Agendes alienes

Gràcies per indicar-me un dels teus relats que, a més de fer-me somriure, m'ha fet pensar amb totes les dones, que en són moltes, que s'ocupen dels néts i han d'agafar trens per desplaçar-se a casa dels fills o filles i exercir de "cangurs". Jo tinc unes quantes amigues que no hi ha manera de veure'ns i que quan treballàvem quasi sempre trobàvem el moment.

El pes i responsabilitat d'ocupar-se dels néts quasi sempre continua sent de la dona. Hi ha avis que hi participen, però en coses molt determinades.

M'ha agradat molt la conversa mig amagada. Molt bé!!!

Una abraçada,

Materile

P.S.

M'agradaria llegir coses del teu fill, però no sé el seu nom per buscar-lo.

Aquest és un d’aquells relats que té la doble capacitat de fer que la lectora es diverteixi i, al mateix temps, es quedi pensarosa...
vull dir que, mentre anava llegint-ho, el somriure que m’havia provocat en començar-ho s’anava enxamplant i enxamplant però alhora un ressó creixia dins el cap, despertant records de moment viscuts, de converses sentides, d’experiències compartides, de vivencies amagatzemades en la memòria.

També és un d’aquells relats que em fan pensar que la seva autora l’ha encertada de ple!

Continuo l’escalada, ja veus que persevero... i és que lectures com aquesta m’animen de valent!

T’envio una abraçada en nom propi,
Unaquimera

M'he sentit molt identificat amb el teu Relat. Jo també tinc les netes pel Maresme. I l'Abril que té un any i ha començat a caminar.... em deixa satisfactòriament baldat.
Molt bona descripció. Felicitats.

Una conversa que he sentit jo mil cops a les amigues de la meva edat. Jo no tinc néts, però conec la problemàtica de no disposar mai de temps per a fer el que un s'ha proposat.
Sense fer cap crítica, poses en solfa una situació que viuen una gran quantitat de dones madures i que ja comencen a suportar també els iaios.
No en diuen la generació "sandwich"? Tenen cura de fills néts i pares, sense tenir en compte que ells/es tampoc són jovenets/es i que també necessiten descans. Però és el que hi ha, oi bonica?
M'ha agradat molt com has presentat la situació, així en forma de diàleg unilateral.

Una abraçada

Entretingut, divertit, i sobretot realista!

Ves per on m’hi he sentit identificada!

És bonic poder entregar-nos als altres, hi ha una bona dosis d’amor que a rebre a canvi, però sovint no som conscients de les nostres limitacions i després…

És una artista en l’art del relat curt!
M'agrada especialment l'estil del relat.

Felicitats i gràcies per les teves paraules.

Una càlida i llarga abraçada,
Núria

Aquest relat és un dels que més vegades t’he llegit. No sé pas, si alguna vegada t’he comentat que en els meus modestos contes, vaig començar a fer parlar els personatges perquè el meu germà Manel... m’hi havia insistit una mica. M’ho va dir força vegades; que fes parlar els personatges; que fes algun relat a base de cartes...; que escrivís una obra de teatre... El trobo tan a faltar...!
Bé, del que es tracta ara és de comentar el relat. He sentit tota la conversa; les paraules de la Montserrat i també les de la Paquita i, això que estic una mica sord.
Ara podries, és un dir, fer el relat des de l’altra cantó de la línia telefònica. O sigui, la mateixa conversa des de casa de la Paquita i només transcrivint les seves paraules...
Ja saps, que no he estat mai un pare autoritari, però en aquest relat t’hi posaré un 10... tu en canvi si em comentes alguna cosa... ja ho saps no valorat!
Un petó ben fort del teu pare!
—Joan—

per un bon relat. Estructurat a partir d'una conversa telefònica en la qual només podem sentir una interlocutora, resulta totalment intel.ligible. La ironia hi és present, molt subtil, amagada darrere el diàleg, els comentaris són encertats, precisos i verídics. Un relat que busca la complicitat del lector pel que fa al canvi de rols dels avis i les àvies en la societat actual i el trasbals que els hi suposa. Una bona reflexió en forma de conversa telefònica. Ens seguim llegint. Una abraçada!

Un relat impecable plantejat sense cap més informació que la que prové del diàleg. Quelcom ja de per si difícil perquè no permet recórrer a cap dels habituals recursos que ens proporciona la figura del narrador, i que té la dificultat afegida que només som testimonis de la meitat de la conversa telefònica. M’ha recordat un relat de Salinger, tot i que en el seu cas la conversa nua només era un fragment del relat i es mostrava completa. D’entrada admeto que m’ha sobtat només poder sentir una part, però a mesura que t’endinses en la història no et manca gens d’informació i acaba resultant una característica molt valuosa. De sortida, no se m’acut una forma millor de descriure una escena tan quotidiana, tan familiar i creïble, i fer que resulti tan amena. A la vegada, resulta un plantejament diferent d’un temps perdut. Un altruisme potser obligat, potser voluntari, que aliena agendes. El diàleg és natural de dalt a baix amb l’única excepció del topònim (potser amb Sant Quirze sense cognom n’hi hauria prou).

Afegiria que, vist el canvi, trobo que sí, que queda més rodó, més com li sortiria a algú que parla per telèfon tenint en compte, a més, que una possible confusió sobre el lloc a on ha anat a viure no afectaria el relat i les dues interlocutores ja saben a on han anat a viure els fills. També afegiria, que l'altre dia no ho vaig remarcar, la resignació optimista amb que es prenen aquesta mena d'agendes alienades els personatges que tan bé retrates.

salutacions
Xavier(XvI)

Fantàstic! Gran relat de realisme que em deixa una mica estressat però encantat de la lectura. I tens raó, no sé que hi troben en anar a viure a Sant Quirze del Vallès; torres,torres i més torres totes iguals i impersonals, lluny de tot i de tothom. Has fet una descripció perfecta amb uns punts suspensius a l'altra banda del fil telefònicque fas que el lector s'hi situi. Ah, i un gran homenatge a les persones sense feina, sigui quin sigui el motiu. Un plaer llegir-te. continuarem! Una abraçada... i pren-t'ho amb calma!

aleix

Fer cap descripció de les protagonistes, amb la conversa ja n'hi ha hagut prou. Que poc valorades estan les mestresses de casa: filles, mares i àvies i gestores infalibles de les cases pròpies i de les cases dels familiars! Tal com expliques, hi ha tanta gent que depèn d'una mestressa de casa. M'agrada aquest homenatge que els fas des d'aquest relat. Bona tria del tema, ben resolt, d'una versemblança absoluta. Petons!

Primer sembla extrany escoltar només a una de les protagonistes, però ho has escrit de tal manera que no fa falta. És un text enginyos en la construcció i molt real en el argument i el diàleg. L'ofici de ser avis actualment, és ben complicat.
M'ha agradat molt, nuriagau. A mi, els relats que em fan somriure, m'encanten!

Un relat ben real, com t’agrada observar l’entorn he! Pobres àvies mestresses de casa, n’hi ha que s’ho carreguen tot. Molt ben escrit i estructurat.

Una abraçada

real, ben real!! Molt bé, Núria!!