Cinc-cents mots i escaig - VII

Pel que fa al relat, de fet, puc afegir poca cosa a les breus notes introductòries que ja et vaig avançar fa un parell de dies o tres. Trobo que retornes al ritme àgil i trepidant dels primers capítols, i això em duu a repetir per enèsima vegada que sovint, els capítols pont, són necessaris. Només és important que no trenquin de forma excessiva ni amb el ritme aconseguit ni amb la narració. I això, en el capítol anterior, que és el que tu mateixa qualifiques com un capítol en el qual les muses t'havien abandonat, no crec que passi. Potser és cert, ja t'ho vaig dir, que té lloc una subtil pausa, però l'acció continua avançant i es perfilen alguns trets dels personatges.

Aquest episodi VII té al seu favor el diàleg. Crec que escriure un bon diàleg no sempre és fàcil, perquè sovint caiem en l'error de fer entrar frases fetes que "embruten" el text, o recargolaments lingüístics que ens allunyen de l'agilitat d'una conversa.

Penso que no és el cas. El diàleg que planteges és àgil, fa avançar la història, i ens mostra diverses característiques del caràcter dels personatges.

Per altra banda, enganxes a la perfecció amb tot el que s'havia anat explicant i ens deixes, de nou, amb el neguit, la incertesa, la intriga per saber què passarà. Què vol dir el crit provinent del dotzè pis? Que deu estar passant allà? Recordem que hi ha diferents fils oberts, en aquesta narració. Tenim, per exemple, la maleta. La maleïda maleta de la qual encara no se'ns ha donat més informació.

Ostres! Vas dosificant els nombroses elements que has obert i mantens la tensió i l'atenció lectora. I això és vital!

Mentre anava llegint, com hauràs pogut observar, t'he escrit algunes observacions que m'han vingut al cap. Sempre es tracta d'anotacions personals i subjectives que t'escric perquè sé que no et molestaran. D'altra manera no ho hagués fet. I per descomptat, com a anotacions subjectives que són, no valen un rave. Vull dir que jo ho puc veure d'una manera, tu d'una altra, i els propers lectors que passin per aquest text d'una altra ben diferent. Tot són formes diverses d'apreciar un text. Res més que això.

Aquestes observacions les he inserit en blau. I en groc he remarcat una expressió que utilitzes, per al meu gust, massa habitualment.

A mi sempre m'han dit que els gerundis alenteixen l'acció. I crec que hi ha una bona part de raó en aquesta afirmació. I en el cas del teu relat, que el que sobretot transmet és acció trepidant, això no és bo. A banda que, per al meu gust una altra vegada, aquesta repetició cansa una mica.

És clar que ara ve quan em dius que ha estat volguda i escrita així de manera ben conscient. En aquest cas, res més a dir, perquè tal com esmentava abans, es tracta de formes diferents de valorar i rebre la lectura d'un text, i crec que totes són vàlides.

Però si no fos el cas, si aquestes reiteracions no fossin fetes expressament, crec que amb petits canvis el text guanyaria.

Em sembla que no em deixo res per comentar. Ah, sí! Dir-te que m'ha encantat llegir-te de nou, i que de veritat espero que el proper lliurament dels "Cinc-cents mots i escaig" no tardi tant a arribar a les pàgines de RC com ha passat amb aquest.

Si se m'acut algun altre comentari, ja te'l faré.

Un petó,

LLIBRE

PS.- I moltíssimes gràcies per la dedicatòria.

-Això t'ho menjaràs?
-Què?
-No, oi? -s'autocontestà la Clàudia tot prenent-li el plat i posant-se'l al seu (particularment, quan escric, intento seguir la màxima "el que no és necessari, sobra" -però sense passar-se, és clar--. I una de les coses que intento evitar sovint és l'ús "innecessari" dels possessius, molt habituals en el llenguatge parlat, però que no s'ha transmetre al llenguatge escrit. En aquest sentit, penso que aquest "seu", tenint en compte que ja has indicat "tot prenent-li" no fa falta per mostrar a la lectora que el plat queda al SEU davant. Però és una manera de veure-ho personal i subjectiva) davant-. Ja m'ho acabo jo.
-Però... - es queixà l'Oriol tot veient com la noia enforquillava el pollastre que no havia tingut ocasió de tastar.
-I la tfruifta, tfe la menfxaràs? -el tallà amb la boca plena. (Ei! Una bona onomatopeia, que funciona a la perfecció)
Per tota resposta, el noi clavà forquillada a la seva massa d'ou amb patates mentre la noia aprofitava per buidar d'un sol glop el contingut del seu vas de taronjada: del SEU, no del d'ella. (Veus? Aquí aquest possessiu no només fa falta, sinó que entra de ple en el joc còmic i/o irònic que ja comença a impregnar el relat) No era exactament el tipus de sopar que s'havia imaginat quan la Clàudia (Clàudia (personal: jo aquí hi col·locaria una coma) es deia?) li havia dit que el convidava (una altra mania meva: si una cosa es pot dir de manera directa, no cal crear paràfrasis. Si més no, no SEMPRE cal crear paràfrasis. I en aquest cas, crec que no cal, i que el text guanyaria en agilitat si escrivissis directament: "No era exactament el tipus de sopar que s'havia imaginat quan la Clàudia (Clàudia, es deia?) l'havia convidat a un bon àpat") a un bon àpat per haver-la salvat de les flames "com un Romeu en plena Ilíada": el restaurant feia pudor, l'aforament com a mínim triplicava el màxim permès i la noia no feia més que robar-li tot el que els cambrers li posaven damunt del plat.
-Xevi! -cridà de sobte la noia tot empassant-se el pollastre coll avall i aixecant-se d'un bot per saludar a un noi que acabava d'entrar al restaurant.
-Hola Noèlia, com anem?
-Noèlia? (bona, aquesta! Abans ja hem vist els dubtes de l'Oriol pel que fa al nom de la noia... aquí hi reincideixes i crees joc de complicitat amb la lectora) -preguntà l'Oriol-. No et deies Clàudia?
-Clàudia, Xevi: C-l-à-u-d-i-a -delletrejà ("lletrejà") la noia tot ignorant el comentari de l'Oriol.
-Avui no estic d'humor per (a) les teves esquizofrènies personals, "Clàudia" -comentà-. A qui has enredat perquè et pagui el sopar?
-A ningú. Avui convido jo.
-Convidar? -preguntà irònic-. Ja li has dit al pobre noi que comenci a fer escalfaments? (ja avanço ara que aquesta picada d'ullet la trobo molt aconseguida. En la primera lectura del relat, hi he passat per damunt. Tampoc no m'he aturat a intentar comprendre què volies dir... però en arribar al final la broma que introdueixes aquí pren sentit. M'agrada)
-Escalfaments? Es pot saber de què està parlant? (genial, noia! Dibuixes l'Oriol ben bé com si estigués baixant de la figuera) -preguntà l'Oriol tot deixant els coberts sobre la taula.
-Veus què estàs aconseguint? Tu el què vols és que em deixi plantada!
-Jo? Mai! -sentencià convençut tot allunyant-se de la taula-. Que vagi bé el sopar, cap de panotxa: jo no em puc permetre el luxe d'haver de pagar el plats trencats.
-Es pot...?
-No li facis cas. És un antic company que li falta un bull -el tallà la noia tot tornant a seure-. T'acabaràs la truita?
-Però sí és la Claus! Tu saps quanta estona fa que t'espero? -exclamà una veu des del fons del local.
La noia girà el cap d'una revolada.
-Ah, Jeremies, ets tu... Que... Que havíem quedat?
-Quedat? No, i ara. Tu i jo? -preguntà el nouvingut tot arribant a la seva (una altra vegada: crec que aquest possessiu no cal... però ja t'ho he dit abans: em sembla que és una mania meva) taula-. Quina bestiesa! És que avui em venia de gust perdre el temps i per això m'he passat les últimes tres hores parat com un estaquirot davant del Cinema Comptal... ("Comptal" o "Comtal"?) És clar que havíem quedat! -exclamà (una altra mania meva -de la qual no sempre me'n surto: intentar no repetir paraules en "poca distància". En aquest cas, el verb "exclamar" l'has fet servir just quan aquest nou personatge entre en escena i es trova la Clàudia al bar) enfadat-. Es pot saber què t'ha passat?
-Ups... Doncs... És que... Me n'he oblidat i...
-T'has oblidat de la cita?
-No! Vull dir sí, vull dir no, vull dir també, vull dir que... Per què no parlem un altre dia?
-Per què no te'n vas a la merda? (hehe... directe i contundent, sí senyora!) -li recomanà tot sortint del bar amb un fort cop de porta.
-Tu diries que s'ha enfadat? -preguntà la Clàudia. (hehe... quins nassos que té, la tia!)
-No, i ara -contestà l'Oriol amb ironia tot retornant a la seva truita-. El teu xicot?
-Ell? Ni en somnis. Vols alguna cosa més per menj...? Josep! -cridà de sobte per sobre de les converses del restaurant. (m'agrada com trenques el ritme introduint nous personatges que perfilen l'escena esperpèntica del relat)
Un noi que seia a un parell de taules de distància girà el cap en sentir el seu nom.
-Noèlia! -exclamà el noi amb un rostre (una altra vegada és una qüestió de gustos personals: aquest "un" m'allunya de la situació que em mostres, perquè si és el rostre d'ell, no pot ser "un", sinó "el", o en tot cas, directament el substantiu sense article: "exclamà el noi amb rostre de grata sorpresa". Però insisteixo: és una apreciació personal i subjectiva) de grata sorpresa.
-Clàudia!!! -corregí la noia empipada. (hehe...)
-Com et va la vida?!
-Bé, i a tu?!
-També! Aquesta és la meva conquesta d'aquesta nit! (dues vegades "aquesta" en una mateixa frase... potser es podria arreglar... "et presento la meva conquesta d'aquesta nit", "estic amb la meva conquesta d'aquesta nit"... No sé... apunto idees) -cridà tot assenyalant una pèlroja ("pèl-roja"... em sembla) espectacular que seia a la seva taula (per no repetir "taula", que apareix més endavant, què tal "que seia amb ell"?)-. Què et sembla?!
-Em sembla que no t'ho passaràs tan bé com amb mi!
Un parell de veïns de taula somrigueren per sota el nas mentre unes quantes veus paraven de parlar per poder-los escoltar milllor (millor) .
-No et dic pas que no... Amb tu m'ho passo molt bé! Et reservo demà a la nit?! (déu n'hi do! Quina conversa! Ben trobada, ja ho crec)
-Clàudia, no cridis -xiuxiuejà l'Oriol-. Us esteu convertint en el centre d'atenció del restaurant.
-No s'enfadarà la teva noia dient això?!
-Ella?! Què va! -contestà tot clavant un petó de rosca i tornavís a la boca de la pèlroja (pèl-roja... em sembla) -. No té ni la més remota idea de català! Demà (jo col·locaria una coma després de "demà") doncs?!
-Clàudia... -tornà a advertir l'Oriol en adonar-se de què, de mica en mica, tothom havia callat i els escoltava amb atenció.
-Per què no?! -accedí la Clàudia amb un somriure murri als llavis.
-Clàudia.... -insistí l'Oriol cada vegada més nerviós.
-Et passaré a buscar a les dotze!
-D'acord! -acceptà tot retornant enforquillant (suposo que és un error de tecleig, però no acabo de veure aquests dos gerundis seguits... suposo que es tractava d'escriure "tot retornant i enforquillant"... o una cosa així, no?) amb decisió un tros de truita del plat de l'Oriol.
El restaurant es tornà (abans has dit "tot retornant" i ara "es tornà"... per què no, per exemple, "el restaurant es poblà de nou de converses...", o "el restaurant es poblà una altra vegada de converses"... ?) a poblar de converses en veure que la noia començava a mastegar i en Josep es cruspia a queixalades l'alè de la seva acompanyant.
-Ja era hora... -botzinà l'Oriol-. Realment és necessari que proclamis als quatre vents les teves relacions personals?
-Gfelfós? -preguntà tot mastegant la truita a cent-vint (cent vint) queixalades per minut i entaforant-se dins la boca un nou tros de pollastre.
-Com vols que estigui gelós si amb prou feines sé com et dius?! -preguntà exasperat-. A mi m'importa un rave si estàs embolicada amb tot el sector masculí de la ciutat! El què no vull és ser el centre d'atenció.
-Però t'agrada estar al centre d'atenció -replicà a sotaveu (a sota veu) amb sarcasme tot engolint l'últim tros d'aviram-. Has acabat?
-Sí, he acabat -contestà tot mirant els plats buits-. Què has volgut dir amb això que m'agrad...?
-La lladre! -xisclà de sobte la Clàudia tot alçant-se d'un bot i començant a córrer cap a la porta del restaurant per on acabava de sortir una nena esperitada-. Que algú l'aturi! M'acaba de robar la cartera!
Quan arribà al carrer, la nena es perdia per una cantonada que hi havia a mà esquerra. Sense pensar-s'ho dues vegades, posà la directa en direcció contrària. (hehe... ai, que m'ho veig venir!)
-Que se n'ha anat per l'altra banda! -l'hi (li) cridà l'Oriol que l'acabava d'atrapar després de sortejar un parell de crosses, tres nens que jugaven, un caniche cridaner i un cambrer astorat.
-Qui?! -preguntà sense afluixar la marxa i girant a mà dreta.
-La lladre! -contestà tot perseguint-la a través del pas de peatons ("vianants", em sembla) amb vermell.
-Quina lladre?! -insistí tot girant una cantonada a mà esquerra, passant per davant d'uns contenidors i endinsant-se en les entranyes de la terra a través d'un carrer amb cinquanta metres de desnivell.
-Com que quina lladre?! La que t'ha robat la cartera! -replicà tot girant a mà dreta en arribar davant d'una botiga de joguines amb el vidre de l'aparador trencat.
-La cartera? -se sorprengué la noia tot aturant-se en sec davant d'un bloc de pisos.
-Sí... La cartera... -assentí el noi tot esbufegant al seu costat.
-Però si jo no porto mai cartera!
-Doncs... Per què has... Has sortit corrents, si o no? -comentà tot intentant apaivagar el flato ("flat", em sembla) que el partia per la meitat.
-Perquè no porto cartera... -replicà amb ulls murris tot prement el timbre del conserge-. I t'he dit que et convidava.
-M'estàs dient que... Hem marxat sense pagar? -preguntà astorat.
-És clar, que potser has pagat tu?
-Però com...?! -començà indignat.
-Clàudia, t'has deixat les claus? -preguntà la veu d'un noi d'ulls negres i cabell atzabeja tot obrint la porta de l'edifici que tenien al davant.
-Un moment, això no és...? -preguntà l'Oriol tot mirant al seu voltant en un pobre intent per resituar-se en el temps i l'espai.
-Sí, ho és -el tallà-. Has estat molt amable d'acompanyar-me a casa. Bona nit! -s'acomiadà tot empenyent l'Alfons cap a dins de l'edifici i tancant la porta.
-Però... Ei, tu! -es queixà l'Oriol en veure's amb la porta tancada al nas i en adonar-se que no la podia obrir des de fora.
-Pobre nano. A tu et sembla bé això de deixar-lo amb la paraula a la boca d'aquesta manera? -preguntà l'Alfons mentre la Clàudia es dirigia a l'ascensor.
-Si parlessis amb l'avi de la Núria, descobriries que no en té res de pobre -replicà tot estacionant-se davant de la porta de l'ascensor.
Un crit provinent del dotzè pis trencà el silenci de la nit quan la noia estava a punt de prémer el botó de l'elevador mecànic.

Ei!

Que abans m'he oblidat de comentar que part d'aquesta agilitat, crec que en aquest capítol l'aconsegueixes gràcies al diàleg. Avança bé i és trepidant.

Per altra banda, el personatge de la Clàudia-Noèlia l'estàs perfilant cada vegada més. M'agrada com t'està quedant.

Però insisteixo: dóna'm temps, si us plau.

Fins aviat (espero),

LLIBRE

EmmaThessaM: no vagis dient pel fòrum que a ningú no li interessa. A mi sí. I a més, com pots comprovar, ja he vist que te l'han publicat després d'haver-ho anunciat al fòrum.

Però no disposo de temps. Me l'he llegit. Per descomptat! Com no ho havia d'haver fet després de tant de temps esperant-te... esperant-lo!

I vull comentar-te coses que he vist, detallets que m'agradaria esmentar... però ho vull fer amb temps... Dóna'm una mica de temps, si us plau.

I per cert: a nivell general, penso que has reagafat el ritme, i que l'anterior, tal com t'havia comentat, era un capítol d'impàs. Cosa que no implica que sigui un capítol dolent. De vegades fan falta, aquestes falques, per fer avançar l'acció.

Un petó... i si us plau: dóna'm temps.

LLIBRE