Quan la vida és trista

...però la poesia que es fa des del desamor, des de la tristesa, des de l'angoixa vital, és la més bella. Aquesta poesia teva ho demostra...

la vida... què podem treure d'una cosa tan contradictoria? En tant que vas vivint, per sort, les ganes de jutjar i de jutjarte van desapareixent, però també caus en el perill de perdre altres coses... la sensibilitat, la curiositat, l'iniciativa. Les coses són com són i es desenvolupen sempre fora del nostre control... Només ens podem controlar, i una mica, nosaltres mateixos.. la resta no, i a vegades, el voltant que tan necessitem ens somriu, ens suporta tolerant, ens ignora o ens fa mal... la força que té cadascun per enfrontarse o defensarse és l'únic que val.. vull dir, front els problemes que cadascú té... la tristessa... si, sempre hi és, i per sort tenim algo mes trist que la mort, la costum... en determinats ámbits és pitjor que la mort.
Hölderlin es sorprenia en una de les seves escritures de que la gent plores en els funerals... "per què ploren pel mort, si és l'únic de tots ells qui ha trobat la pau?"

gràcies, Indefinida, d'algú que compren el que escrius, i ho viu...