que fent això que t'acabo de dir es perd el to una mica sorneguer que tu aconsegueixes i que trobo molt encertat (és com si, malgrat ja no estar a l'adolescència, el narrador encara en conservés l'esperit divertit de llavors). D'altra banda, quan enumeres que els jocs ara passen a produir una certa torbació, jo diria: 'aquells jocs innocents entre infants, les estirades de cabells i aquelles aixecades de faldes... ', eliminaria un 'aquelles' per donar més èmfasi a les aixecades de faldes (però vaja, això és una mica al gust del consumidor). D'altra banda, això que comentes de les ‘oscil·lacions', tot i que t'he entès perfectament ho trobo un mot una mica estrany.
    Pel meu gust hi ha massa adjectius a la frase ‘nois fan gresca, un xivarri desaforat, forassenyat'. De totes maneres jo hauria posat un punt i seguit després de forassenyat (bonica paraula!) per donar més èmfasi a l'oració ‘és la vida que es manifesta...'. El següent paràgraf, quan expliqués els jocs dels nois m'ha agradat molt. Tan sols he trobat una mica llarga la frase que comença amb ‘Això...', pel meu gust la llargada la fa una mica incomprensible (sobretot la part de ‘dels seus torturadors en els seus canells', jo hauria dit ‘sobre els seus canells').
    Jo l'hauria separat així:
    ‘Això quan no se'l porta fins a la vora i se li comença a infligir el suplici de tirar-li una mica d'aigua a la panxa, provocant la reacció del noi filaberquí fins al punt de deslliurar-se de la pressió de les mans dels seus torturadors sobre els seus canells executant una mena de regirament de tot el cos, escapant del momentani captiveri, per immediatament llençar, venjatiu, aigua amb les mans als seus amics, ara fugitius i mullant inevitablement a algun altre banyista o observador neutral.
    El paràgraf de la lluita de cavallers els trobo molt bo, sobretot per les imatges que has utilitzat. Hauria posat unes comes a (per facilitar la muntura) de la frase: ‘Un cop escollits els cavalls i els genets, aquests últims pujaven sobre les espatlles dels improvisats equins que, per facilitar la muntura, s'ajupien i es col·locaven a la gatzoneta amb el cap a sota l'aigua'. La frase: ‘Cal esmentar que en la platja en la que ens banyàvem...' jo hauria dit: ‘ Cal esmentar, que a la platja on ens banyàvem a pocs metres ...'. Hauria posat un signe d'exclamació a: .... cap amunt!. L'oració ‘Les cames...' la trobo molt llarga, també li posaria unes comes: ‘Les cames buscaven el centre de gravetat amb desesperació mentre, poc a poc, anaves veient, per entre metxes de cabell, com el genet rival entortolligava els braços amb el sapastre que portaves a sobre, mentre intentaves assegurar les cames en mig de les pedres'. La següent frase: ‘Quan malgrat tot...', jo hauria dit ‘Quan malgrat tots els esforços...' (és una tonteria però sembla una mica incompleta). A continuació ve una altra frase a la que jo també li posaria comes (en general, trobo que aquesta és la crítica ‘constructiva' que et podria dir: fas servir poques comes :-)): ‘Quan malgrat tot queies amb la teva cavalcadura, els perdedors quedaven sota l'aigua mig embolicats. Ràpidament, es deslliuraven d'aquell enllaç perillós i emergien una altre cop, just a temps de sentir la cridòria d'alegria dels guanyadors que eixordava tota la platja.'
    El següent fragment el trobo molt bonic, aconsegueixes fer poesia d'un fet humà i natural, d'un fet que hem viscut molts i ho fas de manera nítida, tendra i bonica, ens embriagues amb les teves paraules quan parles dels estranys magnetismes desplegats en aquells moments i circumstàncies tant especials on la innocència començava a fugir. Un paràgraf molt bo, de veritat.
    Com igualment bo trobo que és el salt que fas. Deixes ràpidament enrere la imatge bucòlica per passar, tal com fan els adolescents, al joc de la pilota, com per recuperar una mica les aparences i no deixar-se caure en ‘blederies' massa llargues. Aquesta constant en el teu relat m'ha agradat, no només ens relates uns records, sinó que la manera en que ho fas ens permet reviure'ls com si fóssim, per uns instants adolescents de nou. No acabo de veure clar però, per què poses un parèntesi a (la grandària...), jo hi hauria posat unes comes (sóc pesada eh!? :-)). A continuació hauria tallar l'oració següent en dos trossos ‘L'època de l'any en la que es podia jugar era aquella en la que l'aigua és menys freda, no cal dir-ho. Per efecte del ràpid i sobtat desnivell del fons de la platja , la meitat dels participants havien de quedar amb l'aigua al pit, cosa que inevitablement els impedia jugar la pilota amb els peus'. Hauria posat una coma a: ‘cosa que després de set o vuit tocs seguits, els darrers dels quals en postures gairebé acrobàtiques, esdevenia gairebé impossible.' De nou una coma a: ‘La majoria de les vegades però,...'.
    I per acabar, comentar-te que el paràgraf final m'ha semblat sublim: la ‘lluita' per fer-se gran feta de la mà dels jocs, d'allò que ens caracteritza millor quan som infants, d'allò que ens costa deixar enrere.

    En resum, només puc dir-te que el teu relat m'ha agradat força és molt fresc i juganer i, a l'hora, el saps combinar molt bé amb subtils reflexions, sense donar-los massa transcendència, reflexions posades aquí i allà i que a mi, personalment, m'han fet adonar de la importància dels nostres jocs d'adolescents.

  • IRINA | 15-03-2007 | Valoració: 9

    AQUESTS ESQUITXOS ENS PERTANYEN A TOTS, DES DE LES GENERACIONS DELS ANYS CINQUANTA FINS A LES DELS NOSTRES FILLS, TOTS HEM JUGAT A LA PLATJA ELS MATEIXOS JOCS I ELS HEM SENTIT DE LA MATEIXA MANERA. BONA MEMORIA, NOI!!!

  • Lilith | 14-03-2007 | Valoració: 10

    Detallada, precisa -i a voltes subtil- crònica d'una adolescència, on he trobat detalls que m'han transportat a la meva pròpia - em sembla que a l'adolescent actual també li passarà -.

    "Les noies per no caure pressionaven amb les seves cames el teu coll i aquesta enllaçada tan íntima et provocava una sensació embriagadora." Aquesta és una d'aquelles subtileses que et comentava que més m'han agradat. Puc recordar i percebre encara aquelles sensacions.

    Un text molt ric en descripcions que serveixen per transportar al lector -que li donen màgia -. Potser m'hauria agradat més llegir-lo amb algun espai de més - i més si també va adreçat a un públic juvenil -, però m'ha agradat molt la història que m'has explicat i com me l'has explicat. Una abraçada.

  • Esquitxos amb detalls[Ofensiu]
    Unaquimera | 13-03-2007 | Valoració: 10

    No hi ha ni un detall sobrer en aquest relat que és com una filmació a càmera lenta i amb veu en off!

    El flaire nostàlgicresulta perfectament adequat. La tendresa amb què enfoques les imatges, justa. La comprensió amb què interpretes les reaccions, proporcionada a la perspectiva que dóna el temps...

    Has provocat amb el teu text un allau de records, d'imatges cobertes d'un to sípia com de fotografia vella, que de cop han agafat color, s'han solejat i han començat a sonar amb rialles excitades, insegures, escandaloses, esquitxant a tort i a dret sensacions i moments rescatats a l'oblit.
    Imprimiré el teu relat i ho posaré a la bossa de baixar a la platja...

    T'envio una abraçada ben solejada,
    Unaquimera

  • Enyorança[Ofensiu]
    Xavier Valeri | 12-03-2007

    Comences la història a través d'un narrador intern no participatiu que parla amb l'adolescent. Després et converteixes en un narrados omniscient. És a dir, en el personatge -en l'adolescent - i així introdueixes el lector en un seguit de sensacions que, en diferent manera o indret, tothom recorda i enyora. I tant que s'enyora l'adolescència. I això a pesar de les inseguretats i de la por que comporta fer-se gran. A més ho has aconseguit amb unes descripcions diríem no ben precisses perquè , per exemple, l'abraçada intima de les cames pugui ser universal. Cada vegada millor. Has de sortir més sovint entre els destacats perquè així és més fàcil descobrir els teus relats. Sempre em fan passar una bona estona sigui a través d'experiències vitals comunes o de descripcions de Vilafreser o d'altres indrets.




  • esquitxos....[Ofensiu]
    MarBlava | 12-03-2007 | Valoració: 10

    de nostàlgia pels temps passats...i passats amb tanta rapidesa.
    Tant debó a aaquella època haguèssim valorat el que ens semblava que duraria per sempre.
    La vida està plena de records. La majoria d'ells pertanyen a l'època de la nfantesa i l'adolescència.
    El teu relat m'ha dut a la platja de Calella, a on, evidentment, practicava els mateixos jocs que tu.
    Per uns instants m'has fet reflexionar sobre la vida.
    Aquest estiu quan vagi a la platja, segur que veuré adolescents que un any més gaidiran dels jocs, sense saber lo poc que duren.
    I segur que les onades em portaran records...d'aquest relat.
    Un petonet

  • Ritus d'aparellament juvenil...[Ofensiu]
    Vallespir | 12-03-2007

    ...n'anomenava jo d'això.

    Company, no només m'has fet recordar aquells ja llunyans dies de platja, sinó que encara ‘pitjor', he tornat a sentir el pes del cos i l'agradable sensació de ser escanyat per unes cames de pell suau i la humitat (que jo recordo encesa) de l'entrecuix femení al meu clatell.

    I aquells jocs de pilota a l'aigua? ¿Quan intentaves de robar la pilota de la manera més barroera possible per tal que en l'abraçada teòricament esportiva aconseguissis de tocar, ni que fos lleugerament, algun pit d'aquells tan ferms?

    No sé si aquests records són compartits més aviat pels homes i menys per les dones. En tot cas, sí sé que m'he vist en cadascuna de les línies del teu relat. He anat lluny, lluny en el temps, però imatges, sons, olors i, sobretot, tactes m'han tornat ben vívids.

    No et puntuo perquè no m'agrada fer-ho, però m'ha encantat el relat i me n'he sentit també protagonista.

    Salut,

    Roger

  • quins[Ofensiu]
    peres | 12-03-2007 | Valoració: 10

    records, quines emocions les de l'adolescència...

    M'has fet pensar en els meus nerviosismes i neguits, en els misteris que s'anaven descobrint, en els processos vitals que llavors (sóc de la mateixa fornada) crec que anaven més compassats amb la creixença.

    No sé si ara els nois passen les mateixes emocions. Em fa l'efecte que la majoria arriben a l'edat aquesta amb tot conegut. I és tan emocionant descobrir per tu mateix els misteris, sense que te'ls hagin explicat abans, sense que els hagis vist prèviament un milió de vegades a la tele...

    (La M. Mercè és germana teva?)

  • Records a la platja[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 10-03-2007 | Valoració: 10

    Aquest relat m'ha recordat els dies a la Malvarrosa la platja de la meva ciutat i tots els xics i les xiques que hi jugàvem, m'ha agradat molt.

Valoració mitja: 9.71

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

317664 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...