Deixa'm.

Deixa'm,
fa temps que no hi ets,
molt, que no sé qui ets,
deixa'm.

T'estimo, t'estimava,
no deixo d'estimar-te,
i no sé quí ets.

La teva olor, ta llum, on és?
On hi era?

-Amb tu, em deies.

Però no sortiràs de mi,
no et deixaré.

Deixa'm, deixa'm,
fuig com vas fugir,
corre més lluny de mi,
abandona'm, com abans,
com ara, com sempre;
surt del meu interior,
ja t'he patit.

Deixa mes entranyes;
t'estimen, viuen nafrades,
sagnant, per tu,
amb tu endins, pero lluny;
el teu record, el teu cos, la teva olor,
els teus ulls, tu,
tots no paren dins meu,
tot em destrossa.

Per fí fugen, a la nit,
m'abandonen, soc felíç, puc dormir,
i m'escanyen l'interior
quan m'enxampa el retorn.

Qui ets?
Ets ella, ma llum, ma vida, ets tu,
però qui ets?

La llunyania del teu silenci
m'esclafa amb els punys del teu record.

El teu record, la meva fí,
joguina de tu, assassina.
Et vull lluny, com ho vols ser,
et vull aquí, dins meu.
Mata'm, si així ets amb mi,
fes-ho!
Destrossa'm, si així veig ta ulls!

Mai no sortiràs de mi,
sempre seràs amb mi,
sempre seràs lluny,
lliure d'un monstre que vas adormir;
i no ho saps,
que mai no et deixaré anar.

Alló que vas ser,
ara és meu, l'únic que em queda.

Qui ets?
No ho sé.
Una imatge d'un record
que m'esquinça poc a poc.
Però ets amb mi, ets aquí.

Fes-me pols, si vols,
sempre seré a les teves mans,
sempre seré teu.

Abandona'm! Ma vida ja té prou!
Fuig d'una vegada,
maleit,
deixa'm,
escampa't com l'aire
que desitjaves ser
quan t'estimava, quan t'estimo.

Així tindré l'oblit de tu,
podré tancar ma ulls
sense els teus,
per sempre.



-Mai ho faràs, covard,
sempre ho tindràs...