quin erotisme, quins records...

m'ha deixat en blanc, m'ha encantat...

amb la ment sense paraules, sols em queda guadir del que diu aquest poema

massa i tot

Excel·lent... ja sé que dir això del que has escrit aqui pot semblar una mica frivol o acadmédic, però és el primer que em surt quan llegeixo algo que m'arriba al fons

sembla que les lectures que més ens agraden són les que més ens llegeixen els pensaments, o més se n'assemblen

Expresses un romanticisme estètic i profund, com el d'abans, i, poc a dir, en el meu cas se'm fa difícil expressar que sento quan algo m'ha deixat sense respiració, no com en el teu cas, tinc el gust de veure

ha sigut preciòs

un salut

Solemne i sincer... els dos elements que fan fort un escrit.. sempre arriba un moment en que diem prou, pero ja som prou victimes del temps i de nosaltres mateixos com per donar-los en aquests dos elements la victòria amb la nostra fi... lliutem perque el temps hagi de patir per nosaltres, no nosaltres per ell... ho podem intentar..

el somni etern arribarà sempre, podem fer el que volguem fins que arribi, no l'hem d'adelantar... sempre vindra solet

gràcies...

tendre i fluit, perfecte, estetic.... m'ha encantat, sobretot per la calma dels sentiments, el realisme de les sensacions i la versemblança de les situacions... realment esplendid, preciòs

no tinc massa idea d'escriure, i per això em fa feliç trobar peces tan boniques com aquesta..

potser sia un relat trist, però la bellesa i la felicitat de les sensacions viscudes, i el record son el que fan que s'acabi aquest relat amb un somriure de melangia

gràcies...

maleit internet...

curt, contundent i sincer... gran arribada a RC,..
genial!

la vida... què podem treure d'una cosa tan contradictoria? En tant que vas vivint, per sort, les ganes de jutjar i de jutjarte van desapareixent, però també caus en el perill de perdre altres coses... la sensibilitat, la curiositat, l'iniciativa. Les coses són com són i es desenvolupen sempre fora del nostre control... Només ens podem controlar, i una mica, nosaltres mateixos.. la resta no, i a vegades, el voltant que tan necessitem ens somriu, ens suporta tolerant, ens ignora o ens fa mal... la força que té cadascun per enfrontarse o defensarse és l'únic que val.. vull dir, front els problemes que cadascú té... la tristessa... si, sempre hi és, i per sort tenim algo mes trist que la mort, la costum... en determinats ámbits és pitjor que la mort.
Hölderlin es sorprenia en una de les seves escritures de que la gent plores en els funerals... "per què ploren pel mort, si és l'únic de tots ells qui ha trobat la pau?"

gràcies, Indefinida, d'algú que compren el que escrius, i ho viu...

vinga... res a dir.. la brutalitat de les lletres i la seva falsedat en el moment de possarles en pràctica ja ho demostren... això m'ha destrossat... no va dirigit a mi, clar, però possarse en la pell del destinatari no és massa complicat front la duressa d'aquestes paraules...

uns crits de desesperaciò, més per la propia condiciò, per un mateix, que no per allò que suposadament les motiva, un element exterior..

gràcies

el millor escrit fins ara... una anàlisi real de les sensacions personals, oblidant sempre les situacions que ens van portar aquestes, però mai les sensacions... d'on sino surt la por quan ens trobem en una situació semblant? Del record, si, però d'aquell que no controlem.. el record de la nostra pell i del nostre cos, que són els que pateixen les nostres pors.. per sort o no les situacions, siguin bones o dolentes, les oblidem... sempre caiem en els mateixos errors portats per nosaltres mateixos, sense control

I el final m'ha obert els ulls... realment... ulls desesperats, boques tancades, cercant un ajut mistic, demanant-lo a allò més gran creient que com a individus ho mereixem, unicament per ser el que som..... tràgic

gràcies, Inadaptada, gràcies...

visca el nihilisme i la soledat que porta l'evidència enemiga

moltes gràcies

només puc dir allò.. i et torno a animar a continuar escrivint.. malgrat l'esperança mai, MAI, s'ha de perdre, es fa molt difícil... sempre endavant, en el que es pugui.. no sabem que és bo per nosaltres, però si que es dolent... la lluita contra l'obscuritat s'inicia amb intentar no caure en allò que sabem que no és bo... i a partir d'alla, l'existencia ha de continuar... la foscor sempre sera allà, al costat de nosaltres, però no permetrem que ens vencin les nostres propies pors, oi? Però, com bé dius, la foscor sempre és a prop...

força...

un relat que m'ha encantat, realment... ha sigut dels millors que he llegit des que he entrat a RnC... per la seva contundencia i sinceritat


gracies

demano perdó.. aquesta escritura correspon a biografia i a poesia.. en triar el gèneres m'he equivocat, clicat sense llegir ni preocuparme... demano disculpes

quin erotisme més subtil i alhora clar... puf.. aquest terratremol sescampa amb la mateixa força en aquells que ho llegeixen.... la dolçor de les imatges i la força dels actes han arribat fons.. quina intensitat, simbolisme i realisme alhora

m'ha encantat, excel·lent....

gracies

curt, però contundent... de la mateixa durada que un cop ben donat en el punt exacte... quina força amb tan poques paraules... sense paraules... m'he hagut de sostenir desprès d'un crit d'aquesta contundencia, força i sinceritat... tràgic, humà

ha sigut massa

gracies

ja se't trobava a faltar, jeje.. bé..

això és el que sen mostra... quelcom que reneix entre unes cendres que han patit.. s'aixeca, ferit pel passat, però amb una força renovada.. decidit a no oblidar, de cap de les maneres, però a seguir endavant... separar per fi el record del dia a dia sense perdre-ho... expressat amb una força molt valent, ja no violenta, sino valent i amb determinaciò.. i sense oblidar...

felicitats...

gracies