El futbol ja no és el que era!

El futbol ja no és el que era, si volen que els ho digui. Sí, sí. Ho dic del tot seriosament, i amb coneixement de causa. Ara molt Joga bonito; molt DrimTim i molt quen'aprenguin. Molt marketing i molts drets d'imatge. Però a l'hora de veritat, el que de veritat compta, el joc, està a anys llum d'aquell que jo vaig aprendre a estimar. Que no, diuen? I ca! Els posaré un exemple: els jugadors! Als temps dels que jo els parlo, els futbolistes eren esportistes de veritat. Semidéus enfundats en samarretes de cotó que els havia cosit la seva mare a la llum d'una espelma i que calçaven borseguins que pesaven tres quilos cadascun. No com els mitja tites d'ara, que cobren milions per calçar botes dissenyades pels enginyers de la NASA i es fan fotos amb equipacions llampants, fetes de ves-a-saber-què!

Quan el futbol era futbol, i no teiatro, com és avui, els jugadors jugaven de franc, o cobraven quatre duros i les dietes. I hi anaven com a lleons, escolti! Sentien els colors! (els de la samarreta, vull dir, que els d'ara també els senten, però els dels bitllets de mil euros). I què dir de l'entrega. De la professionalitat. En aquells temps heroics, els ho dic jo, els jugadors no es lesionaven. I si ho feien, jugaven trencats i, en acabar, posaven el peu en aigua calenta i sal, i fins diumenge que ve! Avui en dia, en canvi, que si tinc els abductors sobrecarregats, que si estic deprimit perquè l'afició no m'entén, que si ara plou i millor que no sortim del gimnàs... Pelagats!

El futbol de veritat, amics meus, era en blanc i negre. I als que ens agradava de veritat no ens quedava altre remei que fer hores de cua sota un sol d'injustícia per aconseguir una entrada. No com ara, que els estadis s'omplen de ninyatos, que les han comprades per Internet i que es pensen que hi entenen, quan la veritat és que no saben ni la diferència entre un corner i un referí.

D'aquesta degradació, d'aquest empobriment generalitzat de tot el que són les veritables essències de l'art de la pilota, no ens n'escapem ni els cronistes del joc. ¡Nosaltres! Sobre les espatlles dels quals recau la sagrada missió de glossar les proeses dels herois i convertir-les en llegenda. Abans, diaris i ràdios anaven sobrats de mags de la paraula. De bards capaços de fer justícia al que es veia en els terrenys i traslladar-ho a l'audiència, convertit en poesia. Avui, però, la dictadura de la imatge imposa el seu jou inapel·lable. No saben com de trist resulta sentir una d'aquestes impersonals retransmissions televisives amb les que ens castiguen avui en dia i comparar-la amb les glorioses narracions dels professionals d'abans. Ah! Allò era èpica en estat pur. Allò era conèixer el joc... i estimar-lo. Avui, en canvi, tot s'acaba en fulano la passa a sotano, sotano a mengano... i para de comptar!

La prova més evident de que els que els dic és cert és que al futbol modern homes, el que es diu homes, ja no en queden. Només mercenaris. Gent molt preparada, no ho nego. Mestres, fins i tot. Artistes, estic disposat a acceptar. Però homes, el que es diu homes... ni un! Els posaré un exemple del què era un home de veritat: Badó Quatrecases. Un portent en Quatrecases, senyors meus! Una força de la naturalesa deslligada. Feia mitja por i tot veure'l allà, plantat un parell de metres per davant de l'àrea gran, amb el semblant adust, les dents serrades i la única cella frunzida. Esperant al davanter que els tingués prou ben posats per acostar-se al marc que ell defensava. Ni el vell Homer l'hagués imaginat més formidable!

Segur que la majoria de vostès ni n'han sentit a parlar d'en Quatrecases. I és que, per aquestes ironies de la vida, aquest extraordinari defensa central no va arribar a quallar mai en la categoria d'or de la nostra lliga. Potser va ser pel seu caràcter, més aviat sorrut i poc prolix en mots. Potser per aquella malaurada lesió que el va fer retirar de la competició prematurament. Però els que el vam veure jugar sabem que eren homes com ell els qui de veritat han fet gran aquest esport que ens roba el cor i ens rebrega l'ànima.

Com els deia, en Quatrecases era persona de poques paraules. De fet, jo mateix, que vaig tenir el privilegi de tractar-lo força, fins desenvolupar amb ell una relació d'entranyable amistat, en tots els anys que el vaig freqüentar potser vaig arribar a escoltar dels seus llavis un total de trenta o quaranta mots. I la majoria d'ells els va pronunciar aquell dia memorable quan, en plena i apassionada tertúlia futbolística, es va aixecar de la cadira on s'havia assegut, envoltat d'un silenci impenetrable, i pronuncià en veu gairebé inaudible: Perdoneu-me, companys. He d'anar al lavabo.

I és que el que havia de dir, en Quatrecases ho deia damunt la gespa. Allà, la contundència dels seus arguments era inapel·lable. Jugava de central, i s'estimava més deixar la pell a l'herba que permetre que els davanters rivals foradessin la xarxa que li havia tocat salvaguardar. Era tal la seva consagració a aquesta tasca que, ben aviat, un company de professió del qui, per aquelles males jugades que ens gasta la memòria, ara no n'aconsegueixo recordar el nom, el va batejar amb els apel·latius de Muralla -perquè no hi havia qui el superés- o Segell -perquè quan ell hi era, la seva àrea quedava segellada al buit-.

No és estrany que un mur impenetrable com aquell despertés la maledicència dels rivals. De manera que, fora del seu feu, en Quatrecases era també conegut amb malnoms menys afectuosos, com ara Segador, Destraler, Carnisser i Llenyataire. O, com maliciosament el va anomenar un altre company de professió, del qui sí recordo el nom però a qui no vull honorar nomenant-lo en aquestes ratlles: Cromagnon.

Però a en Quatrecases li era igual com o què li diguessin, sempre i quan la seva porteria quedés a zero. El futbol és un joc d'homes -em va confessar en un altre dels seus inusuals esclats verbals- Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. I a fe que ell feia honor a la masculinitat del joc. És clar que no tothom entenia la virilitat del seu estil. Recordo ara, per exemple, aquell dia en que, amb una sola i esgarrifant entrada amb els dos peus per endavant, va acabar, tot d'una, amb una clara ocasió de gol d'un davanter local i amb la carrera esportiva del mateix. Doncs va tenir la mala fortuna de trencar-li el peroné per tres llocs diferents, fractura de la que l'infortunat mai es va poder recuperar. Aquella tarda, en Quatrecases va sortir de l'estadi escortat per la Guàrdia Civil, però amb la satisfacció del deure complert i havent deixat la seva porteria immaculada.

Era, en Badó Quatrecases, un home d'una força tel·lúrica. Atàvica. Petri i incansable alhora, amb prou feines fregava el metre setanta d'alçada -una envergadura que avui seria del tot insuficient per jugar al mig de la defensa, però que en aquells temps, quan la majoria dels jugadors encara arrossegaven els estralls de la guerra en els seus físics, li valia i gairebé li sobrava. Perquè en Quatrecases suplia la manca de centímetres amb que l'havia castigat la Mare Natura amb una voluntat que hauria pogut moure muntanyes. No recordo una sola vegada en tota la seva carrera que permetés al davanter que ell marcava fer un gol de cap. Si la pilota anava per alt, se les apanyava per saltar més que ningú, encara que fos fent palanca sobre l'espatlla del contrari -més d'una clavícula va fracturar en aquest empeny. I si el seu rival botava més que ell, doncs el clavava al terra amb els tacs de la bota, o li ensorrava el colze a les costelles, impedint-li, no ja el salt, sinó la respiració mateixa. I qui no pot respirar, encara menys pot saltar, no troben?

No era un home el que es diu ben plantat en Quatrecases, això cal reconèixer-ho. Una única cella, negríssima i gruixuda, li separava la cara del front, prematurament massa ample. Tenia els ulls petits i fugissers, el nas en forma de tubercle descomunal i dos llavis tan molsuts que semblaven dues llonganissetes. Els porus de la pell de la cara els tenia tan oberts que semblava que, si t'hi acostaves prou, hi podies caure a dins. Les seves mans eren enormes i quan les convertia en punys, fins els rivals més busca-raons reculaven esporuguits cap a la seva àrea. Però el que més impressionava de la seva peculiar anatomia eren les cames. Massisses com les columnes del mateix Partenó atenenc i culminades amb dues llesques inacabables, que més d'un rival comparava amb dues dalles acabades d'esmolar. Gràcies a aquelles extremitats portentoses, en Quatrecases no fugia mai de la brega. Qualsevol davanter que gosés acostar-se a la seva àrea podia estar segur que es trobaria, més d'hora que tard, amb aquelles cames formidables. I com les aixecava, l'animalot! Semblava impossible que aquell homenet, més aviat rabassut, pogués alçar les gambes tan amunt. Et posava, sense esforç la planta del peu a l'alçada del nas i, quan ho feia, podies veure els tacs de les seves botes convertits en una munió de petites boquetes, famolenques de la carn de les cuixes dels contraris.

Un baluard, en Quatrecases! Un bastió infranquejable! Una línia Maginot d'un sol home! Possiblement, el seu joc noblot i vigorós no seria entès pels jugadors i els àrbitres d'avui en dia. Però quan el futbol era futbol i a aquest joc hi jugaven homes de veritat, van ser els players com ell els que van fer d'aquest bonic esport un espectacle únic i irrepetible. I per part seva, mai ni una queixa. Ni un ai. Ni un renunci. El vaig veure jugar amb les costelles masegades, amb aquell nas de patata tan seu partit en dos trossos irregulars, amb un turmell inflat com una botifarra de les grosses. I ell sempre allà, al mig de la defensa. Inabastable. Inescrutable. Impiu.

I just quan es remorejava que el Barça s'havia interessat per ell, que l'any vinent guardaria les esquenes dels Kubales, els Gonzalvos i els Cèsars, va arribar aquella tarda infausta. Molts diuen que en aquella jugada de corner, quan el partit s'havia gairebé acabat i els d'en Badó guanyaven p
er dos a un, el defensa contrari que va pujar a rematar es va oblidar de la pilota i va anar a per ell. Jo vull pensar que no. Que no hi va haver mala intenció. Que tot va ser una brega més del joc. Fins i tot sent difícil d'entendre com es pot caure amb els dos peus junts damunt el taló de l'altre amb prou força com per partir-lo en sis trossos, alhora que es deixava escapar un remat que semblava franc i que els hauria valgut l'empat. Coses del futbol, ja se sap!

Fos com fos, allà es va acabar la carrera d'en Badó. Fulminat com quan Aquil·les va rebre el dard traïdor de Paris sota els murs de Troia. Aquell tità de l'àrea, aquell colós de la primera línia, va abandonar el camp damunt d'una llitera, amb el turmell esmicolat però el semblant impassible. Satisfet d'haver impedit, un cop més, la diana enemiga, malgrat que hagués estat al preu d'un dels seus turmells. El van operar sis vegades i el cap de l'equip metge em va confessar que havia tingut molta sort de poder tornar a caminar, encara que sempre amb l'ajut d'un bastó.

Després d'aquella jugada infausta, en Quatrecases es va fer fonedís. No era d'estranyar en un home com ell: adust, lacònic, antipàtic fins i tot pels que no volguessin fer l'esforç de trobar l'home afable ocult darrere aquella màscara de silenci, o dels grunyits que utilitzava la majoria de les vegades que decidia trencar-lo. No el vaig veure més, en Quatrecases. Anys més tard, algú, ara no recordo qui, bromes pesades que ens gasta la memòria, em va dir que se l'havia trobat treballant en un escorxador i que semblava feliç. Malgrat que mai un somriure va trencar la ganyota perpètua instal·lada en aquells llavis gruixuts. Em vaig alegrar per ell. S'ho mereixia, entranyable Badó!

D'aquesta manera, discreta, senyorial gairebé, es va posar punt i final prematurament a la carrera d'un dels futbolistes més grans que hagi donat mai la nostra terra catalana. En Quatrecases va saber fer mutis com un marquès. Sense pronunciar una paraula més forta que una altra -o, en el seu cas, sense dir-ne ni una, més aviat. Marxant amb el cap ben alt. No com farien els seus hereus d'avui en dia, que segur que s'haguessin arrossegat pel Tomate o la Tómbola criticant a tort a i dret per treure magre profit de la seva desgràcia; o s'haguessin llitat amb ves a saber quina barjaula per seguir sent el centre d'atenció, o haguessin malvenut la seva imatge, ja pansida i embotornada, per mirar de convèncer-nos de comprar no sé quins apartaments a Múrcia. I és que de cavallers com en Badó, d'homes de veritat, fa temps que se'n van deixar de veure als nostres camps de joc.

Ho veuen? El futbol ja no és el que era!