Cinc-cents mots i escaig - VI

Un relat de: EmmaThessaM

_ Paparazzis?_ va repetir el noi tot fent un parell de passes en direcció a la benvinguda i clavant la mirada en el maletí que portava_. Surts a les revistes del cor?

La noia continuava paralitzada mentre la tensió augmentava per moments; aviat es podria menjar amb forquilla i ganivet. No podia ser ell. No podia ser ell. Això era tot el què el seu cervell era capaç de processar. No podia ser ell. Si ho era, ja havia begut oli de frens.

_ Oriol, aquesta és la Núria, la meva companya de pis_ va saltar la Clàudia tot interposant-se en el camí del noi_. En altres circumstàncies, la trobaries encantadora però és que... És que no està acostumada a veure homes amb tan poca roba que es passegen pel mig del "seu" menjador_ comentà tot llençant-li una mirada insinuant que volia donar a entendre que ella no hi tindria cap problema_. Jo de tu m'afanyaria a vestir abans no recordi la fòbia contra els papanates que li ha inculcat el seu avi i m'obligui a llençar-te escales avall sense ni tan sols tovallola que ens has agafat prestada. Que potser no has sentit el què acaba de dir?

_ Ella no ha dit que la protegies dels paparazzis?_ va preguntar el noi estranyat.

_ Paparazzis? Com vols que hagi dit paparazzis? Tu la veus amb cara de top model? Per favor: si sembla un iceberg!_ va exclamar la Clàudia tot començant a riure i empenyent-lo cap al bany a on presumiblement hi havia la seva roba_. Ha dit papanates: pa-pa-na-tes. El seu avi no vol que se li acosti cap noi abans dels vint-i-cinc anys i que, si se li acosta, sigui amb un anell de matrimoni al dit. El seu avi vol que vigili que no caigui amb la temptació... Encara que a mi no em fa res caure-hi..._ acabà tot picant-li l'ullet, empenyent-lo cap al bany i tancant la porta.

Va respirar a fons i es va apressar cap al menjador.

_ No t'he dit que no cridessis?_ la va renyar amb un xiuxiueig_. Esperem que s'ho hagi empassat, si no, ja podràs començar a buscar-te una altra disfressa.

_ És...? No és l'Oriol...? No pot ser... És... És l'Oriol Campà?_ va preguntar a batzegades

_ Sí.

_ Però es pot saber...!_ començà a cridar.

_ Ssss!_ li ordenà la Clàudia tot tapant-li la boca_. Si tornes a ficar la pota, aquesta vegada te n'hauràs de sortir tota sola que a mi ja se m'han acabat les idees.

_ Es pot saber què hi fa aquest coi de paparazzi al meu bany?_ xiuxiuejà amb una barreja de ràbia i por a la veu.

_ Veuràs... És una història una mica llarga d'explicar i..._ titubejà la Clàudia.

_ Secretets?

Les dues noies van donar un bot. L'Oriol, aquest cop vestit i amb els cabells recollits en una cua, acabava de tornar al menjador. No n'hi havia cap dubte. Era ell.

_ No i ara!_ contestà la Clàudia tot acostant-se-li amb un somriure d'orella a orella i agafant-lo pel braç_. Només li estava explicant com has estat de valent durant l'incendi i...

_ Incendi? Has calat foc al pis?!_ la Nunu tornava a cridar; havia de distreure l'atenció del maletí fos com fos.

_ Ha sigut un accident, jo estava escalfant un cassó de llet i..._ apuntà de forma condescendent tot estibant el noi de forma dissimulada cap a la porta_. No hauria estat res si no hagués estat perquè m'he quedat tancada a fora i...

_ Te n'has anat i has deixat el foc encès?_ preguntà la noia aparentant incredulitat tot amagant el maletí a la seva esquena_. Però com es pot ser tan tarambana?

_ Què vols fer-hi? És el què tenen els accidents: sempre t'acaben deixant com una tonta_ sentencià tot agafant la jaqueta del rebedor_. Encara sort que ha arribat l'Oriol i ha pogut tirar la porta a terra d'una puntada de peu perquè si no... Ja et vaig dir que aquesta porta que t'havien venut no era antilladres_ comentà tot cordant-se la cremallera_. Total. Al final ha resultat ser un foc sense importància.

_ I si era "un foc sense importància", es pot saber que hi fa tot el pis ple d'espuma d'extintor?_ preguntà exasperada.

_ Bé... Això ha sigut del tot culpa meva..._ reconegué tot abaixant la mirada i fent veure que de sobte li havia entrat la timidesa_. És que m'he posat nerviosa i... I he començat a tirar espuma a tot arreu i... I... I a tort i a dret... I total que... Que al final també l'he acabat ruixant a ell i ara, per fer-me perdonar, l'he de convidar a sopar!_ acabà tot empenyent l'Oriol cap a la porta.

_ Ha estat un plaer conèixer-te_ saludà el noi abans de sortir el replà de l'escala amb la mirada fixa a la seva esquena.

_ Per cert, saps que l'Oriol m'ha dit que hi ha una glamurosa celebritat amagada al barri que es vol mantenir en l'anonimat?_ afegí la Clàudia amb ironia des del llindar de la porta_. Ha tirat unes quantes fotos després de l'incendi per poder-les enviar a la seva revista i fer-ne una portada que digués Incendi en el barri amagatall: el foc continua. Té gràcia que el foc li hagi espatllat el rodet... Bé, en realitat ha sigut la meva escuma, però això és un detallet sense importància, veritat?_ preguntà tot sortint del pis_. Per cert, havia fotografiat allò_ digué tot assenyalant un punt a l'esquena de la Nunu.

La noia girà el cap i l'alè que havia retingut en veure l'Oriol, se li escapà de cop per tots els porus de la pell. El tercer problema era molt greu.

Comentaris

  • Va, vinga, un altre comentari[Ofensiu]

    Estic coooooompletament d'acord amb la Llibre (Llibre? Em sóna d'alguna cosa, tu, però ara mateix...) i en particular amb la menció que fa que es tracta d'un capítol d'impasse (Llibre... em sembla recordar...)

    A la primera meitat es palpa la subtilesa (sí, sí, la subtilesa també es pot palpar [nota: i vaig fent memòria sobre la Llibre]) amb plasticitat i tot. Hi ha una complicitat divertidíssima i molt ben aconseguida. És una de les millors parts que t'he llegit fins ara del relat, i realment, tal com diu la Llibre (et juro que gairebé l'estic visualitzant), la més aclaridora fins ara.

    De totes maneres, i que no se m'ho prengui malament la Llibre (em penso que ja començo a visualitzar...), firmo sota el comentari del peres: a TV3 i que tremolin les hostesses de Jet Lag!

    La història, en resum, segueix trepidant però ara -per fi! Era necessari un capítol com aquest, més que res per respirar- més pausada.

    Salut i continuo llegint!

    Vicenç

    PS: Ah, sí, home, sí, la Llibre! Ara hi caic: premi Pulitzer a la relataire més aguda d'RC!

  • Llibre | 19-10-2005

    STOP.

    Ja els he rellegit tots de nou. Ara em toca tornar a esperar.

    Petons,

    LLIBRE

  • escolta Emma ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 16-09-2005

    on puc continuar amb la Claudia i la Nunuu ? no t'havia llegit i ara m'empassat el sis capítols de cop i en vull més, venga dona no em facis patir ...

  • Llibre | 13-09-2005

    Hola, EmmaThessaM!

    Primer de tot, disculpa per la demora. Vaig dir que tornaria per comentar-te quan disposés de temps, i et ben asseguro que així ha estat. Porto uns dies que vaig bastant de bòlit. Espero que no m'ho tinguis en compte i que continuï en marxa aquell monument que tenim a mitges... heheh...

    Vinga! Millor no m'enrotllo més i em dedico al que ara toca, no?

    Dius en la introducció que creus que t'ha abandonat la musa. Bé: jo no ho veig així.

    Potser aquest capítol de Cinc-cents mots i escaig no destil·la tanta hilaritat com algun dels precedents. Potser no t'has immergit amb tanta força en la comicitat amb què ens has delectat en els episodis anteriors. Però crec que manté el ritme trepidant, les imatges insòlites i l'absurd convertit en literatura.

    Diguem-ne que potser és un capítol d'impàs, sovint necessari per aclarir informacions (tema paparazzis i celebritat desitjosa d'anonimat) i alhora per encetar nous temes.

    Perquè et recordo que els nostres tres amics (nen ros, home d'espessa barba i noi de pell blanca) han desaparegut de la narració just quan perseguien la Nunu, la nostra protagonista. I et recordo també que tenim un maletí que pesa com un mort pendent de ser obert.

    I tu has fet el contrari del que s'esperava: en lloc d'anar tapant forats i resolent incògnites, has tirat més llenya al foc. Fantàstic! Ben trobat.

    A més, has perfilat el personatge de la Clàudia amb uns matisos que no m'hagués imaginat. Ja l'he coneguda en el primer capítol, quan anava borratxa (ella, no pas jo... heheh). I després me l'he retrobada en el tercer, calant foc al pis (per cert, que encara ric quan recordo la descripció que en fas).

    O sigui que malgrat una frase que apareix, dita com de passada, però que en realitat comença a aclarir la funció d'aquesta Clàudia: tu vius gràcies als diners que el meu avi et paga per mantenir allunyats aquells gamarussus de paparazzis i si no fos per... (cap. IV)... Repeteixo: si no fos per aquesta frase, res no ens faria intuir un personatge segur i resolutiu com el que ens mostres en aquest capítol: Ha tirat unes quantes fotos després de l'incendi per poder-les enviar a la seva revista i fer-ne una portada que digués Incendi en el barri amagatall: el foc continua. Té gràcia que el foc li hagi espatllat el rodet... Bé, en realitat ha sigut la meva escuma, però això és un detallet sense importància, veritat?

    Un cop d'efecte ben portat.

    I més ben portada encara la darrera frase de la Clàudia: Per cert, havia fotografiat allò_ digué tot assenyalant un punt a l'esquena de la Nunu.

    O sigui, que a tots els temes iniciats hi hem d'afegir un nou problema, encara per descobrir.

    EmmaThessaM: potser és un capítol d'impàs, però estic convençudíssima que la musa no t'ha abandonat. I ja ho saps, no? Des d'aquest mateix instant ja espero amb ganes el lliurament de Cinc-cents mots i escaig - VII.

    Una abraçada,

    LLIBRE

    PS.1.- Per cert: felicitats per la iniciativa dels Reptes. És increïble com s'hi ha enganxat la gent. De veritat: una idea genial. Felicitats!

    PS.2.- Per què les entrades de diàleg les inicies amb guió baix, com si fos un subratllat?

  • OOOOOOOOHHHHHHHHHH !!!!!!!!!!!!!!![Ofensiu]
    Llibre | 29-08-2005

    Gràcies.

    Gràcies.

    Gràcies.

    Per cert: t'he dit ja que gràcies?

    heheheh...

    T'ho creguis o no, tenia ganes de llegir-te. Però... ARA NO TINC TEEEEMPS!!!!!

    Aix! Així que pugui m'hi llenço en planxa!

    Una abraçada, i gràcies per continuar amb el serial.

    LLIBRE

    PS.- En breu (demà? demà passat?) torno.

  • això[Ofensiu]
    peres | 29-08-2005 | Valoració: 10

    cada cop m'agrada més i crec que en acabat hauràs d'enviar-lo a TV3 perquè en facin una sèrie...

    No aconsegueixo imaginar-me què és el que hi ha darrere la Nunu al final de l'episodi. Un altre noi? Un elefant? Un cadàver? Un forat a la paret que comunica amb els veïns, que en realitat són uns gàngsters?

    Quina emoció!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de EmmaThessaM

EmmaThessaM

23 Relats

177 Comentaris

47850 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Si vols descobrir una de les joies més preuades d'RC...
Fes clic aquí: MÉS de 1000 comentaris no poden estar equivocats ;-)



Hi havia una vegada, en un món molt molt proper, una nena sense res especial que no sabia què ser de gran. O si ho sabia...

Però no s'hi atrevia, perquè ningú no volia ser el mateix que ella quan fos gran.

Tenia un somni: escriure una història. No pretenia que fos la millor narració de la humanitat, ni la més llarga, ni tan sols la més curta. No volia fama ni diners. Només volia un lector...

Un lector que volgués llegir-la.

Però la nena va oblidar el somni i es va fer gran. I la noia va anar a la universitat. La noia va entrar en una empresa. La noia va trobar una parella amb qui compartir els problemes. La noia va ascendir a la feina. La noia es va hipotecar. La noia va tenir fills. La noia va patir per les males companyies. La noia va conèixer els fills dels seus fills. La noia va acabar de pagar la hipoteca. La noia es va morir.

I mai va escriure el llibre...

Mai va trobar el lector.

Què hauria passat si s'hi hagués atrevit?

Això, lector... Només ho saps tu.



EmmaThessaM (emmathessam@yahoo.es)



M'he cansat de les màscares. Aquesta sóc jo: la jo real.


www.vullescriure.cat
lallibretavermella.blogspot.com