A l'ombra de Santa Maria del Mar

Un relat de: Barcelona, t'estimo

Eren les 10 del vespre d'un dia qualsevol, quan una dona atractiva d'uns 35 anys, va entrar a un restaurant situat enfront de l'església de Sta. Maria del Mar. Una mitja melena de color castany clar li amagava un bell rostre, de pòmuls marcats i uns ulls grossos i foscos de mirada profunda.
- Mar, som aquí! Van cridar-li des d'una taula quatre homes amb pinta d'executius que l'esperaven. Ella es va asseure al mig d'ells somrient, segura de si mateixa. Ràpidament es va integrar al grup del que es va convertir en el centre d'atenció.
A la noia, no li va passar pel alt la insistent mirada, d'un home d'aspecte interessant que devia ratllar la cinquantena, assegut tot sol a una taula propera. Se'l veia alt i fornit, de cabells foscos i arrissats, amb un lleu toc canós a les temples.
Tota l'estona la Mar i el home es van anar intercanviant mirades furtives.
La Mar en acabar de sopar, amb una excusa, es va acostar a la barra, per passar a frec de la taula de l'home. Aquest amb un impuls, va aprofitar per aixecar-se, posant-se-li al costat, i sense tallar-se gens, va dir-li:
- Perdona però no me'n he pogut estar d'admirar-te i m'agradaria conèixer-te. Em dic Leo. Puc convidar-te a una copa?
Ella va somriure, i simulant una timidesa que no sentia, li va respondre que anava acompanyada i a més no el coneixia de res.
En Leo no es va donar per vençut i amb un accent italià inconfusible, va dir-li a la Mar, que havia quedat impressionat des que l'havia vist entrar.
La Mar sense deixar de mirar-lo als ulls que la fitaven fixament, va dir-li, que encara que no era el seu estil acceptar copes de cap desconegut, aquest cop, faria una excepció. Mentre els seus companys de feina l'observaven enriolats, ella els hi va fer un senyal, per fer-los entendre que es quedava un moment amb aquell home, però que l'esperessin.
Ella es va asseure volent mostrar una tranquil·litat que no tenia, normalment era decidida però aquest cop estava feta un flam.
En Leo va començar a parlar, va explicar-li que era músic, pianista per més senyes, nascut a Florència, on tenia la seva residència. Però ara momentàniament, vivia aquí a Barcelona a aquell mateix barri, havia llogat un pis molt a prop del restaurant on eren, ja que l'havien contractat de pianista al Palau de la Música, per unes quantes actuacions.
La Mar una mica insegura, cosa que va satisfer en Leo, que era un seductor nat, va explicar-li que ella era advocada, executiva d'una important empresa d'assegurances situada al Carrer Pau Claris, molt a prop d'allà i va afegir que estava casada i tenia una filla de quatre anys per tal de que no hi haguessin equívocs.
No es va adonar que els seus companys van entendre tot el contrari del que ella havia pretès, i van anar marxant dissimuladament.
Ja era tard però ella no se n'adonava, i poc a poc anava caient a la xarxa que en Leo teixia amb tanta habilitat. Cap dels dos pretenia el mateix de l'altre, però allà va començar a gestar-se una història d'amor que els marcaria per tota la vida.
La Mar mai no s'havia proposat enganyar al seu marit, encara que la relació que mantenien no era precisament la d'un matrimoni enamorat. La Mar s'havia refugiat en la feina, tenia molt bona relació amb els companys, sobretot amb els de gènere masculí que normalment l'adulaven, i a ella que era coqueta de mena li encantava jugar a seduir. Li agradava sentir-se desitjada, potser precisament perquè era el que a casa li mancava, però sabent que a pesar de les bromes, els companys la respectaven i això a més de gaudir d'una bona estona, la feia sentir segura.
Tot sovint al plegar de treballar, sortien a sopar o a prendre una copa, pels voltants de Sta. Maria del Mar, ja que a més d'agradar-los l'ambient, ho tenien a prop de la feina.
A la Mar també li encantava vagarejar tota sola per les botigues fashion del barri de la Ribera i sempre que podia hi feia una escapadeta. També l'enorgullia portar el nom d'aquella església que tan li agradava. I a sobre, anar a conèixer precisament allà en Leo, aquell home interessant, de tarannà artístic i bohemi que li conferia un atractiu especial, amb aquells ulls negres i penetrants que la feien sentir com si anés despullada, va acabar per encisar-la completament. Una forta química va sorgir d'ambdós, fent-los sentir propers, com si es coneguessin de sempre.
Ja era tard i es van acomiadar amb recança, quedant per l'endemà al vespre al mateix lloc.
El dia següent la Mar va estar neguitosa i a sobre va tingué que suportar les bromes dels companys. Al sortir de treballar, va anar a casa seva, a la zona alta de Barcelona per tal de veure una estona la seva filla i donar instruccions a la cangur. Després de canviar-se tres cops de vestit va sortir apressadament fins trobar un taxi que la va deixar just al carrer Pau Claris amb Argenteria. Va caminar absent al que l'envoltava, amb ganes d'arribar a la cita. En Leo ja hi era i de seguida els van servir una copa de vi blanc, que ell ja havia encomanat. Van intercanviar alguns mots mentre es miraven hipnotitzats l'un a l'altre. En Leo va portar-la a sopar a un restaurant del carrer Argenteria, un espai noucentista molt ben restaurat, guardant fidelment l'estil de l'època. Contemplant uns miralls estratègicament posats, van pujar l'escala de baranes treballades que conduïa al pis de dalt, d'on al voltant d'una galeria, hi havien petits menjadors, més íntims. En un d'ells van sopar, sentint-se submergits dins un ambient irreal, com si el temps hagués fet un salt enrere. Van menjar poc i en acabar, en Leo va prendre a la Mar de la mà, van baixar les escales i sense sortir del local, van creuar el petit passadís que comunica el restaurant amb la recepció de l'hotel, on en Leo va demanar les claus de la suite principal, que ja havia reservat. La Mar no va oposar-hi cap resistència, seguia el seu instint sense qüestionar-se res, com si allò fos el més normal del món. L'habitació era bonica decorada amb estil modern, unes cortines blanques amagaven el balcó que donava al carrer d'Argenteria. Cap dels dos es var fixar amb res, un fort desig els va empènyer l'un cap a l'altre. Van passar tota la nit fent l'amor intensament, gaudint de cada instant com si mai haguessin viscut res d'igual. I era ben cert. Ella mai havia tingut una experiència com aquella, i en Leo, a pesar de ser un home de món, tampoc havia sentit rés de igual. Al matí van esmorzar d'hora a la habitació. La Mar va descórrer les cortines, i obrint el balco de bat a bat, va aspirar feliç l'aire de la matinada. Observant com si fos el primer cop, aquell carrer per on tantes vegades havia passat, veient-lo més bonic que mai. Es van acomiadar afectuosament, esperant la retrobada que molt a pesar seu no podia ser aquell mateix dia, ja que era divendres i la Mar tenia obligacions socials i familiars que no podia desatendre. Per tant, van quedar pel proper dilluns.
Aquell començament de setmana, va ser nefast per la Mar, que va haver d'aguantar una bona esbroncada del seu cap, per les errades que havia comes els últims dies. Ella va optar per callar i aguantar el xàfec. No volia que res ni ningú li espatllés la il·lusió que sentia dins seu. Només tenia ganes de sortir i tornar a veure en Leo.
A partir d'aquell dia, la Mar va ordir un pla, aprofitant el que s'havia tingut que escoltar a la feina, va decidir demanar la baixa laboral al·legant estrès. Només va aconseguir que li donessin una setmana, però amb això, de moment ja es conformava.
Va explicar a la família el que passava i també que per tal de refer-se aniria a la casa que la seva mare tenia a l'Empordà.
- Només necessito estar sola, respirar aire pur i dormir, els hi va dir la Mar. La seva mare, va oferir-se per cuidar la néta i en Jordi, el seu marit, encara que d'entrada no li va fer cap gràcia, va acabar acceptant-t'ho.
Quan ho va dir a en Leo, aquest es va sentir afalagat, però li era impossible incomplir el contracte que tenia amb el Palau de la Música. Abans ella no reaccionés, ja havia trobat la solució.
- Que et sembla Mar, si vens a passar la setmana aquí, al meu pis? Seria fantàstic poder-te tenir tot el dia per mi. Inoblidable el que podríem viure plegats.
Al cap de tres dies la Mar amb una petita maleta, amb lo més imprescindible es va presentar al pis d'en Leo. Ell l'esperava il·lusionat, havia passat aquells dies donant uns petits tocs al pis a fi de fer-lo més acollidor. Desprès de rebre-la amb un apassionada besada, la va agafar de la mà ensenyant-li esverat com un nen els detalls que havia anat incorporant a aquells minúsculs espais. Van esclafir de riure com dos criatures fent una entremaliadura, tot era tan petit, que semblava un pis de joguina.
Quan en Leo era fora, a ella li agradava sortir el balcó ple de geranis vermells, que donava al mateix carrer d'Argenteria i admirar aquells indrets que tan estimava i ara més que mai. Era com si voles retenir dins la seva memòria cada casa, cada racó, cada moment viscut amb en Leo, perquè en el fons sabia que allò no podia durar eternament. El que més va costar-li a la Mar va ser la separació de la seva filla. Cada dia la telefonava i en Leo notava com l'enyorava.
Van ser uns dies de felicitat total per ells. Cap dels dos van fer plans de futur, sabent que no en tenien. Però aquella vivència va ser el millor que els havia passat a la vida. No s'exigien res, no es feien preguntes, nomes vivien el seu amor aprofitant cada instant, cada dia era un regal. Allà estaven segurs, ningú els coneixia.
En acabar la setmana en Leo, va dir-li amb cara trista, que havia de tornar a Florència, no li havia volgut espatllar la setmana, però el contracte ja se li havia acabat. La Mar va plorar desesperadament i en Leo que ja se l'estimava més del que ell hauria volgut, va llançar a l'aire una possible sortida, encara que ja sabia que era com jugar a cara o creu.
-Vine amb mi a Florència Mar. Tinc dos passatges d'avió per demà passat.
Si no ets allà a l'hora de sort
ida, jo marxaré. Entendre la teva decisió, i la respectaré però vull que sàpigues que mai he estimat a ningú com a tu i mai t'oblidaré.
Quan es van acomiadar, tots dos volien fer el cor fort, sense aconseguir-ho i la seva emotiva abraçada, plorant enfront l'església de Sta. Maria del Mar va ser observada per molts ulls anònims.
La Mar va quedar totalment destrossada, desitjava anar amb en Leo més que res al món, però no podia renunciar a la seva filla. I finalment, desprès de molt pensar, va decidir quedar-se.

Aeroport del Prat
L'altaveu donava les darreres noticies:
- Últim avís de sortida per l'avió alitalia direcció Florència
En Leo mirava el rellotge nerviós. La figura de la Mar no es veia per cap costat. Ell ja intuïa que no hi aniria, però encara no havia perdut l'esperança. Finalment va pujar a l'avió amb un regust amarg, de pèrdua... S'havia acabat.

De tant en tant, encara que els anys passaven, la Mar anava tota sola a passejar per aquells barris que havien acollit la seva felicitat, i contemplava aquell balcó del pis d'en Leo, rememorant el passat des del bar on es van conèixer, prenent-se una copa de vi blanc.

Autor: Naiade
Racó de la ciutat: Santa Maria del Mar i voltants.



Comentaris

  • Envial a tribuna@guimera.info [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 06-08-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    Expliques una història que ens agradarà publicar a tribuna@guimera.info

    Envia-la com annex en un .email i també alguina imatge d'aquest rodal i/o ddels actors.

    Coneixes Guimerà ?

    Aquest proper cap de setmana farem Mercat medeival.

    Coneixes www.guimera.info ? .Dons entra dona, entra i gaudeix d'aquesta pàgina - teva -.

    Gràcies per endavant

    Antonio Mora Vergés

  • Ella hauria de marxar[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 08-07-2008

    tal i com descrius la história, i si no ho fa, doncs no ho sé...
    Per un moment m'ha semblat una part no escrita del llibre de la Maria Barbal "Emma", salvant les diferències d'estil. Llegeix-l'ho, si no ho has fet.
    Algunes de les errades que t'ha descrit en Pivot son salvables i evitables amb un bon corrector ortogràfic que capti castellanismes i construccions no lògiques, has provat un que es diu "maxigramar"?, entra a la seva web i prova'l (Ha!, semblo un piblicista jo ara, sols faig anuncis)
    Jo crec que tens un bon començament, salvant alguna falta d'ortografia, però que la história et marxa de les mans, o et falta espai, o et sobren explicacions no útils. La segona part del relat si retalles detalls sortirà un relat més fresc i àgil
    Una relectura acurada i tranquila ho pot arreglar tot.

    Una abraçada Naiade
    i què fa en Rocafort? una abraçada també.

  • Es llegeix bé...[Ofensiu]
    pivotatomic | 01-07-2008

    ...però si et sóc sincer, el trobo massa senzil, tant a nivell formal com de fons.

    Et faig algunes consideracions estilístiques:

    -Utilitzes massa poc els pronoms (de manera que totes les frases acaben sent "la Mar això, la Mar allò, la Mar allò altre").

    - Fas massa castellanismes (tenir que, a pesar, per cap costat...)

    - Aquest paràgraf;

    Aeroport del Prat
    L'altaveu donava les darreres noticies:
    - Últim avís de sortida per l'avió alitalia direcció Florència
    En Leo mirava el rellotge nerviós. La figura de la Mar no es veia per cap costat. Ell ja intuïa que no hi aniria, però encara no havia perdut l'esperança. Finalment va pujar a l'avió amb un regust amarg, de pèrdua... S'havia acabat.

    Sobra totalment. El podries treure i la narració no només no es ressentiria gens, sinó que milloraria.

    I algunes consideracions sobre l'argument:

    Tot plegat em sembla tot descrit d'una manera massa plana. Malgrat la passió que haurien de sentir els personatges, aquesta no s'acaba de trobar al relat. És tot massa lineal, massa descriptiu...

    També costa de creure que ella pugui passar una nit fora de casa tan fàcilment (em costa d'empassar-m'ho, encara que la seva relació marital no sigui, precisament, apassionada).

    Tot plegat trobo que és una historia amb possibilitats, però sense gens de sentiment. Sense passió. Sense cor. Penso que hauries de descriure una mica menys les accions (per exemple, tot allò dels arreglos que ell fa a la casa...) i carregar les tintes en els sentiments i en el fet que els saben que viuen una història amb data de caducitat.

    Però, tot això, és només la meva opinió...

    Gràcies per haver jugat!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

72024 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO