Només soc capaç d’expressar-te, allà on siguis, la meva gratitud per tots els trossets de vida que has compartit en aquesta pàgina, per la teva ploma subtil i delicada, per una manera d'escriure que és una alenada d’aire fresc. Gràcies per fer-nos, quan calia, de mestra de la llengua catalana que tant t’estimaves. Gràcies per la teva humanitat. Gràcies per regalar-nos el teu temps, per ser-hi. Et trobarem a faltar. Molt. Descansa en pau, Pilar!

Poema de gran bellesa que insinua, que llisca com una gota d'aigua sobre la pell, que acarona i et fa sentir l'alè, la humitat, el tacte de vellut, tot un viatge al món de la sensualitat. Un poema preciós, Empar! D'uns imatges molt ben trobades. Erotisme subtil, que és el millor.

I terra sagrada en un llit vell, en una casa de finestres blanques, a la sorra, amb remor de rems i barques... I una ferida que no es cura. Amb aquests elements tan simples en aparença, crees uns haikus curulls de sensualitat, magnífics! Guardaré "tantes nits" a costat de les meves estimades "arrels de lliri", tot esperant que es nuin sota l'aigua. La meva admiració, estimada silv!

"Vine, corre, anem, tenim una horeta!", diu el poeta conscient que el temps vola. Una hora és un tresor que cal invertir bé. Hi ha tot un seguit d'imatges ben dibuixades: el llamp que anuncia la tempesta, la pluja que esclata, el tren que xiula, els jocs dels dits i els llavis. Imatges que també deixen en el lector "ganes de mossegar". I és que condensada en aquest poema hi ha una gran història que incita a viure el moment, aquesta "màgica horeta". M'ha agradat moltíssim. Felicitats, Aleix!

juntament amb el cop de colze pot destrempar qualsevol, tan bé com s'ho estava passant el protagonista d'aquesta història. Molt bo!

I quan un es dedica a una feina tan seriosa i on no es pot fingir per més que es vulgui sinó que cal complir en el moment precís no es pot estar per punyetes d'escrits que parlen de desitjos ocults, perversos, d'aquells que només es fan realitat a les pel·lícules i mai a la vida real. Per això en Natxo Vidal està pel que ha d'estar: per actuar, o no. Tal vegada més que un bon actor, el que és en Natxo Vidal és un home que fa les coses ben fetes, amb responsabilitat. Molt bona idea, Joan! I aprofito per dir-te per molts anys tot i que amb retard, però com diu el refrany més val tard que mai. Una abraçada!

La descripció d'aquesta trobada al passeig, a l'habitació de l'hotel, d'aquests instants d'intimitat. Poètica i gairebé màgica, amb tota la llum condensada en la pell de la dona, amb la qual ell en fa una pluma per acariciar-la. M'ha agradat molt, Marta! Té el que indica el títol: llum.

Com el sol d'agost, així d'enlluernadora és aquesta història. Tendre, amable, sensual, molt positiva, així és la noia que enamora el protagonista i també els lectors. Assenyat, somiador, amb ganes de viure malgrat el problema de la immobilitat física, així és el protagonista masculí que ens arriba el cor. Són aquests personatges tan rodons, amb tanta força, els que converteixen una història senzilla en una gran història, de les de treure's el barret. Gràcies per explicar-nos-la, Carles!

L'ésser humà no s'acontenta mai, potser això és el que el fa humà. És molt interessant l'evolució de la protagonista. De la compasió passa a l'anhel al qual no li posa nom. De l'anhel al plaer. Del plaer als jocs salvatges. Amb un amant ja no n'hi ha prou... De la luxúria viscuda a l'enamorament. I aquesta història (desvari) és la que ens agradaria llegir per saber més de l'Aimée. Un relat que es llegeix amb ganes i encara queden ganes de més.

Sí, el temps sempre passa de pressa, fuig esperitat, sobretot a mesura que se'ns va envellint la maquinaria, la del nostre rellotge vital. Un flash ben curt, perquè estalvíem temps! M'ha agradat molt.

Vols dir que el teu protagonista no tenia ja el desig de morir? Només li faltava una excusa, una petita empenta: la premonició de la gitana. O tal vegada era un tipus presumptuós, d'aquells que vol tenir sempre la raó i s'avança ell, no fos cas que hagués de donar la raó a la gitana... Sigui com sigui, és un relat que fa pensar, que té més d'una lectura i un final ben resolt.

El que més m'agrada de tot és com has fet lligar la neteja amb el terror. I és que pensant-ho bé tanta por fa un lloc lúgubre, fosc, desgavellat com aquells llocs blancs, blanquíssims, immaculats, sense cap destorb visual. Segurament, aquests causen molta més angoixa. Com aquesta "higiene" que ens has mostrat amb tan poques paraules. Felicitats per lligar-lo tan bé!

Estic d'acord amb el comentari precedent. És un immens cant a la vida ple de passió. Reconforta l'esperit.
M'ha agradat molt, franz!

Encara sort que després d'aquesta mostra de possessió luxuriosa, al teu protagonista no li ha agafat cap atac de gola. De sobte me l'he imaginat cruspint-se una cama de la finada. Uis! A aquestes hores, la imaginació juga males passades. Potser és producte d'una bona història tan intensa com breu. M'ha agradat molt.

Quina declaració de principis tan aferrissada, quin entusiasme traspua, quin cant d'amor tan dolç... Tot això en aquest poema tan breu com magnífic. La meva sincera enhorabona per cantar aquesta llengua nostra com ho fas tu. Una abraçada.