Elogi d'un final inexistent

Un relat de: trucido

Alla ets, com sempre,
el primer que vaig veure,
el primer que recordo, a tu,
al centre, com jo.

Tímid, suau, juganer,
fosc, dolç, covard,
arrogant, fort, infinit,
però petit, tou, innocent, tu.

Ens vam mirar,
desorientats, un a l'altre, il·lusos,
i ens vam estimar.

Et vaig odiar,
i tu, fidelitat,
l'únic que em vas voler donar.

Vam ser dos, tu i jo,
sempre tu i jo, els dos.

Em vas tocar, et va tocar ser meu,
em va tocar ser teu.

Et vaig maleir,
i el teu somriure mai patia,
sempre hi era,
només per mi,
quan em veies.

Et vaig trair,
dia rere dia,
però sempre vas ser amb mi.

Jo creixia, tu envellies;
jo fugia, tu em seguies.

Colpejava ta finestra,
sorties, treies el cap,
per ser a prop meu,
ser amb mi, ser dos.
Sabies que et necessitava,
no t'importava la raó, i sorties.
Malgrat et pegués,
un altre cop
m'abraçaves, t'entregaves,
el teu caliu, mai fugia de mi,
malgrat el rebutjés, el destrossés,
me'l donaves, sense entendre,
m'estimaves.

Vam ser dos, o un.
Mai em vas veure,
només volies estat amb mi,
només existies per mi,
i jo fugia de tu,
em veia en tu,
tu eres jo.

Mai ho comprenies,
car em coneixies;
veies que m'equivocava,
em protegies.
Sempre rere meu,
confiant, sabent
que els meus cops eren el mateix que les meves carícies,
que t'estimava, que vivia per tu.

Eres fidelitat, només per mi,
amb els anys que et mataven,
que a mi em canviaven.
Erem el mateix, malgrat la diferència,
jo veia ta mort, tu només ma vida.
i confiaves, com jo, des del principi,
com sempre.

Ara ja no treus el cap,
ja no pots somriure,
la teva força, en veurem,
s'ha perdut, ha mort.

Tímid quan em veies,
amor quan t'apropaves,
intocables erem els dos,
com m'estimaves!

Tu, qui es va lliurar a mi,
el teu amor, el teu cos,
tot tu, amb fidelitat,
sense condició, amb tot:
adéu!

En el teu somni
sempre romandré amb tu,
com romanc ara, en el teu enyor,
quan ens tornem a veure per primer cop;
seguim sent dos, tu i jo.

Jo resto aquí,
mirant per ta finestra.

Treu el cap, mira'm, vine,
pren-me amb tu, no t'amaguis,
no et puc trobar, et necessito,
ets massa lluny, no te'n vagis,
torna... sisplau, torna...

I miro: silenci, fred, brutícia decadent, negre;
pols que cau, indiferent, el temps,
aire que passa, trist, a lo seu,
llum de nit,
tarda que s'ofega en foscor immòbil,
del sol que lluita la nit, derrotat sempre.

-Mai el tornarà a treure,
del teu fons no sortiràs,
ets a dins, ocult, mut, invisible.
No miro; si et desperto, t'esvaeixes.
Continues a dins, descansant,
sense mi, jo sense tu, però a dins,
per sempre.

Adéu!

Comentaris

  • L'Enyor[Ofensiu]
    Illadestany | 13-06-2007

    Llegint aquest poema resorgeixen vívids els sentiments que tota pèrdua comporta. Els records d'allò que fou, l'enyor que, a partir de la separació, que pot ser causada pels més diversos factors, ens acompanya sempre. Molt maco. Gràcies.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de trucido

trucido

17 Relats

39 Comentaris

17193 Lectures

Valoració de l'autor: 9.35

Biografia:
que puc dir? ho intento, i ho torno a intentar, però la meva arrogancia em pot i sempre fallo... ja sortirà quelcom millor o simplement, com tot, diuen, deixarà de ser...

sentiments d'engany, crits immaturs