L'esperança: per què jo?

-Desgraciat, com ho portes?

-Què, senyor?

-Això de tocar fons. Com te trobes? Ho passes bé? Encara confies? Creus que hi ha esperança ? De veritat ho penses, (recorda) desgraciat? Veus alguna sortida, alguna millora, llum, salvació? Mai no ho vas pensar, oí, això de caure tant? Creus que ho mereixes? Segur que no. No! De cap manera! Estàs segur!

-Clar que hi estic! Sempre és així, no? D'això es tracta, no? Arriba un moment en que ja no pots caure més, i en que tot millorarà, no? Oí? Sí? Perquè tots ho mereixem, tots tenim el dret, tots, i jo, som, soc, prou importants, necessaris, per no patir més. No ho mereixo, jo! Això no em pot passar, a mi; és transitori, una fase, un malentès, una disfunció, que no toca ara, no, ara no, perquè tot anirà millor. D'aquesta m'ensortiré, oí? Clar que sí! L'esperança sempre és amb nosaltres, passi el que passi. Tot es tracta de lluitar, oí? De tirar endavant, de fer via, d'aixecarse, de tornar a començar, de retornar, d'afrontar, de confiar! No, no m'enfonsaré, tot, jo, millorarem, em trobaré millor, sí, i tornaré a ser feliç. Clar! Com abans, com sempre, fins ara, oí? Simplement, tirar endavant, ser jo mateix (malparit!), no perdre la confiança (desgraciat) i veure, adonar-me , descobrir que jo (la teva perdició) puc ensortir-me'n.
És això, no? Oí? No?! Diga'm-ho! Diga'm-ho!

-Mita'l, l'imbècil, com xiscla! Facis el que facis , mai t'ensortiràs, desgraciat! Lluita, si vols, confia, sigues tu mateix, aixecat, i tira endavant, viu la teva vida com creguis, com ho vegis. Viuràs, sí, clar que viuràs! I lluitaràs, i t'ensortiràs d'aquest pou de merda que creus que és (i és) el batec d'aquell bocí negre que t'escampa el verí de la teva vida per tot el teu cos. Però tot d'un somni, desgraciat, i quan tornis, obrint els teus ulls, i t'ofeguis. maleïnt, pel teu aire, tornaràs a ser-hi, ben endins, enfons, on et pertoca, només a tu.
I recorda, desgraciat: aquest pou és casa teva, origen i destí de tots els teus moviments, de tot tu. Mira amunt, i gaudeix de la poca llum que et dono, per aquell forat que et condemna, alla dalt, lluny de tu, les restes del que mai seràs, del que només pot ser sense tu!Mira-ho, i fuig. Enfonsat, més endins la teva obscuritat; no pateixes per aquella llum. La desitges, la vols. No! Mai, mai, em sents?! Mai!L'eternitat d'aquesta foscor será amb tu sempre, fins la teva fi, desgraciat, sempre!

- Per què jo, senyor, per què jo? Qué he fet? No mereixo banyar-me en aquella llum que m'amagues? Escolto en la llunyania les veus d'aquells que en gaudeixen. Són com la meva, la veu que escoltes quan et parlo... Diga'm, soc diferent?! No soc com ells?! Senyor!

- Clar que ho ets, sempre ho has sigut, però recorda (desgraciat)... Ets allò, i ho seràs sempre!

- Per qué jo?

- No ho sé, no em preguntis. Et vaig triar, a tu, dissortat malparit, no en pensis més. Gaudeix, si vols, de la teva eternitat, a mi tant em fa. Patiràs sempre, com la fi que mai arriba.

T'ha tocat, insignificant element, error, i t'enfonsaré, més i més, i t'haurà d'oblidar fins la pols de la merda en què t'ofegui perquè pari!

- I trobaré en aquest ofec la meva fi, la meva pau, senyor?

- Fi? Pau? Mai no les dono a ningú. Per què a tu?