Les senyoretes del carrer Robador

Dimarts 10 de juny de 2008

-Vas veure la baralla de l'altre dia?- li pregunto a l'Apu de davant de casa, mentre li pago un iogurt de fruites del bosc.
-Sí. Dos negres i un moro...
-No, no, aquesta no -l'interrompo-. La de les noies. Van arrencar el pal de l'arbre.
-Ah, sí! Van començar a perseguir a una amb un pal.
-Saps per què es barallaven?
-No.
‘Merda!' Penso jo. ‘Si no sé per què es barallaven, el relat quedarà coix'. Com que segueixo mirant-lo en silenci, s'aventura a especular.
-Potser per un client, per diners o per drogues...

Especulacions. Al final, els periodistes sempre tiren d'especulacions. La Història mateixa no és més que un recull ordenat de rumors. En aquest relat, faré una ullada malenconiosa a la meva memòria històrica. Tornem una estoneta al segle passat?

Dimarts 2 de juny de 1998

El primer cop que vaig sentir a parlar del carrer Robador va ser a través d'una pintada. Jo havia anat a estudiar Electricitat i Òptica a la Biblioteca de Sant Pau. Vaig buscar un lloc sense distraccions, on els usuaris no parlessin, ni es moguessin molt, ni fossin noies maques. Quan ja m'havia instal·lat còmodament en el meu microunivers mental de condensadors i solenoides, sento uns crits esfereïdors que entren per la finestra. Era una veu femenina, intermitent, molt aguda. Al cap de poc es començà a sentir també una veu masculina, profunda, que anava proferint insults: "¡que te calles ya, coño!", "¡puta, que ere una puta, eso e lo que ere!", "¡borracha, vete a tu casa!". Entremig se seguia escoltant a la dona, però no entenia què deia. Finalment, l'home callà i la dona seguí amb el seu discurs estrident.

Mitja hora més tard vaig sortir a prendre l'aire i també un refresc. Vaig descobrir que la dona, amb aquests crits esgarrifosos, en realitat estava explicant contes a la canalla. L'escena surrealista es completà amb una pintada a la paret que hi havia darrera de la dona. Deia: "C/ROBADOR PUTAS CON SIDA".

Era un missatge amb una capacitat de síntesi i un poder d'impacte que ja voldrien molts publicistes. Vaig estar tota la tarda (i alguns dels dies següents) donant-li voltes al tema. "Segurament es tracta d'un client que s'ha contagiat i, en justa venjança, clama contra el prostíbul que ha arruïnat la seva vida" vaig pensar en primera instància. Després se'm va acudir que es tractava just del contrari. Els gerents dels negocis sexuals del carrer havien descobert un nou filó comercial: el dels clients habituals de prostíbuls que havien contret aquesta malaltia i, per un admirable sentit de la responsabilitat, no volien exposar les seves parelles sexuals a un possible contagi. A aquests clients amb SIDA els hi oferien putes amb SIDA.

Sincerament, no vaig arribar a esbrinar si la intenció de qui havia fet el graffiti era la primera o la segona. Però en tot cas, mai vaig dubtar de la sinceritat del missatge: des d'aquell moment vaig quedar del tot convençut que al carrer Robador hi havia putes amb SIDA (tot i que era el primer cop que sentia a parlar d'aquest carrer).

Diumenge 8 de juny de 2008

Han passat uns deu anys des d'aleshores i les circumstàncies (o el destí, que sempre queda més poètic) m'han dut a viure al carrer Robador, just davant d'un dels pisos on les prostitutes pugen amb els seus clients. No he tingut l'oportunitat d'esbrinar quantes de les prostitutes del carrer tenen SIDA però sí que he descobert altres coses.

Al carrer Robador es duu a terme prostitució low cost. Amb una infrastructura mínima (el 90% del temps les treballadores estan al carrer i el lloguer del pis queda amortitzat amb els tres primers serveis del dia) els empresaris poden oferir unes tarifes molt competitives. Per què gastar-te mil euros en un viatge a Cuba quan pots fotre un clau per 20 euros? Potser aquí no hi ha cubanes però pots triar entre diferents procedències. A la cantonada amb Sant Rafael hi ha les africanes. Són joves, amb pentinats estrafolaris, canten i ballen de tant en tant o discuteixen a un volum exagerat en un idioma estrany. Cap al mig del carrer hi ha les culones. Són d'algun país de l'est d'Europa, tenen uns quants anys i unes quantes talles més que les africanes. Finalment hi ha el producte nacional, devaluat per l'omnipresent invasió estrangera (ah, perversos efectes de la globalització!) que ha arrossegat els preus a la baixa. Les putes de tota la vida s'arrosseguen pels bars i els pocs espais buits que ha deixat la competència. Tenen totes més de cinquanta anys, un aire de decadència intemporal -com si sempre haguessin estat igual de decadents- i un sentit surrealista de l'estètica (si Picasso hagués pintat "Les senyoretes del carrer Robador" costaria dir si seria un quadre abstracte o hiperrealista).

Els clients són bàsicament homes d'edat avançada o immigrants. Si bé és cert que els últims augments de les pensions han caigut com a manà celestial sobre un dels motors econòmics del carrer Robador (l'altre és la venda de drogues), les prostitutes es continuen queixant de la falta de demanda (o de l'excessiva oferta). Potser uns preus encara més baixos atraurien més clients. Això sembla ser el que insinuen alguns jubilats que, sense comprar els serveis de cap professional, es porten la cadira de casa i seuen al carrer a passar la tarda. No fan tertúlia ni juguen al domino. Potser hem d'entendre que no es tracta d'una manera més de passar l'estona sinó d'una cosa molt més important: són voyeurs i això és el seu sexe.

No sé si jo m'hauria de considerar també una mica voyeur. Diuen els pervertits que el món es divideix en exhibicionistes i voyeurs. I jo, quan sento crits al carrer, corro cap a finestra. L'altre dia vaig arribar al balconet just a la meitat d'una macrobaralla de prostitutes. Costava una mica distingir qui discutia contra qui i era impossible saber què deien (és possible que parlessin un idioma que elles creuen que és castellà o potser era una mescla de romanès i swahili, qui sap). El to era clarament crispat. Imagineu-vos el Martínez-Pujalte recriminant-li a l'àrbitre que no era penal: així de crispat. Els veïns miràvem des dels balcons, els comerciants des de la porta de les seves botigues, els vianants s'aturaven a presenciar l'espectacle. Fins i tot el xulo i la madame s'ho miraven amb un aire tranquil, com si la cosa no anés amb ells. Després d'un parell de minuts de discussió ferotge, un dels grups va començar a allunyar-se cap al carrer Sant Pau (cobrint la seva retirada amb ràfegues d'insults a l'enemic). Quan semblava que tot s'acabaria, una de les integrants del grup que no havia fugit es va dirigir a un pobre pruner japonès i va agafar un pal de dos metres que Parcs i Jardins havia posat allà per ajudar a l'arbre a créixer recte. Amb una fúria inversemblant va arrencar el pal i, amb un crit de guerra que va animar les seves companyes a seguir-la, va començar la persecució de l'enemic. Davant d'aquesta acció salvatge, l'enemic va canviar l'estratègia de retirada ordenada per la de fugida a la desesperada. Malgrat no vaig poder seguir l'acció més enllà de la cantonada sé que la persecució no va durar més de 150 metres. Quan s'arriba a la Rambla del Raval, comença el territori fashion, hi ha una frontera invisible que marca l'entrada a una legislació diferent. A la Rambla del Raval, un grup de prostitutes perseguint-ne un altre amb un pal de dos metres seria un espectacle massa surreal. Estaria completament fora de context, ningú ho entendria. Aquestes coses només poden passar en el microcosmos anàrquic del carrer Robador, territori natural de les putes amb SIDA.

Ara que hi penso, a part de les dues teories per explicar la pintada, se m'ha acudit una altra. Potser es tractava d'algun veí fart de no poder fer tranquil·lament la migdiada, va voler venjar-se de les prostitutes fent córrer aquest rumor (perversament versemblant).