Joan

Un relat de: Tocosí

Joan es movia nerviosament per la seva habitació. S'agitava remenant un calaix, traient la pols de les prestatgeries plenes de llibres apilats desordenadament. Fins i tot, va canviar la planta de lloc, un trist vegetal que intentava sobreviure sense aigua ni llum del sol. L'habitació de Joan era una mena habitacle més o menys net, amb una finestra que donava a un celobert que pudia a sardina a la planxa. Els mobles consistien en una tauleta de nit, un tauló de conglomerat a sobre de dos cavallets, i una mena de catre que de mirar-lo ja grinyolava. Dins del matalàs vivia un ésser. Joan ho havia comprovat, mentre intentava relaxar-se per dormir, per la nit, escoltava un sorollet enganxant l'orella al matalàs d'escuma revestit per una tela sintètica. S'escoltava un lleu nyi-nyi-nyi la freqüència del qual era idèntica al batec del seu cor. El soroll era provocat pel seu propi batec. Joan tenia un bon cor, no molt fort. I allà, a un costat tenia dos prestatgeries metàl·liques lacades de blanc. Hi acumulava llibres. Grans autors de la literatura universal i alguns catalans. Era un habitacle ben limitat per una persona. Mai no entrava el sol directe tret d'un dia a l'any. Joan el va veure a sobre de la taula. Era un raig de sol de cinc centímetres d'ample. Tocava justament a l'extrem del tauló de conglomerat que estava enganxat a la paret, just a sota de la finestra. Va posar el cap a sobre del raig i va girar el seu crani, mirant amunt, fins que va fer coincidir el raig amb la nineta de l'ull. Va observar que el sol entrava a través del material plàstic cagat pels coloms que protegia el celobert de la pluja.

Els companys de pis de Joan li havien fet un dia una broma de mal gust. Un d'ells tenia una habitació gran i lluminosa que donava a un carrer de l'Eixample. A l'habitació del Carles tocava el sol pel matí. Era una habitació més agradable, encara que tota la pintura li queia a trossos de la paret. El Carles i l'Isidor havien posat a la porta de l'habitació de Joan un rètol on es llegia: Residència "Ortega Lara". Però ell l'havia tret la mateixa nit. Va veure l'escrit i el va arrencar, les dues cintes adhesives havien tret sengles peces de pintura blanca de la porta.

Joan havia fet el llit. Havia ordenat els llençols vells i foradats. Sa mare l'abastava de llençols i draps de cuina. En tenia desenes. Els tenia escampats per tot el pis. Alguns havien acabat com a draps per netejar la bicicleta de l'Isidor, altres havien estat destinats a la neteja de la pols, per assecar els estris de cuina, per passar-los mullats per la taula del menjador... fins i tot alguns tacats rondaven de manera sospitosa per l'habitació del Carles. Alguns draps de la cuina adornaven el menjador tot penjant d'una cadira, a un racó entre l'armari i la paret. Altres simplement esgotaven la seva existència a un calaix, engroguint-se. De tant en tant, sa mare li'n donava uns quants més. Ell es limitava a posar-los a la bossa remugant una mica. Mamà que no tinc lloc a la bossa, li explicava. I ella, agafa'ls que t'aniran bé. Tira els que tingues per casa vells, i ell assentia. I com tens els llençols? Bé mamà bé. Un té un foradet però encara aguanta, li deia. El foradet era un trencat amb forma d'ela que feia un pam per cada costat. El va fer un dia que traient el llençol que s'havia enganxat entre el llit i la paret va estirar-lo. El llençol havia quedat fatalment atrapat entre la fusta de conglomerat que Joan posava sota el matalàs per tal de dormir sobre una superfície dura. Per mandra a doblegar l'esquena havia donat una bona estirada al llençol i ras. La tela es va esquinçar. Però el trencall havia quedat a la part dels peus i era menys visible. Joan havia posat aquesta part entre el matalàs i la paret, tot dissimulant el forat provocat per la peresa d'aquell dia que es va decidir a rentar els llençols.

Les parets d'aquella trista habitació havien estat blanques alguna vegada. Ara no estaven brutes, però el color que havien pres no es podia anomenar blanc. Tenia apilats a un cantó un grapat desgavellat de llibres. S'hi trobaven algunes de les millors obres de la literatura universal. Perquè Joan feia temps que s'havia proposat llegir clàssics, sols clàssics. Havia toquejat Ulisses durant mesos, alguns anys. L'havia sospesat entre les seves mans, l'havia olorat, havia llegit alguns fragments. Li feia por. Entenia, abans de llegir-lo, que posseïa una de les millors obres mai escrites. Li feia respecte començar a llegir-lo, el seu volum el frenava. Pensava que aquella obra no podia ser llegida d'altra manera que en la més absoluta concentració. Havia de ser llegida sencera, sense parar, devorada full darrere full. Al costat d'Ulisses habitaven alguns retalls de diaris engroguits, una capsa amb disquets d'ordinador i tres o quatre revistes pornogràfiques. Aquestes havien estat un instrument per masturbar-se en la intimitat. El grinyolar del catre havia estat l'únic delator d'aquella activitat sexual solitària.

Joan va endreçar els seus papers. Amb quatre manotades els havia apilat i ordenat. Recollí uns calçotets bruts, els plegà i els tornà a un calaixet. Encara podien suportar una posada més. Va ser quan es va adonar que la capsa de preservatius estava buida. No podia ser. Recordava que encara li'n quedava un, feia mesos. Hi havia un condó per obrir i ara... algú l'havia agafat. Se'ns dubte el Carles. N'havia gaudit ell. Merda. Un preservatiu que esperava impacient al calaix durant mesos, un preservatiu nou, pulcre i lubricat, testat vaja, de qualitat. N'havia de comprar. Com a mínim una capsa de sis. Havia d'aconseguir, fos com fos, una capsa de condons.

Ràpidament es va posar uns pantalons curts, va agafar les claus de casa i la cartera i va sortir del pis. Joan es va dirigir a la farmàcia més propera. Era una farmàcia antiga. La dependenta era una dona gran. No devia tenir molts clients aquella farmàcia. Els productes als estants eren escassos: caixes blanques emmorenides. Alguns caramels per la tos, uns raspalls de dents fossilitzats, poca cosa més. Amb el posat de culpable que fan alguns homes quan demanen preservatius a les farmàcies, Joan va apropar-se al taulell i va demanar una caixeta. La dona no va fer cap gest. Li'ls venia com si hagués demanat un Frenadol, va regirar uns calaixos i va traure una caixeta petita. Li va cobrar vuit euros, un escàndol. Li'ls va embolicar en un paperet i li va tornar el canvi. Per què havia de valer tant una caixa de condons? No era altra cosa que un recipient que contenia sis petits objectes de goma.

-Una capsa de preservatius.
-De quants, de sis o de dotze? -va interrogar la dona gran.
-De sis -hi havia més que suficient per passar una nit. Si s'hagués pogut comprar un condó el Joan no ho hagués dubtat.
-De quina marca?
-De quina marca té.
-Control o Durex.
-Quins són els més barats?
-Esperi's un moment, ara li ho dic.

La dona va treure una capsa blava i va marcar un número a una computadora. Aquests són els més barats, va dir. Doncs donem aquests.

I li'ls va embolicar amb un paperet blanc. Li'ls va cobrar d'un bitllet de deu euros. Se'ns dubte, el negoci del segle. O sigui, no sabia si aquella nit anava a utilitzar un maleït condó i havia de desemborsar gairebé dues mil pessetes per aquell aprovisionament de dubtosa utilitat. Estafat, Joan va dirigir els seus passos cap a una botiga de queviures. No tenia res per sopar aquella nit. Va demanar uns talls de llom i va comprar una barra de pa.

-Quan és? - va preguntar al botiguer mentre es rascava la butxaca.
-Quatre euros - el botiguer va respondre sense mirar-lo. Joan va treure les restes de xavalla i ho va lliurar tot a la ma inflada del botiguer. Finalment, abans de pujar a casa va aturar-se a una fleca que hi havia junt a la seva porta, va comprar una barra de pa i una ampolla d'aigua. Sense res més que tres talls de llom, un tros de pa, aigua i uns trossos de goma, Joan havia exhaurit el pressupost que tenia per a menjar a la facultat durant quatre dies. Catastròfic. Quins productes més bàsics que aquells havia adquirit? Permetien dues de les funcions vitals de qualsevol ésser viu: l'alimentació i l'acte sexual.

Va pujar al pis i, una volta a l'habitació, va desembolicar el paquet de preservatius, abans de posar la carn al refrigerador. Volia trencar el paper que ajuntava cadascun dels condons, deixar-ne un parell de preparats, just a la vora del calaix, sols obrir-lo havien d'aparèixer els dos dispositius preventius. Amb el nerviosisme del moment no podia permetre's el luxe de perdre el temps intentant desfer aquell paper que envoltava els preservatius. Els havia de deixar ben preparats. Es va fixar amb la data de caducitat i s'adonà de que caducaven aquella mateixa setmana. Era dissabte i caducaven el dimecres següent. Com podia ser? Com li podien haver venut uns preservatius que caducaven una setmana més tard! Segur que la dona tenia aquella capsa oblidada a l'espai més inaccessible d'un calaix, potser algú l'havia col·locat malament entre els caramels per la tos. La dona els havia trobat allà i s'havia adonat que encara podia desfer-se d'aquell gènere obtenint-ne un benefici. Estava dins de la legalitat, no hi havia cap dubte. Però què faria el Joan amb aquella capsa de sis preservatius? Tenia quatre dies escassos per utilitzar-los tots sense que això representés cap risc. Era impossible. Ni que aquella mateixa nit n'utilitzés quatre arribaria a exhaurir-los. No. No estava dispost a deixar-se ensarronar d'aquella manera. No era ètic que li haguessin venut aquell material que segurament havia esperat mesos i mesos a un calaix, mesos de calor que havien deteriorat el producte. Els va tocar. Va obrir-ne un per comprovar-ne l'estat. La lubricació semblava resseca, no gaire però. Quina barra! Vendre-li aquells condons fets pols. Volia tornar. Dir-li no a la dona que li'ls havia venut. Li diria que li'ls canviés per uns de bons. Per una caixa que no caduqués tan aviat. Sí, ho havia decidit.

H
i havia una dona que li explicava a dependenta de la farmàcia que no podia ser que tingués la tensió tan bé com la tenia. El dia anterior s'havia pres la tensió i la tenia molt alta. Ara li deien que la tenia normal. No podia ser perquè tota aquella setmana havia tingut la tensió molt alta i ara, un dia com aquell, no podia tenir-la tant baixa. La dona volia que l'aparell indiques la realitat, volia tenir la tensió alta. Joan pensava què cony feia la dona exigint una tensió alta. Perquè no anava i es feia uns cafès i tornava prendre la tensió. I que no podia ser, que havia de tornar a fer la prova. La dona de la farmàcia accedí però li va demanar a la clienta que s'esperés i que li faria la prova després d'atendre al noi.

-No tinc pressa, poden fer - va fer el Joan amb un mig somriure d'amabilitat.
-Faltava més nen! Demana el que necessitis. Jo si que no tinc pressa - que va respondre la clienta.

No quedava més remei que fer la petició del canvi de preservatius davant d'aquella dona hipotensa i grossa. Si s'haguera negat hagueren pensat déu sap què, potser que el que volia era atracar la farmàcia, s'hagueren espantat aquelles dues senyores.

-Miri, es que abans m'ha venut una capsa de preservatius i sembla que no estan en bon estat. Caduquen la setmana vinent i... vostè mateix... veu la data... els falta quatre dies per caducar.
-No passa res noi. Deuen ser bons. A més encara no han caducat -que va contestar la farmacèutica.
-Ja però es que... no sé si... ja m'entén... no sé si els utilitzaré tots abans de quatre dies i si caduquen què...
-Bé home, el que diguis, si vols te'ls canvio però ja et dic, estan bons i segurs.
-Miri, doncs no ho sé, n'he obert un i sembla que no estan en molt bones condicions. Sembla que estiguin una mica secs. No em donen molt bona impressió.

I li va canviar la caixeta per una altra. Un tant indignat el Joan va dirigir-se cap a la seva habitació. La veïna cridava a sa mare. Una dona de cinquanta sis anys cridava a sa mare de vuitanta vuit, completament sorda. Una vella que havia passat la guerra com a sergent a un hospital de Barcelona. Una vegada el Joan la va trobar a l'escala i el va tenir allà mitja hora explicant-li la seva vida. Que l'havien forçat a fer d'infermera a un hospital militar, que l'havien fet sergent. Es van presentar els republicans a l'escola on estudiava infermeria i van reclutar les dones que tenien els estudis més avançats. Ella no volia, volia quedar-se amb els seus fills. Que tenia un fill a Alemanya, que era enginyer a una fàbrica molt important i vivia molt bé allà. I la seva filla, vinga a cridar-li. La filla que era divorciada i havia estat casada amb un milionari.

-Mamà, que t'he dit que no ha trucat ningú aquesta nit! Que no em sents! Que no ha vingut ningú! -la filla cridava i la mare parlava coses inintel·ligibles pel Joan.
-Deixa estar la sopa mamà! Que t'he dit que encara no s'han fet els fideus! Que no s'han fet els fideus! Mamà! Mamà, no s'han fet encara! Deixa'ls estar els fideus en pau redéu!

Tots els dies igual. Que si la sopa! Que si el telèfon! Que si havia tornat tard! Que si això i allò. I la dona escridassava la mare, s'esgargamellava. Perdia el respecte a aquella vella que havia passat per la guerra. Bramava a aquella dona que l'havia criat en temps de guerra, que s'havia tret el pa de la boca per posar-li'l a ella. Mentrestant, el Joan desfeia la nova capsa de condons. Mirava la data de caducitat, fullejava un petit prospecte explicatiu. No utilitzeu productes abrasius. Feia cinc minuts que havia posat els fideus a bullir, la veïna. I la mare s'havia entestat a treure'ls del foc. Pensava que s'estaven passant, que la filla la maltractava, volia fer-li empassar uns fideus passats. I li negava que no havien trucat per telèfon a la nit.

Joan va tornar cap a la cuina, va posar el llom a la nevera. La cuina d'aquell pis de l'Eixample era tan ampla com per encabir els tres ocupants del pis. Una volta tots tres dins, no cabia ningú més. El greix s'havia anat acumulant a les parets. Alguna vegada també havien estat unes parets blanques, ara el color s'assemblava més a la melassa. Va agafar una cervesa fresca de llauna i es dirigí cap al menjador. Va trobar el cendrer al terra, ple de burilles. Era un cendrer "Recuerdo de la Alhambra". La cendra de les cigarretes havia tapat el dibuix. Va anar a parar al sofà, va encendre una llumeta que s'alimentava d'un endoll situat a l'altra punta del menjador i que gràcies a uns allargadors empalmats feia possible la llum a aquell cantó del pis. Sense més dilacions va obrir El cor de les tenebres i es va concentrar en la lectura. Intentava recordar on havia deixat el fil argumental la darrera vegada que havia obert la novel·leta. El passatge dels condons havia estat força desagradable. Llegia pensant intermitentment en la visita que segurament tindria aquella mateixa nit. Com s'ho faria per portar la Sònia al llit? Accediria a entrar a la seva habitació? Quí hauria portat aquell cendrer "Recuerdo de la Alhambra" fins aquell pis de l'Eixample? De mica en mica, la història de Marlow i de Kurtz va anar deixant de banda les seves preocupacions. El relat el va anar atrapant mentre el protagonista remuntava un riu a l'Àfrica. Un soroll va interrompre la lectura. Algú rodava la clau. Carles.

-Buenas! -va exclamar el nouvingut.
-Hola -Carles va entrar cap a la cuina i va dipositar alguna bossa a sobre del marbre picat.
-M'ha trucat algú?
-No, mentre he estat a casa no ha trucat ningú.
-Què fas?
-Ací... llegint.
-Conrad?
-Sí... està molt bé.
-Ja me'l deixaràs. Has estat fora molta estona del pis.
-No... he anat a comprar unes coses i he tornat... ací baix, al supermercat.
-Es que espere una trucada.

Carles sempre esperava alguna trucada. Ja fora d'una tia, d'un company, d'un tio que havia de parlar amb ell de no se sabia quina història... Sempre hi havia una trucada esperant: però el trucaven ben poques persones, gent de la qual Joan sabia ben poques coses. Semblava que Carles es relacionava amb un grup reduït de gent. Per altra banda, sempre tenia algunes línies d'investigació obertes, una cita amb un paio que havia d'entrevistar.

-El cor de les tenebres! - va fer Carles, tot reproduint una veu greu com sorgida del més enllà.
-Joseffffffff Conrrrrrad! - va seguir-li la conya el Joan.

Joan va encendre el darrer cigarret del paquet de Fortuna rebregat i va fer una forta calada fins que se li va omplir la boca de fum. Va entreobrir la cavitat oral abans que el fum pogués escapar entre els llavis va fer una forta aspiració injectant-lo als alvèols pulmonars.

-Eixiràs esta nit? -va interrogar Carles.
-Sí, ha quedat amb Sònia. Què faràs tu?
-Em quedaré llegint a casa.

Joan va estar a punt d'encetar una conversa sobre el seu episodi a la farmàcia però no volia desvetllar que havia adquirit preservatius. Malgrat la confiança que es respirava en aquell pis de joves acabats de llicenciar, les qüestions més personals quedaven sempre envoltades d'un cert secretisme. Els diners i el sexe eren temes tabú, els sentiments i les il·lusions es parlaven amb discreció. Els incipients "èxits" professionals també eren comentats amb prudència. Parlar massa sobre un article publicat o sobre un nou contacte fet podia agafar-se com una ostentació.

Vols que continuï aquest relat? Vota'l i l'autor escriurà un altre capítol.

Comentaris

  • Un ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 12-01-2017 | Valoració: 10

    ... relat molt ben escrit i molt realista.


    Sergi : )

  • litos | 26-03-2008

    no s'hi val si ho comença que ho acabi, però per fer això...

  • coitus interruptus[Ofensiu]
    subal | 18-12-2004 | Valoració: 9

    Una bona descripció del que és un pis compartit... ara, que si no vols, no el segueixis, el relat, home. Escriure per la massa votant és prostituir la literatura.

Valoració mitja: 9.33

l´Autor

Tocosí

4 Relats

22 Comentaris

34897 Lectures

Valoració de l'autor: 8.94

Biografia:
Viu a Barcelona i és jove. Té un llibre publicat i ha guanyat algun premi literari. Tocosí vol seguir fent literatura, però el dia a dia no el deixa. Les editorials no el veuen 'rentable'.