Benvinguda. L’inici és breu i colpidor, ple de sentiment i de ràbia, i la capacitat de saber expressar emocions, reflexions, siguin ficció o estiguin basats en fets viscuts, sempre és una bona carta de presentació.
El consell que mai no donen és que ploris i de vegades fa molta falta.
Si tens el cuquet d’escriure ja veuràs que això enganxa.
I no et preocupis, que el crític el portem tots a dins, comenta allò que t’agrada i els “peròs” que li trobes com a lector, que són aquests “però” els que ens ajuden a millorar (per exemple: els punts suspensius només són tres).

salutacions
Xavier (XvI)

Sempre he trobat que els relats hiperbreus són extremadament difícils i cada vegada que en llegeixo un de bo m'adono de fins a quin punt es pot arribar a explicar moltes coses amb poquíssimes paraules.

Escriure un relat quan et limiten amb condicions (com una frase inicial i una final) és difícil. Te'n surts prou bé fugint de centrar-nos en el problema (no arribem a saber quin és) i anant cap a les reaccions del protagonista. Un relat molt obert que pot donar peu a diferents interpretacions.

salutacions
Xavier(XvI)

El millor del relat és la manera com l’angoixa es mostra en cada pensament, moviment, pas que fan els protagonistes, la mare primer, el pare quan s’hi uneix. La forma desorganitzada com es va reaccionant, de manera natural, en situacions d’aquelles que els segons semblen hores i la impotència és nodreix de ràbia i por alhora. La cançó acaba de crear un ambient emotiu sense embafar, per mitjà de pinzellades El ritme és bo i la credibilitat també, en detalls com, descrit el “defecte” de cadascun dels progenitors, el fet que la mare separada hagi d’adoptar els dos rols accelerant (potser) el conflicte (perquè la filla no deu estar acostumada a que sigui ella la que no és permissiva). També la unió provocada per una situació límit és creïble i ens deixa amb l’interrogant de si serà suficient per refer una relació o una coincidència efímera fruit del neguit del moment (un interrogant que crec que és millor que quedi obert). El títol el trobo inmillorable.

salutacions
Xavier(XvI)

A vegades que un títol estigui massa emparentat amb el desenllaç pot restar capacitat de sorprendre, d'altres, com em passa amb aquest relat és un reforç, i és que aconsegueixes que la bogeria no es palpi de bon inici sinó que vagi mostrant-se gradualment i progresiva. De mostrar-nos el que veuen els seus ulls passa a auto-convence's de la necessitat de la seva intervenció.
Ben trenat, amb la informació justa, necessària i ben subministrada.

salutacions
Xavier(XvI)

Com a monòleg potser sona massa literat, però en conjunt li va bé per reforçar el missatge principal que és el de les emocions i les reflexions a l'entorn de les mateixes. La ment humana és complexa i ho has sabut reflectir molt bé en les sensacions de la protagonista.

salutacions
Xavier(XvI)

Jo, que dec ser un paio melodramàtic, em vaig imaginar un munt d'històries dures i colpidores al voltant del temps perdut, i els tres primers relats m'han donat tres visions diferents i engrescadores. En aquest cas amb un relat carregat d'humor i d'ironia al voltant d'un personatge de nom molt indicatiu, i això que el títol m'havia deixat una mica fred sense saber a què m'enfrontaria. El cas és que en poc menys de les paraules proposades com a límit, el relat ens fa un recorregut per tota una variant de possibilitats i tòpics a l’entorn del concepte abstracte d’aprofitar el temps. Des d’aquelles coses en les que no podem influir del tot directament (les aptituds i talent de cadascú) fins aquelles que ens venen com a cúspide de l’èxit (la fama i els diners) o del glamour (l’esport de risc i l’aventura) passant per l’imprescindible sexe inherent a l’ésser humà. I acabes duent-nos a una reflexió final sobre els petits detalls de la vida que de tant a l’abast que els tenim no sempre sabem apreciar; o no tant reflexió, que al final no sabia si perdre el temps reflexionant-hi o limitar-me a gaudir del text. ;)
M’agrada el to que li has donat al relat, li treus suc, fas que llegir-lo resulti fàcil i que la complicitat del lector vagi augmentant a mesura que va avançant la lectura.

salutacions
Xavier (XvI)

Aquesta és, probablement, l’atmosfera que tenia més en ment en relació amb el tema proposat. Un relat curt, amarg, que podrà despertar emocions amagades encara que no tinguin relació directa amb el cas de la protagonista, però simplement pel to. Una decisió ferma, segura, convençuda, que, com un tatuatge, es converteix en una càrrega que la protagonista no pot, o no vol, o no sap, esborrar. No ens cal saber més de la joveneta de vint anys, ni de les seves conviccions o motivacions anteriors, perquè només són l’excusa per expressar un estat actual que s’ha allunyat de la projecció que s’havia fet. Personalment em resulta innecessària la darrera frase, fa que em quedi amb la sensació que el relat va de més a menys, del primer paràgraf que no series capaç de tocar-li cap lletra al darrer que cadascú potser pensarà que ell l’hauria rematat d’una altra manera. En conjunt, però, trobo que descriu molt bé el camí que ha seguit la manera com la protagonista es percep a si mateixa.

Afegiria que es difícil amb tan poc espai aconseguir dibuixar unes descripcions tan precises dels personatges, la desesperança d'ella, la desconeixença d'ell, la indiferència jovenivola de l'altre personatge secundari.

salutacions
Xavier(XvI)

Un relat impecable plantejat sense cap més informació que la que prové del diàleg. Quelcom ja de per si difícil perquè no permet recórrer a cap dels habituals recursos que ens proporciona la figura del narrador, i que té la dificultat afegida que només som testimonis de la meitat de la conversa telefònica. M’ha recordat un relat de Salinger, tot i que en el seu cas la conversa nua només era un fragment del relat i es mostrava completa. D’entrada admeto que m’ha sobtat només poder sentir una part, però a mesura que t’endinses en la història no et manca gens d’informació i acaba resultant una característica molt valuosa. De sortida, no se m’acut una forma millor de descriure una escena tan quotidiana, tan familiar i creïble, i fer que resulti tan amena. A la vegada, resulta un plantejament diferent d’un temps perdut. Un altruisme potser obligat, potser voluntari, que aliena agendes. El diàleg és natural de dalt a baix amb l’única excepció del topònim (potser amb Sant Quirze sense cognom n’hi hauria prou).

Afegiria que, vist el canvi, trobo que sí, que queda més rodó, més com li sortiria a algú que parla per telèfon tenint en compte, a més, que una possible confusió sobre el lloc a on ha anat a viure no afectaria el relat i les dues interlocutores ja saben a on han anat a viure els fills. També afegiria, que l'altre dia no ho vaig remarcar, la resignació optimista amb que es prenen aquesta mena d'agendes alienades els personatges que tan bé retrates.

salutacions
Xavier(XvI)

És un bon inici, demostres capacitat per abordar les idees per mitjà de la metàfora, fent el text atractiu, tot i que cap al final ja no flueix amb tanta facilitat com a la primera part que és molt àgil (clar que també ho tenen les tempestes això).

salutacions
Xavier(XvI)

Trobava a faltar alguna re-incursió teva a la ficció especulativa. Se't dóna realment bé. Una escena molt ben creada que resulta facilment creïble, virtud no sempre senzilla. És calr que també podia haer estat ambientada en un entorn català... o potser la darrera insinuació del relat és que en el futur Catalunya ja no existeix?

salutacions
Xavier(XvI)

Em nego a l'obligació d'haver-ne de triar un. Vull fer trampa i quedar-me els tres. Són tant diferents... Una fugida endavant, tan valenta com irresponsable; una fugida enrere, amagant el cap sota l'ala i comprant-se el seu propi perdó; i un cop de seny amb final obert (com m'agraden els finals oberts!)... I per què vols que triem? Per descobrir-nos? Per posar-nos en evidència? Ah no! em nego, em quedo amb els tres.

salutacions, alpha la que triplica històries.

Un retrat irònic, fins i tot àcid, de la quotidianeitat. Evoluciones sense perdre, o més aviat consolidant, el teu segell personal.

salut Gama!

Entenc perfectament el sentiment d'enveja que manifestava en Vladimir. Un text ben portat, i amb una caracterització de la mentalitat a través de les diferents etapes (infància, adolescència...) molt creible i irònica. Un bon debut.

salutacions
Xavier(XvI)

Sí que va bé escriure alguna cosa fosca de tant en tant, sobretot si te'n surts bé.

Et penjo el comentari que et vaig fer quan el vas presentar:

Un bon títol, pel significat en si (la naturalesa, el quid) i perquè després ens farà falta el doble sentit al llarg del relat.
Un serial killer de perfil lleugerament diferent. Més enllà de la seva consciència del monstre que és, ens mostres un assassí de motivacions egoistes, clandestí, que defuig competir en el nombre de víctimes o mostrar la seva superioritat envers els policies que l'hagin de perseguir, i només vol crear per a ell mateix un plaer efímer que pugui mantenir apartat de tothom. No vol reconeixement, només vol consumir i gaudir en exclusiva els seus crims, que no són sinó eines per crear la seva particular obsessió, les essències.
Construeixes molt bé l'atmosfera, ja des del primer paràgraf on ens ensenyes com la satisfacció comença molt abans de cometre el crim, "delectant-se" en les candidates, i condueixes el relat controlant-ne magistralment el ritme per, sense distraccions supèrflues, encaminar-nos cap al seu destí inevitable.
"Dosificar amb mesura" referit a les converses, evoca alhora la component alquímica de la preparació de les essències, i "olor de migjorn" la component olfactiva. Crec que són frases menys innocents del que semblen.
Un gran treball d'integració de les paraules al text. Sembla que per tu més que un entrebanc hagin estat una motivació extra.

salutacions
Xavier(XvI)