L'escarabat

—I em portaràs a dur una volta en el teu escarabat vermell?
Per un moment se li arrufaren les celles abans no va recordar la mentida absurda. Per què coi va haver de dir-li que tenia un escarabat vermell, lluent, descapotable i cromat. Havia estat una bajanada innocent nascuda d’un desig que mai convertiria en realitat, com tants d’altres, i dita a una desconeguda protegit darrere una freda pantalla sense pensar en les conseqüències. Ell ja ho havia oblidat, però ella seguia aferrada a aquella imatge convertint-la en una incòmoda pedra a la sabata.
Ara, que per fi es veurien cara a cara, caldria treure’s la sabata, espolsar-la i alliberar-se d’aquella futilesa desagradable. Seria un petit obstacle que refredaria momentàniament la conversa, tot i això, no hi havia motiu perquè fos més greu, feia prou temps que xerraven i, a més, la Glòria semblava molt bona persona; «a banda d’una noia encisadora» va pensar.

L’estómac li va fer un salt. Un d’aquells petits salts seus tan familiars que feien que tot el seu ésser és concentrés en un punt del seu ventre abans d’explotar i escampar la tensió per tots el racons del seu cos. Llavors, la pressió al diafragma li feia exhalar un sospir neguitós que vibrava eixamplant el seu tòrax i reverberava pels seus pits fins a electrificar-ne els mugrons. «Li vaig dir que eren grans» va pensar, i tota sola a l’habitació va notar com se li enrogien les galtes de vergonya. «Per què el Joan havia hagut de confessar que li agradaven els pits grans? La primera nit que xerraven!». Quan ella encara no podia ser conscient que fingir una pitrera generosa acabaria convertint-se en un penediment torbador. Quan es trobessin, ell li miraria els pits i pensaria que era una farsant, i dubtaria de totes les veritats que havien compartit al xat; «Oh! Deu meu! Com puc ser tan idiota de preocupar-me? La primera nit! Ell ho entendria».

Com a mínim era l’escarabat. No deixava de ser un cotxe, pitjor aquella vegada que havia dit que tenia una Harley. Ell!, que només de pensar en anar en moto se li ericen els pels. Els moteros són més especials, una mena de tribu; haver d’admetre que en realitat no ets del seu clan et converteix en sospitós de tot. «Què més dóna un escarabat o un smart vermell? També té el seu encant, i potser amb el temps també acabin convertint-se en un model de culte, no?». Li diria tal qual: que de sempre ha desitjat tenir-ne un i de vegades somia despert que el té.

«A veure grans. Grans respecte què?». Els seus pits són bonics. Tot sovint se’ls miren, i no li molesta pas si no ho fan amb ulls obscens. I si el Joan se’ls mirés amb un esguard impúdic? «No m’importaria. Bé… potser si ho fes abans de dir ni hola…, però després…, una mirada furtiva, inquieta, incontrolable, escrutadora… avaluant si són prou grans… I si no veig lascívia en els seus ulls? Si són massa petits?»

Mentre anava cap al cotxe va saber-se nerviós. Com si tingués quinze anys. «És irracional!» va pensar, «ens coneixem prou per saber que ens agradem.» Amb tot es sentia tens, els genolls li fluixejaven i tenia ganes de fugir, de no aparèixer, d’amagar-se, tancar-se dins seu altre cop. «Amagar-se és tan còmode!»

Asseguda al bar recorda tots els preparatius malbaratats. L’hora perduda amagant-se darrere un munt de potingues que no hauria de necessitar per sentir-se atractiva. Les pors reviscudes de no sentir-se a l’alçada, de no haver sabut copsar com serien els gestos, la veu, la mirada. Consulta el rellotge i s’adona que no té sentit seguir esperant. «Per què no s’ha presentat?». De sobte es sent buida, sola. Decebuda pel temps perdut darrere una quimera, per les il•lusions invertides en una altra empresa fallida.

Conduint cap a casa, una llàgrima immerescuda li rellisca per la galta. La pluja li ha malmès el pentinat i ha deixat xop l’asfalt. Uns metres més enllà, els cotxes frenen per un instant. S’aturen a tafanejar un xoc mortal. Les restes d’un smart destrossat s’albiren per entre els bombers mentre els mossos urgeixen el trànsit a seguir circulant.
El color vermell li fa pensar en l’escarabat del Joan. No vol tornar a saber res més d’ell ni del xat. Semblava diferent dels altres, però «ni un trist missatge per avisar que no vindria?». Tant de bo no torni a aparèixer. Està farta d’excuses.