Secundogenitat

Ei, amic! Fa temps publicaren una 'antologia' de minirelats i microrelats 'eròtics' a Oikos-Tau. No recorde ara el títol. Sé que els 'culpables' van ser el Manel Alonso i l'Albert Calls. Bo, doncs jo 'nedava per allí' amb els meus primers treballs en prosa premiats...
Tota aquesta explicació ve a que 'm'has tocat el tendre' que diem per ací... Retornar als origens... redéu! després de tant de temps de no fer ni 'minis' ni 'micros'!

Dona'm una hora... i te'n penge un! 'Fabricat' per l'ocassió, ben clar! Sense "refritos"!

Salut i rebolica!

Més prompte del que em pensava!

Sempre he estat un ratolí de biblioteca. Rata, no, que ès mot extremat i fins tot peioratiu. Aleshores, quedem en ratolí. Investigació superficial. Quotidiana. Fins i tot, visc just al costat...
Si tingués temps, us contaria alguns bocins de la meua desgraciada vida, però... Va, us en faré cinc cèntims: camine ràpid, llegeix de tant en tant un llom, per agafar aire, i no m'ature mai al piano. Seria contraproduscent.
El que cal que sapigueu és que cada nit, corrent, saltant, faig la passejada habitual, el circuït recomanat: des del tercer volum de la prestatgeria A3 -'Confitura en un tristràs'- fins els setè de la Z6 -'Angustia vital'- (en castellà a l'original) . I pense que em caldrà fer alguna cosa perquè la l'ajudant bibliotecària canvie l'ordre dels volums de la zetasís. Perquè és que acabe amb un cansament! I unes elucubracions estranyes!
I tot pel colesterol ditxós! I per una puntada de triglicèrids, que potser no és el cas!
Això que faig cada nit l'exercici que em mana el metge!

-'Mami', què vols per sopar?
-Ai! M'abelleixen quatre ous caiguts, sis botifarres i uns talls de panxeta adobada... Em xuplaré els dits, filleta!

Secrets inconfessables

Són les set i vint del matí d'un dia qualsevol. Encara fosqueja i sembla ploure. Ets a la cuina amb el portàtil i les restes de l'esmorzar. Mires el correu però també navegues per internet buscant un petit segon aquella pàgina inapropiada per l'hora i el lloc. Però és que avui no saps per què però t'has llevat calenta, molt calenta, i les imatges a la pantalla empenyen de seguida els teus dits inconscients i encara mig adormits per l'escletxa de la bata i cap al mugró, tocant-lo lleument, pessigant-lo a penes mentre no deixes de mirar el sexe davant teu generosament ofert i alhora totalment privat.
Et rellepes amb el que veus i imagines per a tu, ara i aquí, intensament, només amb tu i per a tu. Però vols, necessites més, i acostes la mà al pot de melmelada encara obert i hi endinses el dit del mig fent cullereta. Et mires un moment la textura dolça abans de ficar-te-la trapella dins la boca, fent una "o" amb els morros, treient només la punta de la llengua i acostant-la al préssec melós, sucós, deliciós…mmm. Però aix!... amb tant de plaer has tancat els ulls, i d'un mal gest del teu colze el pot cau rodolant per sobre la taula, dubta uns segons i decideix estimbar-se a càmera lenta fins que topa estrepitosament amb el terra fent-se miques. Horroritzada, mires el rellotge, apagues l'ordinador, et refàs la roba i el cabell, t'apuges les calcetes, et cordes el cinturó, agafes paper de cuina, una spontex, l'escombra i el recollidor, el motxo…i ho deixes tot net i lluent en només dos minuts…ufff!
Just, just només tres segons abans que entri en Pol, pugi al tamboret i obri l'armari sobre del marbre exclamant sorprès:
-Mama, mama, no trobo el pot de confitura!

Hi ha parelles que es barallen per mil motius. El cas que us explicaré, per estrafolari, seria el motiu mil u. Veureu: una nit d'estiu em van despertar els crits sàdics d'una dona. Era la veïna del davant que es despatxava colpejant un home amb una escombra. Ell corria al voltant de la taula del menjador per esquivar els pals d'aquella posseïda. Tot un numeret.
A la nit següent no perdia detall d'una escena que prenia un caire surrealista. L'home estava cara a la paret, agenollat, suportant el pes d'una torradora al cap. Diria que desendollada, però. El riure de hiena d'aquella bèstia disfressada de dona em destrossava els timpans.
Passava els dies a la feina sense fer res de bo. Només desitjava arribar a casa i deixar que caigués la nit per espiar aquell parell d'ànimes insòlites. Aquesta vegada la veïna havia lligat l'home amb una cordill d'estendre la roba. El càstig venia acompanyat d'unes punxades de forquilla que enrogien la pell esgrogueïda de la pobra víctima. Els meus ulls no donaven crèdit davant aquell repertori de despropòsits que ell resistia amb una dignitat incomprensible. Em preguntava què deuria passar entre ells dos per arribar a tals extrems. Em qüestionava també perquè era l'home a qui li tocava sempre el rebre i, a sobre, no s'hi tornava.
Tot plegat ho vaig aclarir l'endemà a peu de carrer. Vaig topar cara a cara amb el veí i vaig gosar demanar-li una explicació sobre els actes violents dels quals jo havia estat testimoni.
- A vostè li falta més informació, senyor. Sàpiga que només ha vist les escenes nocturnes. Durant el dia sóc jo qui es venja. A la cuina la meva dona ha de suportar el calvari de veure'm assaborir un pot darrere l'altre de confitura. Ella és diabètica.

Es va llevar d'hora per fer-li l'esmorzar. Cada dia el mateix ritual durant disset anys: li feia el suc de taronja, li portava just abans que desaparegués cap a la dutxa. Mentre el seu home s'afaitava i es vestia amb camisa i corbata, ella li servia un bol amb cereals i li feia les torrades amb confitura d'albercoc. Els cereals sempre eren de la mateixa marca, muesli selectia. Quin nom més ridícul, pensava ella. Després, ell baixava a la cuina i mentre desdejunava, ella li preparava un cafè curt. Se'l prenia d'un glop i marxava amb presses. Silenci absolut fins a tres quarts de sis del vespre, l'hora exacta en que probablement arribaria. Amb un marge de més/menys vuit minuts.
Després de sopar van mirar una estona el televisor quan ja eren al llit. Feien un programa de gent desgraciada -com ella- Ell reia d'aquells poca soltes, remugant que no tenien vergonya d'exhibir les seves misèries als ulls de tothom. Encara reia quan apagà el llum sense dir bona nit. S'adormí de seguida.
La dona s'aixecà a les fosques, va caminar descalça fins al garatge. Va tornar a la cambra i s'estirà al llit per dormir. El despertador sonà a les set en punt. S'aixecà per preparar el suc. Mentre ell se'l bevia, aprofitant que tenia el cap enretirat en bona posició, li esbotzà un cop de destral al bell mig del front. Ara, tenia com dues cares i una expressió d'incredulitat estranya. Tantes manies, tant d'ordre... a fer punyetes.

CIBER!


-Cíber! Cíber! Cíber!
A pàrvuls els altres nens se'n reien d'ell i li prenien els llàpissos, els cromos del Doraemon i els entrepans de confitura de poma que li feia la mare.
-Ciber! Ciber! Tros de llauna!!
Ell feia com que no els sentia, com que no l'importaven les burles. Fins que no podia més, fins que se li entelaven els ulls i una glopada de ràbia li pujava de dins i se li feia un nus a la gola. Llavors els perseguia i els volia pegar però tot quedava en un intent, les extremitats mecàniques eren lentes i feixugues i si volia córrer més del què permetien es descontrolaven, es descoordinaven i queia amb una patacada terrible que divertia d'allò més als seus companys.
-Cíber! Cíber! Cíber!
A primer de primària li van millorar els servomecanismes, a segon les sinapsis d'interconnexió, a tercer el microxip de coordinació.
-Ciber! Ciber! Tros de llauna!!
Llavors els havia perseguit i n'havia atrapat un, el més rodanxó i maldestre.
Després, com que a ningú li interessava un escàndol, es van inventar una explicació convincent i convenient del què havia passat: que el mecanisme de les mans havia fallat i que un cop al voltant del coll del malaguanyat nen res havia pogut fer que s'obrissin o es relaxessin o deixessin de prémer.

-Ningú no és perfecte -Assegurà l'home en un to més filosòfic que no pas d'excusa, mentre estenia una ració generosa de confitura per les torrades de l'esmorzar. I és que el vespre anterior, després de milers d'exitoses actuacions com a llançador de ganivets, havia clavat un punyal just al cor de la seva ajudant.

Una dona és a casa prenent el cafè i una torradeta amb confitura de codony, tranquil·lament asseguda al sofà pensant que ha de posar una rentadora de color i que després recollirà els quatre plats del seu dinar. I de sobte sona el telèfon i el timbre l'esglaia.
Qui deu ser, pensa, a aquesta hora? Mira, acaba en 327, no coneix el número. La truquen d'un número desconegut!
Torna a sonar. El seu marit ve de camí, en cotxe, de la feina; la filla és al bàsquet, el noi no sap on para, com sempre.
Sona un altre cop. S'imagina contestant. "Digui?" I que una veu seriosa i anònima li pregunta: "...és la senyora de...?" o bé: "...és la mare de...?".
Sona més. Estrident, impertinent. L'agafarà? S'atrevirà o no s'atrevirà? " ...Li parla la policia, li hem de donar una mala notícia..."
Sona. Per cinquena vegada. Per sisena vegada. El seu marit dessagnant-se enmig d'un munt de ferralla; la nena jaient a la pista de bàsquet, el cap trencat contra el ciment; el noi agonitzant per la sobredosi d'alguna droga terrible.
Sona encara, un altre cop. S'adona que no contestarà, que no pot contestar, que no permetrà que la mort i la desgràcia entrin en la seva vida.
Ja no sona.
S'acaba el cafè. Comença a destriar la roba i a omplir una rentadora de color. Tremola, però, pensant que pot tornar a sonar el telèfon i que potser tornarà a ser el número desconegut.

L'home té por a conduir sol, per això quan no li queda cap més remei que agafar el cotxe procura que algú l'acompanyi; sobretot tem els viatges d'anada, aquells que l'allunyen de la llar, els de tornada, en canvi, són sempre més fàcils.
L'angoixen especialment els semàfors i els embussos. Els primers els va suportant com pot: cantusseja una cançó, mormola una pregària per tal que s'engegui d'una vegada el llum verd o mou impacient mans i peus. I llavors, potser per les seves accions o potser per l'automatisme cec de la tecnologia el semàfor canvia i li dona pas.
Els embussos, per contra, són difícils malcarats. De res serveixen ni cançons, ni pregàries ni moviments de mans i peus. Fins i tot són immunes al moviments frenètics de mans, peus i cap acompanyats de pregàries xisclades. L'home tem que algun dia perdrà el cap en un embús i farà un disbarat: agredira aquell conductor que no para de tocar el clàxon o bé pitjarà l'accelerador a fons i xocarà contra els vehicles que li barren el pas.
En un viatge d'anada a cal psicòleg, sol ja que no ha trobat qui l'acompanyi, es troba un embús monstruós i quan porta una estona s'adona que no pot més, que esclatarà, que està a punt de tornar-se boig. Llavors surt esperitat del cotxe, camina apressat i ofegant-se uns quants carrers fins a un encreuament sense embús i agafa un taxi que el retorna a casa. Al cap d'una estona el truca la policia per informar-lo que han trobat el seu cotxe obert, en marxa i buit al mig d'un gran embús provocat en bona part pel vehicle abandonat. Ell assegura, amb un to dolç com la confitura, que no sap res de l'assumpte i que li deuen haver robat.

Havia esmorzat i dinat el mateix menú dels darrers cinc dies: pa amb confitura. Era tot el que li quedava al rebost després de passar dues setmanes sense sortir de casa. Avui no soparia, però, l'endemà, hauria de baixar al carrer i comprar algunes coses. Es va acostar a la finestra i, entre les cortines, va buscar l'home que l'havia estat seguint els darrers quinze dies. Palplantat a la seva cantonada habitual, l'home del frac fumava un cigarret.

La crisi econòmica, les negatives de crèdit dels bancs i la manca d'inversors agosarats li havien enfonsat un negoci rere un altre, fins arribar a la ruïna total amb el tancament de la fàbrica de confitures de fruites tropicals provinents de cultius ecològics. Poc temps després es va adonar que el seguia l'home del frac. Fos qui fos qui s'entestés a cobrar, ho tenia magre: amb prou feines li quedaven mil euros que, per precaució, havia tret del caixer abans de la fallida final.

El seu cap no parava de donar voltes i més voltes sobre com podria esquivar l'home del frac. Pensava assegut, caminant pel passadís, estirat al llit, dret de cara a la paret, però no va trobar la solució fins que es va adonar que donava voltes i més voltes a la taula del menjador.

L'endemà, cap a les deu del matí, va sortir de casa caminant enèrgicament. No obstant això, i tal i com s'esperava, l'home del frac estava en forma i no tenia cap problema per seguir-lo. Finalment va arribar al seu destí, una sastreria, d'on va sortir al cap de deu minuts vestit amb un frac. Es va dirigir a la plaça més propera i va començar a donar voltes i més voltes a la gran font ornamental que hi havia al mig.

L'home fa dinou anys que, per anar a treballar, pren el mateix tren a la mateixa hora a la mateixa andana. Avui el tren arriba amb retard, com sempre, obre les portes, uns viatgers baixen altres pugen, tots s'atrafeguen.
El tren xiula avisant, tanca les portes i parteix.

L'home es queda a l'andana, contemplant-lo, indiferent, no sap per què no hi ha pujat, tampoc sap per què hi hauria d'haver pujat.
L'home passeja per l'andana, l'home no sap què fa allí, no sap qui és, ni com es diu. Arriben més trens, s'aturen, descarreguen, carreguen i se'n van. L'home intueix que està allí per alguna raó, que hauria d'agafar algun d'aquells trens, que hi ha un lloc amb gent que l'espera i amb obligacions per complir. L'home ho intueix però no ho sap del cert. L'home s'intranquil·litza, es neguiteja més i més, lluita per recordar però segueix passejant, perdut, per l'andana i veient passar trens que mai sembla que siguin el seu.
Al cap de força estona sona un telèfon, el que porta a la butxaca i que no recordava que portava. L'agafa i escolta una veu dolça com la confitura que li pregunta on és i si tardarà molt. De sobte tot li retorna: qui és, on és, per què i cap on ha d'anar. L'home assegura a la veu que aviat arribarà, que ha tingut un entrebanc amb els trens. I així, quan n'arriba un que va al seu destí, hi puja, la rutina habitual es reprèn i tot torna a la normalitat.

L'home segueix prenent cada dia per anar a treballar el mateix tren, a la mateixa hora i a la mateixa andana però sempre recorda quan es quedà allà dempeus, veient passar els trens i sense saber qui era ni on anava.

D'entrada es va espantar. El seu pare venia corrent tant de pressa com els anys li permetien. Però quan se li plantà al davant, regalimant aigua i amb la pell estovada com una confitura, es va haver d'aguantar el riure.
-Oftia! Una onada xe m'ha endut lesh dentsh!
La platja no era gaire fonda, calia una bona caminada fins que l'aigua aconseguia cobrir-te, però de vegades la tramuntana aixecava onades traïdores, que arrossegaven mar endins tot el que trobaven.
Finalment la rialla va esclatar. La reacció va tranquil·litzar els banyistes que els envoltaven, incorporats en les tovalloles davant la corredissa d'aquell senyor gran.
-Xa eshtà bé fisha mefa. Que falen moltsh quartosh aqueshtes coshes!.
-Perdona, pare.- el calmà.- Vinga, anem a buscar-les.
Va enfilar cap al mar tot reclamant l'ajuda del seu fill, un marrec esprimatxat al que li van faltar cames per sortir esperitat a la recerca de la dentadura de l'avi.
Després de moltes capbussades, el nano va sortir de les profunditats amb el trofeu agafat fermament amb totes dues mans.
Mort el neguit i les rialles posteriors, es van relaxar ajaguts a la sorra. Fou llavors quan aquella dona va endevinar en la mirada perduda del seu pare el record que li travessava la ment: els cabells llargs i foscos, el somriure encisador, il·luminat per la verdor dels ulls, un crit llunyà, mar endins, ofegat pel vent, les corredisses desesperades, mentre la seva filla, encara una nena, potinejava amb la sorra. Unes hores més tard la llanxa de la Creu Roja recuperava el cos de la seva dona. El somriure havia desaparegut, oblidat en la foscor dels ulls tancats.
La mirada de pare i filla es van trobar, i ella l'obsequià amb un nou somriure carregat de tendresa. Lentament, la llum es va tornar a encendre.

A tres quarts, l'home seia a la terrassa del bar i demanava un cafè llarg que pagava a l'acte. Un euro per al cafè i deu cèntims de propina. A les deu en punt, atalaiava la dona jove caminant a l'ombra dels porxos. Era prima. Sempre duia sabates planes, faldilla ampla i la brusa botonada fins al coll. A les mans, hi encabia el moneder i una bossa de cotó plegada. Els dimecres també hi portava un pot petit de confitura. Entrava al forn i al cap d'una estona sortia amb el pa a la bossa i s'allunyava per on havia vingut. A les deu i deu, l'home s'aixecava i se n'anava.

Un dijous, abans de sortir de casa, la dona jove es va plantar davant del mirall. Es va descordar dos botons de la brusa i va decidir que, quan sortís del forn, s'asseuria a prop d'aquell home i demanaria un tallat. Fins i tot va preparar l'euro vint per al tallat i els deu cèntims per a la propina. Però aquell dijous, per primera vegada en més d'un mes, l'home no hi era. Ni l'endemà, ni l'altre. Al cap d'una setmana, la dona jove va canviar de forn.

En Vincent és el segon de cinc germans i va ser el segon en independitzar-se de la família. A classe era moderadament brillant en totes les assignatures però sempre hi havia algú, un primer, que li passava al davant. Competia sovint en natació i gairebé sempre aconseguia la medalla de plata. Fins i tot va quedar segon una vegada que va participar en un concurs de preparar confitura casolana! A la feina sempre és la ma dreta del cap i quan aquest s'ha jubilat o se n'ha anat sempre han agafat un nou cap, mai el promocionen a ell.

Va ser el segon nòvio que va tenir la seva primera nòvia i també el segon nòvio de la seva actual esposa. Han tingut, esclar, dos fills.

En Vincent és dolorosament conscient d'aquesta condició, fins i tot un dia ho va buscar al diccionari (li agraden les paraules i escriu uns entretinguts articles a RC amb el nick d'Elboigdelsmots) i va trobar un adjectiu, secundogenitat, que ho descriu. Habitualment se'n riu una mica del fet i pensa, per a ell mateix, que hauria de celebrar l'aniversari el 2 de gener, el segon dia de l'any. Amb el temps s'ha acostumat i ja li esta bé aquesta secundogenitat, no desitja gairebé mai ser el primer en res.

Avui, ara, però, jaient damunt l'asfalt d'aquesta carretera, el cos trencat per mil llocs, esperant amb altres accidentats les ambulàncies, voldria cridar, si la mandíbula fracturada no li ho impedís: "El primer, vull ser el primer, per una vegada vull ser el primer!"

Feia una nit xafogosa i costava agafar el son. Del carrer pujava un soroll de corredisses i l'Adrià es va acostar a la finestra per guaitar què passava. Un home amb gavardina llarga era encalçat per un goril·la armat. Quan va ser a l'alçada del forn, va amagar alguna cosa al test de l'entrada. El tipus quadrat com un armari que l'empaitava semblava rebentat. S'aturà per prendre alè i després va disparar sense contemplacions. L'home de la gavardina va quedar estès a terra. De la boca, li brollava un riuet de sang desorientat que, de seguida, va esdevenir bassal. El criminal es va ajupir i el va escorcollar de cap a peus, però no va trobar el que buscava. Va fer una ullada a la vorera i als portals i, contrariat, va desaparèixer pel carreró fosc. Policies i ambulància van arribat gairebé alhora. Un metge va provar, sense èxit, de reanimar l'home. Al cap d'una estona, el carrer tornava a ser buit.

En el test, no s'hi havia fixat ningú. L'Adrià es delia per saber què hi havia amagat, però no es va atrevir a sortir a mitjanit. De ben segur que la mare, que té deu ulls i vint orelles, l'hauria enxampat. Així doncs, es va quedar despert tota la nit vigilant el seu tresor. De bon matí, l'Adrià ja no podia esperar més i va anar a buscar-lo. I quina decepció! El tresor va resultar ser un pot de vidre estret i prim com el de la confitura de gerds que menja el pare, i a dins..., a dins res que valgués la pena, es lamentà l'Adrià, només pastilles de color blanc com aquelles que pren l'avi i li donen de franc a la farmàcia.

Ell és alt, fort, musculat de moltes hores d'esport i de gimnàs. Quan va fer 24 anys, l'any passat, es va comprar una moto gran i potent. Era la seva joia. Amb 18 anys havia començat a treballar i durant molts anys havia estalviat per comprar-se-la, l'objectiu de la seva vida. Després, quan ja la va tenir, passats els primers mesos de joguina nova, es va adonar que potser no era tan important com pensava. Ahir, celebrant l'aniversar de la seva xicota va començar a pensar que potser hi havia noves metes, altres fites més importants i que aquestes les podia assolir amb ella.

Ella complia ahir els 20. És alta però ben proporcionada, abundat cabellera castanya i uns llavis vermells com confitura de maduixa. Van anar a ballar, ella estava alegre, radiant, els homes la miraven. Ahir que complia 20 anys pensava que calia posar seny, anar pensant en el futur. I ell estava en aquest futur imaginat. Ell, el xicot alt i guapo que jeu al seu costat.

Tot això, però, ara mateix no té cap importància. Tots dos esperen pacientment -o potser seria abusar del terme dir que esperen pacientment-, jaient l'un al costat de l'altre, en dues lliteres, decentment tapats per un llençol. Esperen torn, que el metge els atengui, que està molt enfeinat, un cap de setmana molt mogut, amb molts accidents de trànsit. Mentrestant esperen junts, si no amb paciència si amb indiferència, a les lliteres, tapats, el cap i tot, que el forense estigui per ells.

Fills de Caïm

Feia dies que un malson el tenia corprès a l'amagatall. Les guàrdies a les cingles eren d'una setmana, un parell de dies les feia tot sol, els altres eren compartides. Un cop la setmana calia deixar la guaita i fer via per baixar al riu, malgrat era una tasca feixuga a l'hivern, i perillosa, perquè calia fer-ho de matinada, amb les primeres llums tenebroses. Després de les pluges, el gel acabava cobrint els camins i les dreceres. Trencar-se un os, era sentència de mort.
Premia el fusell amb la mà dreta, fent-lo servir de bastó, amb l'esquerra apartava branquillons. En el riu l'esperaven les provisions que la seva germana li deixava tots els diumenges, dins del cau del gran roure roig, a tocar de la Font de la Daina, on havia festejat amb la Mariona, dissortada novia que la guerra li havia manllevat. Nous, formatge, rosegons de pa dur, i amb sort una mica de llar, o porc sec. Res a veure amb el pernil que es menjaven al Mas, abans de tot aquest desori.
En arribar al roure i revisar el farcell, va sentir un neguit estrany, alguna cosa no rutllava, aquell embalum de menjar no era el seu, i si ho era, allò era un parany, l'havien traït a l'enemic. Era impossible que la seva germana hagués aconseguit un pot de confitura de maduixa. Utòpic en aquests miserables dies.
No va tenir temps de reaccionar i carregar el fusell, un tret sec va cruixir el silenci de l'alba. Eren ombres d'abrics verds, soldats sortint de darrere dels arbres. En el seu últim alè, els va sentir la veu; no parlaven cap llengua estrangera. Maleïts fills de Caïm.





קין בן-אָדָם

Hi estava bé, a la balconada de casa. Tal i com el metge m'havia recomanat, hi passava llargues hores asseguda en una cadira, reposant la cama trencada sobre un petit tamboret de fusta. Per matar l'avorriment dels primers dies, em distreia decorant amb dibuixos, tant singulars com estrambòtics, el guix que duia des de mitja cuixa fins a tocar els dits del peu. A les cinc clavades, l'Angelina em duia el berenar: una tassa de te, sempre acompanyada de dues torrades untades amb confitura de pruna.

Ni els llibres m'engrescaven prou com per no maleir aquell lent transcórrer de les hores. Tant és així, que veure passar "l'home atractiu" es va convertir en un al·licient que em feia esperar-lo cada tarda. No s'hi va fixar enseguida, en mi. Però aquell dia -que plovia a mars-, va enretirar el paraigües cap enrere, com si desitgés sentir l'aigua a la cara. Després, em va mirar fixament, sense apartar els ulls de mi ni un instant, fins que el semàfor va canviar de color. Al cap d'uns dies, a l'esguard s'hi va afegir un somriure. L'endemà, fins i tot va enlairar la mà per saludar-me. Amb quina ànsia esperava veure'l arribar!

Finalment, em van treure l'escaiola. La meva vida segueix avorrida i monòtona, tan eixuta com abans. Em passo les hores envoltada per les quatre parets d'aquesta oficina, amb l'enyor clavat al mig del cervell. Ara, m'és impossible deixar de pensar en aquells petits instants i el somriure alegre que em feia sentir viva..

Fa estona que em miro les escales de cargol que uneixen aquesta planta amb la de sota. Rumio com ho hauria de fer per, quan sigui a frec dels esglaons, deixar-me anar i baixar-los rodolant. Amb una mica de sort, és possible que se'm partís l'os de l'altra cama.

Va anar tallant la cuixa a trossos grans, de la mida d'un puny aproximadament, els salà i els reservà mentre omplia una cassola ben gran, la meitat amb oli d'oliva aromatitzat amb all i l'altra meitat amb greix d'oca. A mida que l'oli anava agafant temperatura hi afegí les patates, unes pastanagues, ceba i all tendre. Per donar-li un toc més a bosc, hi afegí tres branquetes de romaní fresc.
El més important per a fer una bona confitura de carn és tenir cura de la temperatura de l'oli. Penjà el termòmetre de cuina de la cassola i quan arribà a 65 graus hi ficà la carn. S'assegurà que quedava tot ben cobert i fixant la temperatura del termòmetre a 75 graus, ho tapà.
Volia fer un gran àpat. Volia assegurar-se que tots quedarien prou satisfets com per acollir la idea amb satisfacció. Estava farta de veure rondar la iaia de casa en casa. Volia que tots es responsabilitzessin d'ella en tot moment i així poder-la gaudir en plenitud. Ho va rumiar molt i va trobar la solució. Volia explicar-la bé, que l'entenguessin i ho acceptessin de bon grat. Al cap i a la fi, tots l'estimaven, a la iaia.
Estava animada. Agafà un got ample i es servi dos ditets de whisky. Obrí l'armari congelador, agafà dos glaçons i esperà que es refredés una mica.
-Jo crec que la meva idea els hi agradarà, oi iaia. Se'n faran creus de no haver-ho pensat ells...
La iaia no va dir res. Amb la mirada perduda, semblava que busqués aquella cama que li faltava. Si hagués pogut dir res, l'hauria renyat. Des de el fons del congelador li hauria dit
- Nena, fes-la com vulguis, però aquesta carn et quedarà molt seca...

Veure les dones i fills dels empleats del pare, fent cua al carrer amb la cartilla de racionament a la mà, dia rere dia, esperant torn, era quelcom que li quedava llunyà, malgrat els observava des de la finestra de la cuina. A casa no tenien aquest problema, el rebost era ple. El pare, un industrial feixista, era propietari d'una fàbrica que havia abastit l'exèrcit d'uniformes i material tèxtil, per la qual cosa, l'allau de favors adquirits en forma de menjar, era desmesurat. Per si no en tinguessin prou, un cosí de la mare, ficat a la policia, els proveïa de dolços, licors i cafè, confiscats al mercat negre. Sabia on ho amagaven, però mai sospitaren que ell coneixia l'amagatall. Mai fins aquell fatídic diumenge. Aquell matí, després de gaudir d' un esmorzar opulent, es vestí per anar a missa amb els seus progenitors. Hi anava per obligació, però també perquè en acabar l'homilia solien trobar-se amb els senyors de Campos i la seva filla, per parlar de política els homes i del futur de la parelleta, les dones. Ell i la jove aprofitaven el moment més intens d'ambdues converses per fer passes enrere, fins creuar la porta de la biblioteca, on es llençaven amb golafreria damunt les delícies amagades rere els volums d'història natural. Quan un quadernet il.lustrat sobre himenòpters caigué a terra inesperadament, s'espantaren. Els excessos es convertiren en rialletes enganxoses de confitura de móres. De sobte, crits eixordadors. Els pares aparegueren en uns segons i observaren aterrits com cents de formigues devoraven els llavis de la noia, mentre el noi intentava desfer-se de les que li cobrien el penis amb les pàgines polsegoses d'un exemplar d'El Capital.

Encara el corsecava aquell desig, gairebé animal, de pintar-la. La veia cada dia quan sortia de casa seva. Tenia l'expressió jovial sense rastres de patiment, els ulls ametllats i uns llavis que s'intuïen dolços, de confitura. La pell de tan blanca, semblava transparent. Quan caminava o feia algun petit moviment - girar el cap o aixecar la mà - hi havia una harmonia perfecta, com en una peça de Bach, on res hi és fora de lloc.
La seva bellesa tan natural -sense sofisticació- el deixava anorreat davant del llenç, que seguia blanc i immaculat, doncs no havia pogut ni tan sols fer un petit esbós d'aquella dona que havia de pertànyer a l'eternitat. No sabia com abordar-la per fer-se conèixer i aconseguir que posés per a ell. Fins i tot la somniava a les nits mentre dormia, la veia caminant ferma i segura envers ell, amb un somriure de felicitat que mostrava una alegria interior innata. En el somni li feia dos petons, l'agafava de les mans i l'estirava cap a l'aparador d'alguna botiga de roba o de sabates. Ell, la seguia embadalit sense articular cap mot. Quan es despertava, se sentia abaltit tot observant la realitat minsa de la cambra on dormia en solitud.

Un matí va baixar al forn a comprar l'esmorzar. La noia que li va donar la tanda el va trepitjar sense voler. Es va girar per disculpar-se. Era ella! la noia transparent i fràgil que es delia per pintar.

- Oh, disculpi'm, li he fet mal?

- No, no en absolut - vaig ser capaç d'embarbussar -

- Vaig atabalada, estudio Belles Arts i ja faig tard, em va dir mentre somreia i marxava d'una revolada.

Belles Arts! era possible? Tot de cop se'm va obrir el cel!

Em trobava en una llibreria on acostumo a remenar i a comprar els llibres que llegeixo. Conec al Lluís, el llibreter, des que va obrir la botiga. El recordo jovenet i espavilat.
Sovint, coincidim els mateixos clients. Deu ser pel tema d'horaris laborals o costums que agafem de fer les coses en determinats dies concrets. Establim una rutina d'oci que ens satisfà i normalment la seguim fil per randa, a menys que tinguem algun fet esporàdic que ens faci canviar els plans.
Mirava la secció de llibres de cuina, n'hi havia un amb la portada espectacular d'un pot de confitura groc i brillant. Hauria obert el pot, hauria posat el dit a dins per experimentar-ne el tacte i el sabor, de tan atractiva com resultava la fotografia.
Vaig seguir pels passadissos fins anar a parar a la secció de poesia, per si havia alguna cosa nova o per si no havia vist algun llibre des de la darrera vegada que hi vaig anar. Cercava poesia catalana i també estrangera feta amb bones traduccions.
Hi havia un home de mitjana edat que no havia vist mai. Em va sorprendre, doncs gairebé sempre trobo més dones remenant llibres poètics. Vaig mirar de cua d'ull el que llegia:

"... Em vas mirar i el teu rostre amarat
m'exigia una paraula, una resposta,
i vaig mentir dient t'estimo
per guanyar de la teva cara un somriure."*

Em vaig acostar a ell i vaig besar-lo als llavis amb fruïció. Va ser un petó intens i desesperat, com el poema que llegia.




* Fragment d'un poema anomenat "La teva mirada" de Walter Whitman, traduït per Leandro Wolfson.

El pare acostumava a morir dues vegades a la setmana. En deia la petite mort, potser per la seva educació francesa o potser per conferir una aura d'enigma a l'expressió. Semblava avergonyir-se de demanar que l'acompanyés en cada ocasió al club nocturn però jo era prou discret per no despertar sospites entre la resta de membres de la família. Era la confitura que li apaivagava l'amargor de la vida després de la mort de la mare i prou dret tenia ell de gaudir a la seva edat.

Avui, davant del nínxol familiar, recordo la darrera visita furtiva. L'entusiasme que desprenia en parlar-me de la darrera adquisició del club. Una mulata de pits grossos i carns fermes, capaç de fer realitat totes les fantasies que li passessin pel cap. I també recordo com vam trobar-lo, lívid i completament rígid. Doblement rígid, això sí. Com si el seu cos, en temes mortuoris, s'hagués acostumat a fer-ho a parells. La feinada per justificar aquell rigor mortis tan insòlit. Però, ja se sap, les males llengües mai no saben saciar-se i sempre malpensen...


d.