Una nit de Sant Joan

Un relat de: Barcelona, t'estimo

-No em negaràs que aquesta ciutat és la més cosmopolita dels territoris estatals. Per acabar-ho d'adobar, també la més volguda i odiada, al mateix temps. Aquella que provoca fòbies sense fonaments, sense ‘trellat', com dieu vosaltres. I tot plegat, per una llengua diferenciada, i gràcies a certa església que l'ha procurada mantenir, i a una burgesia que, al segle XIX...
La dissertació de Núria, inspectora d'homicidis, és tallada en el silenci de la nit pel soroll del telèfon, insistent.
-Deixa la lliçó magistral per altres ocasions. Anem per feina al Barri Gòtic. No hi ha pressa- féu Vicent, irònic, després de l'escolta.
No feia ni tres mesos que havia arribat de Castelló, on mai passava res, excepte els ja habituals casos de corrupció urbanística, repetits una i altra vegada, com a gran part del país, amb el vist-i-plau de les autoritats pertinents, dintre l'all i untades a consciència.
Sempre amable, el Vicent, en penjar l'aparell, l'ajuda a calçar-se les botes. Després, agafa sense presses l'americana lleugera de la perxa, esperant que la companya es retoque els llavis i els ulls a l'espillet, comprovant alhora l'arma a la bossa de mà.
-Caminem, doncs? No és gaire lluny - pregunta i afirma, provocant i provocativa, remenjant-ne la falda per deixar-la al lloc.
Al Vicent se l'il·luminen els ulls i se li fa la boca aigua. Gaudia com un boig passejant al costat de la companya policia. Tot un espectacle. La xicota, amb gairebé un metre noranta, cul ampul·lós, empinat, fent joc i contrapès estètic d'un nasset arrufat; amb abundor de línies corbes ben marcades i gens escadusseres, és l'acompanyant perfecta. Un figurí de dona. Fent-li contrapunt al seu costat, ell, esquifit, flac, al voltant del metre seixanta-sis. I quan els mascles, i alguna femella, pel carrer, voltaven el cap per veure-la, encara se'ls remirava amenaçant amb aquells ulls profunds i negres, al temps que em passava el braç pel muscle, alentia el pas i s'hi dedicava a aquella remenada de malucs en forma exagerada. Una provocació.. Com aquella de l'assumpte de la prostituta trobada sense cap a una habitació del carrer Sant Ramon, on es va fer la més desitjada de les meuques només en dos dies d'anar-hi, disfressada de bagassa per tal d'esbrinar indicis que ens conduïren a la resolució del crim. ‘M'agrada imaginar com els cau la bava i trempen, eixos descarats. Em diverteix', deia sovint, entremesclant variants de la llengua comuna.
Als carrers, solitaris, la nit xafogosa del vint-i-tres de juny porta llums i sorolls de les fonts de Montjuïc i sentors de fusta cremada de la Barceloneta, mesclats amb l'olor de pólvora dels petards i coets d'aquesta nit, arreu de qualsevol barri. La il·luminació que dóna intensitat i vida als edificis ancestrals, ompli d'ombres i brillantors una nit que veiem diferent, quasi màgica.
Núria Benformada i Culrabent, inspectora de policia científica, ram homicidis, a més de defensora a ultrança de l'idioma propi, és entusiasta de qualsevol pintura, dibuix o quadre, fóra de l'autor que fos, de l'època que tingués a l'abast, o d'una altra pensada, s'està des de fa gairebé deu minuts, esguardant el quadre i el mort. Mentre, el Vicent, malcarat per mor de l'espera, se l'està mirant i remirant, com està de superba, al temps que pensa què coi pot haver-la entusiasmat tant. El quadre és el darrer de la sèrie ‘Las Meninas". Amb cap cosa d'especial. O potser sí, perquè és un resum de totes les provatures anteriors. I pensa que sí, que ella sí té elements anatòmics interessants per qualsevol dibuixant, dintre l'estilització de la figura. El mort, ja està ‘fiambre'. Recolzat a la paret, amb el cap catxo. Per què mirar-lo a ell?
-He arribat deu minuts abans que vosaltres. Encara no presentava el rigor mortis. No em mireu amb aqueixa cara. Res de bruixeria. Sembla que de mort natural, per tots els símptomes -opina el metge forense I afegeix: -L'individu era una persona diabètica, amb potser problemes cardíacs indeterminats.
Allà s'està el cadàver, com si s'hagués extasiat davant la tela amb un Velázquez gegantí, monocromàtic, pinzell en mà, paleta de colors a l'esquerre, creu de Santiago al pit, contemplant l'escena. La infanta i el seguit romanen muts. El gos no lladra. Al fons, l'ombra negra vigila, sortint de la llum.
La inspectora llegeix en silenci unes notes sobre paper pautat, trobades a la butxaca de la camisa:

" Perdoneu si em presente, així de cop i volta, sense cap més introducció, i per sorpresa. I és que no m'agraden les giravoltes, ni les corbes, ni qualsevol altre subterfugi. Sóc arquitecte titulat des de fa sis mesos i m'interessen, sobretot, les transformacions i adaptacions sofertes pels edificis al llarg dels temps. I quan més canvis han experimentat, més són del meu gust. És per això que, quan de tant en tant visite Barcelona, -caldrà dir que visc i havia estudiat a València- sempre faig un tomb per la part vella -Barri Gòtic i voltants-, interessat a investigar un lloc en concret, que ja he decidit d'antuvi. Hui em corresponia el carrer Montcada, i en especial, els palaus i casalots del XIII i posteriors que actualment conformen el museu Picasso.
Ah! Me n'oblidava! Sé com romandre al lloc una vegada tancat al públic. És el meu secret particular. Aquesta nit estudiaré, amb temps i en solitari, cadascun dels cinquanta-vuit quadres de ‘las Meninas', que començaren a intrigar-me fa temps; quasi en començar la carrera."
-Un paisà teu, Vicent, pel que es veu. Possiblement de vora el Xúquer - la Núria havia fet quatre cursos de lingüística a l'Autònoma i era una fan de la dialectologia.
Les finestres de la dreta de la pintura, com un crit, s'oposen a la claror nocturna de la sala. Les paraules de la Núria il·luminen l'estança:
-Cas tancat! Amb explicació al mateix quadern de notes del difunt. Sobredosi d'estètica comparada. El quadre final li ha produït un atur cardíac, al mateix temps que una pujada de sucre. Ambdues mortals de necessitat. Si veiéssim les imatges neurològiques del cervell, copsaríem els diferents impactes que ha estat per ell totes les reinterpretacions que ha suportat fins arribar al canvi de dimensions entre l'original i la visió de Picasso, molt més narrativa i descriptiva a la vegada, que no l'obra de Velázquez... I no podem culpar el nostre pintor universal d'inducció a l'assassinat... Ni tan sols de còmplice involuntari d'una mort ocorreguda anys després del seu traspàs... Seria massa!
L'autòpsia confirmarà les hipòtesis del metge, supose. Cas tancat!- conclogué. I va afegir, en escoltar els compassos tènues d'una musiqueta llunyana: -Podem tornar fent un tomb; encara som a temps de tastar un bocí de coca i una copa de cava. T'abelleix? La nit de sant Joan, de debò, és llarga! -acabà amb un somriure que aviat es convertí en rialla.



Comentaris

  • Hi ha fusta[Ofensiu]
    T. Cargol | 29-06-2008

    Comentaris de lector:
    L'escrit que porta el mort es pot justificar dient que el porta perquè no el prenguin per lladre si el troben a dins d'un museu. La protagonista hauria de quedar també afectada per una pujada de sucre degut al quadre - però sense resultats adversos degut a la seva preparació i fortalesa policial - per justificar més la seva sàvia deducció. (No sé perquè em ve al cap la Tània Doris i el Pedro Peña del Paral·lel ara!)
    Aquesta mort súbita per la comunió inesperada amb aquest dos monstres de la pintura i el seu missatge - amagat 400 anys i descobert per Picasso i només a l'abast de pocs i poques amb cultura pictòrica -, hauria de ser provocat o induït involuntàriament per l'inspector Pedro Peña)
    Embargada ella per una espècie de sentiment similar a posar un triple al darrer segon amb defensa davant i des de 8 metres, per dir-ho en horari infantil.

  • Segurament[Ofensiu]
    pivotatomic | 29-06-2008

    no és el millor relat que t'he llegit, d'acord, però està tan ben escrit com sempre i lliga de forma prou intel·ligent i distreta algunes de les teves obsesions (la llengua, la pintura, les dones voluptuoses...). Tot plegat crec que és una aportació més que vàlida al conjunt.

    Una abraçada, mestre!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

72050 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO