Hola, Alexandre!

Abans de res, moltes gràcies pels teus comentaris. Hauria volgut fer-te'n jo un abans però (no, em resisteixo a donar l'excusa universal de "no he tingut temps". Deixem-ho en que ara reparo el meu error i et comento finalment).

Segur que molta gent ja t'ha dit que ho fas molt bé i bla, bla, bla. De manera que jo em centraré en el que no m'ha agradat del relat i miraré de dir-te com podries millorar-ho (sempre segons la meva opinió, que és només això: una opinió). Després tu, que ja ets grandet, agafes el que et sembli encertat i descartes tot allò amb el que no estiguis d'acord, que per això signes tu el relat i n'ets responsable darrer davant el lector. T faig alguns comentaris damunt del propi text i algunes consideracions finals.
Espero que tot plegat t'ajudi a millorar, encara que només sigui una miqueta, el conjunt... Som-hi!

Plovia. Plovia a bots i barrals, com si el cel ens caigués al damunt (la primera repetició de mots -plovia- està molt bé. Però l'espatlles amb aquesta frase que ja està molt gastada. Sempre que puguis el meu consell és que evitis frases d'aquestes "fàcils". Crea les teves pròpies imatges i els teus relats seran molt millors). La pluja em va sorprendre al carrer, amb mànigues curtes (no seria "màniga curta"?) i sense paraigües. Vaig començar a córrer per evitar l'inevitable; mullar-me. Ja era xop, de cap a peus. Semblava que hagués caigut a l'aigua d'un mar que era al cel (aquí fas just el que et deia abans: crees la teva pròpia imatge. El que passa és que em sembla una mica forçada. Però el camí és aquest). Vaig trobar un local; era un bar aparentment abandonat, però a l'interior del qual hi havia llum. Les grans lletres, apagades, de l'entrada, anunciaven: "BAR-RESTAURANT". La façana era tacada per la humitat i la porta, menjada pels corcs. No em quedava més remei que entrar.
Després de travessar la porta, sense necessitat de fer gaire força per obrir-la, vaig veure un menjador del mateix aspecte que la façana. Hi havia quatre clients, tots per separat (podries dir "tots sols" o, senzillament, no dir res ja que després reiteres el mateix amb el "sense parelles ni acompanyants"), sense parelles ni acompanyants de cap mena. Hi havia una barra, al fons, encara menys il·luminada que la resta del local. Vaig seure davant i vaig obrir la boca per demanar alguna cosa, però em vaig aturar de sobte, amb la boca oberta, quan vaig veure que no hi havia ningú darrere la barra. Hauria jurat que hi havia algú. Vaig cridar per si algú (repeteixes algú) venia des de la cuina, però ningú va respondre.
El temps va semblar aturar-se al meu voltant. Una sensació de vertigen va envair el meu cos. Instintivament, vaig girar el cap per mirar per sobre l'espatlla. En veure-ho, els meus ulls es van obrir de cop (els ulls ja els tenies oberts, hauries de dir-ho d'alguna altra manera). No hi havia ningú. Cap dels comensals (comensal és un participant en un banquet. Aquí seria millor utilitzar "parroquians". Busca sempre la paraula més correcta, per minsa que sigui la diferència. Veuràs com el conjunt hi surt guanyant) que abans havia vist quan havia entrat. Ningú. Estava sol. Completament sol. Sol...Em vaig començar a espantar. Em vaig alçar de la cadira. Darrere la barra, vaig cridar enganxat a la porta. Ningú va respondre. Vaig entrar a la cuina. Ningú. Però hi havia menjar. Havia passat alguna cosa. I grossa. Tenia por.
Vaig tornar al menjador. Ningú. Faltava alguna cosa; algun element que abans, fins i tot quan s'havia aturat el temps, hi havia. Ja està! La pluja! Em vaig acostar al vidre que em separava de l'exterior. Hi vaig enganxar la cara. Ja no plovia. Vaig cridar per últim cop, sense rebre resposta. Vaig abandonar l'estrany local i vaig sentir com, plàcidament, l'aire em refrescava el rostre. Em vaig girar de cares a la façana del local per observar-lo una última vegada. Però...Les lletres "BAR-RESTAURANT" eren enceses. A través del vidre vaig poder distingir les formes dels comensals que havia vist quan havia entrat.
Em vaig tornar a girar, donant aquest cop l'esquena al local. Llavors vaig percebre, entre la frescor de l'aire, una mica de calor provinent del meu cos. Vaig observar les meves pàl·lides mans. També vaig observar les meves cames (és necessari repetir "vaig observa"? No seria millor, simplement, ajuntar mans i cames amb la conjunció "i"?). Alguna cosa no rutllava. Vaig córrer cap al local. Vaig entrar. Em vaig dirigir corrent a la barra, on hi havia un jove que fregava vasos. El vaig mirar als ulls. Ell em va tornar la mirada, però tan fredament que vaig tenir la sensació de ser travessat per aquells ulls, com si no em mirés a mi; com si mirés més enllà. Vaig pronunciar el nom que duia escrit a la camisa, cosit (brodat. Sempre el mot més adient) amb lletres vermelles. Ell, de sobte, va respondre (no va respondre perquè no hi havia pregunta. Simplement, "Va dir"), encara que no sé si a mi:
-Què vol?-La seva veu denotava tranquil·litat.
I quan estava a punt de respondre (repeteixes respondre), un altre noi, un dels comensals, es va acostar des de darrere meu i va respondre (i hi tornes) al cambrer:
-Una altra cervesa, si us plau.
Em vaig quedar observant l'escena perplex, sense saber com reaccionar. Vaig sentir fred, després calor, i finalment, por. A partir d'aquell instant, vaig deixar de sentir.

Et dic les meves impressions generals:

A nivell d'estil:
A banda de tot el que t'he apuntat al relat, et diria que vigilis les faltes (te n'he trobat unes quantes...).
També et recomanaria que intentessis alleugerir el ritme del relat, evitant repeticions i seqüències a les que em sembles massa aficionat (vaig anar fins la porta, vaig obrir-la, vaig entrar... Narrant així alenteixes el relat i no guanyes res. Si una cosa la pots dir en tres paraules, mai la diguis en sis -a no ser que estiguis jugant amb el llenguatge, cosa que en aquest cas no fas)
No és el cas d'aquest relat, però te n'he llegit d'altres on, per exemple, abuses de fer servir el nom del personatge ("la Raquel"). Utilitza els pronoms.

A nivell d'argument
Em sap greu admetre-ho, però, senzillament, no he entès el relat. Penso que hi ha algunes arbitrarietats i altres elements que no entenc què aporten. Quan el prota diu que s'ha parat el temps, no entenc que el porta tan de pressa a una conclusió tan esbojarrada. Igualment, no entenc per què el local és tan atrotinat ni què hi fan els parroquians que ara hi són i ara no. Ni per què ell està lívid en sortir... No he entès res de res. Potser és cosa meva, però quan no entenc un relat, tendeixo a donar-li la culpa a l'autor, ja que la majoria de les vegades sóc capaç d'entendre el que llegeixo... Resumint, penso que l'hauries de treballar molt més.

Les bones notícies? Que apuntes molt bones maneres. Que se't veu fusta de narrador. Que es nota que t'agrada explicar històries i que hi tens mà per fer-ho. Però et falta entrenar molt. MOLT! De manera que no deixis d'escriure, de refer els teus relats i de millorar el teu estil. A canvi, jo no deixaré de llegir-te.

Una abraçada atòmica

Bonica i amb un final ben trobat, sí senyor.

A nivell d'estil, si et sóc sincer, crec que s'hauria de treballar una mica més. Polir algunes frases. Buscar donar-li una mica més de potència al conjunt que, encara que és una percepció molt personal, trobo una mica senzill.

En tot cas, el relat m'ha deixat un bon sabor de boca i penso que aporta un toc de màgia al conjunt que el converteix en valuós.

Felicitats!

...però si et sóc sincer, el trobo massa senzil, tant a nivell formal com de fons.

Et faig algunes consideracions estilístiques:

-Utilitzes massa poc els pronoms (de manera que totes les frases acaben sent "la Mar això, la Mar allò, la Mar allò altre").

- Fas massa castellanismes (tenir que, a pesar, per cap costat...)

- Aquest paràgraf;

Aeroport del Prat
L'altaveu donava les darreres noticies:
- Últim avís de sortida per l'avió alitalia direcció Florència
En Leo mirava el rellotge nerviós. La figura de la Mar no es veia per cap costat. Ell ja intuïa que no hi aniria, però encara no havia perdut l'esperança. Finalment va pujar a l'avió amb un regust amarg, de pèrdua... S'havia acabat.

Sobra totalment. El podries treure i la narració no només no es ressentiria gens, sinó que milloraria.

I algunes consideracions sobre l'argument:

Tot plegat em sembla tot descrit d'una manera massa plana. Malgrat la passió que haurien de sentir els personatges, aquesta no s'acaba de trobar al relat. És tot massa lineal, massa descriptiu...

També costa de creure que ella pugui passar una nit fora de casa tan fàcilment (em costa d'empassar-m'ho, encara que la seva relació marital no sigui, precisament, apassionada).

Tot plegat trobo que és una historia amb possibilitats, però sense gens de sentiment. Sense passió. Sense cor. Penso que hauries de descriure una mica menys les accions (per exemple, tot allò dels arreglos que ell fa a la casa...) i carregar les tintes en els sentiments i en el fet que els saben que viuen una història amb data de caducitat.

Però, tot això, és només la meva opinió...

Gràcies per haver jugat!

amb els dos comentaris anteriors. La prosa és excel·lent i casa a la perfecció amb el que explica el relat.

El final, si be previsible, és el que necessita el relat (jo crec que la sorpresa final està sobrevalorada, tot i que sempre resulta efectiva).

Una molt bona aportació al conjunt. De veritat.

Dues històries que es barregen i que es fan una mica difícils de seguir (fins que no li enganxes el tranquillo), escrites amb un estil evenjable.

Es nota que ets poeta i que domines la llengua i tens facilitat per les metàfores i les imatges. La veritat és que després de llegir-te aquest relat desitjaria que fessis prosa més sovint.

Un plaer

Com diu el Jeremies, un bon relat costumista que descriu amb aire desenfadat i lèxic pertinent una realitat quotidiana que està en les antípodes de la plàcida existència de la majorai de nosaltres.

Un excel·lent instantània d'una de les moltes realitats que conformen la gran realitat de Barcelona.

Fa massa temps que no et llegia. No tornaré a caure en aquest error.

no és el millor relat que t'he llegit, d'acord, però està tan ben escrit com sempre i lliga de forma prou intel·ligent i distreta algunes de les teves obsesions (la llengua, la pintura, les dones voluptuoses...). Tot plegat crec que és una aportació més que vàlida al conjunt.

Una abraçada, mestre!

Ei, David!

No t'havia llegit gaires coses (per estrany que sembli) i la veritat és que aquest Jumper a la Barcelonina m'ha encantat (m'agrada molt el personatge d'ella, tan preocupada per passar pel Zara). L'he trobat ben escrit, àgil, divertit i imaginatiu. Potser el final és una mica tou, però el compenses amb la darrera frase, estupenda.

Felicitats, et seguiré llegint!


Dues cosetes a nivell d'estil:

La frase: "va enganxar dos petons a les meves galtes, increïblement càlids i humits." No et sonaria millor d'aquesta manera "va enganxar dos petons increïblement càlids i humits a les meves galtes" ?

i

la frase: "No estic segur de la qual cosa vaig contestar" no t'agradaria més així "no estic segur de què vaig contestar"?

I no pas "sodokus". Aquest és el pitjor defecte que li he trobat al teu relat. Mira tu!

Bé, tambe et faria un altre retret, i és que tal i com ho expliques sembla que en Carbone hagi vingut només a que el matin. Vull dir que l'escena de la mort jo potser l'hagués resolt amb una mica més d'acció i amb ell intentant fer alguna cosa heroica i no només cascant. No sé si m'explico...

És clar que això és un punt de vista molt personal...

M'encanta com converteixes la ciutat en un personatge més i el detall del paraigües.

Un gran relat, magníficament escrit.

Un petonàs i visca Mallorca! (tu ja m'entens...).

...potser sí que t'hi podria posar un petit però... sempre que hagi entès el relat.

És el següent: quan comença el conte, l'escriptor ja te el cap bullint d'idees. Això fa que el final quedi més amortiguat. Començar dient que està sec potser seria massa tòpic, però el fet que ja tingui moltes idees trobo que mitiga un xic el final del conte.

Pecatta minutta, però si et serveix...

Un relat exquisit, tant per la seva factura -impecable, com sempre quan es tracta d'un "Maurici"- com pel final. Fins la darrera línia m'he estat preguntant a què venia tot allò, què estaves intentant explicar-me. I, de sobte, el darrer paràgraf serveix per justificar la resta. Fantàstica la idea de la senyora dient "aquí no passa mai res" i després donant-li material a l'escriptor per fer tes novel·les!

Ja saps que sempre procuro buscar els tres peus al gat dels relats que llegeixo, per intentar ajudar a l'autor a millorar-los, encara que només sigui en una coma. En aquest cas, però, només puc dir-te una cosa tan inútil com que m'ha agradat molt.

Aquest és el primer relat que et llegeixo i, a grans trets el trobo com ja t'he dit: críptic a nivell de contingut i embrollat a nivell d'estil.

Pel meu gust, sempre subjectiu i discutible, posses massa comes quan hauries de posar punts (el ritme del relat és més viu i les frases més curtes i entenedores).

I abuses de construccions embolicades del tipus

"camina en direcció interceptiva a la meva trajectòria"

fàcilment substituibles per formes molt més senzilles i eficaces, com:

"ve cap a mi".

T'envio a la teva adreça de mail un comentari més llarg de tot el que he vist i les meves suggerències per millorar el relat. Espero que et serveixi d'ajuda. si no, consti que la intenció és la millor...

Gràcies per haver jugat! Una abraçada atòmica.

...millorable.

T'he llegit els tres relats en prosa que tens penjats i aquest em sembla el millor del trio. Amb tot, hi ha algunes coses que penso que podries millorar. Te les dic per si hi estàs d'acord i et poden ajudar a arrodonir una mica més el relat.

A nivell formal, trobo que als primers paràgrafs del relat abuses de formes ja molt gastades com "incomtables dies" o "explorar nous indrets". No és que això sigui un defecte en sío mateix, però veient que ets una escriptora imaginativa i capaç, m'atreveixo a demanar-te una mica més d'esforç i d'imaginació per sol·lucionar aquestes frases.

Igualment, la frase "Abans necesitaba cascades de carícies. Ara es conformava amb una petita font d'almoines" em sembla imperfecte. Està molt bé això de jugar tota l'estona amb símils aquàtics (fonts, cascades, etc) però això de "font d'almoines"... No sé. Potser no em convenç perque mentre que totes les altres imatges que fas són fetes a base d'aigua i amoretes, aquestes "almoines" les veig una mica fora de lloc (tot i que el terme almoina valdria la pena conservar-lo, això sí).

Finalment a "Apropant-se a ella, més i més aprop" hi ha una reiteració evident que fa una mica de mal als ulls (podries canviar el segon a prop per "a la vora" i evitar-la fàcilment).

A nivell de contingut, he de reconèixer que el final m'ha sorprès molt positivament, convertint-me un relat que em semblava ben resolt però molt gastat en una metàfora força aconseguida. Bravo per tu, doncs!

Després d'haver llegit les tres obres en prosa que has penjat fins ara, em sembles una autora que promet. M'agradaria, però, llegir-te alguna cosa més llarga i amb més història. M'explico: tens dos relats molt curtets, construits a base de sensacions i atmosfera però sense massa argument i un altre de tall excessivament autobiogràfic (crec que si haguessis expolicat més o menys el mateix però sense personalitzar-ho tant, t'hauria sortit un text més universal i, en conseqüència, més assumible per al lector en general -un escriptor ha de saber convertir la seva experiènci personal en una d'universal si vol arribar als lectors i transcendir la simple anècdota).

Si tens temps i ganes, fes un vol pel Forum i dona una ullada al projecte "Barcelona t'estimo". Potser et motiva i et dona una oportunitat d'escriure un relat amb argument com dels que t'estic parlant.

En tot cas, un plaer llegir-te. No dubtis que ho seguiré fent.

Ei, atram!

Ara feia molts dies que no et llegia res i quan he vist aquest conte teu (prosa!!!) no m'he pogut resistir a l'impuls de llegir-lo.

A nivell estilístic m'ha semblat rodó. Gairebé perfecte. Amb moments magnífics (coixins mòrbids!!). Res al que no ens tinguis acostumats, però s'ha de destacar.

Pel que fa a l'argument, el conte també és impecable. AMb el gir final (previsible, sí, però bastant efectiu), i força ben portat a nivell de ritme, extensió i fluidesa dels diàlegs.

Un divertiment d'allò més ben servit, vaja...

M'hagués agradat poder-te donar una mica de canya, però no hi ha per on agafar-te, noia (bé, potser se m'ha fet estrany que per signar l'acta de propietat d'un apartament calgui portar un número de compte. Però si t'ho pares a pensar, tampoc no és tan estrany. I potser, també, la darrera frase del conte seria més divertida si indiqués una reacció més desaforada per part de la ballarina. Tampoc no seria un final brillant, però sí potser una mica més divertit).

Molt subjectiu, tot plegat. Ja ho veus...

En fi, un plaer veure que no has perdut la bona mà. Espero ansiós el teu relat sobre BCN!

Una abraçada atòmica

Fa dies que no comentava res pel web i avui he pescat aquest relat teu a l'atzar i he pensat: "fot-li una mica de canya!". I aquí em tens...

Aviam, en general, et vull ser sincer, el relat no em sembla dels millors que t'he llegit. Et faig algunes consideracions, primer a nivell argumental i després d'estil. Com ja saps, no passen de ser opinions molt personals, que es poden rebatre fàcilment. Però si amb alguna t'ajudo a millorar una mica el texte, doncs ja hi guanyem alguna cosa, no?

ARGUMENT

D'entrada et diré que tot el relat em sembla massa intranscendent. M'explico: el que narra el diari perdut del protagonista són un parell d'anècdotes d'allò més innocent (que si se li transparenta el tanga, que se li veig un mugró) que, ni de llarg podrien interessar als lectors d'una suposada revista pujada de to. A més, et recordo que el bomber avisa que ha recollit els paràgrafs més sucosos del diari (pornogràfics, arriba a dir) i aquests primers no guanyarien ni el premi d'un foc de campament d'una colla de boy scouts. El plat fort és la follada a l'arxiu. Però, tot i així, per a una revista pujada de to, el que s'explica em resulta gairebé monacal. Vaja, que m'he quedat amb un "ja està?" a la boca quan l'he llegit. Tan gros és el que es narra com per justificar la introducció del relat? Jo crec que ni de lluny. I que en no fer-ho, tot el conjunt adquireix un to d'allò que els castellans en dirien "mojigato" (i que ara no sé traduir al català), que penso és, exactament, l'efecte contrari del que busca el relat. En resum: crec que crees unes expectatives que, després, no acompleixes ni de llarg i que això li passa factura al relat. I que, al final, al conte li manca alguna cosa per passar de la simple anècdota.

A tall molt personal, m'ha sobtat la referència a la Mae West. No li negarem a la senyora West la condició de sex symbol gairebé mític... però gairebé del segle XIX! Vull dir que si, a principis del XXI volem buscar un exemple d'escot descomunal, crec que podem trobar referents més actuals i igualment efectius... o més, doncs són molt més properes a molts lectors joves...

ESTIL

Al començament del relat hi tens algunes repeticions ("vostè comprendrà", "ésser"). Potser són buscades per accentuar la sensació de carta escrita per un ciutadà `poc acostumat a escriure. Per si de cas, t'ho faig constar...

Els punts suspensius són sempre tres i només tres. Quan n'hi ha més, fan mal als ulls...

Al llarg del relat, tens algunes frases una mica embolicades. Te'n deixo dos exemples:

"Adoro els seus bracets blancs encara, que deleroses per lluir, no esperen a mostrar després d'haver passat pel forçat bronzejament dels dies d'estiu". Entenc el sentit d'aquesta llarga frase. Però em sembla decididament enrevessada. Potser podries dir el mateix de forma molt més directa i entenedora, com: "Adoro els seus bracets. Fins i tot quan, deleroses per lluir-los, els ensenyen, blancs encara, sense haver esperat a que els bronzegin els primers calors de l'estiu"

O també

"És la joventut, la tendresa, en el sentit més carnívor de la paraula, les rialles semi-innocents el que em trasbalsa i fa que perdi la concentració quan elles són a prop". De fet, aquí hi ha un error de concordança, perquè el que el trasbalsa són tres coses (joventut, tendres i rialles) i en canvi tu escrius "el que" i "fa", quan , en realitat, hauria de ser "les que" i "fan". (M'explico?). Per evitar-ho i fer més àgil el conjunt, jo ho resoldria amb alguna cosa com: "És la joventut el que em trasbalsa. La tendresa, en el sentit més carnívor de la paraula. Les rialles semi-innocents les que em fan perdre la concentració quan elles són a prop".

Aquestes són algunes de les pegues que he trobat. Si et serveixen d'alguna cosa, fantàstic. I si no, ja ho saps... la intenció és el que compta.

Com sempre, ha estat un plaer llegir-te, astrònom. Fins la propera!