Vudú

Quan el primer llamp va esbudellar el cel, il·luminant per un instant brevíssim la foscor aclaparadora de la nit, la Nola es va remoure, inquieta, en la seva cadira. Feia només tres setmanes que treballava en aquell hospital i, per ser la darrera en arribar, li havia tocat el marró d'haver-se de quedar de guàrdia aquella nit de gossos. Ferits de mort per la daga elèctrica, els núvols no van poder contenir l'aiguat més estona i una cortina líquida va començar a caure, furiosament, sobre la terra assedegada. La Nola estava al darrer pis de l'edifici i sentia clarament les enormes gotes colpejant amb força, com milions de petits martells d'aigua, contra el sostre de fusta centenària. Un calfred li va recórrer l'espinada, provocant-li una esgarrifança, malgrat la xafogor. Potser per culpa d'aquella desagradable sensació, tot i la promesa implícita de refrescar l'ambient, la noia no li va donar la benvinguda a la tempesta.

Oficialment, aquella era la darrera nit que el vetust hospital del comptat de Blue Bayou estava en actiu. Després d'anys furgant les butxaques dels potentats de la zona, el consell del centre havia obtingut els fons necessaris per construir un edifici més ben equipat i, sobretot, millor situat que aquell. El nou hospital, que s'aixecava, modern i llampant, al bell mig de la ciutat de Huntsville, obria teòricament les seves portes l'endemà al matí. A la pràctica, però, la major part del personal ja era allà i fins i tot les urgències s'atenien a l'edifici nou. O sigui que, a tots els efectes, l'hospital vell havia deixat de funcionar, per molt que es mantingués obert. Les darreres setmanes havien estat un frenètic anar i venir d'un lloc a l'altre, transportant material, papers i, és clar, pacients. Ara, a l'hospital vell només hi restava l'equipament imprescindible per cuidar els pocs malalts que s'havien quedat, i els mobles i les andròmines que s'havia decidit que mai no farien el camí cap al futur.

De fet, com els malalts mateixos.

En tot l'edifici només quedaven tres persones. Pacients terminals i sense família als que s'havia considerat que era massa car traslladar al complex nou, on, a sobre, ocuparien un dels flamants i rendibles llits. Així que, donada la falta de familiars per queixar-se d'aquell tracte discutible, els responsables de la institució havien decidit deixar-los a l'edifici vell fins que, segons les seves pròpies paraules, la situació s'arreglés per sí sola.

Els tres malalts estaven tan greus que ni tan sols s'havien molestat en posar-los a la mateixa planta. En realitat, ningú no esperava que d'ells cap durés més enllà d'un parell de dies. Concretament, la de la Nola, una octogenària negra a qui anomenaven, simplement, Maman Cécile, no havia de passar d'aquella nit. Malgrat tot, no se la podia deixar sola. De manera que la passarell, la noieta acabada de sortir de l'escola d'infermeres de Nova Orleans, s'havia hagut d'empassar el gripau. A la Nola no li havia fet cap gràcia quan la cap de planta li va comunicar que s'hauria de passar la nit sola allà, però s'havia hagut d'aguantar. Igual que ho havien fet la Whitley, que cuidava de la senyora Jones dues plantes per sota, i la Rochelle, que vetllava al senyor MacMahon a la primera.

Un tro estentori va espetegar just damunt seu. En el lapse d'un parpelleig, un llamp va convertir la nit en dia i la Nola va tornar a estremir-se. La tempesta era de les que feien època.

Es va aixecar de la cadira i, instintivament, es va posar un lleuger jersei de cotó damunt del seu uniforme blanc, que encara no havia passat la primera rentada. Fregant-se els avantbraços amb els palmells de les mans, la noia va caminar per l'enorme sala mig buida, fins arribar al davant de la culpable que ella fos allà.

Sumida en el seu coma irreversible, Maman Cécile respirava treballosament, però tossuda. Era evident que la dona lluitava amb totes les seves forces contra la mort, que la reclamava ja sense gens de paciència. La Nola se sentia incòmoda. Normalment, ella ho era tot menys insensible amb els malalts. De fet, a l'escola l'havien advertida que no era bo implicar-se emocionalment tant amb els pacients com ho feia ella. La noia, però, no podia evitar-ho. Els seus pares s'havien matat en un accident de trànsit quan només tenia sis anys, i la seva àvia, que se n'havia fet càrrec des d'aleshores, havia mort, inesperadament, mentre ella encara era lluny de casa, estudiant infermeria. Per la Nola, aquell havia estat un cop fortíssim. Esperava poder pagar-li a l'àvia tot el que havia fet per ella cuidant-la en els seus darrers anys. I quan era a punt de poder-s'hi dedicar com hauria volgut, la pobra senyora havia caigut fulminada per un infart mentre comprava pomes al mercat. La Nola no ignorava que la seva dedicació als malalts estava íntimament lligada amb la frustració de no haver pogut ajudar als que més estimava, però tampoc es parava a pensar massa en el tema. Una infermera, raonava, era molt més que una cuidadora mèdica. La compassió, l'afecte i la dedicació havien de ser inherents a la seva feina. Així que a ella no li feia res implicar-se massa amb els malalts. Al contrari, li demanava el cos.

Excepte amb Maman Cécile.

Des del primer cop que l'havia vist, la Nola havia sentit un incontrolable corrent d'antipatia envers l'anciana. I això que no l'havia coneguda desperta: quan ella havia començat a treballar a l'hospital, l'altra ja estava en coma irreversible. Però, malgrat això, la Nola no podia evitar mirar-se-la amb una barreja de fàstic i rebuig. No era estrany. Maman Cécile era una dona tremendament obesa. Els plecs de greix se li amuntegaven com mantes velles a l'alçada de la cintura, i el cap, coronat per un borrissol arrissat i grisenc, semblava collat al cos, doncs la papada ocultava completament el seu coll brevíssim. La cara de la dona era, també, d'una lletjor gairebé ofensiva. Com si un artista borratxo hagués agafat els trets facials i els hagués llençat sense ordre ni concert sobre el rostre, igual que un jugador llença els daus damunt la taula de joc. El quadre el remataven les mans, crispades com urpes, potser per efectes de l'artritis, que la vella tenia creuades sobre la seva panxa descomunal.

El seu sentiment de rebuig, però, anava molt més enllà de l'aparença física de la malalta. Cada vegada que passava prop seu, la Nola sentia un olor dolçàs, a flors putrefactes i a maldat, que li posava els pèls de punta. No podia assegurar que Maman Cécile fos la font d'aquella pestilència, que, d'altra banda, només ella semblava notar. Però alguna cosa en el seu interior li deia que no s'equivocava en culpar-la. Per això, en les tres setmanes que duia treballant a l'hospital, la Nola se les havia enginyat per no haver hagut d'ocupar-se mai d'ella. Havia respirat al sentir els comentaris dels metges sobre l'empitjorament progressiu del seu estat general i havia cregut que, amb una mica de sort s'escaparia d'haver-la de tractar.

Fins que aquell matí, la Louise, l'eixuta infermera en cap, que es movia per la sala encarcarada com si algú li hagués ficat el pal d'una escombra pel forat del recte, li havia comunicat que s'hauria de quedar amb Maman Cécile fins el final. I ella havia sentit com si el món sencer se li ensorrés sota els peus. No et queixis, havia afegit al veure la cara que se li quedava a la noia després de rebre la notícia, tot indica que no passarà d'aquesta nit.

Però és que una nit, sola, al costat de Maman Cécile a la Nola li semblava pitjor que tres mesos netejant els orinals dels operats de pròstata.

La noia va fer una ràpida ullada a la malalta, que li va permetre comprovar que no hi havia hagut canvis de cap mena. Seguia respirant amb dificultat però de forma compassada. Si hagués estat qualsevol altre, s'hi hagués acostat i fins li hauria acaronat el cabell i xiuxiuejat unes paraules per confortar-la. Aquella nit, en canvi, es limità a assegurar-se que tot estava correcte i va girar cua per tornar a la sala d'infermeres.

Un nou llamp va espetegar a fora amb violència, fent estremir la Nola un cop més. Vençuda per una indefinible sensació d'incomoditat, va entrar a l'habitació, on la tele continuava encesa però sense veu. Feien un capítol de Friends, una sèrie que li agradava, però que ja havia vist un parell de vegades. Amb tot, va asseure's davant de la pantalla i va apujar el volum, mantenint un ull atent al pilot que s'encendria si la seva única malalta polsava l'interruptor. Era una precaució inútil, perquè els moribunds en coma no criden les seves infermeres. Però coses més estranyes s'havien vist i a la Nola li agradava fer bé la seva feina... sempre que això no impliqués haver d'estar-se massa estona a la vora de Maman Cécile.

Mentre reia per tercera vegada de les peripècies de l'encontre sexual entre el Chandler i la Monica a Londres, les primeres notes de Satisfaction la van avisar que tenia una trucada. Va fer emmudir la televisió i, nerviosa, va recercar dins la seva bossa de cuir marró, fins treure'n el mòbil.

-Si!
-Nola? Sóc el Jeff...

El cor li va bategar amb més força. El Jeff era un metge jove amb el que la Nola havia estat veient-se la major part del temps que havien durat les seves pràctiques a un gran centre hospitalari de Nova Orleans. Ell li havia agradat des del primer instant, quan la va escollir a ella entre totes les possibles per demanar-li si podia buscar-li a l'arxiu els historials de varis pacients antics. Era un encàrrec, aparentment, enverinat, perquè suposava passar-se una bona estona remenant vells expedients polsinosos. La Nola, però, va fer-lo amb un somriure als llavis. Aquella rialla es va veure justificada quan, un parell d'hores més tard, al portar-li el que li havia demanat, ell li va preguntar, com aquell que no vol, què feia a l'hora de plegar.

Sense preocupar-se per la manca d'originalitat del pla, la va dur al French Quarter, el petit però arrabassador ba
rri antic de la ciutat, amb els seus carrers d'edificis criolls, de teulades a dues aigües i treballades baranes de ferro forjat, desbordants de plantes. Carrers amb noms suggerents com Dauphine, Bourbon o Burgundy, sempre recorreguts per remats de turistes buscant alcohol, jazz i sexe. La va convidar a un parell de Hurricanes, la forta però dolça beguda local a base de rom, sucs de taronja i llimona, i granadina; i li va descobrir el Preservation Hall, un local mític, situat en una casa que amenaçava ruïna, i on cinc músics, el més jove dels quals passava dels setanta, tocaven la millor música de la ciutat. Després, suats i una mica beguts, l'havia dut al seu apartament i li havia fet l'amor com la Nola sempre havia sospitat que un home podia arribar a fer-li.

Des d'aquella nit màgica, s'havien vist regularment, encara que sense etiquetar de cap manera la seva relació. Simplement, es trobaven pels passadissos de l'hospital i, si els anava bé a tots dos, quedaven per veure's quan acabessin els seus torns. La Nola intentava convèncer-se a ella mateixa que aquella mena de relació ja li anava bé. Que a aquelles alçades de la seva vida, no volia lligams de cap mena. Un matí, però, mentre parlava amb una companya del Jeff, l'altra li va dir Nola, em sembla que aquest paio et té ben atrapada. I mentre ella ho negava amb tota la vehemència de la que era capaç, íntimament va haver de reconèixer que era veritat. Tres setmanes després, però, les seves pràctiques havien acabat i la Nola havia trobat una feina ben pagada al comptat de Blue Bayou, a més de quatre-cents quilòmetres de Nova Orleans. El darrer dia, va carregar les seves quatre coses al vell Toyota, heretat de l'avia, i es va acomiadar del Jeffl amb el petó més llarg i intens del que va ser capaç. Amb allò esperava fer-li veure que, per ella, aquell comiat només era temporal. Aquella trucada, que duia setmanes esperant, era la primera des d'aleshores.

-Jeff! Com estàs? -va contestar intentant dissimular la seva excitació. Després, s'ho va rumiar i va afegir molt més càlidament- Tenia moltes ganes que truquessis, saps?
-Sí, ja... Nola... Hi ha una cosa que... -el silenci es va fer etern fins que ell no va acabar la frase- Mira, et truco per dir-te que estic sortint amb la Halle...

Aquelles paraules van tenir el mateix efecte que si li haguessin abocat el contingut d'una glaçonera clatell avall. La Halle Jackson era una neuròloga de pell color cafè amb llet, que passava una mica dels trenta, a qui tots els metges de l'hospital somniaven en endur-se al llit. Una vegada, mentre passejaven per Jackson Square menjant un gelat, el Jeff li havia insinuat que ells dos havien tingut una història no feia massa, però com la Nola simulava que tot allò tan li feia, la cosa s'havia quedat allà.

Gairebé com una sonàmbula, va seguir escoltant com l'home del que s'havia enamorat com una boja li explicava que, després que ella havia marxat, la Halle Jackson no havia esperat ni dues hores a llançar-se als braços del seu antic amant. De fet, les coses estaven anat tan de pressa que havien decidit casar-se la primavera vinent. Encara que entre ells dos no hi havia hagut mai cap compromís, ell havia volgut trucar-la per dir-li-ho personalment. No li hauria agradat que la Nola se n'assabentés per un altre, va afegir.

La noia va posar fi a la trucada el més de pressa que va poder, assegurant-li al seu ex amant que li agraïa molt el detall i que els desitjava el millor a ell i a la Halle. Les llàgrimes van començar a lliscar per les seves galtes tan bon punt va penjar el telèfon. Durant un minut escàs, la tempesta que es va desencadenar al seu interior va rivalitzar amb la que seguia creixent fora dels murs de l'hospital. Després, poc a poc, els sanglots van anar disminuint i la Nola va recuperar el control.

Va aixecar-se de la cadira i va anar a eixugar-se les llàgrimes i a rentar-se la cara al petit lavabo que hi havia al fons de la sala d'infermeres. Mentre deixava córrer l'aigua, un batibull de sentiments trobats s'arremolinaven al seu interior. Desencant, tristesa, confusió i, sobretot, odi. Odiava aquella malparida de la Halle Jackson per haver-li robat al Jeff, i també a ell, per no haver esperat ni deu minuts a que ella hagués marxat per a tornar als braços de la seva puteta. En aquell moment, la Nola no sabia que hagués fet en cas de tenir-los davant.

Inesperadament, el reflex d'una llum, vermella i parpellejant, la va treure dels seus pensaments.

L'alarma del llit de Maman Cécile s'havia encès!

La noia va sortir precipitadament del bany i va córrer, travessant la sala d'infermeres i el gran pavelló desèrtic, enrajolat amb peces blanques i negres que el convertien en un immens tauler d'escacs, fins arribar al costat de l'anciana.

Maman Cécile havia desencreuat els braços i la seva ma dreta penjava al costat del llit. Al terra, a pocs centímetres de l'urpa, hi havia el polsador.

La Nola va contemplar l'escena amb incredulitat. Li agradés o no, totes les constants vitals de l'anciana indicaven, a les clares, que era a les portes de la mort. Que una persona en el seu estat hagués pogut fer el més mínim moviment era, senzillament, impossible.

Malgrat tot, allà estava el braç penjant de Maman Cécile per demostrar el contrari.

La Nola s'hi va apropar, sense arribar a tocar-la. Des d'una distància tan curta, la pestilència que emanava de la vella se li feia gairebé insuportable. Va pensar en trucar un metge, però de seguida descartà la idea. A banda d'aquell indici de moviment, els monitors als que estava connectada no indicaven el canvi més mínim. Fer venir un metge significava treure'l d'on fóra que fós, i haver d'aguantar després el seu mal humor quan certifiqués que res no havia canviat i que, parlant en plata, havia fet el viatge només perquè a una infermera joveneta i nouvinguda li semblava que una vella a les portes de la mort havia mogut un braç. El més probable, li retrauria a ben segur, era que el moviment fos degut a un espasme de la malalta. O que fins i tot l'hagués provocada ella sense adonar-se'n. La Nola no tenia massa experiència, encara, però ja havia après que, si volia viure tranquil·la, als metges era millor fer-los emprenyar el mínim possible.

Decidí, doncs, ignorar l'incident i ni tan sols informar-ne si no es produïa cap altra novetat. Al cap i a la fí, la nit encara seria llarga i el més probable era que Maman Cécile no la superés. Anava a girar cua per tornar a la sala d'infermeres, quan va caure en que el millor seria tornar a creuar-li els braços. La idea de tocar-la, simplement, li repugnava, però deixar-la així tampoc li semblava una opció massa bona. Algú podia adonar-se del canvi de postura i demanar-li explicacions a la Nola. Llavors, ella hauria d'admetre que l'havia vist però havia decidit no informar-ne i, amb el llibre a la mà, aquella era una falta greu.

Però el cas era que la seva llum d'alarma interior l'advertia frenèticament que no s'hi acostés per res del món.

La Nola es va quedar a mig camí de tot arreu, amb la ma estesa cap la vella i el gesto aturat per una mena de por, primitiva i visceral, de la que s'hagués sentit avergonyida en qualsevol altra situació. Gairebé havia vençut aquell pànic irracional quan li va semblar detectar un levíssim moviment rere les parpelles de l'anciana.

Li havia canviat l'expressió?

Era difícil de dir, amb un rostre com aquell, barreja de gàrgola i model picassiana. Però, malgrat tot, la Nola hauria jurat damunt la Bíblia que la boca havia canviat de posició de manera gairebé imperceptible, formant l'esbós... d'una rialla? Tot plegat era gairebé surrealista, però la noia estava segura que sí. Que la vella havia iniciat una ganyota malèvola quan ella havia deixat patent la seva intenció de tocar-la.

Per segona vegada aquella nit, un calfred va fer-li slalom per l'espinada. La noia seguia petrificada davant el cos inerme de Maman Cécile, quan una veu a la seva esquena li va retornar la capacitat de bellugar-se.

-Nola!

Era la Whitley Gilbert, la companya que feia la mateixa feina que ella dues plantes per sota. La coneixia poc, però a la Nola li queia bé. Igual d'alta que ella, la Whitley era bastant més prima i sols un parell d'anys més gran. Com tanta gent de Lousiana, el color de la seva pell delatava que entre els seus avantpassats n'hi havia que havien arribat des d'Àfrica i sense desitjar-ho. Les barreges i les generacions, però, havien fet que el negre original s'anés aclarint fins ser només una mica més fosca que la seva companya, descendent d'emigrants noruecs. La Whitley tenia la veu suau, un rostre de formes triangulars on destacaven els ulls, d'un negre opac, i el cos de ballarina: malucs brevíssims, pits només insinuats i una elegància innata al caminar.

Plantada uns quants metres darrera d'ella, la Whitley se la mirava amb una expressió indefinible. Recuperada la capacitat de moure's, la Nola va agafar d'una revolada la ma de Maman Cécile i la va tornar a posar sobre el seu ventre, en la posició original. Després, va retrocedir sense dedicar-li ni una mirada a la vella, acostant-se cap la seva amiga.

-Whitley. Que bé que hagis pujat! Saps, aquest cony de tempesta m'està atacant els nervis...
-És normal. Has de ser d'aquí per acostumar-t'hi. En realitat -va afegir després d'una pausa massa llarga, com si no hagués tingut del tot decidit si dir res més- aquesta terra és molt estranya pels que veniu de fora, no?
-Sí, suposo que sí. -va respondre ella, un xic violentada per aquella declaració d'estrangeria que li semblava que li havia fet l'altra.

La Whitley, però, li va agafar suaument les mans entre les seves, dissipant amb aquell gest tota possible hostilitat entre les dues.

-La senyora Jones ha mort fa vint minuts. L'he baixat al dipòsit. Després he trucat la Louise i m'ha dit que podia marxar a casa. Però, abans, he volgut pujar a veure't.
-Ets un encant! La nit se m'està fen
t eterna amb aquest temps. A més, Maman Cécile...
-Si, no cal que em diguis res. A mi em passa el mateix amb ella.
-Sí? Ostres, em treus un pes del damunt. Em pensava que només era cosa meva...
-Cosa teva? Que poc observadora que ets, Nola! No t'has fixat en que la majoria de les noies eviten acostar-s'hi. Estic segura que cap infermera afroamericana l'ha atesa, si ha pogut evitar-ho. No has vist que només les blanques, com la Louise o la Margaret la cuidaven?

Ara que li deia, la Nola s'adonava que la Whitley tenia raó. Capficada pels seus propis prejudicis, no s'havia adonat que la majoria de les seves companyes tenien la mateixa actitud.

-De fet -va continuar la Whitley- la Rochelle m'ha demanat que et digui que si necessites res, o vols fer un cafè, estarà encantada... sempre i quan tu baixis a la primera planta. Ella no pensa pujar ni que l'arrosseguin.

La Nola es va sorprendre davant d'aquella declaració de principis. La Rochelle, l'altra companya de guàrdia aquella nit, era famosa a l'hospital per la seva empenta i mà esquerra. Bastant més alta i fosca de pell que la Whitley i dotada d'una poblada melena arrissada i d'un somriure immens, ple de dents blanquíssimes i perfectes, la Rochelle era una altra de les dones més cobejades pel personal masculí de l'hospital. Encara que qualsevol que volgués arriscar-se acostar-s'hi, havia de saber que calia tenir-los ben posats. Doncs ara resultava que aquella dona, capaç de mantenir a ratlla als metges més agosarats, es negava a pujar a la sisena només per evitar haver de compartir habitació amb una vella moribunda i comatosa.

-Per què -va preguntar llavors la Nola.
-Per què, què?
-No et facis la tonta, Whitley! Per què les noies eviten Maman Cécile?
-Per què l'evites tu? -li va respondre la Whitley, aguantant-li la mirada.

La Nola s'ho va pensar uns moments.

-Perquè és dolenta. Estic segura que és dolenta -va dir finalment.

La Whitley es va quedar callada uns moments, com reflexionant la resposta de la seva amiga.

-Potser jo no ho hauria dit així... però crec que, en el fons, és el mateix.
-Què vols dir? -va incitar-la la Nola a seguir parlant.
-Mira... aquesta terra està plena de tradicions, de creences estranyes. Si tu vols, la majoria, gairebé tot, són bajanades, supersticions absurdes. Contes de velles. Però molta gent se les creu. I és aquesta fe la que els dóna força i pot arribar a fer-les...
-Què intentes dir-me, Whitley -va preguntar la Nola, cada vegada més intranquil·la.
-Has sentit a parlar del vudú?

La Nola va assentir. El vudú, havia llegit no sabia on, era una mena de barreja d'antigues creences africanes, portades a Amèrica pels esclaus, amb aspectes de la religió catòlica, que els havia estat imposada pels amos. Hi havia trets del vudú que eren benèvols, blancs. Però aquesta pràctica arcana també tenia una vessant obscura, de màgia negra, agressiva i letal. Els experts asseguraven que la força dels bruixots vudú era la fe de les seves víctimes, que creien de tal forma en el seu poder que era la seva pròpia suggestió la que els feia emmalaltir i arribar a morir quan se sabien o sospitaven objectes d'un conjur maligne.

-Hi ha qui diu que Maman Cécile és una bruixa. Una maga del vudú -va acabar acceptant la Whitley, que també semblava cada vegada més incòmoda amb aquell tema.
-Ho dius seriosament?
-Del tot -va assegurar la Whitley sense un aguait d'humor a l'expressió- Maman Cécile vivia sola, al mig dels pantans, envoltada de caimans i serps. La gent de la zona assegura que té més de cent anys i que és la sacerdotessa vudú més poderosa que s'ha vist a Amèrica, des dels temps dels esclaus. Fa poc més d'un mes, la van trobar inconscient a la seva cabana. L'ambulància que la va recollir va passar per tres hospitals abans d'aconseguir que aquest, obligat per no sé quin conveni, acceptés ingressar-la.
-Llavors... Vols dir...
-Que les noies afroamericanes saben qui és i no volen tenir-hi res a veure. Avui en dia, els bruixots vudú tenen molt menys poder que fa seixanta o setanta anys. Noms com Sakapta, Agassou o el Baró Samedí ja no ens fan tremolar com abans. Però això no vol dir que haguem oblidat que hi ha coses amb les que val més no jugar-hi...

La Nola va badar el cap, incrèdula. El que li explicava la Whitley li semblava del tot inacceptable. Ella era una agnòstica que només creia en el que podia veure i tocar. Tot allò del vudú li semblava absurd. Com si algú hagués volgut fer-li creure que Zeus, Odín o Júpiter existien de veritat i tenien poder per afectar la seva vida.

I, malgrat tot, hi havia alguna cosa en Maman Cécile...

-Escolta, Nola. No t'estic dient que aquestes coses siguin certes. Si em preguntes, et juraré fins caure morta que no crec ni una paraula del vudú, ni dels encanteris, ni de la màgia negra. Però també t'aconsellaré fins quedar-me ronca que no et prenguis això a la lleugera. He vist que abans tocaves Maman Cécile.
-Sí -va admetre la Nola- No sé com ha estat, però un dels seus braços s'ha desencreuat. Els monitors no han detectat cap mena de canvi, però.
-Mira, el més segur és que no hagi estat res. Probablement, un espasme. Però, fes-me un favor, passi el que passi, faci el que faci, mentre estiguis sola amb ella, no la toquis per res.
-Whitley, tot això és...
-Em caus molt bé, Nola. Crec que podem arribar a ser molt bones amigues. Així que pren-te això com un favor que li fas a una amiga una mica excèntrica. Una d'aquestes noies del sud amb el cap ple de pardals, de les que tant us agrada fotre-us els ianquis -va dir-li, relaxant l'expressió per primera vegada en els darrers minuts i acabant la frase amb una tranquil·litzadora picada d'ullet.
-Val. No et preocupis. No la tocaré ni que m'obligui la plasta de la Louise a punta de pistola.
-Amb això n'hi haurà prou! -va riure-li la broma- Ara he de marxar, m'espera el Samuel -va tornar a fer-li l'ullet- Ell encara no ho ha descobert, però està desitjant demanar-me que em casi amb ell, saps?
-I tu?
-Jo? Si m'ho demana apropiadament... potser el faré feliç.

Malgrat sentir una punxada de dolor pel record de la seva conversa amb el Jeff, la Nola va seguir la broma de la seva amiga com si res. Les dues noies van riure plegades, es van abraçar i, després, la Whitley va marxar. Quan ja ara a la porta es va girar i va repetir

-Em faràs cas, eh?
-Marxa, ja, pesada. O la Rochelle et fotrà l'home! Creu-me, ho sé per experiència...
-Si se li acosta a menys de cinc metres, la mataré amb les meves pròpies mans! -va sentir la veu de la Whitley, juganera, desapareixent escales avall.

La calidesa de la seva presencia es va diluir ràpidament, i la Nola va tornar a quedar-se a soles amb la tempesta i Maman Cécile.

La nit s'estava convertint en un autèntic malson. Primer, la trucada del Jeff, i després, sense ni tan sols temps per poder empassar-se la notícia, aquelles increïbles revelacions que li havia fet la Whitley sobre Maman Cécile. La Nola no sabia que pensar. Però una cosa estava clara: la repulsió que sentia per la vella s'havia convertit, després de la conversa, en una por tan real i tangible com l'aigua que queia, a galledes, a l'altra banda dels finestrals. Per molt que l'hemisferi racional del seu cervell raonés, pausadament, que totes aquelles històries de màgia negra i vudú no tenien ni cap ni peus, l'altra banda, aquella on tenen cabuda fins les coses més descabellades, l'advertia, amb una intensitat encara més gran que li fes cas a la seva amiga.

Totalment trasbalsada, la Nola va desitjar amb totes les seves forces que la tempesta passés i es fes de dia. Estava segura que amb la llum del Sol les coses serien molt diferents. El rellotge de paret, però, marcava només dos quarts d'una de la matinada. Li quedaven més de set hores per acabar el torn. Set hores a soles amb una vella que, segons semblava, era el més proper a les bruixes dels contes que tant l'espantaven de petita que la realitat podia oferir. Incapaç de distreure la seva ment amb qualsevol altra cosa, la Nola va agafar la cadira i la va portar fins a la porta. Allà es va asseure el més còmodament que va poder, mirant al llit on Maman Cécile esperava la mort.

Passés el que passés, no pensava traure-li l'ull del damunt, es va dir.


Va ser novament el timbre del telèfon qui va despertar la Nola del seu somni incòmode i inquiet. La noia va donar un bolc damunt la cadira i va córrer a contestar la trucada, maleint-se per haver-se quedat adormida. A la paret, el rellotge marcava les dues i cinquanta-cinc de la matinada.

-Si?
-Nola? Sóc la Rochelle. Com va tot?
-Bé, bé... -va dir la Nola encara una mica atordida per la becaina involuntària- I tu?
-Nola... jo no aguanto més. Porto tota la nit amb els pels de punta. Hi ha alguna cosa en l'ambient... No puc descriure-la, però admeto que m'espanta. Tu no notes res?

La Nola hauria volgut contestar-li que sí. Que la sentia no només aquella nit, sino ja feia dies. Però, una vegada més, l'hemisferi racional del seu cervell va guanyar la partida i la noia va respondre:

-Dona, és una tempesta molt...
-No! No és la tempesta! És una altra cosa... És igual. Escolta... hem de fotre el camp. No penso quedar-me ni un minut més en aquesta merda de lloc.
-Però què dius!? I els pacients?
-Em sap greu deixar el senyor MacMahon. De veritat. Ningú s'hauria de morir sol, encara que no sàpiga que ho està. Però no val la pena arriscar-se per un moribund.
-Rochelle, no diguis bestieses! Arriscar-se a què? Saps què ens passarà si la Louise s'assabenta que hem marxat, oi?
-Mira... se me'n fot el que digui aquella estirada. Que s'hagués quedat ella! Que em foti al carrer, si vol. Això només és una feina, Nola. Ja en trobaré una altra... Fes-me cas! Marxem!

La Nola es va quedar dubtant la resposta, amb els dos hemisferis del seu cervell esbatussant-se de valent. La veu que li cridava que marxés era poderosa, però ho van ser més el
s records de l'avia i els pares, als que no havia pogut ajudar en els moments finals. La seva empatia amb els malalts va aflorar amb força. Potser Maman Cécile no li agradava, però ningú es mereixia que l'abandonessin al llindar de la mort.

Simplement, no podia marxar.

-Roch? Escolta, jo no puc. Marxa tu, si vols. No t'amoïnis. Li donaré una ullada al senyor MacMahon d'aqui a un parell d'hores. I a la Louise, ni una paraula, t'ho prometo.
-Nola, no és això... Per favor, vine amb mi! No et quedis sola amb Maman Cécile. Aquesta dona és...
-Sí, ja m'ho ha explicat la Whitley -va respondre ella, taxativa i una mica farta de totes aquelles històries de vudú- De veritat, Roch, ves-te'n. Jo em quedo.
-Però tia -insistí l'altra amb un deix de desesperació a la veu- Què és tan important per a tu? Que et penses que ets la Florence Nightingale o què?
-No ho entendries, Rochelle. De fet, no ho entenc ni jo. Però m'he de quedar. No et preocupis, de veritat. A més, ja no trigarà massa a fer-se de dia.

Descoratjada, la Rochelle es va donar, finalment, per vençuda.

-Comets un terrible error, Nola. La meva àvia en sabia una mica d'aquestes coses. Només una mica de màgia blanca per protegir la casa i la família... De petita, em va explicar històries que et farien embrutar les calces. I saps què? Ella ja em va parlar de Maman Cécile! Li feia por! Més por que cap altra cosa que jo recordi!

Durant tres o quatre incòmodes segons, les dues noies es van quedar callades. Després, la Rochelle va insistir:

-Nola, jo me'n vaig ara. M'acompanyes sí o no? No ho sabria ningú...
-Ho sabria jo, Roch. I amb això en tindria prou.
-Com vulguis -va dir amb el to del qui dóna a l'altre per impossible- És el teu funeral. Sort, val?

I va penjar el telèfon. Aquell final de conversa, tan melodramàtic, l'havia desvetllada per complert. La Nola sospitava que era el darrer cartutx de la seva amiga per convèncer-la de marxar amb ella. Bon intent. Però es quedava. Quina classe d'infermera seria si deixava que quatre llamps i unes quantes superxeries l'allunyessin del seu deure? Disculpava a la Rochelle, perquè ella havia viscut en aquell ambient des de petita, i estava molt més influïda per totes aquelles històries. Però ella era una universitària de Philadelphia, i faria el que li havien ensenyat que era el correcte. Com a mínim, una vegada en la seva vida, estaria al lloc que havia de ser, en el moment que hi havia de ser, es va dir.

Després d'allò, les agulles del rellotge es van arrossegar per la seva esfera, estirant cada minut com si estiguessin fets de xiclet. El temps semblava haver-se detingut en aquella sala d'hospital semideserta, deixant-la a ella presonera d'un malson. A la Nola, tot plegat li recordava un d'aquells capítols de La dimensió desconeguda, que tan l'espantaven de petita. Sobretot, recordà, li feien por perquè moltes, moltes vegades, els bons acabaven malament. Francament malament. Brandà el cap per foragitar aquelles foteses, i decidí centrar tota la seva atenció en la malalta. Sabia que la millor forma d'aconseguir que les hores passessin era, precisament, oblidar-se d'elles. Deixar de desitjar-ho. Inevitablement, el seu pensament va volar cap a la trucada del Jeff i el seu inesperat anunci de casament. Allò la va tornar a ferir: fins ara no s'havia adonat de quan significava aquella relació per a ella. Irònicament, però, el dolor va fer que s'oblidés del rellotge i quan va tornar a pensar en l'hora, les agulles havien saltat fins marcar les cinc de la matinada. La noia es va alçar de la seva cadira i va estirar les extremitats per desentumir-les. Fora, la intensitat de la tempesta havia minvat una mica. La pluja seguia colpejant amb força els vidres i la teulada, però el llamps eren més espaiats i sonaven més lluny. La Nola es va permetre esbossar un somriure: poc a poc, la nit anava escolant-se sense incidents.

Va decidir baixar a la primera per donar-li un cop d'ull al senyor MacMahon i, de passada, estirar una mica les cames. Els monitors indicaven que l'estat de Maman Cécile seguia exactament igual. La Nola va tremolar només de pensar que potser li tocaria passar una altra nit de guàrdia al seu costat.

Tement quedar-se atrapada a l'ascensor en un edifici buit, va optar per utilitzar les escales. Mentre baixava a peu, il·luminada per la gèlida llum de neó dels fluorescents, la Nola va sentir una punxada al pit al recordar la seva conversa amb el Jeff. Les històries sobre el vudú i Maman Cécile havien tingut com a mínim un efecte positiu: allunyar del seu pensament el seu daltabaix sentimental. La Nola va sentir una punxada d'odi contra la Halle, mentre pensava en la seva figura lliure d'imperfeccions, el seu caminar felí i aquell rostre d'anunci de cosmètics. La Nola creia en la venjança, però era realista: que podia fer-li una jove infermera novell a una reputada neuròloga, a banda de maleir-li la nissaga?

Va arribar a la primera i, de seguida, va veure el llit del senyor MacMahon, sota l'únic fluorescent encès de la sala. Abans d'arribar al seu costat, el so agut i insistent d'un dels monitors va avisar-la que l'home era mort. Amb un sospir, la noia va apagar l'alarma i va començar a desconnectar tots els aparells de l'ancià mort. Quan ho va haver fet, es va quedar mirant el cos. El senyor MacMahon era un home de poc més de setanta anys, a qui un càncer de fetge s'havia endut en poc més de tres setmanes. Com gairebé tots els malalts d'avui en dia, havia marxat envoltat per una nebulosa de morfina i altres fàrmacs. El seu rostre, prim i allargassat, amable, semblava en pau. La Nola li va acaronar els cabells i va desitjar-li, de tot cor, un bon viatge. Després, va anar a buscar una llitera per baixar-lo al dipòsit.

Va ser llavors, quan es va girar, que la va veure, plantada sota l'envà de la porta, ocupant gairebé tot l'espai amb el seu cos immens.

Maman Cécile.

Aterrida, la Nola va donar una passa enrere, que la va fer estar a punt de caure sobre el llit del senyor MacMahon. Que la vella estigués dreta era gairebé impossible. Però que hagués baixat sis pisos a peu -la Nola no havia sentit els ascensors- desafiava totes les lleis de la medicina. La sorpresa va donar pas a la por quan, fixant-se en el seu rostre desencaixat, a la Nola li va semblar veure que Maman Cécile tenia els ulls en blanc. Ja totalment esglaiada, va sentir com dels llavis de la vella bruixa començava a brollar una espècie de cançó. Una lletania que barrejava paraules franceses amb altres que la Nola no havia sentit mai, i que repetia com un mantra, elevant cada vegada més el to de veu.

Desesperada, la noia va mirar al seu voltant. No hi havia cap altra sortida que no fos la porta, obstruïda per Maman Cécile, ni res que ella pogués utilitzar com un arma per defensar-se. Quan la sacerdotessa vudú va començar a avançar lentament envers ella, elevant encara més el volum dels seus càntics, a la Nola li va semblar estar dins d'un malson. Va tancar els ulls amb força, fent un esforç suprem per despertar-se, però quan va tornar-los a obrir, només va veure el cos fètid i immens de Maman Cécile més a prop seu. Llavors, la Nola va voler córrer. Ella era molt més jove i infinitament més ràpida. No hauria de tenir problemes per esquivar-la i escapar. Però quan va voler iniciar el moviment, va notar com una força invisible semblava haver-la collat al terra. Mentre la bruixa s'acostava a ella, inexorablement, amb els braços estesos en la seva direcció, la Nola va sentir que li faltava l'aire i que les parets d'aquella sala enorme se li venien al damunt, com una làpida que cau sobre una tomba encara oberta. Incapaç de fer altra cosa que esperar, igual que una cria de gasela espera, immòbil, l'atac de la serp que la devorarà, la Nola es va sentir arrossegada cap a un pou de negror infinita pels càntics de Maman Cécile.

-Ezili Kalikau Elu. Ala loa ki red. Ezili u madé cochon. M'apé Ba u li. Ezili m'ha dit ça. Kabri dé pié! Katé pum pra pu ba li. Viens toi, Agassou, et donez moi la vie de cette jeune fille. Ezili Kalikau Elu. Ala loa ki red!

Aferrada per aquella urpa invisible, la Nola sentia com l'aire s'escapava dels seus pulmons sense poder fer-hi res. Boja de pànic, va fer un darrer intent per bellugar-se, però amb prou feines va aconseguir moure els peus menys d'un pam. La llum i l'aire de l'habitació semblaven haver desaparegut gairebé del tot. La Nola ja només podia sentir la pestilència envaint les seves fosses nassals i veure la ma deforme de Maman Cécile a escassos centímetres d'ella.

La darrera cosa que va sentir, abans que la negror l'engolís definitivament, va ser un fred polar allà on les ungles de la bruixa es van crispar al voltant del seu braç.


* * * * * * * * * * * * * * *


Sota la llum somorta de la bombeta moribunda que il·luminava la sala d'infermeres de la primera planta, la Nola es mirava al mirall com aquell que veu la seva imatge per primer com. Amb expressió complaguda, admirava aquell cos de metre seixanta-tres i vint-i-dos anys, acabats de fer. Va enfonsar els dits en la mitja melena rossa tenyida, i després els va fer baixar fins els pits. Lentament, va descordar uns quants botons de l'uniforme i va comprovar, satisfeta, que les seves mans obertes eren insuficients per abastar-los. Llavors es va fixar en els ulls maragda i, amb els dits de la ma dreta, va palpar-se els llavis, increïblement molsuts.

Va somriure, satisfeta.

Després de mirar-se per darrera vegada, va cordar només la meitat dels botons que havia descordat uns instants abans, deixant visibles algunes puntes de l'encaix negre dels seus sostenidors, així com el collaret que duia al coll: set perletes encastades formant una petita flor, sostingudes per una fina cadena d'or. Després, va sortir del bany i va trucar per telèfon a la Louise.

Succintament, va explicar-li que durant la nit els tres pacients que quedaven a l'
hospital vell havien mort plàcidament. Els tres cossos havien estat baixats a la morgue i les tres infermeres de guàrdia havien marxat a casa. També va informar a la seva cap que problemes personals la obligaven a haver de deixar la feina. Li enviaria la seva dimissió per correu i, com a compensació, renunciava a cobrar la part de sou que li corresponia fins aleshores. Havia decidit tornar a Nova Orleans per casar-se amb el seu xicot, va explicar amb veu il·lusionada quan la Louise va demanar una mica més d'informació sobre el per què de la seva inesperada renúncia.

Després d'acceptar les felicitacions gens entusiastes de la seva cap, la Nola va penjar el telèfon i va anar apagant les llums, fins arribar a la porta principal de l'edifici. Fora havia deixat de ploure i sobre els carrers, encara xops, començaven a caure ara els primers raigs del tímid Sol matinal. La Nola es va omplir els pulmons d'aire fresc i va caminar pels carrers solitaris, mentre feia plans.

Marxaria a Nova Orleans aquella nit mateixa, després d'haver carregat de nou el Toyota amb les seves escasses pertinences. Abans, però, volia visitar a la Whitley i la Rochelle per agrair-les personalment totes les seves preocupacions i fer-los-hi un petit regal de comiat. Els seus llavis es van torçar, malèvolament. Sí, un petit cadeau molt especial que faria que no l'oblidessin mai. D'això n'estava segura. Saldat aquest compte, s'ocuparia de la puta de la Halle.

Caminant cada vegada mes de pressa, va passar pel costat d'uns fils, plens de roba estesa, i va estirar un drap petit i moll. Amb una habilitat desconeguda, va començar a fer un ninotet de formes humanes. Sí, aquella meuca de la Halle Jackson feia temps que demanava a crits algú que pogués donar-li una bona lliçó. I ara ella li donaria. Li ensenyaria a aquella barjaula que hi havia gent, com ella, a qui era millor no fer enfadar. Ja veuria, ja, va tornar a torçar al somriure.

I un cop s'hagués ocupat de la Halle Jackson, el Jeff tornaria a ser seu. Feia beacoup de temps que no estava amb un home. Massa. I encara que no era negre, com a ella li havien agradat sempre, aquell li venia inexplicablement de gust.

Es clar que, aquest cop, les coses entre els dos serien tres diferentes. El Jeff hauria d'aprendre unes quantes coses. Sobre el plaer i, si era necessari, també sobre el dolor.

Per tercera vegada, la Nola va somriure. Va ser una rialla maligne, que hauria espantat a qualsevol que hagués estat allà per veure-la. Però els carrers eren buits i ningú se'n va adonar.

A l'altre cantó del riu, el Sol començava a enfilar-se al cel, amb la promesa d'un nou dia. I per alguns, com la Nola, també amb la promesa d'una nova vida.

Una vida completament diferent. Això podia jurar-ho.