Que il·lusa vaig ser...

ajuda a posar en ordre les idees, a reflexionar sobre les sensacions, etc.
Et seré sincera, m'has deixat preocupada per aquest sentiment negatiu: sí què aprenem dels errors; podem aprendre a conèixens una mica més, els nostres límits, les nostres capacitats; no es pot esperar què, de cop, un aprengui i canviï totalment; és absurd; el primer de tot, hem d'aprendre a acceptar-nos amb les nostres debilitats i les nostres fortaleses; i així és fins que ens morim; un contínu aprenentatge; un caure, aixecar-se, recaure, i, a vegades, hem d'aprendre a demanar ajuda.
Perdona el rollo; és la primer comentari que el personalitzo d'aquesta manera.
Endavant anb l'escritura!

només puc dir allò.. i et torno a animar a continuar escrivint.. malgrat l'esperança mai, MAI, s'ha de perdre, es fa molt difícil... sempre endavant, en el que es pugui.. no sabem que és bo per nosaltres, però si que es dolent... la lluita contra l'obscuritat s'inicia amb intentar no caure en allò que sabem que no és bo... i a partir d'alla, l'existencia ha de continuar... la foscor sempre sera allà, al costat de nosaltres, però no permetrem que ens vencin les nostres propies pors, oi? Però, com bé dius, la foscor sempre és a prop...

força...

un relat que m'ha encantat, realment... ha sigut dels millors que he llegit des que he entrat a RnC... per la seva contundencia i sinceritat


gracies

Un relat molt emotiu. I molt trist. Massa trist.
Les coses no canvien, ho sé. Nosaltres canviem les coses, i per moltes voltes que els hi donem no canviaran mai si no hi fem res. Jo també sóc d'aquests que davant de qualsevol maldecap començo a menjar-me el coco dia i nit, fins a desaparèixer en la foscor dels meus pensaments, però sempre hi ha algú que t'agafa de la mà i et treu a fora.
Les persones no aprenem dels errors, és cert. Tens raó. Però, prefereixo pensar que, la gent no vol canviar perquè és justament allò que vol, convertir allò que abans havia sigut error, ara es converteixi en un èxit rotund. Tinc confiança en la voluntat de superació de les persones.

Respecte el teu comentari, m'agradaria dir-te algunes coses:
Tu no escrius relats pesats. Tan sols t'agrada donar voltes a les coses, per a descriure-les mil vegades si cal per a donar-les-hi el punt màgic que sents a dins. Vols descriure tal i com són les coses dins de tu. Escrivim diferent, perquè jo això no ho faig. No creguis que no ho vaig intentar, durant un temps escrivia així, però, com diu la dita, una imatge val més que mil paraules, i intentar descriure tot allò que em passa pel cap en un instant és impossible, així que m'he resignat a descriure el més important i crear imatges per a que els lectors imaginin el que vulguin quan em llegeixen, perquè sé que allò que penso quan escric, no es el mateix que pensa el lector quan llegeix.

Però sobretot, no t'aturis, perquè cadascú escriu com creu que és millor, i jo, sincerament, no crec ser el millor exemple a seguir o a comparar.

No t'aturis

L'escriptor mediocre

No sé els motius que t'han portat a escriure aquest relat, ja que es podria relacionar amb molts altres temes. Crec que, si no m'equivoco que és possible, ho relaciones amb l'amor.

Sempre pots trobar un raig de llum enmig de la foscor, i encara que no vegis les cordes, alguna s'enganxarà al teu cos i això et canviarà la forma de veure-ho tot, somriuràs.

No t'obsessionis amb una cosa, tot arriba si lluites. Petons!!