poca-solta

A les portes de l'apocalipsi m'inspiro amb versos romàntics, potser per que tant de temps amb tu em fa veure el món de diferent manera. Els valors han canviat i amb tu com afrontar la vida, avui tinc esperança, demà més.

T'enyoro. I no entenc com cap ésser superior pot pretendre que ara em desacostumi a tu. Potser va ser massa perfecte, quelcom que cala tan en l'ànima que ja és massa tard per fer-hi res.

Cada cop que senti l'olor a platja m'acariciarà el teu record, cada cop que prengui aquest preciós i alhora maleït botó serà com si l'ahir em donés una bufetada, deixant els dits rojos ben marcats. Cada cop que mengi cireres protagonitzaràs la mentida més gran mai contada...amb regust a fruïts secs. Cada cop que les cames em portin a qualsevol mirador unes mans invisibles faran veure que m'agafen per que no caigui.

Com una amargor que cau pel teu precipici, després d'una llarga conversa que no ens a portat a res o ens uneix per sempre més.

Potser les ànimes bessones només som tu i jo. I ningú més, com dos trossos insignificants de brossa tocats per màgia, seducció, encant o potser només amor.

Els oracles sempre tindran raó. Diguis el que diguis. I si el destí marcat implica perdre'ns l'un en l'altre, qui som nosaltres o qui ets tu per parar un onatge que mai ha finalitzat.