El gronxador

Un relat de: aldix

Com un petit ninot de fusta trencadissa, en G era el nen més menut de la classe. Baixet i poca cosa, tenia dues tiges per cames i un tronc fràgil i esquifit, però uns ulls grossos d'un blau cristal·lí, que sobresortien com dues finestres al món.

Tots dos érem a parvulari, i amb 5 anys i una mica més, ens vam despertar una simpatia infinita. Com si algú hagués escrit els papers de les nostres vides, ens vam atreure l'un a l'altra de manera instantània. Aquell ninot de carn i ossos es va convertir en el meu protegit, el germà petit que mai tindria, algú per al qual havia de donar-ho tot. Des d'aquell dia va saber que no hauria de patir per res ni per ningú, que tenia una mà salvadora, una amiga, una germana gran, un àngel de la guarda per a ell solet.

Dia rere dia ens prometíem amor etern: dins de l'aula, al pati i, fins i tot, fora de l'escola. Cada migdia passejàvem agafats de la mà fins al garatge de casa seva, on el seu pare li havia instal·lat un vell gronxador. Dues cordes gruixudes penjaven del sostre i subjectaven un seient de fusta massissa, amb una solidesa capaç d'aguantar la felicitat dels dos pesos. Perquè aquell instant, aquell moment tan nostre, era un dels millors del dia. Asseguts ben juntets, volàvem amunt i avall fent zim-zam a l'uníson, defugint les pors, els prejudicis de l'exterior, i assaborint cada instant de plaer infantil en el nostre oasi particular. No necessitàvem res ni ningú més.

Van passar alguns anys i en G no va deixar de ser un ninotet de pal, un titella de fils que creixia lentament, com si no gosés arriscar-se a fer passos massa grans. El darrer dia que el vaig veure ja teníem 7 anys. Es gronxava en silenci i em mirava com es mira a algú que saps que no veuràs mai més. El seu pare va trobar feina en una gran ciutat. Lluny. Massa lluny perquè la distància no fos una frontera infranquejable. I no en vaig saber mai més res.

Però sé que no em pot haver oblidat. Sé que el moment, l'espai, o aquella sensació ha d'haver quedat per sempre al més profund del nostre sí. Un amor que es pot fer tan petit com els seus ossets de fil, o tan gran com l'embranzida del vell gronxador.

Comentaris

  • Aniversari[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • trucido | 22-08-2007 | Valoració: 10

    tendre i fluit, perfecte, estetic.... m'ha encantat, sobretot per la calma dels sentiments, el realisme de les sensacions i la versemblança de les situacions... realment esplendid, preciòs

    no tinc massa idea d'escriure, i per això em fa feliç trobar peces tan boniques com aquesta..

    potser sia un relat trist, però la bellesa i la felicitat de les sensacions viscudes, i el record son el que fan que s'acabi aquest relat amb un somriure de melangia

    gràcies...

  • Maco i tendre[Ofensiu]
    ANEROL | 22-08-2007 | Valoració: 10

    aquest record d'una gran amistat infantil, que deixa una gran petjada al teu cor

l´Autor

Foto de perfil de aldix

aldix

24 Relats

36 Comentaris

26315 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:
1981, piano, televisió, desembre, París, lectura, margarides, música, amistat, mar i muntanya, 30, exigent, diaris, natura, Girona, negre, comunicació, gira-sols, viatges, Garrotxa, cafès, somnis... No som més que la suma de les petites coses que anem posant indefectiblement a la motxilla de la vida.