tarda de silenci

sempre cal caminar, encara que la boira espessa t'encegui i que el camí es desdibuixi a cada pas.

La tormenta que ens fa febles.

Saps? el títol de l'escrit entre els últims comentats m'ha cridat l'atenció perquè m'he sentit identificada en aquest silenci.

I realment, també penso que sovint no trobo sentit a la vida. Que de vegades sento que perdo el nord i no sé què és el que estic buscant...
fa uns dies que no estic massa fina en el tema de sentits i orientacions, em sento perduda, i sense ganes de recuperar les forces.

M'he identificat molt també amb la teva bio.
Sovint, també "Moltes vegades no sé expressar el que hi ha dins meu, les paraules no m'ajuden, els ulls em delaten, però escriure em fa persona, m'allibera de la por a ser massa poca cosa per existir."

però tot i així, després sempre penso que no cal perdre la llum, i no val la pena deixar de lluitar. Deixar-se véncer és un acte de "covardia", i no és just que ens deixem prendre tot allò que hem aconseguit per uns dies de núvols grisos... no trobes?

a veure si els ànims ens són favorables!

cuida't,
Gemm@

Excel·lent... ja sé que dir això del que has escrit aqui pot semblar una mica frivol o acadmédic, però és el primer que em surt quan llegeixo algo que m'arriba al fons

sembla que les lectures que més ens agraden són les que més ens llegeixen els pensaments, o més se n'assemblen

Expresses un romanticisme estètic i profund, com el d'abans, i, poc a dir, en el meu cas se'm fa difícil expressar que sento quan algo m'ha deixat sense respiració, no com en el teu cas, tinc el gust de veure

ha sigut preciòs

un salut