Cinc-cents mots i escaig - VIII

Un relat de: EmmaThessaM

_ Cacatua!
La Nunu va aprofitar la ventada del desinflament per tornar a tapar la gàbia. La ditxosa gàbia amb el lloro verd-llimona de topos liles. El maleït lloro que li havia encolomat sa mare perquè "al mig del seu menjador faria més bonic que a la mansió de l'avi". El carai de bèstia que només repetia cacatua cada vegada que veia algú; que ho havia repetit més de quatre mil tres-centes vint-i-quatre vegades en horari de màxima audiència. Per què s'havia deixat convèncer?! Per què aquella dona sempre li havia de complicar l'existència?!
Es va deixar caure al sofà mentre el Rudolph intentava escalar el barnús que tapava la gàbia. A sobre la taula de vidre del menjador, la closca de nou oberta. Dins del cubicle metàl·lic, una bossa de plàstic negra de les que la gent utilitza per les escombraries. Dins de la bossa, la raó del pes del maletí que havia estat a punt d'esquerdar la taula i que ella no s'atrevia a descobrir.
Allargà el braç, agafà el mòbil de la Clàudia i admirà per mil·lèsima vegada la porqueria de foto que havia creat. Aquella massa borrosa no la salvaria dels suspens, l'enviaria a l'hospital amb bitllet de vigilància intensiva. L'única oportunitat d'aprovar es trobava dins d'aquella bossa de deixalles. Només havia d'obrir la bossa però... Com podia estar segura de què l'Oriol no s'havia adonat de QUI era el lloro que havia fotografiat? Com en podia estar la Clàudia? Com s'ho havia fet la seva carcellera per tapar la gàbia sense aixecar sospites? Com...?!
El Rudolph va caure espantat del barnús i la Nunu es va aixecar d'un bot en sentir el ring del telèfon. Va córrer al bany, va obrir la porta i va caure de cul a terra després de rodolar sobre trenta-sis pots de crema, dues màquines d'afaitar, quatres raspallets de dents i sis tubs de pasta dentrífica mig rebentats. Qui havia estat la gamarusa que ho havia deixat tot escampat pel terra?
_ Digui?!_ preguntà de mala gaita després d'obrir l'armariet i arreplegar amb la mà esquerra l'auricular de l'últim prestatge, una altra de les genials idees de la Clàudia per tenir "intimitat".
_ Portes Exprés. Hi ha la Núria Blancafort?_ contestà un veu rogallosa
_ Quan em venen a posar la porta?
_ Podem venir demà al matí. Què li sembla a...?
_ Com vol que m'esperi a demà?!_ el tallà furiosa mentre un altre ring començava a sonar a la butxaca dels seus pantalons_. Això és una urgència! Necessito una porta i la necessito ja! I ja vol dir ja, ja, ja!!_ exclamà tot extraient dels pantalons el mòbil que li començava a fer massatges a la cuixa dreta.
_ No, si jo l'entenc..._ començà la veu rogallosa.
_ No vull que m'entengui, vull una porta!_ exigí mentre la mà esquerra es posava al nivell de la cintura i la dreta despenjava el mòbil_. Què vols?
_ Fiiiiilla, que bé que et trobo!_ exclamà una veu de flautí desafinat que li esbocinà el timpà de l'orella dreta_. Et truco perquè no t'enfadiiiiis quan demà apareguiiii pel piiiiis.
_ Que demà apareixeràs pel pis?! Que no éreu a Cancun?
_ Éreu? Jo iiiiiiii... Quiiiiii més?_ digué la veu amb aire de ximple.
_ Tu i el pare. Tu i el pare naturalment!
_ ... però és que tots els nostres tècnics ja han plegat i..._ estava detallant la veu rogallosa de l'empresa de portes quan l'auricular del telèfon fix es tornà a acostar a l'orella esquerra.
_ No em vingui amb romanços!!!_ el tallà sense contemplacions_. Fa més de dues hores que he trucat!
_ A mi no em parli amb aquest to!_ replicà la veu enfurismada.
_ Nena, quiiiiiiin llenguatge és aquest?_ la renyà la veu de l'orella dreta.
_ El llenguatge que em dóna la gana!_ botzinà a l'altaveu del mòbil de la seva dreta_. Que no li parli com?!_ preguntà a l'orella esquerra_. No... Tinc... Porta... Ho entén?_ repetí de forma pausada_. Visc en un barri en què, dia darrere dia, augmenta l'índex de criminalitat... I no tinc porta. Visc en una ciutat en què, el nombre de crims, s'incrementa exponencialment... I no tinc porta_ cità amb veu tremolosa_. Com vol que dormi aquesta nit si no tinc porta? Com ho faré per protegir les meves coses de saquejos incontrolats? Què faré si un criminal amb males intencions decideix abordar-me mentre dormo?_ preguntà amb les cordes vocals trencades tot accelerant el ritme_. Com evitaré que em segrestin o que em matin o que em violin o que m'assassinin si no tinc una porta que em pugui protegir del món exterior? Com vol...?_ pausa dramàtica que la seva mare aprofità per començar a aplaudir_. Com vol que visqui sense una porta?
_ Senyoreta, jo... Suposo que podria intentar de trucar a algun dels meus treballadors però..._ la veu rogallosa titubejà_. Però no. Esperi's a demà. L'hi vindrem a instal·lar a primera hora.
_ Una actuaciiiiió excel·lent...
_ Calla!_ ordenà al mòbil_. Si em passa alguna cosa_ afegí amb veu cavernosa_, haurà de conviure amb aquest pes a la consciència durant la resta de la seva vida.
_ Senyoreta, no és culpa meva que li hagin esbotzat la porta!
_ Amb aiiiiixò té raó_ assentí la seva mare. Des de quan la senyora embolicaquefafort tenia tan bon oïda?
_ Tota la seva vida..._ recalcà tot llençant al mòbil a la pica del lavabo_. I espero que visqui molts anys.
_ Però..._ esbufegà la veu rogallosa_. D'ac... Em mataran..._ tornà a esbufegar_. Em mataran però... D'acord. Miraré què hi puc fer.
_ Gràcies_ obrí l'aixeta del lavabo.
_ Que quedi clar que no li garanteixo res.
_ Gràcies_ repetí amb el mòbil ben bé a sota del raig d'aigua.
_ Que quedi clar que tampoc ser quin tipus de porta li podrem portar.
_ Gràcies, gràcies, gràcies_ mentre el mòbil començava a fer glup-glup.
_ Abans ja m'ha donat l'adreça, veritat?
_ Gràcies_ tancà l'aixeta.
_ Fins ara_ conclogué la veu abans de tallar la comunicació.
La Núria penjà el telèfon amb un somriure victoriós d'orella a orella que li passava pel clatell. Finalment, les classes d'oratòria de la universitat començaven a servir per alguna cosa.
_ Mare?_ preguntà tot acostant-se el mòbil a l'orella convençuda que l'aparell no havia sobreviscut a la inundació.
_ ... iies, gràciiies, gràciiies, gràciiies, gràciiies, gràciiies, grà..._ es mofava la veu de flautí.
_ Es pot saber què fas?!_ preguntà furiosa. Qui li havia regalat un mòbil submergible?
_ ...ciiiies_ acabà la seva mare_. Fiiins demà.
Per què sempre havia de dir l'última paraula? Per què no llençava directament el mòbil a la tassa del wàter? Per què no hi llençava sa mare? Retornà al menjador amb l'aparell en una mà i un pot de crema a l'altre. Havia de fer un pensament i orden...
Quedà garratibada.
La bossa del maletí estava esquinçada.
I Al menjador hi havia algú.
Algú que havia entrat a través de la porta inexistent. Algú que no coneixia. Algú que també tenia les mans ocupades, que tenia una pell de plàtan en una mà... I una pistola en l'altra.
La Nunu deixà escapar un xiscle que ressonà per tot l'edifici.

Comentaris

  • FELICITATS![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Núria Gausachs i Cucala

  • Taller literari ronda tres amb un retard imperdonable...[Ofensiu]
    pivotatomic | 26-05-2007

    Abans de res, una disculpa. Aquest comentari arriba amb tres setmanes de retard. Ho sento. Et podria dir allò tan socorregut de "no he tingut temps". No seria cert. N'he tingut, però m'han mancat les ganes i, simplement, m'ho he tirat a l'esquena. Com a descàrrec diré que després de la currada del 10x10 he quedat un tant saturat de RC i tot just estic recuperant les ganes. Però això no justifica el meu comportament. Disculpes, doncs, una vegada més.


    Et faig suggeriments d'estil en parèntesis dins del teu text, val?


    Cacatua!
    La Nunu va aprofitar la ventada del desinflament per tornar a tapar la gàbia. La ditxosa gàbia amb el lloro verd-llimona de topos liles. El maleït lloro que li havia encolomat sa mare perquè "al mig del seu menjador faria més bonic que a la mansió de l'avi". El carai de bèstia que només repetia cacatua cada vegada que veia algú; que ho havia repetit més de quatre mil tres-centes vint-i-quatre vegades (diguem tiquismiquis, eh? Si posessis més de quatre mil vegades em sonaria normal, però especificar tant em mata una mica l'efecte que s'espera de la brometa...) en horari de màxima audiència. Per què s'havia deixat convèncer?! Per què aquella dona sempre li havia de complicar l'existència?!
    Es va deixar caure al sofà mentre el Rudolph intentava escalar el barnús que tapava la gàbia. A sobre la taula de vidre del menjador, la closca de nou oberta. Dins del cubicle metàl·lic, una bossa de plàstic negra de les que la gent utilitza per les escombraries. Dins de la bossa, la raó del pes del maletí que havia estat a punt d'esquerdar la taula i que ella no s'atrevia a descobrir.
    Allargà el braç, agafà el mòbil de la Clàudia i admirà per mil·lèsima vegada la porqueria de foto que havia creat. Aquella massa borrosa no la salvaria dels suspens, l'enviaria a l'hospital amb bitllet de vigilància intensiva. L'única oportunitat d'aprovar es trobava dins d'aquella bossa de deixalles. Només havia d'obrir la bossa però... Com podia estar segura de què l'Oriol no s'havia adonat de QUI era el lloro que havia fotografiat? Com en podia estar la Clàudia? Com s'ho havia fet la seva carcellera per tapar la gàbia sense aixecar sospites? Com...?!
    El Rudolph va caure espantat del barnús i la Nunu es va aixecar d'un bot en sentir el ring del telèfon. Va córrer al bany, va obrir la porta i va caure de cul a terra després de rodolar sobre trenta-sis pots de crema, dues màquines d'afaitar, quatres raspallets de dents i sis tubs de pasta dentrífica mig rebentats. Qui havia estat la gamarusa que ho havia deixat tot escampat pel terra?
    _ Digui?!_ preguntà de mala gaita després d'obrir l'armariet i arreplegar amb la mà esquerra l'auricular de l'últim prestatge, una altra de les genials idees de la Clàudia per tenir "intimitat".
    _ Portes Exprés. Hi ha la Núria Blancafort?_ contestà un veu rogallosa
    _ Quan em venen a posar la porta?
    _ Podem venir demà al matí. Què li sembla a...?
    _ Com vol que m'esperi a demà?!_ el tallà furiosa mentre un altre ring començava a sonar a la butxaca dels seus pantalons_. Això és una urgència! Necessito una porta i la necessito ja! I ja vol dir ja, ja, ja!!_ exclamà tot extraient dels pantalons el mòbil que li començava a fer massatges a la cuixa dreta.
    _ No, si jo l'entenc..._ començà la veu rogallosa.
    _ No vull que m'entengui, vull una porta!_ exigí mentre la mà esquerra es posava al nivell de la cintura i la dreta despenjava el mòbil_. Què vols?
    _ Fiiiiilla, que bé que et trobo!_ exclamà una veu de flautí desafinat que li esbocinà el timpà de l'orella dreta_. Et truco perquè no t'enfadiiiiis quan demà apareguiiii pel piiiiis.
    _ Que demà apareixeràs pel pis?! Que no éreu a Cancun?
    _ Éreu? Jo iiiiiiii... Quiiiiii més?_ digué la veu amb aire de ximple.
    _ Tu i el pare. Tu i el pare naturalment!
    _ ... però és que tots els nostres tècnics ja han plegat i..._ estava detallant la veu rogallosa de l'empresa de portes quan l'auricular del telèfon fix es tornà a acostar a l'orella esquerra.
    _ No em vingui amb romanços!!!_ el tallà sense contemplacions_. Fa més de dues hores que he trucat!
    _ A mi no em parli amb aquest to!_ replicà la veu enfurismada.
    _ Nena, quiiiiiiin llenguatge és aquest?_ la renyà la veu de l'orella dreta.
    _ El llenguatge que em dóna la gana!_ botzinà a l'altaveu del mòbil de la seva dreta_. Que no li parli com?!_ preguntà a l'orella esquerra_. No... Tinc... Porta... Ho entén?_ repetí de forma pausada_. Visc en un barri en què, dia darrere dia, augmenta l'índex de criminalitat... I no tinc porta. Visc en una ciutat en què, el nombre de crims, s'incrementa exponencialment... I no tinc porta_ cità amb veu tremolosa_. Com vol que dormi aquesta nit si no tinc porta? Com ho faré per protegir les meves coses de saquejos incontrolats? Què faré si un criminal amb males intencions decideix abordar-me mentre dormo?_ preguntà amb les cordes vocals trencades tot accelerant el ritme_. Com evitaré que em segrestin o que em matin o que em violin o que m'assassinin si no tinc una porta que em pugui protegir del món exterior? Com vol...?_ pausa dramàtica que la seva mare aprofità per començar a aplaudir_. Com vol que visqui sense una porta?
    _ Senyoreta, jo... Suposo que podria intentar de trucar a algun dels meus treballadors però..._ la veu rogallosa titubejà_. Però no. Esperi's a demà. L'hi vindrem a instal·lar a primera hora.
    _ Una actuaciiiiió excel·lent...
    _ Calla!_ ordenà al mòbil_. Si em passa alguna cosa_ afegí amb veu cavernosa_, haurà de conviure amb aquest pes a la consciència durant la resta de la seva vida.
    _ Senyoreta, no és culpa meva que li hagin esbotzat la porta!
    _ Amb aiiiiixò té raó_ assentí la seva mare. Des de quan la senyora embolicaquefafort tenia tan bon oïda?
    _ Tota la seva vida..._ recalcà tot llençant al mòbil a la pica del lavabo_. I espero que visqui molts anys.
    _ Però..._ esbufegà la veu rogallosa_. D'ac... Em mataran..._ tornà a esbufegar_. Em mataran però... D'acord. Miraré què hi puc fer.
    _ Gràcies_ obrí l'aixeta del lavabo.
    _ Que quedi clar que no li garanteixo res.
    _ Gràcies_ repetí amb el mòbil ben bé a sota del raig d'aigua.
    _ Que quedi clar que tampoc ser quin tipus de porta li podrem portar.
    _ Gràcies, gràcies, gràcies_ mentre el mòbil començava a fer glup-glup.
    _ Abans ja m'ha donat l'adreça, veritat? (aquest "veritat" em sona a castellanisme. Molt més català seria un bon "oi?")
    _ Gràcies_ tancà l'aixeta.
    _ Fins ara_ conclogué la veu abans de tallar la comunicació.
    La Núria penjà el telèfon amb un somriure victoriós d'orella a orella que li passava pel clatell. (no entenc aquesta broma. No la veig...) Finalment, les classes d'oratòria de la universitat començaven a servir per alguna cosa.
    _ Mare?_ preguntà tot acostant-se el mòbil a l'orella convençuda que l'aparell no havia sobreviscut a la inundació.
    _ ... iies, gràciiies, gràciiies, gràciiies, gràciiies, gràciiies, grà..._ es mofava la veu de flautí.
    _ Es pot saber què fas?!_ preguntà furiosa. Qui li havia regalat un mòbil submergible?
    _ ...ciiiies_ acabà la seva mare_. Fiiins demà.
    Per què sempre havia de dir l'última paraula? Per què no llençava directament el mòbil a la tassa del wàter? Per què no hi llençava sa mare? Retornà al menjador amb l'aparell en una mà i un pot de crema a l'altre. Havia de fer un pensament i orden...
    Quedà garratibada.
    La bossa del maletí estava esquinçada.
    I Al menjador hi havia algú.
    Algú que havia entrat a través de la porta inexistent. Algú que no coneixia. Algú que també tenia les mans ocupades, que tenia una pell de plàtan en una mà... I una pistola en l'altra.
    La Nunu deixà escapar un xiscle que ressonà per tot l'edifici.

    COMENTARI

    Bé... igual que m'ha passat amb el Jeremies i la Minerva, estilísticament li trobo poques pegues al teu relat. Sí, hi ha coses que les resoldria d'altre forma, però com que la major part és diàleg, la veritat és que hi ha poc a comentar.

    Sobre el contingut... La veritat és que tampoc et puc fer grans aportacions que no siguin des d'un punt de vista molt personal. En tot cas, et dic el que vaig a dir-te perquè sempre va bé saber el que els nostres relats desperten en els demés...

    Mira, aquest conte em sembla una peça de La Cubana, amb una barreja de costumisme i disbarat que hauria de ser divertida... però que per algun motiu no ho és (o, millor dit, per a mi no ho és). Crees la confusió correcte, sí. El xivarri... descrius correctament als personatges... però no passa d'aquí. No hi ha acudit. No fa gràcia (no em fa gràcia, matís importantíssim, a un altre li pot semblar hilarant). I sense acudit, sense somriure, la cosa queda reduïda a un exercici d'estil més o menys reeixit.

    Jo he intentat fer humor en alguns dels meus relats (especialment al principi que vaig entrar a RC) i crec que és molt complicat fer riure (o somriure) al personal. El concepte d'humor de cadascú és molt personal i el que a un el fa trinxar de riure, al del costat el deixa sec com la mojama. Jo, francament, no he rigut amb el teu conte. Tenia els ingredients, eh? El caos, aquests iiiiis de la mare, la situació a tres bandes... Però no sé per què, el resultat no ha estat el plat esperat.

    A falta d'altra cosa només et puc oferir sinceritat. Em sap greu però, perquè el meu judici és molt subjectiu i poc útil al capdavall. No et dic res que no pugui ser replicat amb la mateixa contundència. Però, mira tu, al capdavall aquesta és la millor notícia. Escrius bé. I ho hauries de saber. Si de cas, el teu problema és que produeixes poc (tu sabràs per què...) i un nivell d'autoexigència perillós. Està bé saber que un no passarà a la història de la literatura i ser conscient de les pròpies limitacions... però tot el que va més enllà d'això l'única que fa és impedir-nos escriure i, amiga... a escriure només se'n aprèn escrivint, escrivint i escrivint...

  • Comentari Taller Ronda 3[Ofensiu]
    Jere Soler G | 15-04-2007

    No sabia com enfocar el comentari, si capítol per capítol, o tot en un conjunt. Finalment m'he decidit per a tractar-lo tot en un conjunt, ja que em penso que també és del teu interès l'obra com a unitat.
    La història m'ha anat agradant més a mesura que avançava. Al principi hi he trobat a faltar una mica una major descripció de les dues protagonistes, no en el sentit físic, ni necessàriament com a descripció narrativa en si; em refereixo a algun episodi que contrasti més els dos personatges, amb les seves diferències, i amb la manera de ser de cadascuna. M'hauria anat bé que fos així, perquè en algun moment em despisto, i no m'adono amb prou rapidesa que l'episodi l'està vivint l'altra noia, i acabo per fer-me una mica d'embolic. És a dir que els dos personatges, al principi de la història, necessiten una àncora cadascun d'ells que els situï millor en la ment del qui llegeix. Pel que fa a la forma, crec que va millorant a mesura que se succeeixen els capítols; també potser que l'interès per la trama capbussi més el lector en la història i el faci un xic més impermeable a l'aspecte formal.
    Al capítol I, per exemple, als primers fragments, no em sonaven gaire bé unes repeticions segurament cercades a consciència: "No sabia de què anava. No sabia qui eren. No sabia si l'havien vist. No sabia..." Entenc que és un intent d'expressar la situació de desconcert de la protagonista. Després quan parles que el peu li va relliscar, i que els genolls li van espetegar... doncs tampoc no em sona bé l'antropomorfisme que s'atorga als genolls i als peus, com si fossin subjectes de l'acció; m'hauria agradat més parlar dels peus i dels genolls com a part de la protagonista, o senzillament ignorar-los: "Va relliscar amb un esglaó acabat de fregar, i va picar de genolls contra el marbre".
    Després també hi trobo excessives repeticions dels possessius: les seves ungles mossegades, els seus cops de puny de papallona, les seves puntades de peu... els seus pulmons, una mica més avall. Segurament és volgut, no dic que no, però a mi no em convenç.
    Al principi del segon capítol hi torno a trobar excés de possessius.
    I a partir d'aquí, curiosament, no em crida l'atenció cap més pega significativa pel que fa a la forma; potser és pel que et comentava, que em fico dins la història i em passen desapercebudes. Jo normalment quan faig un comentari no vaig a buscar els errors, sinó que més aviat em topo amb ells, com si fossin petits rocs que m'entorpeixen la lectura, i a partir d'aquest punt no m'hi he trobat rocs. Potser alguna pedreta petitona. Per exemple un siusplau que no he trobat com a mot, suposo que deu haver de ser "si us plau". "emplastada" tampoc no l'he trobat al diccionari, tot i que pel context entenc la significació.
    "se sentí amenaçà el noi tot pujant les escales" ha de ser "amenaçar"
    "cridaré el que em donarà la gana" no sé per què però em sona més bé "cridaré el que em doni la gana
    Al principi del capítol cinc hi torno a trobar algunes repeticions, concretament de l'expressió: "Havia mirat". I una petita imprecisió: "s'havia posar a córrer"
    En aquest capítol, i també en algun altre, trobo potser un error que molts cometem, i que jo em trobo sovint a mi mateix quan em reviso els relats després d'un temps d'haver-los escrit, i és que potser fas massa explicacions, és a dir que de vegades dónes massa mastegats els esdeveniments. Així com et dic que els personatges m'hauria agradat conèixer-los millor abans que la història explotés, doncs també et dic que de vegades, i en alguns fragments, la història em sembla explicada sense necessitat; una mica com passa a les novel·les juvenils. A mi m'agrada més quan les explicacions són austeres; però clar també hi ha de ser totes per tal que s'entengui, la idea és trobar el punt. I el millor per descomptat és que el desenvolupament dels fets, explicats austerament, faci innecessàries les explicacions, o n'exigeixi molt poques, molt triades, i molt efectives.
    Quan fas una frase interrogativa de lloc: "A on vas tan carregada?" no dic pas que estigui malament, potser fins i tot és la forma correcte i sóc jo l'aviciat, però em sona més natural l'expressió: "On vas tan carregada?"

    "el què semblaven el seu fill i el seu nét" el "que" darrere article normalment no s'accentua encara que l'entonació ho pugui fer pensar, o sigui seria "el que semblaven"

    Cap al principi del capítol VI: "sense ni tan sols tovallola que ens has agafat prestada" suposo que et deus haver descuidat l'article davant tovallola: "sense ni tan sols la tovallola que ens has agafat prestada"

    "no caigui amb la temptació" suposo que seria "no caigui a la temptació"

    Una altra qüestió. El mot "sigut" no he estat capaç que algú em digui amb certesa si és correcte o no. Jo no el faig servir mai, perquè de petit, quan a cole feia l'assignatura de "catalán" al 1977, doncs em deien que no estava bé, i per això no em sona bé. Però és probable, i molt possible que es pugui fer servir.

    Al capítol VIII el "dia darrere dia" em sona més bé "dia rere dia"

    Bé, i deixant a part la qüestió formal, que és la menys complexa perquè és corregible, passo a la qüestió de fons de la història.
    La història m'ha semblat molt divertida, amb punts d'humor molt ben aconseguits. Per a mi el millor capítol és sens dubte el VII. És per trencar-se de riure. De fet podria ben bé (el capítol VII) ser un relat sorgit d'un taller d'escriptura, fruit d'una pluja d'idees on s'hi podrien haver escrit els següents ingredients:
    a)la noia es menjar del menjar del noi amb un morro que se'l trepitja
    b)a la noia la coneixen un munt de tios al restaurant amb noms diferents al seu, i a ella li és ben bé igual.
    c)Xerra amb tots aquests nois sense rubor amb la veu alçada, queda amb ells bo i estar sopant amb un altre.
    d)Acaba l'escena amb un "sinpa" sublim on el protagonista masculí es veu abocat sense ni adonar-se'n
    e)Acaba l'escena amb un "planton" al protagonista masculí.

    És a dir que el capítol en tenir aquests ingredients tan ben triats (fruit d'un plantejament previ?) doncs dóna un resultat espectacular.

    El capítol VIII també és molt i molt bo. Són els millors amb diferència.
    Els primers flaquegen una mica més. La història comença una mica feble, imprecisa, potser intrigant, però tampoc gaire. El primers capítols potser són massa escarits, i al lector se li fa difícil dibuixar les escenes, o entendre les situacions.
    Jo continuaria la història, sens dubte, millorant els primers capítols, afegint-hi alguna descripció austera dels personatges, de l'entorn; millorant alguns aspectes formals de l'expressió. També continuaria la història, però traçant un esquema previ de tots els capítols que hi ha d'haver, de cap on ha d'anar, de com ha d'acabar; afegint-hi ingredients que aconseguissin humor, intriga, sorpresa, emoció... És a dir faria un esquema previ curull de detalls, per tal que el conjunt de la novel·la (micronovel·la) deixés tan bon gust com el capítol VII.

    Espero haver-te ajudat amb la meva modesta visió.

  • No hi ha capítol IX?[Ofensiu]
    Gorwilya | 05-07-2006 | Valoració: 10

    M'he tornat a llegir els capítols que ja havia llegit, i diria que aquests últims no els havia llegit... A veure si aviat pengés la continuació. Tot i que ja veig que fa temps que no penges res. Però no ens pots deixar amb la intriga de què passarà... :P
    M'han agradat molt aquets capítols, estan molt ben detallats i a cada un passen coses sorprenens i que et deixen amb ganes de llegir el pròxim.

    Espero el IX :)

    Petons i una abraçada!!

    Gorwilya

  • i el IX?[Ofensiu]
    mjesus | 23-06-2006

    Em sembla que és el primer comentari que et faig tot i que ja t'havia llegit aquest relat per entregues abans. Però el que són les coses ara m'estic llegint el primer llibre de relats i he llegit el teu també i l'he trobat molt bo i original em refereixo a "Si ho veiessis...".

    Aquests diàlegs estan molt bé, m'he llegit els comentaris de la Llibre i -Déu n'hi do! com diu ella- i ara que ens deixes a mitges no? (al lector el deixes sol, com vas dir al teu repte) això no val, que ha tancat l'editorial? és un dir eh! només això… que espero que continuïs la nissaga de relats!

    Bona revetlla "bombera"! Ara hi vaig jo!

    Una abraçada. mjesus

  • Efectivament,[Ofensiu]

    molts caps oberts. Els aniràs tancant? Consistirà la trama en mantenir-los oberts? O potser el que faràs és ampliar-los?

    Per què -i això és una cosa que no t'havia comentat fins ara- observo que cada capítol gaudeix d'una certa autonomia. Hi ha un fil conductor, per descomptat, però també autonomia (Sentència del Tribunal Constitucional 4/81: l'autonomia pressuposa la unitat. Ho sento, però així aprofito per anar repassant, que prou em convé. Ejejem, continuem).

    Pel meu gust, tot i que aquest està també molt ben trobat, no supera el VII. Et costarà, de fet -i sempre segons el meu particular, molt particular gust- superar-lo. Però intenta-ho, si us plau.

    I així doncs, per quan el IX?

    Una abraçadassa!

    Vicenç

  • Emma, m'estàs fent quedar enganxada als seus relats... renoi ! jejeje el lloro és genial.
    Encara que no et comenti, no vol dir que no et llegeixi. D'ençà que ahir vaig llegir el forum, ( i vaig veure que ès jutja sensa saber res, no tothom gràcies a Déu), he desidit no valorar, i em sap molt de greu, per que et mereiges més d'un 10 , pels teus relats i per bona persona.
    Un petunet. Pilar

  • Llibre | 04-01-2006 | Valoració: 10

    I el IX.... quan?????

  • VIII==> comentari[Ofensiu]
    Llibre | 09-11-2005

    Un episodi més dels teus famosos 500. M'ha agradat i m'ha fet somriure, EmmaThessaM. De debò que m'ho passo bé llegint-te.

    Un parell de temes a títol de comentari general.

    Per una banda, que considero que mantens el fil de la història i el ritme delirant. I que has fet bé de recuperar el maletí com a element clau de la narració, perquè de fet, no ho oblidem, és el punt a partir del qual s'inicia tot aquest relat.

    O sigui que pel que fa a aquest capítol del 500, poca cosa més a dir. Que considero que mantens la tensió narrativa, que avança bé i que es llegeix amb un somriure constant dibuixat a la cara.

    Per altra banda, el que t'he dit en el text (inserit entremig) sobre que t'anava a "renyar", t'ho he dit de debò. De bon rotlle, és clar!

    Perquè a veure... com m'explico? Com puc fer-ho?

    Aquest exercici que estàs fent del 500 el trobo encertadíssim. Posar-se a prova un mateix per verificar fins on pot arribar en el terreny creatiu, i amb un experiment d'aquestes característiques, és un bon repte.

    O sigui que començar a escriure sense tenir una clara previsió d'on es vol anar ni què es pretén explicar, exactament, ho trobo molt i molt correcte.

    Però això no treu que, a mesura que avances, sí que cal fer un guió d'allò que ja s'ha mostrat al lector. Perquè no quedin serrells. Perquè no quedin portes obertes, expectatives d'accions o aventures dels personatges, que el lector ha rebut i que després no veurà finalitzar.

    Crec que a aquestes alçades de la macro-narració tens diversos elements damunt la taula, i és primordial, penso jo, anar resolent situacions a mesura que n'elabores de noves.

    És el meu punt de vista, la meva manera de veure-ho. I puc estar molt i molt equivocada. Però crec que si aquest aspecte no el treballes una mica, el text genèric se'n pot ressentir, patir certa dosis d'incoherència. No sé... pensa-t'ho.

    I mentre hi penses... endavant amb el capítol IX !!!!!

    L'esperaré amb ànsia.

    Una abraçada,

    LLIBRE

    PS.- Ah, sí! M'oblidava! Sobre el personatge de la mare... ostres!... no sé... aquesta repetició de la "iiiiii" se m'ha fet un pèl pesada. Ja suposo que era justament aquesta la intenció, però... no sé... m'ha cansat una mica. Però... a gust del consumidor!

  • Llibre | 09-11-2005

    Cacatua!

    La Nunu va aprofitar la ventada del desinflament per tornar a tapar la gàbia. La ditxosa ("maleïda", per exemple) gàbia amb el lloro verd-llimona de topos liles. El maleït (si a la frase anterior fas el canvi i hi col·loques "maleïda", aquí, per no repetir, pots buscar algun sinònim: malvat, pervers, endimoniat, condemnat...) lloro que li havia encolomat sa mare perquè "al mig del seu menjador faria més bonic que a la mansió de l'avi". El carai de bèstia que només repetia cacatua (jo ho col·locaria en cursiva o entre cometes, però això va a gust del consumidor) cada vegada que veia algú; que ho havia repetit més de quatre mil tres-centes vint-i-quatre vegades en horari de màxima audiència. (heheh... quan és l'horari de màxima audiència d'un lloro?) Per què s'havia deixat convèncer?! Per què aquella dona sempre li havia de complicar l'existència?!

    Es va deixar caure al sofà mentre el Rudolph (Rudolph? Com el del Pare Noël? Hehe...) intentava escalar el barnús que tapava la gàbia. A sobre la taula de vidre del menjador, la closca de nou oberta. Dins del cubicle (cubicle? No entenc a què et refereixes... però també pot ser que jo estigui espessa, avui) metàl·lic, una bossa de plàstic negra de les que la gent utilitza per a les escombraries. Dins de la bossa, la raó del pes del maletí (uueeeiiii !!!! Torna a aparèixer el maletí! T'asseguro que aquesta vegada estava disposada a renyar-te i tot si no el tronaves a treure passejant per la narració) que havia estat a punt d'esquerdar la taula i que ella no s'atrevia a descobrir.

    Allargà el braç, agafà el mòbil de la Clàudia i admirà per mil·lèsima vegada la porqueria de foto que havia creat. Aquella massa borrosa no la salvaria dels (sobra aquesta "s" de plural, no?) suspens, l'enviaria a l'hospital amb bitllet de vigilància intensiva. L'única oportunitat d'aprovar es trobava dins d'aquella bossa de deixalles. Només havia d'obrir la bossa però... Com podia estar segura de què l'Oriol no s'havia adonat de QUI era el lloro que havia fotografiat? Com en podia estar la Clàudia? Com s'ho havia fet la seva carcellera per tapar la gàbia sense aixecar sospites? Com...?!

    El Rudolph va caure espantat del barnús i la Nunu es va aixecar d'un bot en sentir el ring del telèfon. Va córrer al bany, va obrir la porta i va caure de cul a terra després de rodolar sobre trenta-sis pots de crema, dues màquines d'afaitar, quatres (sobra la "s" del plural) raspallets de dents i sis tubs de pasta dentrífica mig rebentats. Qui havia estat la gamarusa (gamarussa) que ho havia deixat tot escampat pel terra?

    - Digui?!- preguntà de mala gaita després d'obrir l'armariet i arreplegar amb la mà esquerra l'auricular de l'últim prestatge, una altra de les genials idees de la Clàudia per tenir "intimitat". (Tia! Muntes unes escenes delirants! El telèfon a l'armariet del bany... espectacular!)

    - Portes Exprés. Hi ha la Núria Blancafort?- contestà un (una) veu rogallosa

    - Quan em venen (vénen) a posar la porta?

    - Podem venir demà al matí. Què li sembla a...?

    - Com vol que m'esperi a demà?!- el tallà furiosa mentre un altre ring començava a sonar a la butxaca dels seus pantalons-. Això és una urgència! Necessito una porta i la necessito ja! I ja vol dir ja, ja, ja!!- exclamà tot extraient dels pantalons el mòbil que li començava a fer massatges a la cuixa dreta. (heheh... -sense comentaris-)

    - No, si jo l'entenc...- començà la veu rogallosa.

    - No vull que m'entengui, vull una porta!- exigí mentre la mà esquerra es posava al nivell de la cintura i la dreta despenjava el mòbil-. Què vols?

    - Fiiiiilla, que bé que et trobo!- exclamà una veu de flautí desafinat que li esbocinà el timpà de l'orella dreta-. Et truco perquè no t'enfadiiiiis quan demà apareguiiii pel piiiiis.

    - Que demà apareixeràs pel pis?! Que no éreu a Cancun?

    - Éreu? Jo iiiiiiii... Quiiiiii més?- digué la veu amb aire de ximple.

    - Tu i el pare. Tu i el pare naturalment!

    - ... però és que tots els nostres tècnics ja han plegat i...- estava detallant la veu rogallosa de l'empresa de portes quan l'auricular del telèfon fix es tornà a acostar a l'orella esquerra.

    - No em vingui amb romanços!!!- el tallà sense contemplacions-. Fa més de dues hores que he trucat!

    - A mi no em parli amb aquest to!- replicà la veu enfurismada.

    - Nena, quiiiiiiin llenguatge és aquest?- la renyà la veu de l'orella dreta.

    - El llenguatge que em dóna la gana!- botzinà a l'altaveu del mòbil de la seva dreta-. Que no li parli com?!- preguntà a l'orella esquerra-. No... Tinc... Porta... Ho entén?- repetí de forma pausada-. Visc en un barri en què, dia darrere dia, augmenta l'índex de criminalitat... I no tinc porta. Visc en una ciutat en què, el nombre de crims, s'incrementa exponencialment... I no tinc porta- cità amb veu tremolosa-. Com vol que dormi aquesta nit si no tinc porta? Com ho faré per protegir les meves coses de saquejos incontrolats? Què faré si un criminal amb males intencions decideix abordar-me mentre dormo?- preguntà amb les cordes vocals trencades tot accelerant el ritme-. Com evitaré que em segrestin o que em matin o que em violin o que m'assassinin si no tinc una porta que em pugui protegir del món exterior? Com vol...?- pausa dramàtica que la seva mare aprofità per començar a aplaudir-. Com vol que visqui sense una porta?

    - Senyoreta, jo... Suposo que podria intentar de trucar a algun dels meus treballadors però...- la veu rogallosa titubejà-. Però no. Esperi's a demà. L'hi vindrem a instal·lar a primera hora.

    - Una actuaciiiiió excel·lent...

    - Calla!- ordenà al mòbil-. Si em passa alguna cosa- afegí amb veu cavernosa-, haurà de conviure amb aquest pes a la consciència durant la resta de la seva vida.

    - Senyoreta, no és culpa meva que li hagin esbotzat la porta!

    - Amb aiiiiixò té raó- assentí la seva mare. Des de quan la senyora embolicaquefafort tenia tan bon oïda? (trobo que aquí caldria alguna acotació per indicar que aquesta darrera observació la fa la Nunu, no pas la veu del narrador)

    - Tota la seva vida...- recalcà tot llençant al mòbil a la pica del lavabo-. I espero que visqui molts anys.

    - Però...- esbufegà la veu rogallosa-. D'ac... Em mataran...- tornà a esbufegar-. Em mataran però... D'acord. Miraré què hi puc fer.

    - Gràcies- obrí l'aixeta del lavabo.

    - Que quedi clar que no li garanteixo res.

    - Gràcies- repetí amb el mòbil ben bé a sota del raig d'aigua.

    - Que quedi clar que tampoc ser quin tipus de porta li podrem portar. (Ui! Això promet!)

    - Gràcies, gràcies, gràcies- mentre el mòbil començava a fer glup-glup.

    - Abans ja m'ha donat l'adreça, veritat?

    - Gràcies- tancà l'aixeta.

    - Fins ara- conclogué la veu abans de tallar la comunicació.

    La Núria penjà el telèfon amb un somriure victoriós d'orella a orella que li passava pel clatell. Finalment, les classes d'oratòria de la universitat començaven a servir per a alguna cosa.

    - Mare?- preguntà tot acostant-se el mòbil a l'orella convençuda que l'aparell no havia sobreviscut a la inundació.

    - ... iies, gràciiies, gràciiies, gràciiies, gràciiies, gràciiies, grà...- es mofava la veu de flautí.

    - Es pot saber què fas?!- preguntà furiosa. Qui li havia regalat un mòbil submergible? (repeteixo la mateixa observació: potser quedaria bé indicar que aquesta pregunta retòrica la fa la Nunu)

    - ...ciiiies- acabà la seva mare-. Fiiins demà.

    Per què sempre havia de dir l'última paraula? Per què no llençava directament el mòbil a la tassa del wàter? Per què no hi llençava sa mare? Retornà al menjador amb l'aparell en una mà i un pot de crema a l'altre. Havia de fer un pensament i orden...

    Quedà garratibada.

    La bossa del maletí estava esquinçada.

    I al menjador hi havia algú.

    Algú que havia entrat a través de la porta inexistent. Algú que no coneixia. Algú que també tenia les mans ocupades, que tenia una pell de plàtan en una mà... (hehe...) I una pistola en l'altra.

    La Nunu deixà escapar un xiscle que ressonà per tot l'edifici.

  • Llibre | 30-10-2005

    T'he vist. He llegit al fòrum que havies penjat un nou relat, i ràpidament he volgut comprovar què havies enviat.

    I res més que les VIII !!!!! Gràcies, Emma! Així que pugui m'hi poso! Passat aquest llarg cap de setmana, però.

    Un petó,

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de EmmaThessaM

EmmaThessaM

23 Relats

177 Comentaris

44388 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Si vols descobrir una de les joies més preuades d'RC...
Fes clic aquí: MÉS de 1000 comentaris no poden estar equivocats ;-)



Hi havia una vegada, en un món molt molt proper, una nena sense res especial que no sabia què ser de gran. O si ho sabia...

Però no s'hi atrevia, perquè ningú no volia ser el mateix que ella quan fos gran.

Tenia un somni: escriure una història. No pretenia que fos la millor narració de la humanitat, ni la més llarga, ni tan sols la més curta. No volia fama ni diners. Només volia un lector...

Un lector que volgués llegir-la.

Però la nena va oblidar el somni i es va fer gran. I la noia va anar a la universitat. La noia va entrar en una empresa. La noia va trobar una parella amb qui compartir els problemes. La noia va ascendir a la feina. La noia es va hipotecar. La noia va tenir fills. La noia va patir per les males companyies. La noia va conèixer els fills dels seus fills. La noia va acabar de pagar la hipoteca. La noia es va morir.

I mai va escriure el llibre...

Mai va trobar el lector.

Què hauria passat si s'hi hagués atrevit?

Això, lector... Només ho saps tu.



EmmaThessaM (emmathessam@yahoo.es)



M'he cansat de les màscares. Aquesta sóc jo: la jo real.


www.vullescriure.cat
lallibretavermella.blogspot.com