Final de trajecte

Un relat de: pivotatomic

El reporter fa lliscar un parell de bitllets arrugats entre els dits de la dona de la neteja, una negra passada de pes i ben entrada en la cinquantena. Ella se'ls mira, per assegurar-se que sumen la quantitat acordada. Després, sense una mostra d'emoció, fa girar la clau al pany i el deixa entrar a la suite. Quinze minuts, ni un més, diu abans de tornar a tancar i deixar-lo sol.

L'habitació és enorme. Luxosa. El reporter, però, no perd el temps admirant la decoració massa carregada. Travessa ràpidament la sala d'estar i entra al dormitori, tot preparant la seva Nikkon digital.

La model jeu sobre el llit desfet. Nua, però enjoiada: collaret, anells, polseres i una esclava al turmell dret. Tot d'or de llei, a joc amb els seus tirabuixons exageradament rossos. Els ulls, oberts i blavíssims, miren al sostre, velats per un tel gairebé invisible. A banda i banda del llit, immens, les tauletes vessen pots de pastilles. Amfetamines, tranquil·litzants, ansiolítics... el paradís d'un ionqui. Aquí i allà, ampolles de whisky i vodka obertes i a mig buidar. A l'altra punta de l'habitació, una enorme pantalla de plasma vomita imatges sense so.

Una sola mirada li basta per veure que és morta.

El reporter dispara la càmera amb la ràpida meticulositat del professional. Fotografia tot el que l'envolta, centrant-se en el cos i la cara del cadàver. Plans generals, mitjos, zenitals, primeríssims primers plans del seu esguard buit. També imatges de les ampolles i els pots de pastilles, i de la roba, caríssima, escampada pel terra de qualsevol manera. Ho retrata tot, això sí, sense tocar res. Durant una bona estona, només s'escolta el zum-zum de la màquina, fent la seva feina.

Hi haurà bufetades per aquelles fotos, pensa. L'Enquirer i el News of the World li pagaran el que els demani. I coneix un parell de webmasters que el deixarien gitar-se amb les seves filles a canvi de només un parell d'instantànies.

Avui, està clar, és el seu dia.

Dispara més d'un centenar de cops. Finalment, quan està convençut que té deu vegades més material del que podrà vendre, s'atura a contemplar el cos sense vida de la model. En els darrers anys l'ha fotografiada dotzenes de vegades. Ha vist com la seva bellesa, espectacular una dècada enrere, s'anava marcint poc a poc. Com el greix i la maternitat espatllaven els seus malucs vertiginosos. Com la cirurgia fracassava en preservar un aspecte potser artificialment perfecte però que a ell, i molts altres homes, l'encenia amb només somriure.

Tirada damunt dels llençols de seda, en una postura impossible, aquella bellesa que durant vint anys ha jugat amb els homes i s'ha mofat de la societat i de les seves normes, se li revela més solitària i indefensa que mai. La seva manca d'escrúpols i la valentia de viure sempre a la seva manera, sense fer cas de ningú que no fos ella, va fer que, de tots els personatges que havia hagut de perseguir, la model fos la seva favorita secreta. Potser és aquest corrent de simpatia cap ella el que fa que s'hagi de reprimir les ganes d'acariciar-li els tirabuixons escabellats, a manera d'íntim adéu.

La història de la model no difereix de la de tantes d'altres com ella. Una infantesa vulgar, que va deixar pas a una adolescència passada pensant només en com escapar del petit poblet texà on el destí havia volgut llançar-la. Fins el dia en que es va atrevir a iniciar el seu viatge sense retorn envers un somni, que havia d'acabar, abans d'hora, en aquella habitació d'hotel. Un procés de reinvenció personal. Una mica de cirurgia i molts llits escalfats sense massa ganes però amb molt de profit. Després, un parell de portades de revistes per a homes, ser escollida playmate del mes, alguna pel·lículeta de segona i molta publicitat del que fos. Tones d'escombraries televisives, un reguitzell de relacions amoroses fetes de paper couché i més llits escalfats amb poc desig. Un matrimoni que havia de ser per sempre i que no va durar ni dos anys, menys portades i molta més merda catòdica. Anys que passen i sempre, en l'horitzó, un somni lliscadís, que s'escapoleix entre les escletxes dels seus dits, sense deixar-se enxampar mai.

I un dia el mateix mirall que fins aleshores t'havia estimat, comença a ser-te esquerp. La pell ja no es tan fina, les corbes són molt més pronunciades i el telèfon sona cada cop menys. Els llits que escalfes són cada vegada de menor categoria i els beneficis que en treus, més magres. El tres deixa pas al quatre i els fulls del calendari cauen un rere l'altre. Les ofertes de feina empitjoren i tu, que no fa massa pensaves que eres algú, t'adones que estàs passada de moda. Que ja només agrades als homes que et recorden com eres quinze anys enrere. Cada dia et costa més temps arreglar-te i els efectes del maquillatge et duren menys. El bisturí ha arribat al límit de les seves capacitats i el temps, implacable, s'apunta un punt rere un altre.

I de sobte, el camí acaba, bruscament, en l'habitació d'un hotel de Pasadena. Una habitació tan enorme com buida. Tan luxosa com solitària. I t'adones que el somni s'ha escapolit per sempre. Que el vas tocar amb els dits, sí. Però que va ser breu com un estel fugaç. I et sents tan trista i perduda que busques l'oblit al cul d'una ampolla de bourbon i la pau en forma de càpsules de coloraines...

El reporter se sap la història fil per randa. Fins i tot, li sembla que la podria haver inventat ell. Aquest cop, però, escriure-la li costarà una miqueta més. Perquè, encara que no entengui el per què, sentia una tendresa especial per la nina trencada que ara es refreda damunt del llit i que ha mort perseguint el seu somni. Com a mínim, pensa mentre li dedica una darrera mirada, ella no ha deixat de córrer. És més del que es pot dir de la majoria dels altres. Segurament es va perdre pel camí, però va seguir corrent fins que el cos li va dir que fins aquí hem arribat, i que ara corregués una altra.

Sent uns copets a la porta. És el senyal convingut amb la cambrera. Surt de l'habitació sense mirar enrere ni dir-se res amb la dona. Guarda la Nikkon a la bossa, abandona l'edifici per una sortida lateral i es perd en la nit, com una ombra anònima.

Molt més tard, aquella mateixa nit, mentre buida got rere got de tequila, assegut a la barra d'un bar, veu com una cadena local emet la notícia de la mort de la model. Rumia uns instants. Obre la bossa, engega la Nikkon i, lentament, amb premeditació, manipula les opcions del menú. Està segur que vol reformatejar la targeta de memòria? Es perdran totes les imatges guardades. Només dubta un parell de segons abans de pitjar el sí. Seguidament, mentre la màquina obeeix les seves instruccions i les fotos s'esborren sense remei, el reporter alça el seu got de tequila envers la pantalla, on s'hi veu, encara, la imatge congelada del rostre somrient de la model morta. Pica l'ullet a la tele i es beu d'un glop el tequila que resta.

Demà, quan pensi en els calés que acaba de llençar al vàter, sempre li podrà donar les culpes a en José Cuervo.

Comentaris

  • Felicitaaatsss![Ofensiu]
    gypsy | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • gypsy | 16-12-2008 | Valoració: 10

    Aquest títol..., potser avui s'escau per al que sents en el teu dins. Tot són etapes, certament. Tot i que jo, pel fet de ser mare de dues nenes, una ja de tretze anys, no he abandonat encara aquella part irreductible d'infant, de nena, la més autèntica i sovint la més esbojarrada. És a dir, intento quedar-me amb el millor de cada etapa, com tothom suposo.
    Espero seguir en contacte més o menys amb tu, saber el què fas, el què t'il·lusiona.
    He tornat a llegir el relat, i m'he adonat que em destrossa aquesta manera com expliques la realitat i sovint m'ha passat amb altres textos que t'he llegit. Vull dir que transmets molt, malgrat la cruesa o la brusquedat de la situació.
    Sempre he gaudit amb les teves històries, perquè tu sempre has contat històries, com tu mateix has dit de vegades, i també que t'agrada llegir-ne.
    Jo, potser gaudeixo mastegant els mots i tornant enrere, però això no m'ha impedit en absolut trobar en el teu estil, quelcom que jo no sé fer, que m'ha enriquit i m'ha donat una altra manera de mirar.

    Gràcies per tots els projectes que has engegat!

    Sort! que la tindràs!


    gypsy

  • i una músiqueta[Ofensiu]
    gypsy | 22-07-2007



    :)

  • gypsy | 22-07-2007

    un petó abraçat!!!!, company!.

    gyps

  • Lilith | 09-03-2007

    t'has fixat amb la sorprenent semblança entre el protagonista d'aquest relat i el meu de "Atzar o Destí"?

  • * el paradís d'un ionqui *[Ofensiu]
    Sol_ixent | 07-03-2007

    el cert és que la lectura d'aquest relat m'ha deixat sense paraules. no tan sols per la seva qualitat -que ja he pogut "apreciar" en altres ocasions- sinó per la història. i més encara sabent que és una història real.

    jo quan vaig sentir la notícia per la televisió em vaig quedar de pedra. no perquè en fos "fan" - òbviament... - però en sentir pinzellades de la seva biografia se'm va posar un nus a l'estómac, i encara ara m'impressiona la seva imatge.

    res és el que sembla, és ben cert.

    un record per l'ann-nicole smith... i un altre per tu!


    p.d= tu ets en jordi solé que participa a la "taula de cinema" d'EL CLUB els dijous, oi? hi estic enganxada...

  • gypsy | 07-03-2007 | Valoració: 10

    Em sembla un relat bastant cru.
    Deixes ben palès que un fotògraf mai deixa de ser fotògraf. Vull dir que primer és fotògraf i després persona o ésser normal. Aquesta és la sensació que jo en tinc.
    El relat és àgil i l'he trobat ben escrit. Un paràgraf comença amb: "Tirada...", la noia. Posaria "ajaguda" o un altre mot.
    El final m'ha agradat, pensava que vendria les fotos, però li queda una mica d'ànima i les esborra. Et felicito per deixar obert un bri d'esperança tenint en compte la duresa de tot el relat.
    Fas els personatges molt propers i creïbles, fàcilment, almenys ho sembla, els esbosses, els hi confegeixes un perfil que els defineix clarament. No són mai ambigus.
    Bé, m'ha agradat tot i el regust de tristor que has sabut transmetre. I el final el trobo molt encertat, encara que potser s'allunyi de la realitat.
    Crec que la literatura de realitats i prou ens dona més del que vivim cada dia. En canvi somiar un món millor o fugir del estandard, crec que sempre és un plus.

    gypsy

  • Lilith | 03-03-2007

    Cert que l'inici és una història coneguda, però m'ha agradat molt l'últim quart de relat. M'agraden les històries que em diuen alguna cosa -i és que ben mirat totes diuen alguna cosa-. Confesso que m'agraden les pelis en blanc i negre i les que em toquen una mica el cor. I el teu relat també.

  • Doncs a mi m'agradat molt.[Ofensiu]
    angie | 01-03-2007

    El trist final d'una estrella que volia semblar-se al seu mite i fins i tot ha mort com ella. És potser un homenatge fins i tot a l'Anne Nichole?.
    Les primeres línies ens planten enmig de l'escenari i les descripcions que fas dels moviments del reporter semblen ben bé que les hagis viscut... La història és del tot romàntica, això no es pot negar. El que em sobra és una mica de reflexió potser, però sense ella perdria el toc aquest de romanticisme que has volgut emfatitzar de la mà del reporter.
    El desenllaç és bo, pivot. Trobo que força rodó : el reporter acaba amb el seu somni d'ésser ric i famós donant la culpa al tequila.
    Paral.lel amb la mort de la playmate.
    (és curiós com algunes persones, degradades i oblidades en vida, tenen el seu millor "paper", un cop mortes eh?)

    petons

    angie

  • Admiració per la persona que mena la seva vida[Ofensiu]
    T. Cargol | 28-02-2007

    Hi ha admiració per la vida d'aquesta artista en el relat però també hi ha una certa profanació de la tomba - a l'estil de les dels faroans - de l'artista que finalment no es consuma.
    Són gent normal com nosaltres? Segur! Be es moren i si els punxes els fas mal! Llavors no són deus com els faraons i per tant no té sentit profanar la seva tomba.
    Aquesta interpretació del teu relat la corroboraria elf et que en un moment donat - en un momento dado! - vull dir - passaes a parlar en primera persona: culmen de la lírica. No és això contravenir les normes de la novel·la negra. Ho hauriem de rpegutnar a aquest company, ara no recordo el nom que ha fet un relat sobre la novel3la i que es troba en la part d'assaig.
    El que es destaca en el relat és la voluntat de construir la pròpia vida: a mi personalment em sembla un intent desproporcionat no em considero amb força suficient per tal aventura i crec que en general seguim unes trajectòries de els que no som amos malgrat que ho intentem.

    Honesta i sentida contribució la teva.

    I visca el basquet - joc d'enganys!

  • Xicon, què vols que et diga?[Ofensiu]
    rnbonet | 26-02-2007

    Res a veure amb el "Joc i el destí"! Aquella era una història intrigant, original dintre les possibilitats que tenia. Ben escrita i sense 'moralina'. Més bé "condició humana".
    Aquesta és -em sembla- una fluixa contribució als "trillers" (com no sé anglès, va bé així. Ja ho entendràs!) de dubtosa procedència. Es llegeix bé, el 'tempo' és apropiat; no cal fer-li retrets a l'estil; l'escena final és molt "made in USA"... Potser, fins i tot, fora un bon exemplar, ampliant-la, de LA CUA DE PALLA.
    Ho sent. Tots tenim moments de 'baixa tensió'!
    Fins l'altra, amic! Salut i molta rebolica!

  • Final de trajecte[Ofensiu]
    Nina Abril | 24-02-2007

    M'agrada molt el títol.
    El relat és molt fluid de llegir, passa bé. I rellegit per segona vegada m'adono que em feia preguntes que ja responies. No... si... encara hauré de llegir més a poc a poc, jo. Més encara!!
    M'ha recordat la mort solitària de la Marylin Monroe, podia haver estat ella la protagonista de la teva història.
    El final no l'he entès fins que he preguntat qui era José Cuervo. Ara ja sé qui és aquest tal Cuervo.

    Nina Abril

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

587 Comentaris

160917 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")